La cuca de llum voladora exòtica

Article publicat a l'Empordà, el 6 d'agost de 2019.

Torno a publicar 10 anys i mig més tard !!!

Animals nous: la cuca de llum voladora exòtica

Forma colònies de centenars d’individus que brillen i volen al mateix tems. Es desconeix com a arribat a la comarca.

Ja fa tres estius, els veïns d’Avinyonet de Puigventós van quedar fascinats per l’espectacle natural que cada nit es veia cap a la carretera de Llers. Centenars de puntets lluminosos volant, saltant i parats a terra, oferien una visió espectacular d’un fenomen misteriós. La gent gran no havia vist mai una cosa semblant al poble. Cert és que abans es veien més cuques de llum que ara, però com aquests passats estius, mai.

La cuca de llum autòctona més habitual s’anomena Lampyris noctiluca. Té una vida d’uns dos anys, i, com tots els insectes, passa per diferents fases. En la fase de larva, és com un cuc segmentat, com si fos un cuc amb armadura de color negre. Neixen cap a la tardor i la seva principal ocupació és trobar cargols per menjar, cosa que les porta a recórrer uns 120 m al dia. En aquest primer hivern, la larva mudarà (canviarà de pell) unes 6 o 7 vegades. Així seguirà fins la segona primavera, que mudarà a l’estat de pupa.

El de pupa és l’estat adult. Les femelles muden uns 5 dies abans que els mascles. Un cop passen a l’estadi adult, les femelles emeten llum com fanalets descarats i els mascles, que tenen ales, les busquen. Normalment s’ajunta un grup de varies larves per mudar i hi ha una diferència de temps entre la sortida de femelles i mascles. Llavors és possible que veiem brillar una desena de cuques de llum en el mateix lloc durant una setmana, en els mesos de juny o juliol. Quan el mascle localitza una femella, la llum s’apaga.

En canvi, les cuques observades en aquest petit poble, brillaven molts més dies i no s’estaven quietes: les llumetes semblaven saltar o volar i s’hi comptaven per centenars. En altres pobles de la comarca també s’hi van veure, com a Garrigàs, i l’any passat va saltar la notícia que en d’altres municipis de les comarques gironines també s’hi havien observat: Sant Joan de Mollet, Bordils, Celrà, Cervià de Ter i Flaçà.

En estudiar aquestes misterioses cuques de llum, es va poder assegurar que no pertenyien a cap dels gèneres coneguts i presents en el continent europeu, sinó a un gènere americà: Photinus. La cuca adulta no és un cuc sense ales, sinó que sembla més aviat un escarbat petit: tant la femella com el mascle d’aquesta cuca de llum són voladors, i tenen la capacitat d’emetre llum mentre volen, amb la qual cosa l’espectacle està assegurat: és com estar en la selva sense moure’s de casa.

La cuca és originaria d’Amèrica Central, i encara ningú sap com a arribat a les comarques de Girona. Al contrari de la cuca de llum autòctona, que brilla només durant una setmana, la visitant es pot veure brillar des del juny fins a finals d’agost, i forma colònies molt nombroses. Com que els individus trobats aquí són una mica diferents dels americans, s’ha batejat l’espècie com a Photinus immigrans.

Es sospita que podria haver arribat a través de plantes ornamentals importades. També es pensa que, es podria haver escapat d’alguna granja de cuques de llum... Si, hi ha granges de cuques de llum. La luciferasa és la substància responsable de la bioluminiscència, la llum que generen alguns animals, i es fa servir en biotecnologia. Per exemple, es fa servir pel seguiment del desenvolupament d’alguns tumors, o, en un ús més conegut, per trobar rastres de sang en l’escenari d’un crim. Una altre possible entrada seria que hagués vingut amb les llavors de blat de moro, ja que la ubicació de les colònies coincideix amb camps d’aquest tipus de cultiu.

El Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, en la seva web, alerta d’aquesta nova espècie de lluerna, a la que caracteritza d’invasora, tot i que no hi ha constància que s’hagi estès per altres municipis. Demana que si es veuen aquest estiu es contacti a través del correu: especiesinvasores.tes@gencat.cat. En aquesta mateixa hi trobareu els dos estudis que s’han fet de l’espècie en el nostre país.

Alícia Herrera.

Biòloga i Màster en Gestió del Medi Ambient

Viatge a Kènia. Un somni acomplert

Quan era jove i em preguntaven què volia ser de gran, sempre contestava que estudiaria veterinària i aniria a Kènia a salvar lleons. A la meva habitació hi havia fotos de cavalls (evidenment) junt amb jirafes, nyus, gazel.les i hienes. També els suricates, clar. Els Masais eren, en el meu imaginari, el principal poble a conèixer, amb els qui faria amistat i coneixeria la sabana en la recerca dels lleons.

Aquest mes de juliol he estat amb els masais cercant lleons....però només per fer fotos. Ja veurem si més tard es materialitzen altres projectes.

Clar que m'hagués agradat fer una ruta en cavall pel Masai Mara, però mai es pot tenir tot. Em conformo amb aquest fantàstic viatge organitzat, on he viscut amb els masais i hem pogut acampar al costat del riu Mara, envoltats d'hipopòtams i sentint les hienes a la nit. Un altre regal han estat les passejades a peu per la sabana, trobant rastres d'animals i plantes medicinals. Cebres, nyus, gazel.les i antílops envoltant-nos. Natura salvatge en un racó del planeta Terra.

L'objectiu de qualsevol turista de safari és aconseguir veure els "bigfive", els cinc grans: lleons, rinoceronts, lleopard, elefants i búfals. El lleopard no el van veure, però si dos guepards despistats seguint la pista dels cotxes.

La nostra base d'operacions era el campament d'ADCAM, una associació per al desenvolupament rural del poble d'en William. Allà tenen una escola i els beneficis que treuen del campament per a turistes, gestionats pels mateixos masais, els reverteixen en l'educació i manteniment dels nens i nenes.

Felicitat per la sabana.

Rebuda masai

Capvespre amb hipopòtams en el riu Mara.

Amb en William.

Petjada d'hipopòtam

Cara d'embobada tota l'estona. L'emoció de veure aquells animals en llibertat em feia plorar.

Ha estat un viatge curt però molt intens. Ho necessitava per començar una nova vida sola.

Camins

Jornada de treball a l'horta amb tracció animal

És a dir, treballar l'horta amb cavall. Si, si, l'horta.
Aquests treballs a l'horta amb tracció animal continuen vigents a la comunitat valenciana, però a Catalunya pràcticament s'han perdut. Es poden comptar amb els dits de la mà els pagesos que fan servir cavalls per treballar l'horta. I per treballar el camp.....jo no conec a cap.

Dijous 16 d'aquest mes de maig, vaig assistir a una jornada organitzada per la IAEDEN sobre aquest tema.

Jo no tinc ni idea del treball que cal fer a una horta, per que no hi he treballat mai, però si que he tingut intents d'hort, que no han arribat mai a bon port. És tot un art això de cultivar la terra. En una horta es fan uns 35 cultius diferents a l'any, i tots exigeixen adobs, preparar la terra i manteniment. Que si fer les regues (regadores) més grosses, o més petites, que si aplanar la terra terrosa, que si calçar, que si treure males herbes...és esgotador.

Per a tots aquests treballs, els hortelans s'ajudaven del cavall. El cavall ha d'estar molt ben ensenyat. Cal que obeeixi a la veu i que no es mogui si no li diuen. En Negre, de l'Horta de les Casetes, és espetacular en aquest sentit. No mou ni una pota si no li demanen, sempre que porti el collar posat. No fa ni l'intent de menjar. 

El Negre és una cavall de raça Cavall Pirinenc Català. Molt simpàtic. 

Els participants a la jornada, tots eren pagesos. Tres del Baix Empordà; els de les finques La Coromina i el Parc Agroecològic de l'Empordà, i els altres eren d'altres comarques. Curiosament, el referent de tots nosaltres és en Jordi Terrazas, al qual no conec - encara - personalment. 

En Jordi fa tot el treball de camp i horta amb els cavalls i també el treball a la vinya. En Ricard, propietari del Negre i de l'Horta de les Casetes, diu que li surt més a compte, en termes de temps, fer algunes coses amb tractor, com escampar fems o treballar la terra abans de plantar.

En Negre equipat amb el collar o collera i el bastet. Amb els tirants que suporten l'arada i cucales als ulls.

collera f Guarniment dels animals de tir en forma de collar, fet de cuir i farcit de palla o de crin, al qual se subjecten els tirants, i que serveix tot plegat per a estirar un carruatge, arada o altra màquina de feina.

bastet m Bast molt petit, encoixinat a la part que toca l’esquena de l’animal, que serveix per a sostenir la sofra. Sin. selló, selletó

tirant m Corretja o corda revestida de cuir que va de la collera de l’animal a la part anterior del carruatge.

clucales f pl Rotllanes d’espart o de palma, unides per un cordó del mateix material amb què es tapen els ulls d’un animal que roda a una sínia, a un molí o a una era perquè no es maregi. Vulgarment es diuen cucales.

Aprenent...no és fàcil fer coses noves.

Amb els participants de la jornada. 

En tot cas, ha estat una jornada diferent i molt interessant.