dimarts, 28 de desembre del 2010

Dia dels Innocents

 El dia dels Sants Innocents es commemora la matança de tots els nens menors de dos anys, que va ordenar Herodes, per matar al nen Jesús, a Bethlem. Dos mil anys més tard, per tot l'estat espanyol i en els països sudamericans, és el dia de fer-se bromes. Vés a saber quina relació hi ha entre una cosa i l'altre.... A França i altres països, en canvi, és el dia 1 d'abril.

Doncs aquest any no he rebut cap innocentada, o potser no he estat conscient si algú me la fet...però si que n'he participat en una....

Us deixo l'article publicat avui, a l'Empordà:


NO ÉS BROMA

Hi ha curiositats dels animals i el medi ambient que els envolta que sembla impossible que siguin veritat. Però encara que el dia s’escau, tot el que s’escriu a continuació és totalment verídic. O no?

Els gats no veuen en la foscor. Si no hi ha una mica de llum, per escassa que sigui, en la foscor més absoluta els gats, com la resta dels animals, no veuen res. Ara bé, en el fons dels ulls dels gats hi ha com una mena de mirall, que s’anomena tapetum lucidum, que reflexa i amplia la poca llum que hi ha a la nit. Per això els ulls brillen intensament quan la llum els toca. Els gats tenen un camp de visió molt més ampli que nosaltres i poden veure la llum ultraviolada, cosa que els hi permet distingir més coses que nosaltres. Ara bé, durant el dia, els gats veuen molt pitjor que les persones.


El Triops cancriformis és un animalet amb pinta de cranc amb cua que viu en el clot d’Espolla, al Pla de l’Estany i en altres basses més allunyades. Està considerat un fòssil vivent, ja que, com a espècie, porta en la terra des del Triàsic, fa 220 milions d’anys. El problema és que en les basses on viu, no hi ha aigua sempre: de tant en tant s’assequen, i no se sap mai quan tornaran a emplenar-se. Quan no hi ha aigua, els triops moren, però abans posen multitud d’ous que queden enterrats en el fang, i que eclosionen quan la bassa torna a emplenar-se d’aigua.


El cavallet de mar, molt comú antigament en el nostre litoral, és l’únic mascle animal que queda embarassat. La femella del cavallet li passa els ous fecundats a una bossa especial que té el mascle. Quan arriba el moment, és el mascle que dóna a llum a les petites cries de cavallet. El part pot durar dos dies.



La pregadéus o Mantis religiosa és un insecte depredador i molt agressiu que s’alimenta d’altres insectes, principalment mosques o mosquits. Quan el mascle i la femella s’ajunten per reproduir-se, la femella acaba menjant-se al mascle. Hi ha moltes teories sobre aquest comportament, però encara no sé sap ben bé perquè ho fa.



Quan a l’estiu diem que ens piquen els mosquits, en realitat no ho estem dient bé, perque els mosquits no piquen, s’alimenten del nèctar de les flors. Són les femelles de mosquit les que piquen, perque necessiten una gota de sang per poder fertilitzar els ous.

Font
 Els arbres tenen diferents estratègies per passar l’hivern i no congelar-se: hi ha arbres, els caducifolis, que xuclen totes les substàncies que tenen les fulles abans de deixar-les anar per a que no es congelin i posin en perill tot l’arbre. Les fulles van agafant el característic color marró de la tardor, quan van perdent les substàncies nutritives. El roure fa servir aquest sistema, però no fa caure les seves fulles, que romanen en l’arbre fins que surten les noves. Els arbres de fulla perenne, com els pins o les oliveres, solen tenir les fulles en forma de punxa o molt estretes, això impedeix que es congelin, i així resisteixen l’hivern.


Què penseu? Tot és possible?

dimecres, 22 de desembre del 2010

Nadal !!





- I si us porteu bé, els Reis de l'Orient no us vindran a buscar per a que els ajudeu a repartir els juguets....











Publicitat nadalenca. La història del naixement del nen Jesús :

 

divendres, 10 de desembre del 2010

HOAX: Las hierbas medicinales desaparecerán de la U.E.

Aquest és un clar exemple de hoax disfrassat, una notícia que sembla totalment real, que crea gran repercusió i per tant, es difon ràpidament.És que no podré mai més beure'm una til.la? o un poleo-menta? aquestes plantes desapareixeran d'Europa?? Mirem una mica què vol dir tot això.  En aquesta ocasió el rumor és moooolt llarg. Podeu passar directament al final, on hi ha una anàlisi del que s'hi diu.

Llegir més....

dilluns, 6 de desembre del 2010

La doma de l'Avatar. Capitol II: regnes llargues

Ara l'Avatar té 2 anys i mig. És hora doncs de començar amb els exercicis de "regnes llargues", que, com el seu nom indica, consisteixen en menar el cavall des de darrera, amb unes regnes molt llargues. És com si portessis un carro, però la persona va a peu. Serveix per ensenyar al cavall a respondre les ordres que hom li dóna a través del seu cap, o, en aquest cas, a través de la seva boca, però també, amb les mateixes regnes o amb ajut d'un fuet, li pots ensenyar a respondre a senyals en les anques o en l'esquena, molt més sutils.

Aquests exercicis estan indicats per poltres que encara no poden anar muntats, però van bé per qualsevol cavall, per domar o ja domats.


Per exemple, els exercicis de regnes llargues formen part de l'entrenament rutinari de la Real Escuela Andaluza del Arte Equestre, de Jerez, i  també de l'Escola de Viena. Actualment formen part del rutinari de qualsevol cavall domat per a la disciplina d'Alta Escola. Hi ha cavalls que fan filigranes portats amb regnes llargues.


Huelva 2009




Hi ha moltes tècniques per fer exercicis de regnes llargues:


La Lucy Rees és partidaria de fer servir dues simples cordes y la pròpia morralla. Aquest sistema té el desventatge que has d'estar molt pendent del cavall, i has de ser molt ràpid en cas que baixi el cap, sinó és molt probable que acabin les regnes per terra i embolicades amb les potes de l'animal:

Lucy Rees




En Juan Araquistain també fa servir aquesta tècnica amb els seus poltres, per iniciar-los. Després els hi va complicant més la vida. Té uns articles molt interessants sobre els treball amb regnes llargues.

Passant per les barres, en plan Lucy Rees


Amb el cavall equipat


Aquests són dos dels molts professionals que recomanen les regnes llargues com un bon treball previ a muntar, tan pel cavall, com pel futur genet.

Amb l'Avatar, com que hi ha temps, hem provat tots dos mètodes. Ara porta unes cinc sessions de regnes llargues. La primera devia ser al juny d'aquest any, i la última aquest matí.


En les tres primeres sessions vaig enganxar les regnes directament a la cabeçada, en plan Lucy Rees. El primer dia em vaig posar al darrera i vaig moure les regnes per picar les anques del cavall, al mateix temps que li deia nem!, que és el senyal per posar-lo en moviment. El cavall es va girar i em va mirar. No entenia res. Vaig haver de demanar ajuda i va caldre guirar-lo des de devant, amb una corda enganxada a la morralla.

El segon cop el vam guiar durant les primeres voltes a la pista, i després ja va entendre de què anava.

El tercer dia, vam posar-li una cingla especial amb tot d'anelles. Es fa passar cada regna per una anella. Això fa que no caiguin a terra i les puguis perdre, cosa que passava tot sovint. Posar la cingla vol dir que s'ha de posar una manta, i s'ha d'apretar les clivelles, per deixar-la subjecte al cavall i que no balli.

Els dos últims dies, li hem posat també un filet a la boca. Per que comenci a saber què és i què se sent portant un ferro a la boca, des del qual, i a través de les regnes, la persona dóna un senyal (quant més subtil millor) cap un costat o cap un altre, fins que el cavall enten que ha d'anar cap allà on el manen. El cavall col.labora i sembla que s'ho passa bastant bé, aprenent coses.

El cavall sembla un pèl rígid

Aquí més relaxat i concentrat en la feina

dissabte, 4 de desembre del 2010

L'estat d'alarma

Realment pensava que no veuria mai de la vida declarar l'estat d'alarma pel Govern d'Espanya, i a tot el territori nacional. Fins i tot m'ha fet il.lusió, com als nens quan senten o veuen alguna cosa que havien estudiat a classe.

L'estat d'alarma representa unes supressions de les llibertats o drets que es recullen a la Constitució Espanyola. Aquest estat s'ha de declarar per Real Decret, és a dir, l'ha d'aprovar el Govern, un cop acordat pel Consell de Ministres, donant compte al Congrés dels Diputats, i firmat pel Rei.

No és pot allargar més de quinze dies, i en el RD, ha d'especificar l'àmbit i justificar per què s'ha declarat l'estat d'alarma.

Donem una ullada al RDecret.


En l'article 2, s'indica que l'estat d'alarma només afecta les torres de control de tots els aereports espanyols.

En l'article 3, àmbit subjectiu, converteix els controladors aeris, fins ara funcionaris, en personal militar, i per tant, a les ordres de l'Exèrcit de l'Aire.

L'article 5 diu que l'estat d'alarma durarà 15 dies naturals.

Els altres articles reforcen el que ja hem citat.

El RD acaba de manera inusual, dient que entrarà en vigor en el mateix instant de la seva publicació en el BOE. Clar que és normal...l'estat d'alarma és un estat d'emergència, amb la pressa que comporta.

I el que m'ha fet més gràcia és que el Rei ho ha hagut de firmar en l'ambaixada d'Espanya a Buenos Aires...Està el Rei a l'Argentina i no pot tornar?

divendres, 3 de desembre del 2010

HOAX.: El perfum que t'adorm.

Aquests últims dies sembla que els hoax es reactiven, avui m'han enviat un de molt curiós, que fa molta por, és una mica xenòfog i que explica un mètode complicat per robar a persones incautes. D'aquest hoax he trobat resenyes per internet des del 2006.



Llegir més.....

dijous, 2 de desembre del 2010

HOAX: Bill Gates reparteix la seva fortuna

Considerat la segona persona més rica del planeta (quina serà la primera) en aquest rumor ens fan creure que Bill Gates, fundador de Microsoft, pensa repartir la seva fortuna entre totes les teves amistats només reenviant correus:

Llegir més.....

dimarts, 30 de novembre del 2010

La decoració vegetal nadalenca

Article publicat a l'Empordà, el 30 de novembre de 2010.


Ja tenim el Nadal a les portes. Com cada any les botigues s’emplenen d’objectes relatius al Nadal per decorar les cases i la llum es multiplica per l’aparició de bombetes de colors als carrers, balcons i comerços. També apareixen plantes i arbres tradicionals d’aquestes diades.

L’arbre de Nadal és potser l’objecte més tradicional d’aquestes diades. Els arbres de Nadal són avets. A les muntanyes catalanes hi creix només una espècie d’avet, de manera espontània, l’Abies alba. Tanmateix, les espècies d’avet que s’utilitzen per Nadal són l’Abies masjoanis, i la Picea excelsa. El primer es diu així perquè es va descobrir al Mas Joan d’Espinelves: era un arbre híbrid, fill de dos avets diferents. A partir d’aquell moment es va cultivar com a espècie nova. El segon és una espècie del nord d’Europa, que si no és cultivada, no creix en el nostre territori.

Els avets són arbres de muntanya. La seva forma cònica està dissenyada per suportar la neu, i les branques són flexibles per treure-se-la del damunt. Les fulles són petites per evitar que es congelin. Són arbres perennes: tenen fulla i estan verds tot any. Quan els anem a comprar, la majoria venen en test. Si volem que l’arbre sobrevisqui al Nadal, haurà de tenir suficients arrels i l’haurem de plantar de seguida que pugem a terra.  Si l’arbre troba un bon lloc, creixerà fins 10 o 15 metres. Si es fixem, a Figueres i a tots els pobles de la comarca, en molts patis de davant de les cases o sortint darrera les taulades, trobem avets molt grans, que potser un Nadal es van plantar.

Evidentment, a l’avet de Nadal no li agrada gens la calefacció. Quan els portem a dins de casa, els arbres de Nadal es van secant i les fulles cauen: es moren. Actualment passa el mateix amb alguns avets plantats fa molts anys: alguns estius molt calorosos afecten els avets plantats a l’Empordà, que es van secant i es moren.

Un altre vegetal que entra a les cases per Nadal és el boix marí, o galzeran: Ruscus aculeatus, una planta autòctona de la zona mediterrània que fa unes boletes vermelles i té unes fulles verd intens. Aquesta planta es recol·lecta en substitució del grèvol, Ilex aquifolium, una altre planta d’aquí que es troba en boscos de faig, pins o roures. El grèvol, però, és una planta protegida, no es pot anar a recol·lectar, i els exemplars que trobem per Nadal han de ser cultivats o han de provenir d’altres països.

Vesc sobre pi
El vesc és aquella petita planta verda que fa unes baies blanques. La tradició diu que s’ha de penjar en les portes i fer-se un petó quan dos es troben sota el vesc. Es veu que això porta bona sort per tot l’any. El vesc és en realitat un paràsit d’altres plantes: forma boles espectaculars sobre les branques dels arbres, té algunes propietats medicinals, i era la planta sagrada dels celtes i druides. El vesc es troba en els boscos catalans i també es fa servir il·legalment per caçar ocells vius: el vesc és enganxós i els ocells es queden atrapats, podent-los agafar amb facilitat.

La reina de les plantes nadalenques, però, és la ponsètia,  Euphoribia pulcherrima. d’origen mexicà. Ara a sud-america és estiu, i la aquesta planta floreix naturalment allà per aquesta època. Van ser els missioners que van començar, en el segle XVII a fer-la servir en processions nadalenques. Segurament per això va arribar després a Europa i la seva espectacularitat va fer la resta. Si sobreviu al Nadal, cuidar la ponsètia no és fàcil, i fer que al Nadal següent floreixi, tampoc, però si s’aconsegueix es pot convertir un arbust de 4 metres d’alçada.

Com a curiositat, i per acabar, cal tenir en compte que totes aquestes plantes són tòxiques: les boletes vermelles del galzeran i del grèvol poden causar vòmits i, si es mengen moltes, la mort. La  sàvia de la ponsètia pot irritar els ulls i la pell. De fet la natura, amb aquest color vermell brillant ens està advertint que són perilloses. O no fem servir també nosaltres el vermell com a color de perill? Llevat de per Nadal, és clar.

dissabte, 20 de novembre del 2010

HOAX: Virus maligne

Aquest ja és un clàssic. La persona que me'l va enviar adjuntava una nota desconfiant del missatge, però el reenviava, fent servir còpia oculta, per si de cas.

La veritat és que aquest rumor és de llibre, perque és fàcil verificar que tot és mentida, i cumpleix moltes característiques dels rumors o hoax.

Llegir més....

diumenge, 14 de novembre del 2010

La pèrdua de la memòria electrónica: quan el disc dur se'n va a fer punyetes

Fa unes setmanes vaig deixar el disc dur portàtil engegat tota la nit, i al matí va començar a fer un soroll molt raro: clac, clac...... Em va venir a la memòria que ja m'havia passat un cop: amb el disc dur de l'ordinador vell. També feia clac, clac i no em va funcionar mai més...

Res: l'ordinador no el reconeixia i no deixava de fer clac clac. El vaig desconectar i vaig començar a pensar en la situació...desesperant. En aquest disc dur hi havia una i només una única còpia de tot el que vaig generar entre el 2004 i el 2010, fotos incloses...i no només fotos...també tots els documents de l'empresa, tots els projectes realitzats, papers de diferents classes i temes...en fin. Tot està allà tancat esperant que arribi un ali-baba.

Com que ja era el segon cop que em passava, i comptant amb el que em  va passar a una feina, el tercer, ja no em vaig enrabiar tant. A més, algunes fotos no s'han perdut del tot perque estan en aquest bloc i en picasa, pujades a internet, una gran còpia de seguretat! i d'alguns documents queda una còpia impresa o una d'electrónica en algun ordinador, o algun llapis de memòria.

Ara, el disc dur portàtil s'ha convertit en una d'aquelles caixes que estan en el garatge, que no s'obren mai i que contenen records oblidats. Quan les obres, els records afloren des del més profund de la ment, i amb ells les emocions.

Divendres, per exemple, vaig assistir al sopar de COU del 85, de la Salle Girona. Va ser com un viatge en el temps. Vam anar a fer una visita al col.legi, erem uns 20, convertits en homes i dones, adults, persones grans. Vam tornar als 16 anys en dos segons i mig. Només de traspassar la porta del col.le. Al sopar erem 52. Curiosament ens vam sentar a taula en el mateix ordre que en el sopar de COU del 1985: són testimoni les fotos del facebbok i les del sopar, quan les penguin.

Total, en la vida, vas acumulant records i records i alguns també els guardes en caixes mentals que, un cop obertes, sembla que hi surtin focs artificials de records i emocions passades. I tot i així, hi ha vegades que també es perden aquests propis records..

Carpe diem

divendres, 5 de novembre del 2010

HOAX. Desaparició nen d'Esplugues o ON ETS AGUSTÍ?

Aquest hoax també em fa molta ràbia. El primer que hem de fer per saber si ens enganyen és pensar si hem sentit la notícia en un altre lloc: a la tele?, a la ràdio?. No? és estrany.....

Transcribiré el primer que tinc guardat, del 18 de gener. Contenia 88 adreces de correu disponibles, i uns quants anuncis.

Llegir més....

HOAX. Costa Rica, una vergüenza para el mundo

Només amb el títol, ja fa ràbia. Si hi ha un país que conservi de veritat el seu patrimoni natural, és Costa Rica. Si hi ha un paradís pels biòlegs, és Costa Rica. D'entrada, no se m'acudeix què deuen haver fet els costaricenses per fer vergonya al món.

Llegir més....

HOAX i la teoria del rumor

Hoax és la paraula que es fa servir per anomenar la informació, errònea o tergivesada, que ens arriba d'algun amic o comegut, per correu electrònic. Es pot traduïr per enganyifa, engany, mentida o, millor, rumor.

En canvi, la informació que porten és tant interessant que es converteixen en cadenes que va passant de correu en correu, recaptant adreces electròniques que deixem alegrement en els missatges, fins que arriba a algú que li interessent molt aquelles adreces. I les pot copiar, sense problemes. Jo mateixa he copiat alguna que m'ha interessat. Imagineu que poden fer si la informació arriba a algú que li interessi de debó.

Ultimament, no sé si és perque em fixo més o és que en temps de crisi proliferen els rumors, que he rebut uns quants hoax, advertint-me de perills per la salut i animals en desaparició, inclosos humans adolescents.

Perque els rumors, al igual que els hoax, es propaguen si porten informació sobre algun tipus de perill i/o persones que demanen ajuda per altres persones properes o familiars, o la demanen per animals que estan tancats, o en perill d'extinció. Potser d'aquests en rebo més per la professió... no sé. També n'hi ha que porten informació interessant, com consells alimentaris, no sempre del tot certs...

Una altre característica comuna és que són atemporals. Sempre comencen: fa un mes, la setmana passada, l'altre dia..... Així, sense data de cap classe, poden viure eternament de correu en correu.

Generalment citen fonts o referències difícils de comprobar: segons un estudi fet en la Universitat de Michigan. Els estudis no els fa TOTA la Universitat, sinó que estan firmats per un departament determinat de la Uni, i per doctors o llicenciats amb nom i cognom (que segurament trobaràs per internet, amb l'estudi en qüestió, si busques una mica)

I doncs, per què la gent fa circular hoax i rumors? qui comença?. No se sap. N'hi ha rumors que van en contra d'algú determinat (el govern, un partit polític, els catalans....) i n'hi ha que són quasi inocus (aquí entrarien els acudits). Suposo que també algú se'ls inventa per veure fins on arriben o quantes voltes donen. També poden provenir d'una notícia mal donada, o no donada.

http://internalcomms.com.ar/la-teoria-del-rumor-explicada-en-una-imagen/

Les persones, quan ens falta informació, ens ho inventem: comencen els rumors i els hoax, circulen a una velocitat de vertigen, i no acaben mai, sempre tornen....com els vells rockers.

Vaig a obrir una etiqueta de hoax i rumors i anirem analitzant els que vagi rebent.

Referències:


- http://edmolnegos.wordpress.com/2008/10/28/teoria-de-los-rumores/


- http://www.monografias.com/trabajos11/rumonot/rumonot.shtml


- http://www.segu-info.com.ar/malware/hoax.htm


- http://www.rompecadenas.com.ar/hoaxes.htm

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Canvi d'hora, Tots Sants i Dia dels Difunts

Ja demà es canvia l'hora europea per adaptar-la a les poques hores de llum de dia que ens queden, aquí a l'hemisferi nord, fins el Solstici d'hivern, aquest any el dia 22 de desembre, a les 8:13.

Estem en plena tardor i la majoria dels dies són lluminosos, i fa molt bon temps al migdia i la tarda, quan el Sol escalfa més i són just les hores de treballar.
És època també de grans tramuntanades i algunes llevantades, tot plegat mal temps per sortir amb els cavalls.

Així que demà el Sol es pondrà una hora abans, i serà fosc cada dia una mica més aviat. En canvi, al matí, quan ens aixequem dimarts, ja serà de dia, i haurà sortit el Sol. Personalment prefereixo tenir més hores de llum a la tarda, però clar, m'hauria de desplaçar més cap a l'oest i anar-me'n a viure a Finisterre.....Res res, em quedo aquí i espero.

I aquest any coincideix el canvi d'hora amb els voltants de Tots Sants, fent que tot plegat encara sigui més tètric. Per acabar-ho de rematar, s'esperen pluges per demà.

Sempre m'ha cridat l'atenció el dia de Tots Sants i l'endemà, el dia dels Difunts. I també el seu folklore associat: la castanyada, els panellets, les carbasses, els crisantems, els cementiris i halowin. Les bruixes, els fantasmes i els monstres. Les pors més ancestrals: la por a la foscor, la por a morir-se.

Entrem ara en aquell periode de l'any on la natura comença a morir: les fulles cauen, podem els arbres, només es veuen estornells en grans bandades, ens cau el cabell, els animals dormen més. És també l'epoca de collir: atmetlles, olives, bolets, castanyes, magranes i carbasses, també.
olives al pati

castanyes asturianes

 Tot es prepara per l'hivern, a reposar, a dormir....Just quan comença a fer-se fosc de veritat i tot sembla morir, honrem als nostres avantpassats morts. Els que van fer possible que ara estiguem aquí.

Es pensava que en aquestes dates de començament de la foscor, s'obria una porta entre el món dels vius i el dels morts, i els difunts podien visitar als vius. Les espelmes, la llum, servien per indicar-los el camí. Si posaven les espelmes dins un recipient, el vent i la pluja no les apagaria: els primers recipients per les primeres espelmes devien ser naturals i fàcils de trobar, buidar i foradar, com les carbasses.



El dia de Difunts es posaven plats a taula pels morts de la família, i es menjaven els aliments preferits del morts. La celebració d'aquest dia diuen que té origen celta, però crec que déu ser tant antiga, que es perd en el temps. Per saber més.

Abans de l'arribada de Colom a Amèrica, les cultures dels Andes celebraven també aquest dia, però en la seva època corresponent, és a dir, a finals del mes de juliol. Més tard els misioners van obligar a canviar la data per la del novembre, cosa que va deixar una mica sense l'ambient, ja que allà estan sortint ara de l'hivern. Per saber més
Actualment per aquestes dates s'ha d'anar al cementiri, netejar les làpides i emplenar les tombes de flors. Es mengen panellets i castanyes. La qüestió és recordar que tots tenim el mateix final, com deia en Jorge Manrique:

Nuestras vidas son los ríos
que van a parar a la mar,
que es el morir.
Allí van los señorios
derechos a se acabar
e consumir.

Per aquesta època recordo fragments de poesies d'en Becquer, tant alegre ell. Hi ha una de les seves llegendes ambientada una nit de Difunts: el monte de las ánimas. Es creia llavors que en la nit de Tots Sants a Difunts les ánimes corrien per camps, camins i boscos.  En Gustavo Adolfo té algunes rimas que tracten sobre morts, com aquella de cerraron sus ojos .

I pels interessats a defensar les nostres tradicions, a la xarxa es troba de tot, i en aquesta entrevista es defensa el costum català de foradar carbasses per posar espelmes; clica.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Tornada d'Astúries


 Sempre és dur de tornar de la natura: sis dies de ruta amb els cavalls d'en Jesús, travessant el parc natural de Somiedo, i la cordillera cantàbrica de sud fins el mar, per les conques del Pigüeña i el Narcea, voltors i salmons, el país del llop i de l'ós, el de la gent amable i sense pressa, el paradís de les vaques i els cavalls...

Aquest és el diari del viatge:
Dia o.
Lamuño, 30 de setembre de 2010


Aeroport del Prat. Las chicas de la expedición

Al fin, pensem que hem tardat igual de temps que si haguessim vingut en cotxe: casi tres hores des de Cadaqués, no sé quan de temps esperant a l'aereoport, una hora i mitja de vol, un minibús fins a Lamuño....



Hem trobat en Luc aquí, que com ha arribat abans ha anat a la platja ( hi ha marees aquí!!) i ja s'ha emportat un sac de coses portades pel mar.


En Hannes diu que expliqui la història del nen que, pujant a l'avió, li diu al seu pare: papa, i quan començarem a fer-nos petits? Era un nen que pujava per primer cop a l'avió, encara que havia vist molts avions des de casa seu. En pujar per primer cop, li va fer aquesta pregunta al seu pare.


En Jesús sembla un bon guia i els seus cavalls creuats tenen una "bona mirada", segons l'Antoinette. Després de veure els cavalls hem anat a segellar la loto (Euromillón: 100 milions d'euros!!) i hem fet una cerveseta...Ahh, què fantàstic fer una ruta en aquest país! no hi ha restriccions de cervesa i vi, com a França i al Marroc, i aquesta nit provarem la sidra!!


oo:17
el sopar ha estat molt agradable, la parrillada de peix i les patates cocidas, fabuloses, acompanyades de sidra i orujo per acabar. En Jesús ens ha explicat una mica la ruta però sembla que quasi totes les coses es decidiran "sobre la marcha".


Sopar

Per ara el més important és que no hem de matinar: demà sortim a les 10h, ole ole!


Dia 1.
Villar de Vildas, 1 d'octubre 2010

Avui hem pujat una muntanya i, en acabat de dinar, l'hem tornat a baixar. Això que és tant fàcil de dir ha durat, tot plegat, unes 6 hores, dinar i siesta inclós; m'encanten aquestes rutes no europees.

Al matí hem esmorzat "pinxos", torrades i cafè, molt de cafè (ahir per sopar molta sidra i orujo) i, amb un retard considerable sobre l'horari previst, hem sortir per a una hora en la furgoneta, cap a Pigüeña, el camió amb els cavalls a devant.


Quan hem arribat a Pigüeña, ningú havia vist el camió, ni els cavalls, i en Ruben, el xòfer ha pensat que en Jesús ja havia descarregat en algun lloc i no el trobavem. Així que s'ha dedicat a portar-nos amunt i avall de la vall, fent curves, fins que en Hannes s'ha posat malalt, i hem hagut de parar una estona a La Rebolleda





Pausa en La Rebolleda. Més tard vam passar amb els cavalls


En marxa!
Pujant



  Dia 2.
Villar de Vildas - Valle del lago, 2 d'octubre 2010


Després d'esmorzar, torrades de pa de centeno i cafè amb llet, hem anat a cercar els cavalls, que ja estaven preparats i esmorzats. El poble s'ha aixecat cap a les 9, vaques incloses, passant pels carrers.


Hem despedit l'Antoinette i hem enfilat cap a les brañas, a veure els teitos. Hem tingut la sort de trobar un pastor que ens ha ensenyat un teito per dins. Després hem anat pujant la muntanya....trotant, galopant i al pas.








A dalt la muntanya hem trobat vaques, i dos grups de cavalls amb els seus sementals, les seves eugues prenyades i els seus potrets, al costat de l'abeurador. Hem galopat per la vall, que, després de la pujadeta, camp a través, s'ha agraït. 


La baixada també ha estat al marge del camí i en Jesús, el guia, m'ha dit que era per anar-nos preparant...



La Peral és un poble vaqueiro, de pocs habitants, desert a les dues del migdia quan hem arribat.


L'Antoinette i en Ruben encara no havien arribat (es veu que han estat en un museu etnològic, com un centre d'interpretació de la cultura d'aquí), i ens hem posat a dinar els bocates.

A l'hora de la migdiada han començat ha arribar els cotxes: primer un, que semblava el del mossen, i després tot de 4x4 amb gent de la tercera edat, homes i dones. Resulta que hi anaven a una missa de "cabo de año" (he fet amistat amb un d'ells que m'ha explicat tot això), i han ocupat tota la plaça.


Un altre cop muntats, ens quedava passar una muntanya fins arribar a Valle de Lago. Però la "senda" que hem passat bordejava la muntanya, un pas estret, molt estret, amb el precipici al costat esquerra, i, a trams, no hi havia ni "senda". El vent bufava d'esquenes, no es veia el cim de la muntanya....


La baixada ha estat més fàcil, per una pista ample sense gaire desnivell en general. Hem passat a veure la pedra foradada, i hem arribat a puesto sense entrebancs (buenu, ens hem equivocat de camí només un cop...).


El sopar ha estat en un restaurant del poble, tot regat amb la sidra. Demà diuen que plourà, ja veurem.
Vam sopar "cachopo" de setas i cabrit guisat.


Dia 3
Valle de Lago - Saliencia, 3 d'octubre 2010. 11h
Atrapats per la tempesta, no sabem encara si marxem o no. En Jesús i en Ruben han portat els cavalls a una quadra de vaques i, en principi, es queden allà.

Saliencia, 19:32
Un cop hem decidit que avui no muntavem, només calia decidir què fariem amb els cavalls, amb la ruta, amb nosaltres.....tot "sobre la marcha".

Primer de tot hem anat al bar de Veigas, a copsar l'opinió dels paisans i saber si, en comptes de passar per lamuntanya, es podia passar per la vall. Ens han dit que no era possible, perque el camí s'havia perdut amb les obres de la carretera: havien volat el pont sense voler....

Després hem visitat l'ecomuseu de Veigas i el senyor que treballa pel concejo ens ha ensenyat tres teitos del poble, un dels quals habitat fins l'any 1986, on es conserven tots els estris antics que es feien servir abans. La visita ha estat molt interessant i m'ha recordat en part, la vida dels meus oncles de Quintana de Rueda, quan els anàvem a visitar fa 30 anys, ja!


Hem visitat també l'oficina de turisme on hi ha una exposició permanent del parc natural, vida i costums dels paisanos i els vaqueiros de alzada. No ha parat de ploure i fer vent. 


Aprofitem per dinar fabada, ja que no es fer res més que "comer y quererse" i això de "quererse" ho tenim fotut, tots plegats....





Durant el dinar decidim què farem: en principi deixem els cavalls a Valle de Lago i esperem a demà per fer l'etapa d'avui. Naltros anirem a dormir a ca la Belen, a Saliencia, i demà, si fa bo, tornem a Valle de Lago i ens arribem a Lago de Valle. Segons el temps (sobre la marcha) decidirem si ens saltem una etapa del viatge, o, com que tenim un dia de marge, les completem.

Després de dinar, i amb la tempesta a sobre, en Jesús volia trobar un lloc on els cavalls poguessin estar sense lligar, a més que la muller de la granja de vaques no volia cavalls a dins. Així que, amb la furgoneta, hem anat amunt i avall, a buscar les maletes, a parlar amb gent, a buscar les meves polaines que m'havia deixat, a buscar els cavalls, a portar-los, en un moment de descans de pluja torrencial, a l'altre quadra, etc, etc.

Les noves quadres pels cavalls

 Per fi, i sobre l'horari previst, hem arribat a Saliencia, on ens esperava Belen. Hem caminat una mica pel poble, i hem trobat una església amb cinc funcions: església, correus, safareig, punt de recollida de residus i "chigre".
L'únic cavall que he montat avui....


No sé què farem ara, fins l'hora de sopar.....cal fer primer la digestió de la fabada.....


Dia 4
Valle de Lago - Saliencia, 4 de octubre 2010

Esmorzar a ca la Belén. Mantega casolana

Avui ha estat un bon dia, sortint de Valle del Lago, passant pels llacs de Saliencia i la Vega de Camalló. Al llac de Cerverí, haviem quedat amb l'Antoinette i en Ruben, i els hem trobat! (aqui hauriem de parlar de l'A. i les seves aventures amb la furgoneta). 

















Llavors hem vist un voltor, que sobrevolava el llac i es posava en el vessant de la muntanya; havia trobat un animal mort. De seguida ha arribat un altre, i un tercer. Llavors, els gossos del pastor d'unes 1000 ovelles que pasturaven a l'altre vessant de la muntanya, han anat cap allà a veure què passava. Foragiten els voltors i el pastor els crida. Tots tornen menys un, que es queda a menjar el cadàver. 





En Ruben !
Nosaltres ens ho miravem des de la distància i esperem, com els voltors, que s'han transformat en una dotzena, que el gos s'afarti.

 En Ruben agafa la Sweet i va a foragitar el gos, però no arriba. El gos marxa de tores maneres, i els voltors no tarden ni mig minut a baixar a menjar el cadàver. Agafem els cavalls i els anem a veure.

Semblava alló un documental de Fèlix R. de la Fuente, però en directe: uns vint o treinta voltors barallant-se pel cadàver, que, vistos des d'on estavem parats, recordaven els cucs del compostador. Els cavalls inmòbils sobre el caminet, amb els ulls ben oberts mirant l'escena, el Torbellino resoplant, jo patint per si els voltors decidien sortir volant per sobre nosaltres, en Jesús fent videos, en Hannes asombrat, en Luc sense bateria a la càmara, la Carme i la seva euga tremolant. Els teniem tant a prop que sentiem el soroll de les ales, els crits, el rebombori del menjar. 

Voltors: Gyps fulvus


Ha estat impressionant. Juntament amb els paisatges glacials de les valls de Saliencia.

 Sopar al bar de Veigas, dormir a ca la Belen, com ahir. Mantega casolana per esmorzar. Llet de vaques contentes.


Dia 5
Saliencia - La Meruxa, 5 d'octubre de 2010, per la Calzada Romana
Avui he fet (crec que tots, llevat d'en Jesús) un nou record personal: 8 hores a cavall, sense comptar la parada en el port de Sant Lorenzo, i el dinar a la Vega Cueiro, la más grande de Astúrias.
Sortida de Saliencia
 Sortint de Saliencia, una pujada en zig zag ens ha portat fins al cim de la muntanya, a trobar la calzada romana, que hem seguit fins a aquest poble de La Meruxa. Hem quedat tots molt cansats. 

La pujadeta

Paisatges de brañas inverosímils
Foto de l'avistament del semental...


 La senyalització s'havia mogut amb el vent. Jesús mou les fletxes i les posa bé, segons ell......Gira el senyal de Dolia i ens diu...cap allà, i si, aquesta vegada no es va equivocar...













Vega Cueiro. Lloc de dinar

Culturizándonos
Arribada

Hem fet quasi tota la ruta en silenci (menys l'hora de dinar, unes cuantes converses, cançons i brometes vàries), una ruta bastant pesada, i hem galopat i trotat sempre que hem pogut.


Dia 6
La Ponte Samartín, 6 d'octubre. 15h48
Avui ha amanescut un típic dia asturià, és a dir, ploguent i amb boira. 
Res, ens hem posat les capes i endevant. Buenu, en Jesús i en Ruben han hagut d'anar a refugiar els cavalls , i posar les selles i tot això, les noies han fet l'esmorzar, i jo he dormit fins a l'últim moment, però hem sortit amb alegria.....


Hem marxat cap avall, enmig de boscos de pi negre, faigs i castanyers, per anar cap a la ruta del salmón. 

Escala salmonera al Nàrcea
Els Reis de l'Orient ....

El nostre guia està malaltó, porta ja dues aspirines i està molt poxu..
Hem dinat en un restaurant, amb els cavalls lligats a fora. Ara el Bandolero s'ha escapat, i l'han anat a buscar. Des de la finestra es veu un corb marí pescant sota el pont de la carretera, sobre el Narcea.






Cornellana, 00.47
A la tarda hem parat a la vora del Narcea per pujar en un pont penjant. Hem esperat una estona per a que en Jesús es refès. Mentrestant hem estat fent fotos, tirant pedres al riu, identificant plantes i buscant pedres. No ha parat de ploure en tota la tarda.




















L'Antoinette i en Ruben han anat a parar el camp i desar les maletes a l'hotel, com cada dia....
Al pas, entremig de bardisses, sota les branques, per camins, creuant la general, sota la general, creuant el Narcea, atacant els esbarzers, parant la pluja, passant per pobles, galopant pels prats, la Sweet fent cabrioles amb en Luc a sobre, en Jesús "malito"....
 
Hem arribat al camp del carnisser, no sense equivocar-nos un parell de cops. Jo ja no sentia les cames....
Hotel, dutxa i sopar. No parem de menjar. En Ruben no ha vingut perque ha rascat la furgoneta contra la paret d'algun carrer d'aquest poble. La Carme ens dóna una mala notícia: demà torna a Cadaqués....
Última etapa.




Oviedo.8 d'octubre 2010. 8h16
Dia 7-8.
La darrera etapa de la ruta va ser, potser, la més pesada. Al matí vam sortir de Cornellana, de davant el monestir, amb en Chulo "encolado" al Torbellino, i jo muntant en Bandido.
Cornellana...en el camino de Santiago



Pa no perderse..
Vam passar per boscos d'eucaliptus, pi negre, avellaners i castanyers. 

Sota el Teix.

 Vam parar a Puentevega, a dinar (pote de berzas, lacón, callos, picadillo...), i cap a les 5 de la tarda vam continuar la ruta. Aquesta vegada amb en Torbellino encolat: algunes petites dificultats per galopar....

 


Un parell de muntanyetes, i ja veiem el mar Cantàbric. Hem recorregut tota Astúries, de sud a nord, a més d'una volta per Somiedo. Uns 160km. La baixada fins a Lamuño es va fer una mica llarga...vam arribar a puestu cap a les 9 del vespre.


Dutxa i viatget fins a Cudillero. Sopar amb sidra, vi, orujo, com sempre, i acomiadament de Jesús.

Però després en Hannes i en Luc no podien obrir la porta de la casa rural...no hi havia manera. Vam haver de trucar en Jesús, que va trucar a la senyora Ester, que va venir com una hora més tard, en Hannes tirat per terra, naltros esperant.

I aquest matí en Ruben ha arribat una mica més tard de l'hora prevista, però ja estem esperant l'embarcament. Se acabaron las vacaciones.....


Gracias a todos!
LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011