CAMINANT: Cavallers de les Dunes: vamos a la playa!!!

Per petició majoritària del gruix de l'expedició al Desert de la setmana passada, entre dunes i sorra, passo a transcriure els escrits diaris en el llibre de ruta.

TRAVEL-GIRONA-MARRAKEICH-OURAZAZATE

Ens hem aixecat a les 5h del matí per anar a l'aereoport que, com sempre, bullia d'activitat. Hem esmorzat allà i just a la cua de l'embarque em trobat en Miquel i la Marie que, esperant-nos al pis de sota, quasi arriben tard a l'avió!!

El vol ha estat molt agradable, amb molt bon temps i bona visibilitat. En l'aereoport de Marraqueix hem trobat la resta de l'expedició, i coneixem en Roger.

Tot seguit amb minibús direcció Ouarzazate. Hem parat dues vegades: una al lavabo i l'altre a dinar. Primera trampa: pagar per pixar en un restaurant (i un té, i unes galetes, perque estàvem morts de gana) i 20 minuts després parar a dinar en el restaurant ja inclós.

Vam arribar a Ouarzazate cap a les quatre de la tarda, hora local (que, tenint en compte el canvi d'horari europeu i el d'aquí, ja notàvem un jet-lag significatiu) i vam anar a veure la Kasbha i la Medina, amb un guia local espontani molt simpàtic que sabia molta història. Al final, segona trampa: ens va portar a una cooperativa d'alfombres amb tuareg inclós. Els nens demanaven euros, les dones rentaven la roba a la font (tenen l'aigua gratis dins les kashbas, per que, diu el guia, dins les cases, com que són d'adob, no es poden permetre tenir fuites d'aigua).
Cerveseta - Casablanca - i sopar a l'hotel . Dormir a les 9 i escaig, hora local + jetlag. Al dia següent ens esperaven 3h més de minibús i, per fi, els cavalls.

Cada vegada era més evident que fariem la ruta al revés: Tinfou - Zagora.

Dilluns, 26 d'octubre de 2009. Ouarzazate - ??

Començo a escriure a les 6h45 del matí, perque em vaig equivocar posant el despertador (aggg, el canvi horari planetari....) i Antoinette i jo ens hem aixecat, dutxat i preparat a les 5h30, quan en realitat haviem quedat a les 7h per esmorzar. Això ens ha donat temps per fer uns abdominals a la piscina, tal i com havia promés durant el sopar. BONJOUR.

Arribada a la Duna (1 duna) de Tinfou

Ja haviem dinat i esperavem el camió de suport que estava en panna i l'havien portat al mecànic a Zagora. L'Abdú, el guia, ja ens ha assignat els cavalls i ens ha explicat la ruta sobre un mapa fotocopiat, i ara, amb calma, ens posarem en marxa. Dues hores en un cavall nou. El xòfer ens saluda dient Bonjour. Som-hi.

Abans de sopar

Els francesos tenen una expresió pròpia per anomenar el primer contacte amb un cavall: la mise en sêlle. Doncs bé. La mise en sêlle ha estat fantàstica, provant els cavalls i els genets davant la duna de Tinfou: apa!! que deviem fer una fila!!! L'Abdú em va asignar el cavall que Martina montava l'any passat: Bilal, un cavall negre de 15 anys que s'ha portat bastant bé aquest primer dia, encara que l'he hagut de frenar varies vegades i m'he pegat un ensurt quan ens ha passat l'helicòpter, per segona vegades, per sobre nostre.

Fantàstica la ruta de dues hores sobre les petites dunes de més enllà de Tinfou. Els cavalls trepitgen de manera estranya sobre la sorra, plena de petjades de tota mena. Estàvem esperant el sopar. Palmeres al costat de Drâa. A les 6h és fosc. Tota la nit estrellada sobre nostre.

Dimarts, 27 d'octubre de 2009. Hora de la dutxa

Ens vam llevar a les 7h. Aquesta nit no vaig dormir gaire bé, ja que sommiava que en Hannes ballava una espècie de claqué sobre la meva tenda. Esmorzar, respatllar els cavalls, et on a parti pour la journée.

Molta calor només de sortir el Sol. Vam pendre la ruta, la única ruta per travessar el djebel, compartida amb tot de gent (francesos) amb els seus guies, camells que porten els bagatges i algun que altre autòcton amb xais i cabretes de pessebre nadalenc.

L'Abdú volia travessar el Drâa, però a la llera vam trobar arenes movedisses - sables mouvantes - veritables: els cavalls s'enfonsaven, no sabies quant fins que hi passaves, i que passés el de devant no era cap garantia. En Laskar, un cavall jovenet del grup, va decidir que era un bon lloc per revolcar-se. I ho va fer amb en Roger a sobre....

Ara ja sabem que quan l'Abdú diu que farem un petit galop, en realitat es refereix a un galop estés...i llarg...molt llarg... On s'habitue au galops del desert. Dos aquest matí i un altre, memorable, de película, en una plana del Drâa. Increïble.

El picnic va ser en un palmeral. Ens vam descalçar i tothom es va interessar per l'anell que porto al peu. AtenciÓ: no em fa mal, fa més de dos anys que el porto ... Em sents Luc??

A la tarda, seguint el Drâa al pas, per la immensa llera plena de còdols de tots els tamanys. Algunes dunes. Galop increïble, que vaig pensar que seria un preludi del que ens esperava.

Després vam passar per una zona d'horts, buscant un lloc per travessar el canal de reg, vam haver de passar entre el mateix canal i un mur particular, quedava un passadís molt estret. Alguns cavalls relliscaven en el canal. En Nassim, el cavall d'en Michel, va caure dins el canal, que estava ple de sorra, i no podia sortir. L'Abdú va acompanyar el cavall per buscar un lloc per pujar-lo mentre els altre esperavem allà. Tot es va arreglar.

Acampada en el palmeral, al costat de la carretera, amb cobertura de mòbils. Té i galetes. Cervesa i refresc. Però...dins la tenda dels cuiners sembla que hi ha una discussió. Un soroll i, plaf!, ha caigut la sopa per terra...

Aquest any la tenda-dutxa és doble i la toilette és individual. També està bé. Tardem menys en dutxar-nos.

Dimecres, 28 d'octubre de 2009. Hora de la dutxa, després del té i bevent cerveseta.

Al matí, quan surt el Sol, l'Antoinette es desperta i em desperta també a mi, però jo faig un esforç i continuu dormint cinc minuts més....

Després d'esmorzar, a l'hora de respatllar els cavalls, en Laskar no podia aixecar-se perque s'havia tombat i la corda tibant, no el deixava aixecar.

Vam enfilar cap a les dunes, cap al desert i les palmeres. En el primer poble que hem trobat, els rètols no estavan traduïts, però hi havia una gran antena al mig. Anaqua, el cavall d'en Hannes, està enamorat dels burros, i quan vam passar per un carrer estret, vam trobar una mula amb un carro. Els dos primers cavalls van passar, però la mula va bloquejar el pas a Anaqua, i vam tenir un petit ensurt. El propietari de la mula va sortit quan ja tot havia passat.

Vam sortir del poble pels horts del desert i vam aprofitar un canal per galopar. El canal estava ple de sorra i es va aixecar una gran polsaguera. El galop va ser còmode i silenciós. L'Abdú diu que els genets no s'hi veuen en la sorra, però els cavalls, si.
Nota: els cavalls s'han pixat en la única bassa d'aigua que hi havia en quilòmetres a la rodona.

Lors du pique-nique nous avons appris que les françaises sentaient leurs chaussettes lorsqu'elles les retiraient...Les catalanes....NON!!!! Done nous en concluons que la catalane ne sent pas des pieds!!!

Aujord'hui pas de sieste.

REMARQUE: Michel fut content car les toilettes furent éloignées de l'espace vie, suite à sa remarque lors du petit déjeuner...parfumé!!
Et pourquoi pas de sieste...pour arriver plus tôt pour aller visiter un village - Ouled Driss - mais on en reparlera... puis nous avons travesé des jardins abandonnés, du plat, du plat, du plat,...un peu de suspension entre 2 montagnes. Ensuite des OH, des AH, Alicia est heureuse, nous surfons sur les dunes...nous arrivons en bivouac sous un magnifique coucher de Soleil. Le village: pas vu!!! Demain peut-être, inschallah

Els oh i els ah eren la prova de la veu en el desert. En Subi em va explicar que no hi ha "rever". Comprovat, la veu es queda allà a prop teu, com si la sorra la xuclés.

En Hannes es va posar malalt. El galop de Fantasia va ser canviat per un "petit galop" d'aquests marroquins, sur le plat. De sobte vaig veure en Michel que m'adelantava per l'esquerra, i Bilal va accelerar el ja ràpid galop. Ens ha costat una mica parar els cavalls, però l'espai és tant gran....

Després de la dutxa l'Abdú ens feia passar un "control de qualitat" perque no creu que ens poguem dutxar només amb mitja galleda d'aigua, la Julie et moi (es que no tocaba pelo...)

Dijous, 29 d'octubre de 2009. Oued Naam: la Ribera de l'Estruç.

EL DIA PETIT PRINCEP

Després d'esmorzar vam anar a visitar la kasbha d'Ouel Driss. El guia ens ha explicat com vivia la gent allà dins, en aquells murs d'adob coberts de sostres de palmeres i tamarius que les termites s'estan menjant. La Kasbha està molt ben conservada, amb una casa que pots visitar i entendre la seva vida quotidiana, amb una entrada amb un pati de llums on rebien els visitants, a la dreta, i la família, a l'esquerra, o al revés, com si l'activitat principal fos aquesta: rebre visites. Tenen habitacions adalt i una terrassa, on hi havia el wàter ecològic, on els excrements es barrejaven amb cendra i després servien de compost, per adobar els camps.

Els temps on tot es reciclava allà mateix i la Terra

estava contenta.

Evidentment la visita va finalitzar en la botiga-cooperativa d'alfombres del poble. Hem tornat a peu al campament. Els cavalls estaven ensillats i hem enfilat cap a les dunes.

Quasi tres hores de calor travessant petites dunes del desert que amaguen forats on viuen les palmeres. Forats plens d'aigua que ara estan secs. Palmeres mortes de set. Nens descalços que ens persegueixen. Sorra, pols, sorra, palmeres, calor, set. A més, avui, amb les dunes, el camió no ens podia seguir i ens hem emportat el picnic. Galop, dunes, sorra, desert...

El picnic ha estat en les palmeres, amb una mica d'ombra que hi havia. Hem tingut una horeta per menjar. Després, més dunes, més desert.

Vam trobar un campament de cotxes que semblava que es preparaven per al Paris-Dakar. Camells. Vam passar tota la tarda sobre les dunes, en direcció Sud. Cada cop hi havia menys vegetació, fins que ha arribat un moment que no h'hi havia gens: el mar de sorra.

De sobte em vaig trobar immersa en el llibre del Petit Princep: les dunes, la posta de sol, l'invisible. Vam descansar darrera una duna per poder galopar un cop haguessim arribat a la platja del mar de dunes. Un galop que vam disfrutat moltíssim. Després vam caminar una mica fins al pou.

Un pou, a peu de pista. Amb una politxa que cantava. Quina emoció!!.