Avui m'escaquejat de raspatllar l'Alia...en Hannes, que tenia el seu cavall en un altre camp, ho ha fet per mi mentre jo pujava fotos al facebook...és el que tenen les noves tecnologies, que s'emporten el temps.
El paisatge matinal ha canviat mentre ens dirigiem a la província de Salamanca. Sortint del Barco de Ávila hem deixat el Tormes i ens em endinsat en el camp.
Ermita del Santíssim Crist del Caño de Barco de Ávila. La ermita té una llegenda curiosa. L'Emilio me la va explicar en castellà i la vaig traduir al francès pel Luc i la Sabrina. La Sabrina la va explicar en anglès a la Laura i l'Andrea. No sé si pel camí es va tergiversar la llegenda (sospito que si).
La llegenda diu així (wikipedia):
Tiene una tradición muy antigua.
Por el siglo XIII, una gran crecida del Tormes arrastró, no se sabe desde dónde y dejó orillado a la izquierda del río por encima del puente, un Cristo de madera de tamaño natural.
Lo vieron unos caminantes y junto a la gente del pueblo lo condujeron en procesión a la iglesia parroquial, donde se dejó. A la mañana siguiente volvió a aparecer en el mismo sitio, lo llevaron de nuevo a la iglesia. Al día siguiente ocurrió igual.
La gente se convenció de que quería permanecer a la entrada del Puente y allí le erigieron una ermita, denominada del Humilladero inicialmente.
Cuatro siglos después se declaró ruinosa y en el siglo XVII (1672) se reconstruyó. Al hacer los cimientos surgió una corriente de agua que se recogió en una fuente de 3 caños. Desde entonces empezó a llamarse a la fuente y al Cristo del Caño.
Hay fiestas en su nombre, el primer domingo de septiembre y viernes y sábado anteriores. Se lleva al Cristo en solemne procesión por el pueblo hasta la Iglesia Parroquial, lugar en el que permanece hasta el último domingo de octubre, fecha en que se devuelve la imagen a la ermita.
Els camps, ara secs, estan dividits en parcel.les tancades amb parets de pedra seca de granit. La majoria dels camps estaven buits, però en d'altres hi havia vaques i vedells. Els torrents i fonts totalment secs i els ponts fets de lloses de granit semblen fer el ridícul.
Xerrant amb la Laura ( muntant la Lola) pels camins de Castella
Hem fet l'aperitiu prop de La Junciana, després de El Losar, pobles diminuts, mig abandonats, habitats per gent gran, gossos, gats i vaques. Cases aterrades, mig enfonsades, i moltes en venda.
Galops polsosos un altre cop, fins arribar a Puente del Congosto, un poble amb pont medieval sobre el riu ........ Un cop travessat, el picnic sota unes alzines centenàries.
Ruta del día, fins l'hora de dinar:
L'Alia s'ha revolcat amb la sella posada....avui els cavalls tenien pinta de cansats. Al matí hem fet quasi 5 hores de cavall.
A la tarda hem travessat un altre pont amb un castell que el defensava. Durant una estona hem galopat sobre la cañada real que portava a Portugal. Grans galops entre les deveses d'alzines mentre el sol començava a declinar.
La Julie galopant amb la Destinada
Dues hores de cavall després hem arribat a Hoyorredondo, a casa de Belen y Enrique, una casa rural amb un pati immens on dormen els cavalls.
És com la casa dels meus somnis! Estavem sols en la casa, el sopar ha estat molt agradable i la Belen fa maravelles amb el fieltre....
Una nit més, una nit menys......
Dijous, 20 de octubre de 2010
Al matí no ha tocat el despertador...me'n vaig equivocar d'hora, i l'Antoinette ha hagut de saltar del llit per anar a preparar la meva euga. Feia molta fred, i després d'esmorzar hem vist com una vintena de voltors passant per sobre la casa.
El matí, per la vall del Corneja, camps a cada costat i un camí interminable en l'horitzó, amb alguna bona galopada aprofitant la planúria.
Més tard, vaig ensenyar a la Sabrina i a en Luc la cançó "vamos a contar mentiras".
Un cop han après la cançó, l'hem cantat en francès, i després ens hem posat a dir mentides.
L'aperitiu ha estat a Mesegar de Corneja, a l'entrada del poble.
Una hora després a les afores de Bonilla, hem fet una barbacoa de chuletón de Ávila, i hem conegut a Fran i al Rafa, dos paisans molt simpàtics amb els que hem fet la sobretaula.
A Bonilla de la Sierra hi ha una catedral, perque el poble estava en el camí Real per anar a Portugal, i el bisbe hi anava a estiuejar.Van construir un castell i tot pel bisbe. Davant la catedral ens hem fet unes fotos de grup bastant divertides.
D'esquerra a dreta, l'Emilio, el guia, amb l'Arce, les Alis, en Luc amb l'albero, la Sabrina amb la Reina, en Hannes amb el Deudor, la Julie amb la Destinada, l'Andrea amb la Dedicada i la Laura amb la Lola
De culs
A la tarda hem pujat cap al coll de la muntanya, fins a arribar a Navacepedilla. L'últim tram ha estat una mica dur, perque feia bastant fred i el camí era estret, emboscat, empinat i amb roques.
Hem deixat els cavalls en el camp d'en Rafa, al costat dels seus toros i els vedells que embarquen demà, i se'ns ha fet de nit. Hem baixat amb el pikad d'en Rafa, de romeria, com deia la Sara.
La nit la passem al centre rural, uns bungalows molt macos (!), que compartim amb en Luc i en Hannes.
Divendres, 21 d'octubre de 2011
Després d'esmorzar en el centre rural aquest tant lleig, hem enfilat la muntanya, cap al pas (ara no sé com es diu) entre els piornos, que ens han acompanyat tot el dia.
No ens agrada que ens facin fotos de bon matí....
La vista des de dalt la muntanya era fantàstica: la vall del Tormes, un altre cop, amb un poblet al fondo, Higuijuela.
Sóc feliççççç
Tot el camp està tancat i ens hem passat el dia obrint portes i tancant-les, amb companyia de vaques de totes les edats i races.
El dinar s'ha allargat perque avui no havia pressa, estàvem molt a prop, i el temps era agradable, la companyia bona, i la migdiada intensa.
Tot és veritat o tot és mentida, segons el vidre per on es mira
A Navarredonda hem vist els cavalls de l'Emilio i hem deixat els que portàvem a la mateixa quadra on els vam trobar....S'ha acabat, quina peneta...
Ruta des de l'hora de dinar fins l'arribada:
Després hem aprofitat per fer unes compres a la botiga de cavalls del poble,. Però l'Emilio ens ha deixat allà, ja que es feia de nit i havia de portar els cavalls al camp, i hem tornat a peu, a les enfosques, al Parador. Una bona passejada, però tot i així no hens ha entrat gana per sopar. Tanmateix...qui es perd un sopar al parador?
Abans d'anar a dormir hem mirat les fotos...records ja d'una magnífica ruta amb els amics, la sisena, ja!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Potser teniu alguna cosa a dir: