La cotorra argentina, la cridòria verda i blava

Article "semipublicat" a L'Empordà: https://www.emporda.info/mascotes/2020/02/04/cotorra-argentina-cridoria-verda-blava/456731.html

Sentim cridòries provinents d’una palmera, o d’algun altra arbre amb fruits. De seguida veiem els ocells verds, amb el pit gris, el bec atarongat i la mida d’una mica més d’un pam. Semblen lloros. Criden estrepitosament. Arrenquen a volar, en formació perfecte, esclats de verd i blau brillant, i segueixen cridant. Són cotorres argentines, parents de cacatues i periquitos.

Tots aquests ocells pertanyen a l’ordre dels Psittaciformes. Psitta en grec, vol dir lloro. És a dir, que són ocells en forma de lloro. Una de les seves característiques és que tenen quatre dits a cada pota: dos mirant cap endavant, i dos mirant cap enrere. Això els hi permet agafar-se bé a les branques, escalar pels barrots de les gàbies i prendre el menjar amb les potes per poder-lo cruspir millor. El bec està curvat cap avall i generalment tenen colors vius i brillants.

El nom cièntific de la cotorra argentina, també anomenada pitgrisa o capgrisa, és Myiopsitta monachus. Ja sabem que psitta vol dir lloro, però, què més ens diu aquest nom? Doncs Myia, en grec també, significa mosca, i monachus, monjo. Per tant es podria dir que el nom descriu la cotorra com una mosca-lloro-monjo, curiós, si més no. De fet, en segons quines postures, la cotorra argentina si que recorda una mica a un monjo, amb caputxa.

És originària de Sudamèrica. Fa uns 30 anys, al 1986, es van posar de moda com a animal de companyia i fins al 2005, que es va posar fi a la importació d’aus silvestres en la Unió Europea, es calcula que van entrar unes 190.000 cotorres de manera legal.

Es transportaven en grans gàbies, en vaixells de mercaderies. En una d’aquestes travesses, ja en el Mediterrani, algunes cotorres es van escapar, i es van adaptar perfectament a les noves condicions. També s’escaparen de cases particulars i segurament algunes es varen deixar anar. Ara es troben aquí, a Bèlgica, a Itàlia, a França i en Canadà i als Estats Units. A Brusseles, per exemple, hi ha una població que ha sobreviscut hiverns de -15C.

El primer lloc on es van trobar a Catalunya va ser al Parc de la Ciutadella, al 1975. Al 1994, la població catalana s’estimava en 850 individus. Cada 9 anys es dobla la població inicial. A la tardor de 2001 va havia colonitzat l’Alt Empordà.

A les cotorres els hi agrada estar juntes: construeixen grans nius comunitaris, que poden tenir vàries càmares diferents. Posen entre 5 i 8 ous que incuben 26 dies, entre agost i desembre. Els hi encanta fer els nius en les palmeres, sobretot en l’espècie de palmera de Canàries, però també el fan en altres arbres. Alguns altres ocells, com els pardals, aprofiten aquests nius per viure-hi ells també.

Mengen qualsevol fruita, dàtils, flors, larves, insectes, pa sec i també altres ocells petits. Com a espècie forània, pot suposar un problema per l’ecosistema envaït, ja que entra en competència amb pardals, mallarengues, coloms, merles i pot suposar un problema en l’agricultura.

Per aquests motius, des del 2011 l’espècie està inclosa en el Catàleg d’Espècies Exòtiques Invasores, que prohibeix l’alliberament d’exemplars al medi, la possessió de cotorres, i el tràfic i comerç d’aquest animal.

Tanmateix, existeixen associacions que es fan càrrec de les cotorres si les trobeu ferides. A Barcelona, l’ajuntament té un protocol per la retirada de nius de cotorra, i de vegades, alguns animals prenen mal. Hi ha voluntaris que les cuiden i les posen en adopció o busquen cases d’acollida. Aquestes associacions són: S.O.S Cotorras Argentinas y Kramer i AVIUM, associació protectora d’aus exòtiques.