Poema d'Alberto Cortez. En un rincón del alma donde tengo la pena que me dejo tu adiós, en un rincón del alma se aburre aquél poema que nuestro amor creo.
En un rincón del alma me falta tu presencia que el tiempo me robó, tu cara, tus cabellos que tantas noches nuestras mi mano acaricio.
En un rincón del alma me duelen los "te quiero" que tu pasión me dio, seremos muy felices no te dejaré nunca... siempre serás mi amor.
En un rincón del alma también guardo el fracaso que el tiempo me brindo, lo condeno en silencio a buscar un consuelo para mi corazón.
Me parece mentira, después de haber querido como he querido yo, me parece mentira encontrarme tan sola como me encuentro hoy, de que sirve la vida si a un poco de alegría, le sigue un gran dolor... me parece mentira que tampoco esta noche escucharé tu voz.
En un rincón del alma donde tengo la pena que me dejo tu adiós, en un rincón del alma se aburre aquél poema que nuestro amor creó.
Con las cosas más bellas guardaré tu recuerdo que el tiempo no logró, sacarlo de mi alma, lo guardaré hasta el día en que me vaya yo. Las amarguras no son amargas Cuando las canta Chavela Vargas
A primers de setembre vaig fer un taller de tecnologia paleolítica. Ja l'any passat em vaig quedar amb les ganes, però quan vols una cosa, tard o d'hora arriba, i aquestes experiències sempre són profitoses.
Ara, em vaig cansar tant!! Venia de tot l'estiu de treballar a Mas Camins, i no m'havia passat pel cap que anava a treballar més, no a fer relaxació!! Com que últimament les vegades que havia sortit de casa era per fer trobades relaxants de dones, ni hi vaig pensar.
El procès de curtir pells i convertir-les en camussa està molt ben explicat en el següent video, gravat i editat per un dels companys, l'Edu:
I aquí algunes fotos del procès. És una tasca repetitiva, amb diferents fases, totes elles d'esforç físic. Devia tenir molt de valor posseir un vestit fet amb aquest tipus de pell. La gent havia de tenir temps per curtir-la, la qual cosa implica que devia tenir les seves necessitat bàsiques cobertes.
Un cop rentada i hodratada, estirem la pell i la fixem en els bastidors. Hem de fer forats a la pell i passar-hi un cordill. Cal anar tensant molt sovint.
I després, amb aquesta eina,
cal anar netejant la carn i el greix que queda per la part de dins, i també treure la capa de queratina que forma part de la dermis.
Després s'ha de deixar secar i el dia seguent, rascant la part de la pell i l'epidermis. Així només queden els teixits tous de la dermis. La pell té un tacte sedós i el color és blanc.
Tallem la pell i la rasquem amb una pedra, per acabar de polir-la
No em puc resistir a posar la foto de la Dona Primitiva Salvatge. Realment aquest treball et connecta amb l'ànima de l'animal i amb la Mare Terra. Segur que mai havia acaronat la cabra en vida. Però jo (i en Guillem que té l'altre mitad) us asseguro que cuidaré la seva pell!!
Després de llimar-la, posem les pell en greix durant l'estona de dinar. Els paleolítics feien servir el cervell de l'animal que curaven la pell, però naltros vam fer servir rovells d'ou. En Leo, el profe, entafonyan les pells en l'ou.
Em salto el pas de restregar la pell per acabar-la d'adobar, un cop l'hem tret dels ous, i aqui el forat a terra que vam fer per fumar les pells amb palla podrida, cosa que les hi va conferir un color groc molt bonic
Dissabte i diumenge vam aprendre tantes coses! A tallar pedra, a fer i parar trampes, a fer una pasta com a cola per enganxar, el maneig de la fona, llançar pals, fer cordes, fer cistells amb les cordes, a fer i llançar atzagaies, i a fer foc!! Per percusió, amb pedres de foc, i amb la tècnica de l'arc. Aquí amb la Severine, la profe, gran dona i mare.
Quatre vegades vaig fer foc. Tothom hauria de saber com costa fer foc. En definitiva, qualsevol cosa que facis costa, sigui temps o diners que tens per vendre el teu temps.
I el temps es ralenteix quan estàs en contacte amb la Natura i bons companys, els seus fills
