.... por ahí seguirá la Bando, galopando, galopando.
La Bandolera és morta. S'ha mort d'un còlic fulminant. Una perforació de l'estómac. Aquest matí, a les 10h.
Encara m'envolta l'àura de irrealitat que acompanya les morts sobtades, siguin d'animal o de persona. Les morts accidentals que no t'esperes. L'estrès de les emergències. El cervell m'enganya pensant que el què està passant no està passant de veritat.
Encara m'envolta l'àura de irrealitat que acompanya les morts sobtades, siguin d'animal o de persona. Les morts accidentals que no t'esperes. L'estrès de les emergències. El cervell m'enganya pensant que el què està passant no està passant de veritat.
Simplement és un animal. És temps que passes amb un altre ésser viu. És la relació que s'estableix amb algú que t'ho dóna tot, a canvi d'una carrota. Les esgotadores i interminables voltes a la pista treballant, el relax (i la por) del passeig pel camp, les cavallades, que les hem pogut fer totes, les sessions de fotos (mai no hi ha prou fotos!) la paciència per pujar, l'Ot galopant!, el renill de benvinguda, l'enfado quan la tancava a la quadra, o quan feia temps que no ens veiem....i la llista seguiria interminable, encara que només hagi passat una mica més d'un any disfrutant la seva companyia.
Estic trista per la Bando. Ha estat el meu primer cavall, el sommi complert.
Gràcies també al sr. Josep, a qui ni tant sols conec.
Gràcies Ramon, per venir, ser-hi, i ajudar en Toni. T'hauria de dir gràcies tantes vegades!!
Gràcies Assun, per venir de seguida i intentar calmar-li el dolor.
Gràcies per esperar-me, com sempre.
Gràcies Carme, has vingut expressament des de Cadaqués, encara que aprofitis el viatge per fer un recadu.
Gràcies Mònica i Subi, per acompanyar-me tot el matí.
Gràcies als meus pares, per entendre-ho i fer-me companyia.
I gràcies a tots els que heu llegit això perquè sé que ho sentiu casi tant com jo.
El Alazán - Atahualpa Yupanqui
Era una cinta de fuego
Mi caballo, galopando
Crin revuelta en llamaradas
Mi alazán, te estoy nombrando
Mi alazán, te estoy nombrando
Trepó la sierra con luna
Cruzó los valles nevando
Cien caminos anduvimos
Mi alazán, te estoy nombrando.
Oscuro lazo de niebla
Te pialó junto al barranco,
¿Cómo fue que no lo viste?
¿Qué estrella estabas buscando?
En el fondo del abismo
Ni una voz para nombrarlo,
Solito se fue muriendo
Mi caballo, mi caballo.
Sobre la horqueta de un tala
Hay un morral solitario.
Hay un corral sin relinchos
Mi alazán, te estoy nombrando.
Si, como dicen algunos
Hay cielo pa'l buen caballo,
Por ahí andará mi flete
Galopando, galopando.
Oscuro lazo de niebla
Te pialó junto al barranco,
¿Cómo fue que no lo viste?
¿Qué estrella estabas mirando?
Solito se fue muriendo
Mi caballo, mi caballo.
no podia ser un adios más perfecto, como tu. te quiere
ResponEliminaNai
És molt trist despedir-se d'un èsser estimat amb qui has compartit tantes hores, un èsser amb qui la confiança mútua arriba a ser exemplar, molt millor que amb molts d'aquells que perteneixem a la nostra espècie. Però tantes fotos, tants moments, tantes alegries i sorpreses no te'ls prendrà mai ningú, i això és el que compta.
ResponEliminaMolts ànims
L'emoció de llegir el que has escrit em deixa sense paraules propies. Acabada d'arribar de viatge per estar aprop teu en el sentiment i en la bellesa del que rebo viscut entre vosaltres.
ResponEliminaDeixar-lo marxar al galop del desti que no sempre entenem.
una forta abraçada de tot cor.
xènia
Hola, sóc Carlos.
ResponEliminaHe vist el missatge que m'has deixat al blog i me sembla perfecte que vulguis incloure'l al teu.
Acabo de llegir l'escrit de la Bandolera i me sap molt greu.
La meua egua Ñahue Neyen (filla del vent), la egua que realitzaven sortides llergues per la muntanya que se li va fer doma índia arrant del meu viatge amb la tribu índia Scarpati (Argentina), la primera egua que va ensenyar-me a mi i a la resta de gent que una doma natural sense dolor és possible (en ella fèiem demostracions-exhibicions de doma natural, sense "bocado") va morir en una de les sortides, una simple caiguda al pas va ser la causa de donar-li un cop al punt del seny i vàrem caure plegats, ella després d'agonitzar cinc minuts, no va aixercar-se, se'n va anar dels meus braços.
Sembla mentida, els corriols perillosos que havíem fet, els pedregals, sortides en dies de vent, de nit... infinitats de galopades per la muntanya, a regna sola!... sembla mentida que amb l'experiència de fer més de dos mil quilòmetres junts per la muntanya, un dia caminat el 21 de juny de 2008 a les 21:00 hores a 30 quilòmetres de casa enmig de la muntanya ens va abandonar.
Ñahue Neyen.
Actualment en tinc una altra, una femella per supost, de tres anys, i estem treballant per continuar somiant i per viure un altre cop aquest vincle tant especial i que tant ens ompli als amants del cavalls.
Una abraçada des de les Terres de l'Ebre, des de Xerta.