Solstici vol dir Sol Quiet, aturada i tornar a començar. Aquest cop a menguar, cada dia una mica. Per l'agost ja ho notarem...per la mare de Déu d'agost...
Suposo que per ajudar al Sol a arrancar, es fan fogueres i rituals de foc, es cremen petards, es mengen dolços de fruites en formes rodones. Foc, fum, soroll...
I la gent aprofita per cremar el que no necessita i donar la benvinguda a unes altres coses.
I jo em pregunto...no seria més lògic cremar el que no necessites durant l'hivern, entre l'equinocci de tardor i el solstici d'hivern?. Però els rituals de foc estan tant arrelats a la cultura catalana mediterrània... I també em sembla bé, segons el que es cremi a la foguera, clar...
En tot cas, he recuperat aquesta cançó, de la meva adolescència, que m'ha costat trobar per internet, com si ja estés oblidada del tot dins la música catalana. És una cançó sobre el temps, les estacions, els sentiments. És dels Esquirols, de 1980. Es titula "Tu, que de dona tens el nom".
Bona Revetlla!
Fred, vaig deixar el meu nom escrit,
com el rastre d'un conill,
blancs desembres.
Març, per entendre altres camins
m'han trobat sense sentits,
primaveres.
Juny, ja no tinc la falç al puny,
palla vella, graner buit
i el boll que balla per una ventada.
Vent, no t'enduguis els colors,
primaveres de tardors,
se'm despullen.
Neu, qui trobés repòs.
Març, no em marceixis gaire.
juny, si tot se m'esmuny,
qui m'obre una porta?
Tu, que de dona tens el nom,
a la falda guarda el son,
que el meu pare hi dorm.
Fum, entre cendra, foc somort,
esperant com un record,
tramuntanes.
Plany, que una pluja de llevant,
truca als vidres de l'infant
i el fa un home.
Foc, de llenya adolescent,
que Sant Joan no té creixent,
les noves llunes no creuen en bruixes.
Vent que arrossega simplement
i al reixat dels impotents,
t'abandona.
Neu, qui trobés repòs.
Març, no em marceixis gaire,
Juny, si tot se m'esmuny,
qui m'obre una porta?
Tu, que de dona tens el nom,
a la falda guarda el son,
que el meu pare hi dorm.
com el rastre d'un conill,
blancs desembres.
Març, per entendre altres camins
m'han trobat sense sentits,
primaveres.
Juny, ja no tinc la falç al puny,
palla vella, graner buit
i el boll que balla per una ventada.
Vent, no t'enduguis els colors,
primaveres de tardors,
se'm despullen.
Neu, qui trobés repòs.
Març, no em marceixis gaire.
juny, si tot se m'esmuny,
qui m'obre una porta?
Tu, que de dona tens el nom,
a la falda guarda el son,
que el meu pare hi dorm.
Fum, entre cendra, foc somort,
esperant com un record,
tramuntanes.
Plany, que una pluja de llevant,
truca als vidres de l'infant
i el fa un home.
Foc, de llenya adolescent,
que Sant Joan no té creixent,
les noves llunes no creuen en bruixes.
Vent que arrossega simplement
i al reixat dels impotents,
t'abandona.
Neu, qui trobés repòs.
Març, no em marceixis gaire,
Juny, si tot se m'esmuny,
qui m'obre una porta?
Tu, que de dona tens el nom,
a la falda guarda el son,
que el meu pare hi dorm.
Esquirols
Autor de la lletra i música: Joan Crosas
Disc: "Torna, torna Serrallonga" 1980
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Potser teniu alguna cosa a dir: