Vilamagore 2019 i altres fires medievals

Gràcies a la Sònia he participat amb la Cort d'Empúries a tres festivals medievals en els darrers tres mesos: Terra de Trobadors, a Castelló d'Empúries, Aloja, a Banyoles i el darrer cap de setmana a Sant Pere de Vilamajor.

A Vilamagore, es representa cada any la mateixa història, basada en la novel.la història Confidències d'una reina, de la Teresa Sagrera, es representen alguns fets de la vida de la reina Peronella d'Aragó i el seu marit, el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.

La Cort d'Empúries va anar "convidada" al casament, i hem estat dos dies a Vila Majore, juntaments amb altres entitats: des d'arquers a soldats, passant per l'església, les bruixes i el poble ras. M'ha agradat molt veure com alguns d'aquests grups monten veritables campaments medievals on tothom és benvingut.

Els comtes d'Empúries i seguici amb el comte Ramon Berenguer i el bisbe

En el casament. Dret a l'esquerra el trobador Guillem de Vila-Rasa, l'amant de la reina Peronella.
 La reina tenia 14 anys quan es va casar amb el comte de Barcelona, que en tenia 36.

Divertint-nos amb la Pontada Impagable i la cort vestida de pagans per fer teatre...

Al final de la festa cremen el castell...

El Senglar, senyor de la muntanya i de la plana

Article publicat a l'Empordà, al setembre de 2019.

https://www.emporda.info/mascotes/2019/09/24/senglar-senyor-muntanya-plana/444916.html

Lligat a la humanitat des de l'última glaciació, però conservant el seu costat salvatge i feréstec, el senglar és el nostre veí proper.

El nom cièntific del senglar és «Sus scrofa». «Sus» en llatí vol dir porc, i el mot «scrofa» vé a dir marrano o verro. El senglar en àrab s’anomena «gabali» que seria «muntanyós» i que va donar el castellà «jabalí» .

El gènere Sus engloba els pors domèstics i els porcs senglars de tot el món. Actualment la genètica ens diu que el porc domèstic és una varietat del senglar, és a dir, que és la mateixa espècie, però que amb la domesticació va variar la morfologia, una mica com passa amb les races dels gossos. I això explicaria llavors que es puguin creuar entre ells.

El senglar és un dels pocs grans mamíferes que queden salvatges en la nostra comarca. Conviuen amb els humans des de sempre, i per tant, està ben viu encara en la imatge que tenim dels boscos i la muntanya.

El pobles primitius europeus consideraven el senglar com a símbol de força i valentia: el representaven amb els pèls eriçats, acompanyant als guerrers. La seva imatge es troba en monedes celtes de la península, juntament amb el cavall. El càrnix, per exemple, és un antic instrument de vent usat pels celtes en les batalles. Té forma de trompeta recta, d’uns dos metres de llarg. que es corba cap amunt. És d’aram i està guarnida amb un cap de senglar damunt de tot. Per altre banda, de tots és coneguda la preferència dels gals Obelix i Astèrix pel senglar...en termes culinaris, en aquest cas.

En l’antiga cultura grega existeix un mite relacionat amb la cacera d’un gran senglar: la cacera de Calidó, ciutat on la deessa Artemisa va enviar un senglar com a venjança per que no l’havien inclòs en els sacrificis anuals oferts als deus. El senglar causa destrosses als camps i sembrats, i uns quants homes s’uneixen per matar-lo. Entre els homes hi ha alguna dona, com Atalanta, la mateixa filla d’Artemisa, però les dones no són ben vistes com a caçadores. Durant la cacera, els homes s’enfaden entre si i amb les dones, i accidentalment es maten entre ells. De fet, aquest mite, s’assembla molt a la realitat d’algunes caceres actuals.

A la iconografia cristiana trobem el senglar acompanyant a Sant Antoni Abad, transformat ja en porc domèstic. Sant Antoni és, precisament, el patró dels animals domèstics, i a la comarca segueix viva la tradició de portar a beneir els animals en alguns pobles.

Encara ara, el senglar s’associa a la valentia, la resistència i al medi natural, donant el nom a alguna agrupació d’escoltes, el club de rugbi de Torroella de Montgrí, curses de muntanya, com el Senglar Trail Cubells o la Senglanada, i d’altres.

Els senglars s’alimenten de tot el que troben, i són oportunistes. Els que baixen a les platges de Portbou i Cadaqués, ho fan per que saben que trobaran alguna cosa per menjar, o que hi ha alguna persona que els alimenta. Poden furgar la terra amb el morro per buscar arrels i tubercles i poden moure pedres de fins a 50kg, si els hi fan nosa per trobar l’aliment!

Com a la majoria dels mamífers, els mascles adults solen anar sols, i les femelles formen el nucli familiar amb els joves que estan criant. Les femelles es queden normalment en el grup matriarcal i els mascles joves formen bandes d’adolescents que recorren la comarca. Tenen zones de descans, on fan veritables nius, i el seu territori de campeig pot ser de fins 15.000 ha. Durant el període de zel, mascles i femelles es troben en el mateix grup.

Les femelles tenen un embaràs de tres mesos, tres setmanes i tres dies, i donen a llum de 3 a 8 garrins o porcells coincidint amb la primavera. Els joves senglars s’anomenen també llistons o raions, ja que el seu pelatge clar presenta ratlles fosques, que els confereixen un bon camuflatge quan es queden en el niu preparat per la mare, al bosc.

Per acabar, apuntar que es calcula que hi ha una mica més de 25.000 senglars a l’Alt Empordà, i que durant l’anterior temporada de caça es van abatre uns 10.000, a la comarca. Tanmateix, la població és estable amb una lleugera tendència a l’alça.

Un altre dia podem parlar de la cacera del senglar i de la problemàtica existent per comercialitzar la seva preuada carn

Atents a les cigonyes a finals d'agost

Article publicat en el Setmanari Empordà, el 27 d'agost de 2019.
La foto és d'en Daco: una cigonya sobre el campanar de l'església de Sant Pere de Figueres, amb un primer pla de la gàrgola.

Link: https://www.emporda.info/mascotes/2019/08/28/atents-cigonyes-finals-dagost/442601.html

Cada any, a l’agost, les cigonyes europees passen per l’Empordà durant el seu viatge cap a l’Àfrica.

Les cigonyes travessen l’Empordà durant el mes d’agost, i si estem atents i mirem el cel de tant en tant, les podem veure. Per exemple, el 5 d’agost, es van veure unes 30 sobrevolant Figueres.

En ocasions, si el temps a la segona quinzena d’agost és inestable, si plou, o fa molt de vent, les cigonyes s’esperen per creuar els Pirineus juntes, i es poden arribar a observar centenars d’individus que fan el viatge junts.

Creuen tota la península ibèrica, i acostumen a aturar-se tant a zones naturals, com els Aiguamolls o camps de conreu, com a les taulades de les cases, els terrats, les antenes de telèfons, les torres de l’electricitat, a on poden descansar o fins i tot, passar la nit.

A Figueres, es solen veure al campanar de l’església de Sant Pere, el de la Immaculada, a la sitja de l’antiga fàbrica de talc i també els els arbres del Rally Sud i de l’Olivar Gran.

L’espècie que veiem és la cigonya blanca, Ciconia ciconia. Un ocell d’aproximadament d’un metre de grandària, de llargues potes de color taronja, com el bec, i plomes blanques i negres. És una espècie protegida, per tant la captura i la mort és prohibida.

Segons el SIOC (Servidor d’informació ornitològica de Catalunya) la població catalana de cigonyes és d’entre 800 i 1000 individus adults, mentre que la població europea, és d’unes 200.000 parelles i representa aproximadament el 80% de la població mundial de cigonya blanca. A la comarca ara crien unes 125 parelles.

Els col.laboradors del projecte Nius, que és una iniciativa ciutadana destinada al seguiment de la nidificació dels ocells, han observat que les cigonyes crien només un cop a l’any, entre l’abril i el juny. La posta és de 4 ous i la incubació dura 33 dies i mig. Els pollets alcen el vol dos mesos després de trencar la closca.

A Peralada hi ha una població estable de cigonyes. Al 1998, juntament anb els responsables del projecte de reintroducció de la cigonya al recent inagurat Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i fent servir la mateixa tècnica, va criar en els jardins del Castell de Peralada, la primera parella de cigonyes. Actualment hi crien unes 35 parelles, que tiren endavant una cinquantena de pollets. Els pollets s’anellen cada any al mes de maig, així es pot fer els seguiment d’aquests ocells: a on van, si tornen, etc. En l’anellament es fa participar a les escoles de la comarca, que d’aquesta manera coneixen aquests animals emblemàtics i valoren la protecció de la natura. La població de cigonyes de Peralada és ja un reclam turístic més. És un lloc fàcil per observar aquests fantàstics animals, als quals les caves han dedicat el nom d’un vi.

La tècnica de reeintroducció que es va fer servir tant als Aiguamolls com a Peralada és la de tancar durant dos anys, en una gàbia prou grossa, els 30 exemplars de cigonya que es van portar al 1996.

La cigonya més famosa a la comarca va ser la Guita, un mascle que va arribar als Aiguamolls amb només 4 dies de vida. Va passar el primer any al zoo de Barcelona, i després va retornar als aiguamolls. Va conviure tota la seva vida amb els humans, passejant per l’aparcament del parc i observant als visitants. Era l’emblema perfecte en els inicis del parc, el símbol de la reintroducció de l’espècie a l’Empordà. Es va fer tant famosa que li van dedicar contes, cançons, llibre i fins i tot es va crear la Festa de la Cigonya. Va morir al 2004, amb 18 anys.

L’arribada de les cigonyes anuncia també el final de l’hivern i, per tant, del mal temps, i coincideix amb l’època de cria de moltes espècies d’animals domèstics. El fet que nasquessin cries dels animals quan arribava la cigonya, va ser el motiu pel qual es deia que les cigonyes portaven els nens...des de Paris!!

Les cigonyes mengen de tot, no fan miraments a res: poden menjar cucs, petites serps, granotes, crancs – inclòs el cranc americà – sargantanes, de tot. Cada dia, les cigonyes altempordaneses van a alimentar-se al dipòsit controlat o abocador, on els humans altempordanesos llencem les escombraries. Allà, amb els seus forts becs, trenquen les bales de residus i aprofiten tot el que hi ha de comestible, fent-se la competència amb els gavians i alguns còrvids. En aquest sentit, es diu que és una espècie oportunista; aprofita les oportunitats que li brinda el medi, encara que no sigui molt natural del tot.

La cuca de llum voladora exòtica

Article publicat a l'Empordà, el 6 d'agost de 2019.

Torno a publicar 10 anys i mig més tard !!!

Animals nous: la cuca de llum voladora exòtica

Forma colònies de centenars d’individus que brillen i volen al mateix tems. Es desconeix com a arribat a la comarca.

Ja fa tres estius, els veïns d’Avinyonet de Puigventós van quedar fascinats per l’espectacle natural que cada nit es veia cap a la carretera de Llers. Centenars de puntets lluminosos volant, saltant i parats a terra, oferien una visió espectacular d’un fenomen misteriós. La gent gran no havia vist mai una cosa semblant al poble. Cert és que abans es veien més cuques de llum que ara, però com aquests passats estius, mai.

La cuca de llum autòctona més habitual s’anomena Lampyris noctiluca. Té una vida d’uns dos anys, i, com tots els insectes, passa per diferents fases. En la fase de larva, és com un cuc segmentat, com si fos un cuc amb armadura de color negre. Neixen cap a la tardor i la seva principal ocupació és trobar cargols per menjar, cosa que les porta a recórrer uns 120 m al dia. En aquest primer hivern, la larva mudarà (canviarà de pell) unes 6 o 7 vegades. Així seguirà fins la segona primavera, que mudarà a l’estat de pupa.

El de pupa és l’estat adult. Les femelles muden uns 5 dies abans que els mascles. Un cop passen a l’estadi adult, les femelles emeten llum com fanalets descarats i els mascles, que tenen ales, les busquen. Normalment s’ajunta un grup de varies larves per mudar i hi ha una diferència de temps entre la sortida de femelles i mascles. Llavors és possible que veiem brillar una desena de cuques de llum en el mateix lloc durant una setmana, en els mesos de juny o juliol. Quan el mascle localitza una femella, la llum s’apaga.

En canvi, les cuques observades en aquest petit poble, brillaven molts més dies i no s’estaven quietes: les llumetes semblaven saltar o volar i s’hi comptaven per centenars. En altres pobles de la comarca també s’hi van veure, com a Garrigàs, i l’any passat va saltar la notícia que en d’altres municipis de les comarques gironines també s’hi havien observat: Sant Joan de Mollet, Bordils, Celrà, Cervià de Ter i Flaçà.

En estudiar aquestes misterioses cuques de llum, es va poder assegurar que no pertenyien a cap dels gèneres coneguts i presents en el continent europeu, sinó a un gènere americà: Photinus. La cuca adulta no és un cuc sense ales, sinó que sembla més aviat un escarbat petit: tant la femella com el mascle d’aquesta cuca de llum són voladors, i tenen la capacitat d’emetre llum mentre volen, amb la qual cosa l’espectacle està assegurat: és com estar en la selva sense moure’s de casa.

La cuca és originaria d’Amèrica Central, i encara ningú sap com a arribat a les comarques de Girona. Al contrari de la cuca de llum autòctona, que brilla només durant una setmana, la visitant es pot veure brillar des del juny fins a finals d’agost, i forma colònies molt nombroses. Com que els individus trobats aquí són una mica diferents dels americans, s’ha batejat l’espècie com a Photinus immigrans.

Es sospita que podria haver arribat a través de plantes ornamentals importades. També es pensa que, es podria haver escapat d’alguna granja de cuques de llum... Si, hi ha granges de cuques de llum. La luciferasa és la substància responsable de la bioluminiscència, la llum que generen alguns animals, i es fa servir en biotecnologia. Per exemple, es fa servir pel seguiment del desenvolupament d’alguns tumors, o, en un ús més conegut, per trobar rastres de sang en l’escenari d’un crim. Una altre possible entrada seria que hagués vingut amb les llavors de blat de moro, ja que la ubicació de les colònies coincideix amb camps d’aquest tipus de cultiu.

El Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, en la seva web, alerta d’aquesta nova espècie de lluerna, a la que caracteritza d’invasora, tot i que no hi ha constància que s’hagi estès per altres municipis. Demana que si es veuen aquest estiu es contacti a través del correu: especiesinvasores.tes@gencat.cat. En aquesta mateixa hi trobareu els dos estudis que s’han fet de l’espècie en el nostre país.

Alícia Herrera.

Biòloga i Màster en Gestió del Medi Ambient

Viatge a Kènia. Un somni acomplert

Quan era jove i em preguntaven què volia ser de gran, sempre contestava que estudiaria veterinària i aniria a Kènia a salvar lleons. A la meva habitació hi havia fotos de cavalls (evidenment) junt amb jirafes, nyus, gazel.les i hienes. També els suricates, clar. Els Masais eren, en el meu imaginari, el principal poble a conèixer, amb els qui faria amistat i coneixeria la sabana en la recerca dels lleons.

Aquest mes de juliol he estat amb els masais cercant lleons....però només per fer fotos. Ja veurem si més tard es materialitzen altres projectes.

Clar que m'hagués agradat fer una ruta en cavall pel Masai Mara, però mai es pot tenir tot. Em conformo amb aquest fantàstic viatge organitzat, on he viscut amb els masais i hem pogut acampar al costat del riu Mara, envoltats d'hipopòtams i sentint les hienes a la nit. Un altre regal han estat les passejades a peu per la sabana, trobant rastres d'animals i plantes medicinals. Cebres, nyus, gazel.les i antílops envoltant-nos. Natura salvatge en un racó del planeta Terra.

L'objectiu de qualsevol turista de safari és aconseguir veure els "bigfive", els cinc grans: lleons, rinoceronts, lleopard, elefants i búfals. El lleopard no el van veure, però si dos guepards despistats seguint la pista dels cotxes.

La nostra base d'operacions era el campament d'ADCAM, una associació per al desenvolupament rural del poble d'en William. Allà tenen una escola i els beneficis que treuen del campament per a turistes, gestionats pels mateixos masais, els reverteixen en l'educació i manteniment dels nens i nenes.

Felicitat per la sabana.

Rebuda masai

Capvespre amb hipopòtams en el riu Mara.

Amb en William.

Petjada d'hipopòtam

Cara d'embobada tota l'estona. L'emoció de veure aquells animals en llibertat em feia plorar.

Ha estat un viatge curt però molt intens. Ho necessitava per començar una nova vida sola.

Camins

Jornada de treball a l'horta amb tracció animal

És a dir, treballar l'horta amb cavall. Si, si, l'horta.
Aquests treballs a l'horta amb tracció animal continuen vigents a la comunitat valenciana, però a Catalunya pràcticament s'han perdut. Es poden comptar amb els dits de la mà els pagesos que fan servir cavalls per treballar l'horta. I per treballar el camp.....jo no conec a cap.

Dijous 16 d'aquest mes de maig, vaig assistir a una jornada organitzada per la IAEDEN sobre aquest tema.

Jo no tinc ni idea del treball que cal fer a una horta, per que no hi he treballat mai, però si que he tingut intents d'hort, que no han arribat mai a bon port. És tot un art això de cultivar la terra. En una horta es fan uns 35 cultius diferents a l'any, i tots exigeixen adobs, preparar la terra i manteniment. Que si fer les regues (regadores) més grosses, o més petites, que si aplanar la terra terrosa, que si calçar, que si treure males herbes...és esgotador.

Per a tots aquests treballs, els hortelans s'ajudaven del cavall. El cavall ha d'estar molt ben ensenyat. Cal que obeeixi a la veu i que no es mogui si no li diuen. En Negre, de l'Horta de les Casetes, és espetacular en aquest sentit. No mou ni una pota si no li demanen, sempre que porti el collar posat. No fa ni l'intent de menjar. 

El Negre és una cavall de raça Cavall Pirinenc Català. Molt simpàtic. 

Els participants a la jornada, tots eren pagesos. Tres del Baix Empordà; els de les finques La Coromina i el Parc Agroecològic de l'Empordà, i els altres eren d'altres comarques. Curiosament, el referent de tots nosaltres és en Jordi Terrazas, al qual no conec - encara - personalment. 

En Jordi fa tot el treball de camp i horta amb els cavalls i també el treball a la vinya. En Ricard, propietari del Negre i de l'Horta de les Casetes, diu que li surt més a compte, en termes de temps, fer algunes coses amb tractor, com escampar fems o treballar la terra abans de plantar.

En Negre equipat amb el collar o collera i el bastet. Amb els tirants que suporten l'arada i cucales als ulls.

collera f Guarniment dels animals de tir en forma de collar, fet de cuir i farcit de palla o de crin, al qual se subjecten els tirants, i que serveix tot plegat per a estirar un carruatge, arada o altra màquina de feina.

bastet m Bast molt petit, encoixinat a la part que toca l’esquena de l’animal, que serveix per a sostenir la sofra. Sin. selló, selletó

tirant m Corretja o corda revestida de cuir que va de la collera de l’animal a la part anterior del carruatge.

clucales f pl Rotllanes d’espart o de palma, unides per un cordó del mateix material amb què es tapen els ulls d’un animal que roda a una sínia, a un molí o a una era perquè no es maregi. Vulgarment es diuen cucales.

Aprenent...no és fàcil fer coses noves.

Amb els participants de la jornada. 

En tot cas, ha estat una jornada diferent i molt interessant.