dissabte, 24 d’abril del 2010

Shabbat

Amb les ganes que tenien de menjar un altre cop borreques, la pastisseria i totes les cafeteries i botigues del carrer, tancades pel Shabbat. Em tornat cap a casa a fer-nos una amenida de tomata i cogombre que haviem comprat ahir en el mercat, acompanyada d'olives negres del mercat tambe.

Eren cap a les 12h del migdia quan ens hem posat em marxa, entre una cosa i l'altre i, sense cap mes remei, hem agafat un taxi amb taxista musulma, perque els altres estaven de festa. Evidentment, ens ha tornat a timar. Ens ha portat al Monte de los Olivos des d'on es veu tota Jerusalem, i encara ens volia encolumar el seu germa de guia i portar-nos a no se on mes. Res. L'hem despedit tambe i hem decidit baixar caminant pel turo de les Oliveres que, per cert, no semblaven gaire antigues.



Hem agafat un caminet entre dos murs de pedra que a mi em sembla que es el mateix que surt a Ben-Hur quan Jesus va amb la creu, i sort que aquest cop era baixada!!! El cami passa al costat del cementiri jueu, on esta enterrat el Shilder de la llista de Shilder, encara que no hi ha manera d'identificar la tomba.

Cap a mig cami i seguint la guia haviem de trobar l'esglesia de Maria Magdalena, amb les seves cupules daurades i de ritus ortodoxe rus. L'entrada estava tancada i deia que no era dia de visita. Hem continuat el cami, donant ja per perduda les altres visites: hort de Getsemani i tomba de la Verge Maria, perque semblava que tot estava tancat i tot estava darrera els murs enormes que envolten els horts del turo de les oliveres.

Hem anat a fer un cafe mentre meditavem com tornar a pujar a la Jerusalem vella caminant el menys possible.

Pero, aleluia!, el del bar ens ha dit que just era l'hora que obrien l'hort de Gestsemani i que estava alla al costat. Mentre esperavem han arribat tres colombianes: dues turistes i una resident aqui. Molt amables ens han explicat com s'arribava als llocs que voliem veure!!!

Hem entrat a l'hort de Getsemani: algunes oliveres eren enormes i altres plantades de fa no gaire. Hi ha alla tambe l'esglesia de les Nacions, ja que molts paisos van ajudar a la seva reconstruccio.



L'esglesia de la tomba de la Verge Maria es impresionant: mes de 100 escales baixen cap a les profunditats de la terra, on hi ha un petit sepulcre on cal entrar ajupit. L'esglesia es molt antiga i plena de lamparetes bizantines. Alla ens hem retrobat amb els japonesos....

Hem entrat a Jerusalem per la porta dels lleons, que dona just a la Via Dolorosa. A ma dreta hi havia una porteta on posava "casa de la verge Maria" i cap alla dins hem anat. A l'entrada unes escales es tornaven a endinsar en la terra, aquest cop estretes i humides i en diferents pisos i en cartellets de cartulina hi posava "primera tomba de sta Anna" i " primera tomba de st. Joaquim" en unes repises tallades en la propia roca.

Amb l'Eli hem decidit que aniriem trobant tot de cases i llocs on van viure aquests personatges bliblics, i quan estavem discutint aixo s'han presentat les colombianes que ens demanaven on estava el lloc de l'Ultim Sopar.....en fin. El curios de tot aixo es que aquests llocs es troben al mig del barri musulma....

Les colombianes ens han ensenyat que per entrar als puestos tancats de Jerusalem nomes cal picar la porta (ja veus, que facil) i hem anat totes juntes al terrat d'un hostal austriac de pelegrins des d'on es veien els terrats de tota Jerusalem, amb els seus diposits d'aigua, les seves antenes i les banderetes d'Israel en "les ocupacions".

Hasta luego!! Hem marxat a menjar un sawarma i ens hem dedicat a les compres pel barri musulma...aggggg com ens enganyen!! que dificil es comprar sense que ens timin!!!!

La tarda ha passat placidament pels carrerons dels barris musulma i armeni. Hem tornat cap a casa, aquest cop amb un taxista honest que ha posat el taximetter.

De cop i volta, al carrer ple de casa, tot el que estava tancat al mati a la nit era obert i bullia d'activitat: s'ha acabar el Shabbat!! Hem sopat cuina israeli en un restaurant normalet i ara anem a dormir.

Dema cap a Qumran i a banyar-nos al Mar Mort

divendres, 23 d’abril del 2010

Jerusalem: arabs, jueus i cristians

Jerusalem vella, alla, a l'altre punta....

Encara que no ens hem aixecat gaire aviat, hem fet un munt de visites culturals i no hem parat en tot el dia.

Despres d'esmorzar borreques, una mena de cruasans israelis amb cafe hem anat caminant cap a la Ciutat Vella, totalment enmurallada. Aquesta ciutat es una munio de turons, per tant no deixes de pujar i baixar per tots els carrers. Hem entrat a la Ciutat Vella per la porta de Jaffa, que dona al barri musulma, crec. Estava en obres, com totes les ciutats del mon. Hem anat "de dret" al Mur de les Lamentacions....

Doncs m'he emocionat, i molt. Hi ha un ambient de respecte i pregaria tremendu, alla. I, quan surts, el costum es no donar l'esquena al mur, pero es que no pots donar l'esquena al mur perque una forsa invisible ho impedeix....diga-li com vulguis....


Despres de donar unes quantes voltes mes pel laberint de carrers i carrerons de Jerusalem, hem anat al mercat on haviem quedat amb els nostres anfitrions. Ens han portat per tot el mercat mes gran de Jerusalem, tot i explicant-nos tot d'histories i ens han passejat pels barris de per alla. Ens han convidat a uns sucs de fruita molt especials i hem assistit a un concertillo de musica tradicional en un bareto ple d'autoctons.


Un cop soles hem comenxat el pelegrinatge per la Via Dolorosa, que es el cami que va seguir Jesus des del palau de Pilat fins al Calvari, on el van crucificar....

Hem tornat a la Ciutat Vella per la porta de Damasc, que dona al barri musulma. Avui es divendres i es el dia sagrat dels musulmans. A mes, al vespre comensa el shabbat, que es la festa dels jueus. Durant la festa del shabbat, els jueus no treballen, Aixo vol dir que tenquen les botigues i tampoc no hi ha autobus ni taxistes.

Com que voliem fer el Via Crucis des de la primera estacio a la ultima, hem fet una volta pel barri musulma, per no passar pel carrer principal que es la Via Dolorosa en si.

Evidentment, al cap de cinc minuts estaven perdudes i hem demanat ajuda a uns vailets que eren els unics que hi havia al carrer. Els vailets ens han acompanyat assegurant-nos que ens portaven a la primera estacio, el palau de Ponci Pilat. Quans ens hem donat compte ja estavem a la quarta estacio....Ben enfadades els hem despedit i hem reculat fins a la Fortalesa Antonia, on diu la tradicio que van jutjar a Jesus.

El Via Crucis es facil de seguir fins a la vuitena estacio, on es complica molt la historia. En la vuitena estacio Jesus va consolar les dones de Jerusalem i, inexplicablement, va tornar enrera amb la creu a sobre i va seguir per on havia passat abans...Com pot ser? Es van equivocar els romans que el portaven? Van trobar un embotellament?, obres? o com diu l'Eli, ens fan passar per la unica botiga de souvenirs del carrer?

Total, els japonesos ens han ensenyat el cami: un grup de pelegrins japonesos plorant emocionats i vestits de colorins, feien tambe el Via Crucis portant una creu de fusta per torns.

En la vuitena estacio, totalment perdudes, hem esperat i els hem seguit. La novena estacio ha estat facil de trobar. Ara be, les seguents fins a la catorze, tampoc no les hem trobat. El via crucis ha estat arribar fins l'esglesia del Sant Sepulcre sense l'ajut dels japonesos, ja que els hem perdut quan ens hem desviat per entrat en unes cisternes de l'epoca de la mare de Constanti guardades per un cristia copte.

Aixo de les creus es com els carrets del super, s'acumulen en la novena estacio i algu les deu portar a la primera.

Despres de unes quantes voltes mes hem trobat l'esglesia del Sant Sepulcre, construida pels templers. Ah!! resulta que les estacions que quedaven eren en el Calvari i....sorpresa, el Calvari forma part de l'esglesia....i el sepulcre tambe (s'haurien de llegir millor les guies turistiques...)

Horror, l'esglesia estava plena de pelegrins, plena, plena, plena. L'Eli no s'ho creia perque a ella, altres vegades, no li havia costat gaire arribat als llocs sagrats. Primer hem provat d'entrar en el sepulcre, pero hi havia una cerimonia copte amb tot de capellans cantant. I els japonesos tambe!!!!

Llavors hem pensat d'anar primer al calvari, pero un cop pujades unes escales trenca-genolls, els mossens i altres fidels han vingut cantant cap alla i ens han fet fora. Hem decidit doncs tornar al sepulcre, perque segur que ara estava lliure...pero no, la mitat del grup de japonesos estava fent cua i el guardia no els deixava entrar: els capellans cantaires tornaven un altre cop al sepulcre i nosaltres dues, en direccio contraria, cap al calvari. Per fi l'hem pogut admirar....no aixi el sepulcre....ho hem deixat per dema.

El Calvari.
Despres hem tornat a fer voltes per la Jerusalem musulmana i l'Eli ha trobat la botiga de les sandalies, de la qual coneixia l'amo, un musulma palesti. Ens ha convidat a cafe, ens ha dit que no erem amigues, que, per ell, erem familia. Ens ha ensenyat les sandalies palestines, fetes a Hebron, ens ha mostrat tot els canals que agafava amb el satelit de sobre la botiga, etc etc etc. Pero a l'hora de pactar el preu de les sandalies, ens volia cobrar quatre vegades mes del que valien. Res, en marxat d'alla dient que seguiriem siguent amics per sempre, pero sense sandalies.

Ja s'ha fet fosc i passem pel barri jueu: tot de gent amb levites, barrets i tirabuixons i nens i dones vestides de diumenge celebrant la seva festa. El mur de les lamentacions ple a vessar. Hem sortit per la porta de Dung, que dona a Jerusalem est, el barri palesti.

Com que estavem molt cansades hem anat a buscar un taxi i pactar el preu de tornada a casa. Res, no hi ha res a fer amb els musulmans....ens ha cobrat el doble del que valia, pero, molt amable, ens ha portat a un xiringuito a menjar falafels (bonissims) on tambe ens han timat, i despres a casa. I l'home, encara no content, volia portar-nos dema a Betlhem, segur que tambe a un modic preu.....

Dema volem anar al Monte de los Olivos, pero no hi ha autobusos (sabhat).... ens haurem de tornar a refiar dels musulmans??

dijous, 22 d’abril del 2010

primera nit a Jerusalem

Doncs avui ha estat un d'aquells dies llargs i inacabables. He agafat el tren de les 7 del mat'i a Figueres fins a Passeig de Gracia, el tren cap a l'aeroport i el bus fins a la T1.

Resulta que aixo d'anar a Israel te tela: abans de presentar-te al mostrador et fan dos mil preguntes referents a on vas, a qui vas a veure, si has perdut la maleta de vista, si t'han donat alguna cosa per emportar a algu, que de que coneixes a la teva amiga, que si fa molt de temps, etc, etc. Al final et diuen que fan tot aixo per evitar bombes a l'avio i per la teva seguretat. I a mes, revisen tota la maleta, no fos cas que els hi colessis la bomba.

Despres de 4h de placid vol, amb dinar no del tot malament, ens em pujant al taxi compartit (be, tambe ens hem hagut d'esperar 5 minuts d'aqui, 'es a dir una hora sensera) i hem arribat a casa de l'Itai. Quina gent mes maca i acollidora!! no ens podem queixar de res.

Per sopar, l'unic de Jerusalem que hi havia era una sopa molt bona, la resta es menjar entre turc, grec, italia i marroqui.

Ara a punt d'anar a dormir. Dema ens espera Jerusalem!!! qui ho havia de dir!!!

dijous, 15 d’abril del 2010

Signes de primavera

Abans d'ahir, quan vaig sortir a passejar la Duna, un ocell que cantava em va fer recordar les meves nits d'estudianta universitària.
El rossinyol, un altre any.
I avui he sentit, des del menjador de casa, el xot.
Ja els tenim aquí. Espero que portin la calor

Ah! pero, era por mayo, no?

Que por mayo era, por mayo
cuando hace la calor,
cuando canta la calàndria,
y responde el ruiseñor,
cuando los trigos encañan
y estan los campos en flor,
cuando los enamorados
van a servir al amor.

Y yo aquí, triste, cuitado,
que vivo en esta prisión,
que ni sé cuándo es de dia
ni cuándo las noches son,
sinó por una avecilla
que me cantaba al albor.

Matómela un ballestero,
!Déle Dios mal galardón!

dissabte, 10 d’abril del 2010

el curs de les ferradures - barefoot

Aquest cap de setmana participo en un clinic en Cavalls de Terraprim per aprendre la tècnica per mantenir els peus i mans del cavall sense necessitats de posar ferradures.



És una d'aquelles coses que te planteges un dia indeterminat de la teva vida, no saps ben bé perquè o com, i et dius: per què haig de ferrar el cavall? Quin sentit té? Tothom t'ho pot explicar: les ferradures són com les sabates del cavall, li protegeixen el peu, etc, etc.

Però els cavalls salvatges i els que viuen a la muntanya no porten ferradures, i no van coixos, i es passen el dia caminant per buscar aigua i menjar, i per terrenys de totes classes. I estan la mar de bé.




Aquí, la mà dreta s'ha deixat créixer massa. La mà esquerra està acabada segons la tècnica de barefoot.

Diuen que la ferradura es va imposar a l'Edat Mitjana, tot i que potser els pobles del nord d'Europa ja ferraven els seus cavalls en temps de Juli César.


A més, la ferradura és considerada amulet de la bona sort, i es penja a les cases amb les banyes cap amunt, com si fos una copa plena de sort. Simbolitza també el quart creixent de lluna, temps propici per començar projectes, i està feta de ferro, un metall molt apreciat des de temps antic.

Suposo que l'art de ferrar bé els cavalls devia evolucionar fins ser una professió molt important. I els bons ferrers han estat, com ara, els més buscats.

Actualment ha sorgit el nou corrent de deixar els cavalls descalços, al qual he apuntat l'Avatar, al menys fins que tingui 5 anys i els cascos totalment formats. Sempre s'està a temps de ferrar. I sempre s'està a temps de descalçar. És el que m'agrada dels animals: sempre tenen temps...els hi sobra.



En aquesta foto, el casc del peu d'un cavall, un cop net i fet el manteniment bàsic.

diumenge, 4 d’abril del 2010

orgasme electrònic

Per dir-lo d'alguna manera, la sensació que he tingut quan he convertit el ifone en un ratolí pel pc, a la primera!!! Ostrens !, comparable a la que vaig tenir quan vam probar la màquina de fotos submergible aquest estiu a Portbou. M'he posat tant contenta que he començar a jugar amb el maus, amunt i avall, obrir i tancar....va de primera!! Quina gràcia!!



Per fer-ho:

-s'ha de descarregar l'aplicació en el ifone: no m'enrecordo si s'ha de pagar. La icona és aquesta imatge de l'esquerra.

- després cal instal.lar l'aplicació en l'ordinador. Si cliques la imatge aniràs al link.

- Executa el programa en el pc, i, màgia!!!!


Jo he triat la primera de les dues versions. Per ara








dissabte, 3 d’abril del 2010

Prima Vera

Diuen que la paraula primavera vé del llatí: de primum, primer i ver, un verb llatí que volia dir creixement, més o menys. D'aquest verb també venen les paraules: verd, vergel, verga i en castellà, verano.

I el camp, els camps que envolten els boscos destroçats per la nevada, estan d'un verd lluminós. En els marges, entre els camps i els seus camins i els boscos esguinçats, apareixen els espàrguls.

A la primavera l'energia del cos recircula, i la sang altera. És època d'ajú, que ara ja acaba coincidint amb la Pasqüa. És el temps del fetge, que es dedica a netejar la sang. Per ajudar al fetge, cal menjar vegetals verds i amargs. I la Paxamama ens els dóna: els espàrguls, símbol mediterrani de la primavera.

L'altre dia vam sortir a caçar espàrguls: El primer dia vaig anar sola, amb la Duna. En vaig agafar un bon grapat.

Dimecres vaig anar amb l'Avatar i en Jaume. Bé, jo no vaig agafar cap, tenia prou feina amb el cavall, que, per cert, em va trepitjar i encara tinc el peu blau. Unes imatges:

















L'Avatar va voler provar el gust de l'arç.





Aquí barallant-nos una mica; qüestió d'espai.


Divendres Sant va ser el tercer dia de buscar espàrregs. Vam sortir tota la família pels boscos que limiten Garrigàs amb Palau de Santa Eulàlia. Unes fotos:



LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011