Les dues primeres setmanes van ser d'adaptació, en un padoc al costat del camp de la manada. L'Avatar no estava acostumat a que el moguessin de lloc per passar la nit. Però s'hi va adaptar bé als canvis.
En les sessions, al cavall li faltava energia i a mi també. Quan el vam passar al camp, es va retrobar amb l'euga Azalea, que s'havia fet amiga seva a través del tancat elèctric. Es varen enamorar, cosa que no va agradar gaire a la resta de la manada.
L'Avatar, a la dreta, apartat de tota la manada. L'Azalea és la que pastura a l'extrem esquerra. Encara que estan lluny, tenen la mateixa orientació, el mateix posat.
A poc a poc, el cavall ha anat guanyant confiança amb el grup. La primera setmana va lluir ferides de guerra: una coça al pic i diverses mossegades a l'esquena. Estava aprenent a ser cavall.
Mitjançant l'Azalea, l'Avatar s'ha anat integrant a la manada. Fins i tot s'ha atrevit a desafiar en Hamstrup, un Ondelburgo de metre i vuitanta centímetres, quan ell no passa de metre i quaranta-cinc.
Cap al tard, els cavalls pasturen durant una hora en l'herba. L'Avatar a l'esquerra. Al costat l'Azalea.
Dilluns, l'últim dia que hi vaig anar a passar una estona amb el cavall, em vaig sentir molt frustrada. El cavall havia canviat tant que quasi ni el reconec. Reaccionava molt més ràpid al que li demanava en les curtes estones que volia estar al meu costat, però, a la vegada passava molt i més sovint de mi. Renillava intentant comunicar-se amb els seus amics. Semblava un adolescent que el fan estudiar i no vol. Al cap d'una estona, de cada tres vegades que el cridava, dos no venia. Em va demostrar una i una altra vegada que jo no era ni prou interessant ni prou segura per ell.
Potser el cavall ara està visquen la vida que no ha viscut. Ha descobert més relacions i, sobre tot, s'ha enamorat.
O si no, digueu-me, qui pot competir amb aquesta felicitat? O no se trata de competir?
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Potser teniu alguna cosa a dir: