dimecres, 21 d’octubre de 2020

Sortida Glacial

 És el nom del grup de wasap dels participants i el guia a la sortida de 4 dies al Pirineu i l'Alta Garrotxa.

Des d'Abella a Beget, passant per Setcases i Espinavell, i tornada a Abella.

Espectaculars paisatges de muntanya nevada i boscos de roures, fagedes de colors ocres i marrons i pinedes.

Amb la Sister. Dia 1


Gra de Fajol, Coll de la Marrana i Bastiments





I així de fotos espectaculars n'hi ha un munt.

Ara, es noten els anys: qui no tenia un all tenia una ceba, excepte en Xavi, de la hípica Mas Batlló, organitzador i guia per les muntanyes. Aquest home és fort com un roure. 

A la tornada, lúltim dia, vam trobar un arbre enmig del corriol i calia tallar-ho. El xarrac elèctric es va quedar sense bateria, però va persistit amb el maxet, fins que el va tallar i vam poder passar

Una ruta fantàstica, fins a 2000 m els dos primers dies i baixant cap a la Garrotxa els dos darres. Fred, sol, calma, bona companyia, prats i vaques amb esquelles, no es pot demanar més

Fronteres 

Picnic en els prats d'Espinavell





dijous, 30 d’abril de 2020

La garsa, ocell amb fama de lladregot

Article publicat al setmanari Empordà, el 29 d'abril de 2020. En ple confinament per la pandèmia de COVID-19

https://www.emporda.info/mascotes/2020/04/29/garsa-ocell-fama-lladregot/464381.html


Un animal molt sociable, amb els seus i amb els humans. De fàcil reconeixement, en ser habitual en pobles, i parcs i jardins de les ciutats.


La garsa és un ocell la família dels còrvids, de l’ordre dels passeriformes (que tenen forma de pardal). Es troba estesa per tot Europa, excepte a Islàndia, Còrsega, Sardenya i les Balears. Altres subespècies habiten a la zona temperada d’Àsia fins a la Xina i el Japó. També es troba al nord del Marroc, i a l’oest d’Amèrica del Nord.

Garsa a la teulada de l'esgésia de Sant Pere de Figueres.
Foto de Josep Ma Dacosta, Daco, molt amablement cedida per aquest article


Aquí la garsa és un ocell molt conegut, d’uns 46 cm de llarg. Crida l’atenció pel color blanc a la panxa i les ales, i negre a la resta del cos. Quan li toca el sol, les plomes negres de les ales i la cua brillen amb irisacions blaves i verdes, cosa que li confereix una elegància que també mostra quan vola, amb la cua oberta com un ventall escalonat i acabada en punxa.

Li agrada estar a prop dels humans: a la perifèria de les ciutats i tots els pobles. És conegut també el seu crit, un crecrecrequeix ràpid i repetit, que sembla que ens avisi d’alguna cosa, o que s’estigui rient de nosaltres. De fet, si se l’ensenya, és capaç d’imitar la veu humana, com els lloros.

És un dels ocells més intel·ligents i potser més intel·ligent que la majoria dels animals, ja que hi ha zones del seu petit cervell que tenen la mateixa mida relativa que les dels cervells dels ximpanzés, dels orangutans i dels humans!.

Les garses formen una parella estable per a tota la vida. A la tardor i l’hivern, acostumen a aplegar-se en estols que poden arribar a més del centenar d’individus i busquen junts un lloc per dormir.

És ommivora, s’alimenta de tot: insectes, cargols, sargantanes, pollets, carn morta, cireres, raïm i fruita en general, i patates, i carrota, i fins i tot pa o la xocolata que ha quedat de la mona. Potser d’aquí li ve el nom científic: Pica pica. Si teniu menjadores per ocells als patis o balcons, segur que els visita sovint.

Les garses construeixen el niu cada any, normalment a dalt de tot dels arbres. És de forma rodona, amb una o dues entrades. La femella pon de sis a vuit ous, que incubarà durant uns divuit dies. Un cop nascuts, els pollets tarden uns vint-i-set dies en volar. En alguns nius, però, es trobaran alguna sorpresa: el cucut reial pon els ous en els nius de garsa per a que les garses els incubin i li criin els polls.....

Diuen que les garses es tornen bojes per les coses brillants, i se les emporten al niu. Hergé, el creador de Tintin, va recollir aquesta creença en «les joies de la Castafiori», on una garsa s’emporta l’esmeralda de la cantant, i Tintin la recupera del niu, associant el nom de l’opera «La Gazza Ladra» a l’ocell que ha vist en el jardí i tirant del fil. A tot Europa, les garses s’associen amb els lladres i amb les persones que només pensen en arreplegar coses per a ells mateixos.



Hi ha una dita popular «donar garsa per perdiu» o «donar garsa per colom» que es fa servir quan es vol enganyar a algú. És l’equivalent a la dita castellana «dar gato por liebre».


Al Penedès, la llegenda de la Garsa Blanca, també relaciona l’ocell amb els lladres: Un dia la Mare de Déu rentava al riu i una garsa li prengué l’anell d’or que havia deixat damunt una roca. Al moment, l’au es va penedir del robatori, i li va tornar l’anell, que va anar a parar a la falda de la Mare de Déu. Aquesta, va perdonar la garsa, que, tot d’una, va esdevenir blanca com un colom, i encara vola amb l’estol de coloms blancs pels campanars d’aquella contrada. Com a curiositat hem de dir que la garsa blanca és el nom d’un altre ocell, totalment diferent.

Les imatges de garses són recurrents en l’art japonès. De vegades fan equilibris damunt les branques dels arbres, que inspiren als pintors i dibuixants.




El pintor francès Claude Monet li va dedicar un dels seus paisatges nevats, que no va agradar gens en el Saló de París d’aquell any perque no hi havia cap figura humana en el quadre.
La pie

Crida l’atenció el nom de la garsa, tant diferent en castellà, «urraca». Buscant quins altres noms té a la resta del món trobo que a França li diuen «pie», en anglès es diu «magpie», a Alemanya «elster», a Grècia «kissa», i en italià «gazza». En japonés és «kagasagi», i en xinès «Xi».

dimarts, 21 d’abril de 2020

Marieta vola vola, tu que portes camisola

Article publicat al Setmanari Empordà el 30 de març de 2020
https://www.emporda.info/mascotes/2020/03/31/marieta-vola-vola-tu-que/461836.html

Foto: Vicens Asensio. 100% Empordà
És potser l’insecte més simpàtic, per sobre de les abelles, tot i que pertany a la família dels escarbats.

La marieta segurament és l’excepció al fàstic que els escarbats en particular i els insectes en general provoquen a algunes persones. Potser la seva forma rodona i els puntets negres sobre el color vermell ens fa pensar en un insecte amigable. És petitona, a uns 8mm com a molt, és
rodoneta i com a tots els escarbats té dues antenes en el cap i sis potes.

Pràcticament tothom s’atreveix a agafar una marieta amb les mans, i fa gràcia veure com es desplaça sense que quasi notem res. És totalment inofensiva. Sembla que els nens petits i les marietes tenen una relació especial, sent la protagonista de molts contes infantils, cançons i poemes, i en moltes ocasions disfresses de carnaval, i algunes classes d’educació infantil porten el seu nom. Una recerca ràpida per internet ens mostra dibuixos de marietes amb cares somrients i flors a la mà.

La marieta és un insecte que pertany a l’ordre dels coleòpters. En grec, «pters», siginifica ales,
i «cole», estoig. Els coleòpters com les marietes, tenen les ales guardades en un estoig. En
realitat l’estoig són dues ales endurides, que es diuen èlitres, que amaguen les ales funcionals
amb les quals volen. Un gest que fa gràcia veure: una marieta obrint les èlitres per obrir les ales
per volar.

Els mateixos colors que nosaltres trobem bonics, serveixen a la marieta per mostrar als depredadors que té un gust horrible. De fet, quan es troba amenaçada, deixa anar un líquid desagradable, que la protegeix. També com a defensa pot fer-se la morta.

A la comarca trobem diferents espècies de marietes. La marieta de set punts, és vermella amb tres punts negres a cada costat i un més en el lloc on s’ajunten les èlitres. El seu nom científic és Coccinella septempunctata, El fet que tingui 7 punts li confereix un aire màgic.

També trobem la Adalia bipunctata , marieta de color vermell amb 2 punts, un a cada costat, i la Psyllobora vigintiduopunctata, que és groga amb 22 punts negres!!!. Totes tres les podem trobar en el camp o en els nostres jardins, normalment sobre les plantes.

Però no cal patir pels vegetals!! La marieta és una màquina de devorar pugons, no menja les plantes, podriem dir que és «carnívora». Es pot menjar uns 50 pugons al dia. També menja d’altres insectes perjudicials. De fet és un insecte que es fa servir per la lluita biològica de plagues: hi ha empreses especialitzades que crien marietes i les porten allà on es necessita controlar el pugó. Això que sembla una bona idea, normalment té efectes incontrolats i funestos per a la fauna local.

En aquest cas, la marieta asiàtica, Harmonia axyridis, introduïda en Europa amb aquesta finalitat de lluita contra plagues, s’ha convertit ella mateixa en un problema, competint pel menjar amb la marieta autòctona. La marieta asiàtica té molts colors: pot ser vermella amb punts negres, o taronja amb punts negres o sense punts, però la poden distinguir per que el segment que hi ha entre el petit cap i les ales és negre i blanc.

Les femelles de marieta ponen uns 400 ous repartits en petits grups escampats per les fulles de les plantes. En néixer, la larva és allargada i de color gris i taronja i també mengen pugons. La pupa s’asssembla a un excrement d’ocell, així eviten que se les menguin altres animals, i a nosaltres ens costaria reconeixer-les. 

dimecres, 5 de febrer de 2020

La cotorra argentina, la cridòria verda i blava





Sentim cridòries provinents d’una palmera, o d’algun altra arbre amb fruits. De seguida veiem els ocells verds, amb el pit gris, el bec atarongat i la mida d’una mica més d’un pam. Semblen lloros. Criden estrepitosament. Arrenquen a volar, en formació perfecte, esclats de verd i blau brillant, i segueixen cridant. Són cotorres argentines, parents de cacatues i periquitos.

Tots aquests ocells pertanyen a l’ordre dels Psittaciformes. Psitta en grec, vol dir lloro. És a dir, que són ocells en forma de lloro. Una de les seves característiques és que tenen quatre dits a cada pota: dos mirant cap endavant, i dos mirant cap enrere. Això els hi permet agafar-se bé a les branques, escalar pels barrots de les gàbies i prendre el menjar amb les potes per poder-lo cruspir millor. El bec està curvat cap avall i generalment tenen colors vius i brillants.

El nom cièntific de la cotorra argentina, també anomenada pitgrisa o capgrisa, és Myiopsitta monachus. Ja sabem que psitta vol dir lloro, però, què més ens diu aquest nom? Doncs Myia, en grec també, significa mosca, i monachus, monjo. Per tant es podria dir que el nom descriu la cotorra com una mosca-lloro-monjo, curiós, si més no. De fet, en segons quines postures, la cotorra argentina si que recorda una mica a un monjo, amb caputxa.

És originària de Sudamèrica. Fa uns 30 anys, al 1986, es van posar de moda com a animal de companyia i fins al 2005, que es va posar fi a la importació d’aus silvestres en la Unió Europea, es calcula que van entrar unes 190.000 cotorres de manera legal.
Es transportaven en grans gàbies, en vaixells de mercaderies. En una d’aquestes travesses, ja en el Mediterrani, algunes cotorres es van escapar, i es van adaptar perfectament a les noves condicions. També s’escaparen de cases particulars i segurament algunes es varen deixar anar. Ara es troben aquí, a Bèlgica, a Itàlia, a França i en Canadà i als Estats Units. A Brusseles, per exemple, hi ha una població que ha sobreviscut hiverns de -15C.

El primer lloc on es van trobar a Catalunya va ser al Parc de la Ciutadella, al 1975. Al 1994, la població catalana s’estimava en 850 individus. Cada 9 anys es dobla la població inicial. A la tardor de 2001 va havia colonitzat l’Alt Empordà.

A les cotorres els hi agrada estar juntes: construeixen grans nius comunitaris, que poden tenir vàries càmares diferents. Posen entre 5 i 8 ous que incuben 26 dies, entre agost i desembre. Els hi encanta fer els nius en les palmeres, sobretot en l’espècie de palmera de Canàries, però també el fan en altres arbres. Alguns altres ocells, com els pardals, aprofiten aquests nius per viure-hi ells també.

Mengen qualsevol fruita, dàtils, flors, larves, insectes, pa sec i també altres ocells petits. Com a espècie forània, pot suposar un problema per l’ecosistema envaït, ja que entra en competència amb pardals, mallarengues, coloms, merles i pot suposar un problema en l’agricultura.

Per aquests motius, des del 2011 l’espècie està inclosa en el Catàleg d’Espècies Exòtiques Invasores, que prohibeix l’alliberament d’exemplars al medi, la possessió de cotorres, i el tràfic i comerç d’aquest animal.

Tanmateix, existeixen associacions que es fan càrrec de les cotorres si les trobeu ferides. A Barcelona, l’ajuntament té un protocol per la retirada de nius de cotorra, i de vegades, alguns animals prenen mal. Hi ha voluntaris que les cuiden i les posen en adopció o busquen cases d’acollida. Aquestes associacions són: S.O.S Cotorras Argentinas y Kramer i AVIUM, associació protectora d’aus exòtiques.



dimarts, 14 de gener de 2020

El bou del pessebre


El bou del pessebre, d’animal sagrat a culpable de l’escalfament planetari


Article publicat al Setmanari Empordà, el 23 de desembre de 2019


Els bous i les vaques han ajudat sempre a la humanitat proporcionant aliment, estris i cuiro per abrigar-se.


En el pessebre no poden faltar el bou i l’ase. O potser era una vaca? La vaca i el bou, o toro, són mamífers herbívors remugants. Pasturen ràpidament durant el matí i a la tarda, tornen el menjar a la boca i el masteguen bé. Són capaços de fer això perquè tenen un sistema digestiu compost de quatre cambres, on, amb ajut de bacteris i altres components de la flora intestinal, poden fermentar l’herba per treure profit de la cel.lulosa com a font d’energia.

Tant els bous com les vaques tenen banyes, que utilitzen per defensar-se de l’ós i el llop. El bou, o toro, i la vaca, són animals propis d’Europa des de la darrera glaciació, descendents de l’ur (Bos primigenius), el toro salvatge, que va aparéixer a la Índia fa prop de dos milions d’anys i va viure als boscos europeus fins a l’edat mitjana.

La doble vessant d’animal salvatge i domesticat, d’on depenia la supervivència de la societat d’aquells temps, devia propiciar la sacralització de l’animal. Trobem doncs en la mitologia grega que Zeus es va convertir en toro per raptar Europa, i va quedar per sempre gravat a les estrelles, en la constel·lació de Taure. També es conegut el Minotaure (un monstre amb cos d’home i cap de bou) i el laberint que va dissenyar Dèdal per retenir-lo en la illa grega de Creta.

https://www.flickr.com/photos/lecuna/3265883359


I no només a Europa, sinó que en la mitologia egipcia, la deesa Hathor, té banyes de vaca entre les quals porta el disc solar. Antigament, aquesta deesa era una vaca, tal qual. Igual que a la India les vaques són (o eren) sagrades i tenen un tracte especial i diferent als dels altres animals.



El bou està també representat en el zodíac xinès. L’evangelista cristià Sant Lluc es representa com a un bou, i tant els bous com les vaques són els animals més sacrificats durant els rituals segons els llibres antics de les religions del món.

Solemne adoración del becerro de oro, según una tarjeta estadounidense publicada en 1901https://es.wikipedia.org/wiki/Becerro_de_oro#/media/Archivo:Worshiping_the_golden_calf.jpg

És inevitable, doncs que el bou hagi passat també al bestiari festiu català, igual que les mulasses i els dracs. A Figueres hi ha un bou que vol representar el que estirava les barques dels vells pescadors de la plana. El Bou de Figueres és molt gros, té les banyes tortes i és pesat a l’hora de caminar, però és valent i fort. Calen quatre persones per portar aquest bou de 130kg fet de polièster i alumini.

Bou de Figueres

A la comarca hi conviuen encara varies races de vaques. La vaca de llet suïsa, que viu normalment estabulada, va arribar a principis del segle XX. És molt dòcil i dóna molta més quantitat de llet que les d’aquí. Es va trobar amb les races autòctones, algunes de les quals van sortir malparades.

És el cas de la vaca catalana que es va extingir, però la poden veure en algunes pintures gòtiques, con la representació del Nadal en el retaule major del monestir de Santes Creus, o al retaule de l’altar major de l’església parroquial de Veilha, o en l’adoració dels pastors del retaule de Verdú. Aquesta vaca es caracteritzava per ser vermella i tenir les banyes en forma de lira

La vaca amb banyes en forma de lira, del quadre de la Nativitat del Retaule Major del Monestir de Santes Creus


La vaca bruna, té el seu origen en els exemplars de vaca suisa alpina que es van importar i que es van barrejar amb les vaques autòctones. És una raça que es cria per carn i pastura lliurement en els pirineus durant l’estiu i la tardor, i en la Garriga d’Empordà i el cap de Creus a l’hivern i primavera.. La carn d’aquesta raça es comercialitza sota una Indicació Geogràfica Protegida: Vedella dels Pirineus Catalans. Actualment hi ha uns 30.000 exemplars.

Vaca bruna dels Pirineus

La vaca marinera, extinta també, era la que utilitzaven els pagesos del litoral com a força tractora per llaurar la terra i per treure les barques de l’aigua. També es feia servir la llet i la carn. En el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà s’intenta recuperar aquesta raça a partir d’individus de vaca menorquina.

Vaca marinera dels Aiguamolls de l'Empordà

Seguint al litoral, el bou és també un art de pesca, semblant a l’actual d’arrossegament, i les barques utilitzades s’anomenen barques del bou. Eren de vela llatina i sortien sembre aparellades, tal com un jou de bous, amb la xarxa al mig de les dues. El municipi de Portbou conserva en el seu escut un parell de barques del bou, que segurament es refugiaven a la platja, en cas d’una tramuntanada sobtada.
Escut de Portbou amb les barques aparellades del bou

I ja a la muntanya, la vaca de l’Albera, o vaca fagina, és una raça pròpia de l’Albera, que ha sobreviscut en semillibertat durant molt de temps. Basa la seva alimentació en la vegetació dels boscos i prats que té al seu abast, per la qual cosa ens ajuda en la prevenció d’incendis. ARAVA és l’Associació de Ramaders de la Vaca de l’Albera, que té com a objectius la conservació, expansió, millora genètica i promoció de la vaca fagina. Ara mateix n’hi ha uns 300 exemplars

Vaca de l'Albera

Actualment, com a humanitat, no ens portem bé amb les vaques i els bous. Humillem i torturem els toros com a espectacle per divertir-nos, i a les vaques, estabulades en granges, les fem criar per aprofitar-nos de la seva llet, separem només de néixer les cries de les mares, els hi cremem les banyes per a que no creixin... i ara les fem culpables del canvi climàtic.


LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011