Ho teniem previst de fa moltíssim temps, però costava trobar el forat per poder-ho realitzar. Una excursió de dos dies, amb uns cavalls poc habituats a passar la nit fora de casa. En principi havia de portar la Lola, però els problemes logístics es multipliquen si cal un remolc, i vam decidir d'anar amb els dos cavalls de la Julie: Paprika i Caramelo, i en Xaman, el tercer cavall de Mas Duran.
Sortida des del Mas Duran. Antoanetaaaaaa!!!
Fa molta impressió baixar per la carretera a PortLligat, cap a la rotonda d'entrada a Cadaquers. No és una cosa que una faci normalment.
Els cavalls defequen quan es relaxen després d'estar estressats o nerviosos. Cal recollir els excrements.
Enfilant el Camí de l'Aigua. És aquell camí que queda a la dreta, a l'altre costat de la vall, quan hom baixa a Cadaquers des de Perafita. Al mig queda la riera de Sant Vicenç, o riera de Cadaquers. És un camí que representa un fita aconseguida: he passat n vegades per la carretera i sempre, sempre, m'inaginava per aquell camí a cavall. I l'altre dia, el somni és va fer realitat.
 |
| Arribada al Celler Perafita. Creuarem la muntanya del Pení per no passar per la carretera. |
 |
Mas de la Llobatera,. |
El Yin i el Yang pasturant en els camps del Mas Llobatera. La majoria de les fotos d'aquesta emtrada són d'en Luc.
Després de dinar, vam enfilar cap al Mas Romanyac, i vam enllaçar amb la GI-620, que és la carretera que baixa de la base del Pení, l'Estació de Vigilància Àerea núm 4, una de les més antigues de la península.
La GI 620 desemboca en la GI 614, que és la carretera que puja des de Roses, i, per evitar accidents, en l'enllaç hi ha una mena de rotonda. La carretera que baixa de la base no és gaire transitada, així que no pensàvem tenir cap problema.
Però casualitats de la vida, vam passar amb els cavalls just a l'hora de sortir de la feina, i vam coincidir a la carretera amb al menys 8 cotxes i algunes motos. Els cavalls es van portar estupendament.
Més o mens, aquest és el pendent de la pujada que hi ha a continuació del canvi de sentit. El petit puig no té nom en el mapa de l'Institut Cartogràfic, però la vista des del cim és increïble, en un dia ennuvulat com el divendres. Per localitzar-lo millor, poso també l'ortofoto. El camí que es veu és per on vam passar
Des de dalt del Puig Inominat.
Passem pel Serrat de Can Berta però no arribem al Coll de Sant Genís. Abans trenquen per la pista que porta a Selva de Mar.
Vista al Port de la Selva
Arribada a La Selva de Mar i camí lateral fins a El Port de la Selva. Així dóna gust passar per la carretera, sense molestar a ningú i separats físicament dels cotxes. Molt bona idea!. El primer pont de fusta sobre el rec va costar de passar. Van tardar com tres minuts en convéncer als cavalls que podien passar sense problemes.
Arribada a El Port de la Selva. Els cavalls es queden en el pati d'en Vergés, al costat de la Gasolinera. Els anem a veure dues vegades abans d'anar a dormir.
Vam passar una bona vetllada sopant a casa d'un amic de la Julie. L'endemà, ens vam aixecar aviat per donar d'esmorçar als cavalls; estaven perfectament, tot i que Paprika s'havia quedat trabada, amb la corda entre les cames.
Sister & Family
Netejant el pati. Els cavalls van haver de passar la nit lligats. Una gran prova per a ells.
Pujant la pujada de Mas Estela. L'endemà vam agafar la carretera de Sant Pere de Rodes i des d'un revolt molt tancat, el primer quan s'acaba la urbanització, s'agafa el camí que voreja el Puig Dijous, per l'altre banda de la riera de la Selva.
El camí és fàcil, agradable i de baixada, fins que en creuar la riera, s'arriba al vell Molí, i a la font dels Lledoners, però no hi ha pas per cavalls. El camí s'acaba. Només una mena de corriol amb escales fetes amb pedres i estret, s'enfila cap a munt fins trobar el camí pel que haviem arribat ahir. La Julie va anar a veure si podríem passar i si, ens vam atrevir. No hi ha mai fotos d'aquests moments, cal concentració, i, tot i que les escales giraven 90 graus en un moment donat, vam passar tots sis sense problemes.
Picnic del migdia. Molt bon temps
Baixant i pujant pel camí que passa pararel.l a la carretera de Roses. Però sembla que hom estigui en un altre món.
La Barraca d'en Tomàs ..... (no vaig fer foto de la placa!!). Era brigadier i més tard governador de Roses, durant la guerra del Francès, i s'amagava cada nit en aquesta barraca, acompanyat de 4 vigilants.
Pujant un altre cop...tornar a a baixar.... Quasi arribant de nou al Mas Romanyac els cavalls s'aturen en sec i comencen a bufar....oloren una cosa estranya. No volen passar. Nosaltres no veiem res d'estrany....però fa olor d'animal mort. I, un cop convecem als caballs de passar, veiem un xai mort amagat entre l'estepa.
Un cop passat el Mas de la Llobatera, baixem per la drecera cap al Camí Vell de Port de la Selva a Cadaquers, que és, de fet, el camí més curt per anar-hi, i anem tirant cap a Mas Duran
El camí vell sempre és un lloc màgic. I si no, mireu com va quedar la foto, sense tocar cap botó.
Feia una tarda tant bona!! Sol, sense vent. El mar no es movia. I s'acabava l'aventura.
Gràcies!!!
