Caminant corriguents

Tant de córrer, no podia aturar-me a escriure al blog. De totes maneres, pensava que no li importava a ningú, i veig que he tingut un piló de visites; m'he quedat amb la boca oberta, no m'ho esperava. Gràcies.

"Corriguents" és la forma altempordanesa de corrents, que n'és l'oficial. No importa.

El que importa, com sempre, és el camí.

I aquest estiu hem fet una marató. Per que l'oportunitat la pinten calba..perque no es pugui agafar pels pèls.

I al juliol en un vagó del tren de la vida que passa mentre fas coses, hi va aparèixer la casa que estava buscant feia tant de temps, just a les coordenades quasi perfectes de l'espai-temps. La casa 99% semblant al ideal dels meus somnis, 99% en la perfecció de l'espai-temps.

I és just en aquell moment on hom es llança a la piscina! Splasssssshhhhh.....ahhhh. O, per mi, seria el moment just on el cavall comença a galopar. On i quan te la juges, sabent que tot anirà bé...intuició, confiança.

I bé, aqui estem, mas camins, Can Carreres. Volem ser una casa de poble compartida, que vol dir que podrem allotjar turistes i passants. Hi ha dues habitacions per ells.

El dia 30 de juny, vaig escriure això que no vaig arribar a publicar:

Cal que (deixi la meva casa i) prengui el bastó
o com deia l'acupuntora, que prengui les regnes de la meva vida.

Just ara, que amb l'euga estic intentant comunicar-me sense regnes.... en fi. paradoxes de la vida

I ja feia molt de temps que volia anar al camp, molt, i feia uns anys, massa, que li donava voltes al lloguer d'habitacions, cases al camp, o al poble...he anat a mooooltes cases de turisme rural durant les rutes a cavall...

hospitalitat, tracte amable...és una forma de vida.

Així que un cop trobada la casa que més s'apropa a la perfecció (la casa ideal que tenia en ment, la casa que cumplia els requeriments mentals estudiats) demà ja comença oficialment el trasllat.

I mentre escric això una mena de vertígen recorre el meu cos (estàs segura? estàs segura?) mentre em llanço pel tobogant.

No estic sola. Hi ha un piló de companys al meu costat.

I també els companys de vida.

I, fins i tot els arbres del pati em criden: "jo també vull venir", "emporta'm, emporta'm"...es barallen. L'olivera no, ella diu que espera. L'atmeller voldria venir, però li és igual. El llimoner exigeix venir! A crits!!

No sé si hi cabrem tots.

A Can Carreres. Que interpretarem com a Mas Camins...