Ja no tenim la Juno

La veterinària ens ha dit que se la quedava, i que si es curava li buscarà una casa amb uns avis que la cuidessin. Així el meu fill d'11 anys s'ha despedit de la Juno i l'hem deixat en bones mans. Cosa que no vol dir, no ens enganyem, que no estiguem tristos pel fet d'haver-nos de separar de la gosseta autista.

En fin. La veterinària ens ha assegurat que ens diria com evolucionava.

Una tarda de dol parcial. Un altre aprenentage de la vida.

Caminant.

Tots els animals tenen drets

Article publicat al diari Empordà, el 29 d'abril de 2008







La majoria de les persones que conec estimen moltíssim els animals, i a les que conec i no li fan cap gràcia sempre acaben dient que tampoc no els hi volen cap mal. En tot cas és que la proximitat d'un animal no deixa indiferent a ningú, sigui en un o altre sentit.

Ara per Fires acostuma a venir algun circ amb animals a la ciutat, cosa que provoca que els que estimen els animals es divideixin entre els que estan d'acord amb els espectacles d'animals i els que no ho estan. De fet, i segons els punts de vista, tots tenen raó.

En principi, per ensinistrar un animal, sigui un gos, gat, cavall, dofí, elefant o girafa, es pot fer, simplificant, de dues maneres molt diferents: amb reforç positiu, és a dir, amb recompenses si l'animal fa el que l'estem ensenyant, o amb reforç positiu: castigant l'animal si no fa el que nosaltres volem. L'ensenyament es basa en la dosi justa de cada reforç i és l'ensinistrador qui les ha d'administrar amb saviesa i justícia. El reforç positiu és més eficient: el record del premi, que és un record agradable, dura més temps en la memòria i l'animal aprèn amb ganes i content. Es pot arribar a establir una relació de complicitat amb el domador o ensinistrador que fa que tots dos s'ho passin bé treballant. El càstig, o reforç negatiu, fa que l'animal tingui por, s'espanti i, en general, l'efecte dura poc. L'animal no gaudeix amb el treball i es posa nerviós. Pot derivar a una agressivitat de l'animal cosa que al domador no l'interessa en absolut.

Amb tot això vull dir que els animals ensinistrats, ja sigui per treballar en el circ, en el camp, per a competicions, en espectacles o simplement per tenir-los dins un pis o a casa, són ensinistrats amb recompenses i premis, molt més efectius i duradors que els càstigs. I que qualsevol animal ben ensinistrat augmenta el seu valor, per tant, es té cura i se'l mima més que a qualsevol altre.

Un altre aspecte són les condicions de manteniment dels animals, que, abans de parlar, les hauríem de mirar amb lupa. Tothom està d'acord que, a on més bé es troba un animal és lliure, en el seu hàbitat natural. Per tant, ens poden fer llàstima els zoos, els circs, les gàbies, les cadenes, etc. En canvi, no donem cap importància a les vaques de llet, als porcs que van en camió als escorxadors, als milers de pollastres amuntegats en granges, a les gallines engabiades que només mengen i posen ous, a les caderneres i lloros engabiats, als gats que no surten de casa i se'ls ha tallat les ungles per que no rasquin el sofà, als gossos lligats amb cadena durant tot el dia....s'acostumen, diem per excusar-nos. I és veritat, els animals, com les persones, s'acostumen al tracte que reben en la vida. La nostra responsabilitat és que aquest tracte, sigui el més agradable possible.

Hi ha una llei clara en aquest aspecte: la Llei de Protecció dels Animals, concreta el tracte bàsic que han de rebre els animals: no poden estar lligats tot el dia, han d'estar en adequades condicions higiènico-sanitàries, s'ha de netejar el lloc on viuen cada dia, els hi has de procurar alimentació i aigua, han de tenir un lloc propi, ample i ventilat per estar-s'hi. Estan prohibits els maltractaments físics i psíquics, i els espectacles de lluita de gossos o galls. En principi, aquestes condicions són iguals per tots els animals, siguin de companyia, domèstics o d'espectacles.

I si aprofundim, la Declaració Universal dels Drets dels Animals, aprovada per la UNESCO i l'ONU, considera que tot animal té drets, que la ignorància i el rebuig d’aquests drets han conduït i segueixen conduint l’home a cometre crims contra la naturalesa i contra els animals, que el reconeixement, per part de l’espècie humana, dels drets a l’existència d’altres espècies d’animals serà la clau de la coexistència de les espècies al món, que l’espècie humana comet genocidi contra els animals, i existeix l’amenaça que segueixi cometent-lo, que el respecte cap als animals per part de l’home està lligat al respecte dels humans entre ells mateixos, i que l’educació ha d’ensenyar, des de la infantesa, a observar, comprendre, respectar i estimar els animals.

De tots els maltractaments possibles, potser l'abandonament és un dels més cruels. I no només abandonem a la seva sort gossos i gats, sinó que s'abandonen serps, tortugues, ocells i fins i tot algun mico. Abandonar un animal que depèn d'una persona és un acte de covardia. Ningú ha dit que ser responsable d'un animal sigui una cosa fàcil.

La Juno no es troba bé

Aquesta nova gosseta no es troba bé. El que encara no sé si el mal és físic o espiritual. Sembla deprimida però es mou encara que sigui per anar a buscar llocs on posar-se a dormir. La seva única obsesió és pujar al sofà, però ho intenta poques vegades i si no la puges, se'n va a buscar un altre lloc. El més curiós és que es desplaça d'un lloc a l'altre amb la cua entre cames. Ahir ja la vam veure una mica autista, però avui ja és massa. No fa cas de res, ni tant sols al menjar. Està molt prima i deshidratada. El veterinari ho va dir i també li va donar un desparasitant, però ho ha fet cucs amb els excrements.

La Juno no diu res. Es passa el dia del coixí al sofà. Deu tenir un mes i mig, i fa uns quinze dies que és a casa. No vol jugar, li costa menjar. Total, està malalta.



He buscat per internet què podria tenir i, pels símptomes, la malaltia que més s'assembla és el parvovirus, que no es trasmet als humans però si a d'altres gossos, tinguin l'edat que tinguin i idenpendement que estiguin o no vacunats ( per tant hauré de vigilar la Duna, no sigui que si és això, s'infecti)

Ara bé, també pot ser quansevol altre cosa, ja que la Juno estava completament plena de garrapates quan la van trobar. Ara que és raro que es manifestin símptomes de garrapates dues setmanes després d'haver-les eliminat.

La parvo té com a símptomes primers el decaiment i la depressió. Això quadre amb la cua entre les cames. Després hi ha anorexia (que també té) i febre. No tinc termòmetre però la Juno de tant en tant té el morro ressec i la panxa calenta. Em falten vòmits com clara d'ou batuda i diarrea amb sang, que per ara no ho presenta. Mal pronòstic. La parvo mata el 90% dels cadells. I, a més, no he anat a veure la Bandolera!

Festa Major, la Santa Creu

Aquest matí m'he saltat les Fires i he anar a veure la Bandolera. Feia molt bon dia, sol, el camp ple de roselles, un magnífic matí de maig per anar a cavalcar.


Però a la tarda si que hem fet de figuerencs, encara que no tant ben vestits com els figuerencs de pro tenint en compte que jo anava amb bambes, el meu fill vestit de hipi amb les bambes foradades i el veí en xandal.



Tot i així no ens em perdut res del que feien al centre i aquí teniu una mostra de les nostres fires i festes:

Els graffitis. Han vingut de Sabadell i d'altres llocs a pintar la paret de l'estació transformadora de fecsa. És al.lucinant la tècnica que tenen per pintar dibuixos extravagants. Un dels nois, que tot eren nois, m'ha explicat que havien pintat sostres, cases i cotxes i que quedaven molt i molt bé. Es veu que es dediquen poques noies a pintar parets. Curiós.

El trenet de les Creus de Maig. Hem fet cua a la Rambla i hem pujat al final del trenet que porta els figuerencs a veure algunes de les creus que fa la gent i les associacions. A la creu dels amics del castell li han atorgat el premi a la més original.

Hem anat saludant a tothom.

Cercavila i plantada de gegants. Aqui es veuen els gegants de Figueres, en Janet i la Justa i el capgros blaugrana es en Berruga, al qual tinc una por ancestral.
També celebraven la fira del llibre vell.


I aqui una mostra dels graffitis al final de la tarda. La última foto és per comparar.

Fins aviat

Comiendo el hoyo

Avui ha estat un dia de descans de Fires i no hem sortit gaire de casa. Al revés, ha vingut la família (la part Herrera), els patriarques de la qual, han arribat fa pocs dies d'una vista a Porcuna, poble d'on és originaria la branca Herrera. Total, que hem dinat un hoyo cada un. L'hoyo és un menjar típic de Jaén i voltants que consisteix en obrir un panete i fer-li un forat suficient per que hi quèpiga un ou ferrat i tot d'ingredients que poden variar des de morcilla a favetes, de xoriço a alcauciles, anxoves, etc.....També han portat croquetes i flamenquines. I és clar, manzanilla, que ens hem begut tota l'ampolla.




La gossa ja té nom. Es diu Juno, com la deessa Juno. La Duna Litoral es va adaptant a poc a poc. Ha estat tots aquests dies marcant límits, aqui si, aqui no. Ara fa 8 dies que és a casa i avui ha estat el primer dia que la Duna ha volgut jugar, una mica, amb la Juno.

Aquesta primera foto és del dia 26 dabril. En el pati.

27 d'abril. Primeres aproximacions de la Duna.



Calculem que la Juno ha de tenir aproximadament un mes. Ara està molt més desperta que fa una setmana, ha començat a llepar i a jugar i entra en la fase d'exploració...ai, que no ens passi res.



La Bibibutx també li deixa acostar-se i s'oloren. Sembla que a la gata no l'importa massa que estigui la gosseta aquí.