La pèrdua de la memòria electrónica: quan el disc dur se'n va a fer punyetes

Fa unes setmanes vaig deixar el disc dur portàtil engegat tota la nit, i al matí va començar a fer un soroll molt raro: clac, clac...... Em va venir a la memòria que ja m'havia passat un cop: amb el disc dur de l'ordinador vell. També feia clac, clac i no em va funcionar mai més...

Res: l'ordinador no el reconeixia i no deixava de fer clac clac. El vaig desconectar i vaig començar a pensar en la situació...desesperant. En aquest disc dur hi havia una i només una única còpia de tot el que vaig generar entre el 2004 i el 2010, fotos incloses...i no només fotos...també tots els documents de l'empresa, tots els projectes realitzats, papers de diferents classes i temes...en fin. Tot està allà tancat esperant que arribi un ali-baba.

Com que ja era el segon cop que em passava, i comptant amb el que em  va passar a una feina, el tercer, ja no em vaig enrabiar tant. A més, algunes fotos no s'han perdut del tot perque estan en aquest bloc i en picasa, pujades a internet, una gran còpia de seguretat! i d'alguns documents queda una còpia impresa o una d'electrónica en algun ordinador, o algun llapis de memòria.

Ara, el disc dur portàtil s'ha convertit en una d'aquelles caixes que estan en el garatge, que no s'obren mai i que contenen records oblidats. Quan les obres, els records afloren des del més profund de la ment, i amb ells les emocions.

Divendres, per exemple, vaig assistir al sopar de COU del 85, de la Salle Girona. Va ser com un viatge en el temps. Vam anar a fer una visita al col.legi, erem uns 20, convertits en homes i dones, adults, persones grans. Vam tornar als 16 anys en dos segons i mig. Només de traspassar la porta del col.le. Al sopar erem 52. Curiosament ens vam sentar a taula en el mateix ordre que en el sopar de COU del 1985: són testimoni les fotos del facebbok i les del sopar, quan les penguin.

Total, en la vida, vas acumulant records i records i alguns també els guardes en caixes mentals que, un cop obertes, sembla que hi surtin focs artificials de records i emocions passades. I tot i així, hi ha vegades que també es perden aquests propis records..

Carpe diem