"Si es como dicen algunos, que hay cielo pa'l buen caballo...."

.... por ahí seguirá la Bando, galopando, galopando.

La Bandolera és morta. S'ha mort d'un còlic fulminant. Una perforació de l'estómac. Aquest matí, a les 10h.

Encara m'envolta l'àura de irrealitat que acompanya les morts sobtades, siguin d'animal o de persona. Les morts accidentals que no t'esperes. L'estrès de les emergències. El cervell m'enganya pensant que el què està passant no està passant de veritat.

Simplement és un animal. És temps que passes amb un altre ésser viu. És la relació que s'estableix amb algú que t'ho dóna tot, a canvi d'una carrota. Les esgotadores i interminables voltes a la pista treballant, el relax (i la por) del passeig pel camp, les cavallades, que les hem pogut fer totes, les sessions de fotos (mai no hi ha prou fotos!) la paciència per pujar, l'Ot galopant!, el renill de benvinguda, l'enfado quan la tancava a la quadra, o quan feia temps que no ens veiem....i la llista seguiria interminable, encara que només hagi passat una mica més d'un any disfrutant la seva companyia.

Estic trista per la Bando. Ha estat el meu primer cavall, el sommi complert.

Moltes gràcies Toni, perquè sé que has fet tot el què es podia fer: l'has acompanyada fins al final i te l'has jugat per salvar-la.

Gràcies també al sr. Josep, a qui ni tant sols conec.

Gràcies Ramon, per venir, ser-hi, i ajudar en Toni. T'hauria de dir gràcies tantes vegades!!

Gràcies Assun, per venir de seguida i intentar calmar-li el dolor.

Gràcies per esperar-me, com sempre.

Gràcies Carme, has vingut expressament des de Cadaqués, encara que aprofitis el viatge per fer un recadu.

Gràcies Mònica i Subi, per acompanyar-me tot el matí.

Gràcies als meus pares, per entendre-ho i fer-me companyia.

I gràcies a tots els que heu llegit això perquè sé que ho sentiu casi tant com jo.

El Alazán - Atahualpa Yupanqui

Era una cinta de fuego

Mi caballo, galopando

Crin revuelta en llamaradas
Mi alazán, te estoy nombrando

Trepó la sierra con luna

Cruzó los valles nevando

Cien caminos anduvimos

Mi alazán, te estoy nombrando.

Oscuro lazo de niebla

Te pialó junto al barranco,

¿Cómo fue que no lo viste?

¿Qué estrella estabas buscando?

En el fondo del abismo

Ni una voz para nombrarlo,

Solito se fue muriendo

Mi caballo, mi caballo.

Sobre la horqueta de un tala

Hay un morral solitario.

Hay un corral sin relinchos

Mi alazán, te estoy nombrando.

Si, como dicen algunos

Hay cielo pa'l buen caballo,

Por ahí andará mi flete

Galopando, galopando.

Oscuro lazo de niebla

Te pialó junto al barranco,

¿Cómo fue que no lo viste?

¿Qué estrella estabas mirando?

Solito se fue muriendo

Mi caballo, mi caballo.

Google i els jocs olímplics

Durant totes les olimpiades el buscador Google ha estat il.lustrant la seva pàgina d'inici amb animalets als quals no els veia cap sentit.

M'estranyava que no sortissin les mascotes olímpiques perque són uns animals bastant ben trobats, cada una té un sentit per separat però totes juntes i en ordre en tenen un altre. Cada mascota és un animal d'un color relacionat amb els aros olímpics: la carpa blava, l'orenenta verda, l'ós panda negre i blanc i l'antílop groc i el vermell és la torxa. Les primeres sil.labes dels noms en xinès formen la frase "Beijing et dona la benvinguda" (Beijing huanying ni).

No ha estat fins ara que m'he adonat que Google ha fet servir els animals de l'horòscop xinès! Cada any xinès està dedicat a un animal, i les persones que neixen en aquell any tenen, més o menys, les característiques de l'animal en qüestió.

Conta una llegenda que, fa milers d'anys, el savi i filòsof Buda quan era a punt de morir, va fer una crida a tots els animals perquè l'anessin a visitar. Però solament se n'hi van presentar dotze, i per aquest ordre: la rata, el búfal, el tigre, la llebre, el drac, la serp, el cavall, la cabra, el mico, el gall, el gos i el senglar.

I en aquest dia de clausura olímpica han aparescut tots els animals, com en la crida del Buda.

M'agradat. al final, quan ho he entès.

Per on es perd l'aigua?

Aquest és un dels molts exemples de la pèrdua d'aigua a través dels sistemes de trasvasament, subministrament i d'altresment. La foto és en un punt del Rec Susanna, límit aproximat de terme entre Vilafant i Figueres. L'aigua del Rec en penso que és per regar. De fet ara rega les plantes de sota, i s'ha format una molsa verd al voltant dels forats per on s'escola l'aigua. Gota a gota.

El Rec Susanna:

http://mediambient.gencat.net/cat/el_departament/sala_de_premsa/notes/NPACORDFIGUERES.jsp

Pelagia noctiluca, la medusa que fa llum

Article publicat a l'Empordà, el dia 29 de juliol de 2008.

Les meduses formen part del plàncton, és a dir, del conjunt d’animals i vegetals marins que es deixen transportar per mar i no neden o neden poc. Normalment trobem una petita densitat de meduses, es calcula una medusa per cada 10 metres cúbics d’aigua, tot i que de vegades i per causes encara desconegudes, s’ajunten i formen veritables eixams, com la medusa Pelagia noctiluca, coneguda també amb els noms de acàlef luminiscent o medusa luminiscent.

Les meduses han provocat la imaginació i fascinació dels humans, que les van estudiar des d’antic. Els noms de les meduses i les seves parts són noms grecs, i Linneo, el científic que va posar nom a la majoria de les espècies animals i vegetals conegudes en el segle XVIII, va fer servir el mite grec de Medusa, una de les Tres Gorgones que tenia serps en comptes de cabells, per anomenar les diferents famílies i espècies d’aquests animals.

Les meduses són practicament aigua i viuen en els mars de la Terra quasi des que va aparéixer la vida, fa uns 4000 milions d’anys i, com que són animals molt simples i adaptables, segurament seguiran existint fins a la fi del planeta. La Pelagia noctiluca és de color rosa o violeta clar i si la mirem amb deteniment veurem la seva manera de nedar que consisteix en moure el mantell del barret per impulsar-se a poc a poc.

La Pelagia noctiluca s’alimenta de larves de peixos i altres microorganismes presents en el plàncton. Per caçar, deixen surar els seus 8 tentacles que posseeixen unes cèl·lules especials anomenades cnidoblasts (cnidé vol dir ortiga en grec) que consten d’un petit arpó verinós que es clava en la seva víctima. Després se la mengen tranquil·lament. Hi ha individus mascles i femelles. Les femelles adultes porten dins seu petites meduses que són alliberades a finals d’estiu.

Encara que no totes les meduses “piquen”, la Pelagia noctiluca és una medusa que hem de procurar no tocar mai, ja que és una de les més urticants que existeixen i el seu verí és un dels neurotòxics més potents del món animal. Si algun dia us pica una medusa, el millor és quedar-se dins de l’aigua (vigilant que no tingueu una reacció al·lèrgica) i esperar que passi la coïssor, uns 10-15 minuts és suficient. Si la zona on ha picat la medusa ha estat tota l’estona dins l’aigua de mar i no sou al·lèrgics al verí, no us provocarà cap més molèstia. S’ha d’acudir al metge si la zona s’inflama molt o si teniu febre o mal de cap.

S’ha de tenir en compte que les meduses mortes o trencades poden provocar també picades. En el cas de la Pelagia noctiluca, si la retireu de l’aigua, no la deixeu mai a la sorra, ja que si algú la trepitja també li provocaria coïssor. El millor que podem fer si hi ha meduses a l’aigua i, en concret, aquesta espècie, és no banyar-nos i seguir les indicacions de seguretat de la Creu Roja, que alerten de la presència de meduses a l’aigua mitjançant les banderes de senyalització.

Tot i que pelagia vol dir en grec que es troba en mar obert, des de fa segles la medusa Pelagia noctiluca envaeix les costes del Mediterrani. Segons alguns estudis fets en 1989 per científics francesos, les proliferacions d’aquesta medusa es donen cada 12 anys aproximadament amb una durada d’entre 2 i 4 anys en el litoral. Així s’han observat grans quantitats d’aquesta medusa en els períodes 1945-49, 1957-60, 1968-70, 1982-86 i1996-97. La propera d’aquestes grans avingudes de meduses seria al voltant del 2010. Es troben tantes meduses a l’aigua que el bany és completament impossible i l’aigua es tenyeix de rosa clar. Sembla que el detonant d’aquestes plagues de meduses és la combinació de dos factors: les altres pressions i la falta de pluges, encara que també poden intervenir d’altres, com la qualitat de l’aigua i l’abundància d’alimentació. Els científics actualment barallen altres possibilitats com la sobrepesca i la contaminació marina i la desaparició progressiva dels seus depredadors: les tortugues marines, el peix lluna i les tonyines.

Una altre curiositat que presenta aquesta medusa és la producció de llum o bioluminiscència: un estímul (un cop a la medusa, per exemple) fa aparèixer llum en un punt del seu cos que s’estén a continuació per tot l’animal. D’aquí el nom noctiluca que fa referència a aquesta capacitat d’emetre llum (luca) a la nit (nocte). La llum emesa és de color verd fosforescent.

El pantà de Boadella

Feia molt de temps que no anava a veure el pantà de Boadella. L'últim cop va ser pel maig del 2007 i l'aspecte general era aquest:

I ara es veu així:

De l'aigua del pantà en depenem molta gent. Potser hi ha aigua per tot l'estiu i esperem que plogui a la tardor.

Tot i que segur que l'ample majoria dels que bebem aquesta aigua hem reduït el consum, el problema està en l'aigua que es perd per les canonades que la transporten des de Boadella a les nostres cases, passant per l'estació potabilitzadora de Figueres.

I crec que tampoc és ben be pèrdua, això que passa durant el transport de l'aigua. Voldria dir que la terra s'emporta el seu tribut. Una part de l'aigua acumulada al pantà, un cop troba un forat per on escapar-se, retorna a la Pachamama. Sempre s'ha de deixar un poquet de cada cosa per la Pachamama.

http://www.tribunalatina.com/es/notices/el_canto_de_la_pachamama_12453.php

Cens d'animals, tinença responsable

Article publicat a l'Empordà, el dia de Sant Joan de 2008

Arriba l’estiu i, com cada any, el número d’animals abandonats augmentarà. Com a animal abandonat s’entén el que va sol pel carrer sense cap identificació de qui n’és el propietari. És un concepte diferent al d’animal perdut, que si que duu una identificació, per exemple el microxip, i és relativament fàcil trobar al seu propietari.

El registre municipal de gossos té com a funció vetllar per a que els propietaris es responsabilitzin del seu animal, que no l’abandonin. I si l’animal es perd, al menys es pot intentar trobar-lo d’alguna manera.

En tenir un gos hom ha d’acceptar unes responsabilitats inherents que no sempre són fàcils de complir. Sembla que vacunant el gos, donant-li de menjar i sortint a passejar un cop al dia ja complim amb tots els requisits. Però ens deixem un de molt important, registrar-lo al cens municipal. El tècnic responsable del cens passarà les dades al Registre General d’Animals de Companyia de Catalunya, on s’integren tots els gossos, gats i fures que viuen amb nosaltres. D’aquesta manera, si un animal registrat es perd, és molt més fàcil trobar-lo, encara que estigui en un altre municipi.

Si una persona perd el seu animal, ha de comunicar-lo al seu ajuntament, i també ha de comunicar la seva mort, si s’escau. Alguns ajuntaments tenen bases de dades de gossos perduts per si el propietari els busca.

Actualment al Registre General hi ha més de 30.000 animals censats, però segur que a Catalunya n’hi ha molts més. D’això es desprèn que la majoria dels propietaris de gossos, gats i fures no són del tot responsables de les seves mascotes i, per tant, ens queda molt camí per recórrer, encara.

Les paparres, els insectes vàmpir

Article publicat a l'Empordà, el 27 de maig de 2008

Les paparres pertanyen a l’ordre dels àcars, parents de les aranyes. Com elles tenen 4 parells de potes articulades i un cos aplanat.

Existeixen al voltant de 850 espècies de paparres repartides per tot el món, classificades en dues subfamílies: les Ixodiae de cos dur, i les Argasidae, de cos tou. Totes s’alimenten de la sang de vertebrats: ocells, rèptils, amfibis i sobretot de la dels mamífers, l’home inclòs. Les Argasidae romanen de 15 minuts a dos dies sobre l’animal, i les Ixodiae s’estan diversos dies xuclant la sang. La mida varia segons l’espècie de paparra: n’hi ha d’un mil·límetre fins a 5 centímetres i, quan ingereixen sang, són capaces d’augmentar el seu tamany, 600 vegades.

Viuen a les herbes i matolls, esperant que arribi algun animal, al qual detecten per la calor que emet. Quan l’animal és a prop, es deixen caure sobre el seu cos i busquen la part que tingui la pell més fina per poder-s’hi fixar. A continuació insereixen unes peces especials de la seva boca en la pell i deixen anar substàncies que debiliten els capil·lars sanguinis de la víctima; un anticoagulant, per a que la sang flueixi, i un anestèsic, per a que l’animal parasitat no es doni compte de la mossegada. Llavors, així instal·lades, van xuclant la sang durant hores o dies.

Hi ha parrarres mascles i paparres femelles. La femella necessita estar plena de sang per poder posar els ous. I també li cal sang per passar d’un estadi a l’altre de la seva vida, és a dir, de larva a nimfa i després a adult. Per tant cada paparra ha de xuclar sang tres vegades com a mínim per arribar a ser adulta. I, segurament, haurà “picat” a tres animals diferents, i aquí és quan apareix el veritable problema: les paparres, a més de provocar elles mateixes al·lèrgies en la pell on mosseguen, poden portar bacteris que passen a la sang de l’animal mossegat, on provoquen diverses malalties que afecten òrgans vitals com el fetge o els ronyons o a les articulacions.

Les paparres viuen entre dos i quatre anys i posen mil.lers d’ous. Això fa que sigui un dels paràsits més difícils de combatre. Els gossos abandonats a l’estiu s’infecten de paparres que poden provocar, fins i tot, la mort de l’animal. L’altre dia, al barri, vam trobar un cadell de gos, abandonat, totalment cobert de paparres. Un cop desparasitat, el gosset presentava molts dels símptomes d’una infecció provocada per aquests insectes.

Com a curiositat, una de les accepcions de la paraula “paparra” en el diccionari de l’institut d’estudis catalans és: “la persona que molesta perquè parla contínuament, demana coses, no deixa fer la feina, etc.”

Prevenció

Si heu d’anar camp a través, sobretot en llocs on hi hagi ramat d’ovelles i cabres o presència de senglars o cèrvols, feu servir botes i pantalons llargs. En arribar a casa, busqueu per tot el cos si se us ha adherit una paparra, sobretot en els nens.

Els gossos i els gats poden fer servir repel·lents específics per les paparres, en forma de collars, esprais o líquids. Demaneu consell al vostre veterinari o a la botiga d’animals.

Si us trobeu una paparra ja enganxada a la pell, feu servir alcohol o oli per a que sigui més fàcil desprendre-la. Si estireu sense precaució, pot quedar dins la pell el “cap” del paràsit i provocar una infecció. Desinfecteu després la ferida.

Si la retirada de la paparra es complica o apareixen lesions en la ferida, consulteu al metge o al veterinari (segons el pacient)

Danys provocats per les paparres

Quan les paparres mosseguen, la pell es pot irritar al voltant i es poden donar reaccions d’hipersensibilitat, com un engruiximent de la pell.

Si a l’animal el mosseguen moltes paparres, la quantitat de sang perduda pot ser relativament alta, provocant anèmia, que a la vegada predisposa a patir altres malalties infeccioses.

La saliva de la paparra està composta d’una neurotoxina que pot provocar paràlisi, que generalment comença per les potes del darrera, a la setmana de tenir la paparra enganxada. Si la paràlisi afecta el sistema respiratori, pot produir la mort. La paràlisi s’atura quan es treuen les paparres de l’animal infectat.

Malalties que transmeten les paparres

Erlichiosi: provocada per un bacteri, l’Erlichia canis, que només afecta els gossos. Provoca danys al fetge, la melsa i als ganglis, i de vegades, els pulmons, ronyons i meninges. Els símptomes són molt variats.

Malaltia de Lyme o borreliosi: provocada pel bacteri Borrelia burgdorferi que la paparra ha agafat després picar a un ratoli de camp. Després d’un mes de la mossegada apareixen els símptomes: coixera, febre, falta de gana i inflamació de les articulacions. Aquesta malaltia es pot transmetre a l’home.

Febre botonosa mediterrànea: provocada per la Rickettsia conorii, es caracteritza per febre moderada, mal de cap, dolor muscular i una petita úlcera (taca negra) en el punt de la picada. També poden quedar infectades les persones.

Mamá

Això del blog és una eina estranya. Dic una eina perquè d'alguna manera escriure ajuda; a posar en ordre les idees i a deixar constància del què penses durant una temporada, llarga o curta, de la teva vida. Un blog és, de vegades, com un diari personal, i de vegades com un diari diari.

Segurament més d'un dels que escribim en un blog hem portat abans un diari. Ah, però els diaris són secrets! i els blogs no!!! És per això que dic que els blogs són eines estranyes. Llavors sorgeixen preguntes: qui vols que llegeixi el teu blog? els teus amics? els coneguts? la família? un públic? Suposo que tot depen del contingut, del que escrius.

En fi. Ara per ara poca gent sap l'existència d'aquest blog. Però en un moment de debilitat maternofilial he donat l'adreça a la meu mare....

Mami:

hoy me has llamado para ver si estaba mejor, porque habias leido en el blog que tenia un bloqueo triple. Pero Mami! si nos vimos ayer, y hoy hemos hablado por teléfono!!! si estuviera muy mal, no te habrias dado cuenta?

Ara quan escric haig de pensar que també hi ha la meu mare entre els lectors. Però em sembla bé. Aquesta és una altra de les facetes de la vida. Escriure i deixar veure una mica més de un mateix. Potser som gent transparent, els que escribim en un blog.

bloqueig

Estic totalment bloquejada: mentalment, fisicament i, suposo que també, emocionalment.

Mentalment sóc incapaç de pensar, però també incapaç de no pensar i deixar la ment quieta. Ocupo la ment en un batibull d'idees, pensaments, decisions incoerents, desdecisions....però no faig res.

Físicament tinc un pinçament o potser un petit esguinç de lligaments musculars a l'esquena. Lumbàlgia... que em va impedir de moure'm dissabte al matí. I encara ara arrossego mal d'esquena. No puc montar.

Emocionalment costa més de dir. Sento pena, ràbia, remordiments, preocupació. Fa dies que no sento alegria.

Sóc incapaç d'escriure més. Aquestes quatre ratlles ja han estat un esforç.