Les meduses formen part del plàncton, és a dir, del conjunt d’animals i vegetals marins que es deixen transportar per mar i no neden o neden poc. Normalment trobem una petita densitat de meduses, es calcula una medusa per cada 10 metres cúbics d’aigua, tot i que de vegades i per causes encara desconegudes, s’ajunten i formen veritables eixams, com la medusa Pelagia noctiluca, coneguda també amb els noms de acàlef luminiscent o medusa luminiscent.
Les meduses han provocat la imaginació i fascinació dels humans, que les van estudiar des d’antic. Els noms de les meduses i les seves parts són noms grecs, i Linneo, el científic que va posar nom a la majoria de les espècies animals i vegetals conegudes en el segle XVIII, va fer servir el mite grec de Medusa, una de les Tres Gorgones que tenia serps en comptes de cabells, per anomenar les diferents famílies i espècies d’aquests animals.
Les meduses són practicament aigua i viuen en els mars de la Terra quasi des que va aparéixer la vida, fa uns 4000 milions d’anys i, com que són animals molt simples i adaptables, segurament seguiran existint fins a la fi del planeta. La Pelagia noctiluca és de color rosa o violeta clar i si la mirem amb deteniment veurem la seva manera de nedar que consisteix en moure el mantell del barret per impulsar-se a poc a poc.
La Pelagia noctiluca s’alimenta de larves de peixos i altres microorganismes presents en el plàncton. Per caçar, deixen surar els seus 8 tentacles que posseeixen unes cèl·lules especials anomenades cnidoblasts (cnidé vol dir ortiga en grec) que consten d’un petit arpó verinós que es clava en la seva víctima. Després se la mengen tranquil·lament. Hi ha individus mascles i femelles. Les femelles adultes porten dins seu petites meduses que són alliberades a finals d’estiu.
Encara que no totes les meduses “piquen”, la Pelagia noctiluca és una medusa que hem de procurar no tocar mai, ja que és una de les més urticants que existeixen i el seu verí és un dels neurotòxics més potents del món animal. Si algun dia us pica una medusa, el millor és quedar-se dins de l’aigua (vigilant que no tingueu una reacció al·lèrgica) i esperar que passi la coïssor, uns 10-15 minuts és suficient. Si la zona on ha picat la medusa ha estat tota l’estona dins l’aigua de mar i no sou al·lèrgics al verí, no us provocarà cap més molèstia. S’ha d’acudir al metge si la zona s’inflama molt o si teniu febre o mal de cap.
S’ha de tenir en compte que les meduses mortes o trencades poden provocar també picades. En el cas de la Pelagia noctiluca, si la retireu de l’aigua, no la deixeu mai a la sorra, ja que si algú la trepitja també li provocaria coïssor. El millor que podem fer si hi ha meduses a l’aigua i, en concret, aquesta espècie, és no banyar-nos i seguir les indicacions de seguretat de la Creu Roja, que alerten de la presència de meduses a l’aigua mitjançant les banderes de senyalització.
Tot i que pelagia vol dir en grec que es troba en mar obert, des de fa segles la medusa Pelagia noctiluca envaeix les costes del Mediterrani. Segons alguns estudis fets en 1989 per científics francesos, les proliferacions d’aquesta medusa es donen cada 12 anys aproximadament amb una durada d’entre 2 i 4 anys en el litoral. Així s’han observat grans quantitats d’aquesta medusa en els períodes 1945-49, 1957-60, 1968-70, 1982-86 i1996-97. La propera d’aquestes grans avingudes de meduses seria al voltant del 2010. Es troben tantes meduses a l’aigua que el bany és completament impossible i l’aigua es tenyeix de rosa clar. Sembla que el detonant d’aquestes plagues de meduses és la combinació de dos factors: les altres pressions i la falta de pluges, encara que també poden intervenir d’altres, com la qualitat de l’aigua i l’abundància d’alimentació. Els científics actualment barallen altres possibilitats com la sobrepesca i la contaminació marina i la desaparició progressiva dels seus depredadors: les tortugues marines, el peix lluna i les tonyines.
Una altre curiositat que presenta aquesta medusa és la producció de llum o bioluminiscència: un estímul (un cop a la medusa, per exemple) fa aparèixer llum en un punt del seu cos que s’estén a continuació per tot l’animal. D’aquí el nom noctiluca que fa referència a aquesta capacitat d’emetre llum (luca) a la nit (nocte). La llum emesa és de color verd fosforescent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Potser teniu alguna cosa a dir: