Amb aquest article volia tancar el dol produït per la mort de la Bandolera, transformar la pena en records alegres, però sembla que encara em queda una mica de regust amarg...
He rebut varies felicitacions arran de la seva publicació, però aquest article, per motius obvis, m'ha estat difícil d'escriure i no el considero, personalment, dels millors que he escrit.
Article publicat a l'Empordà, el 30 de setembre de 2008.
En aquesta nostra societat sempre és difícil parlar sobre la mort, ja sigui de les persones o, en aquest cas, que parlarem de la dels animals de companyia. Encara que la mort és una conseqüència de la vida, poques estones ens parem a pensar en que tots ens hem de morir.
I és que, comparat amb les persones, els animals de companyia tenen, generalment, una vida curta. Un gos o un gat poden viure uns 12-15 anys, però els rosegadors, com els hàmsters i altres, en viuen 5 o menys i, en general, tots els animals (llevat potser dels lloros i tortugues) que tindrem, els veurem morir, i completar així el cicle de la vida.
La mort d’una persona i el dolor que provoca està socialment acceptat i els amics i família t’entenen i consolen. En canvi, fins fa poc temps, quan es moria l’animal de companyia només podries esperar consol de la família més immediata i, potser, d’aquella veïna del barri que viu amb tres gossos i vint gats. A poc a poc, això ha anat canviant, i actualment existeixen cementiris d’animals de companyia, i també crematoris on et tornen les cendres, per bé que hi hagi encara persones que ho trobin una frivolitat.
A més, la tristesa es pot agreujar si has de decidir sacrificar l’animal, una de les decisions més difícils que existeixen, encara que hi hagi un veterinari comprensiu donant suport. Decidir sacrificar un animal de companyia al qual has estimat s’ha de veure com un acte d’amor cap a ell, ja que el que intentes és que no pateixi un dolor o malestar innecessari i procures pel seu benestar. Tanmateix, després de sacrificar-lo, pots arribar a pensar si t’has equivocat en la decisió, o si realment podies haver fet alguna altra cosa per ell. Hi ha persones que fins i tot s’enfaden amb ells mateixos o amb el veterinari, un cop l’animal és mort.
Totes aquestes sensacions, sentiments i emocions formen part del dol. Pot semblar estrany a qui no hagi tingut mai un animal, o no l’hagi estimat, però el dol és un procés necessari per reparar-se emocionalment de la pèrdua d’un ésser estimat, sigui animal o persona.
Degut al dolor provocat per la pèrdua de l’animal, moltes persones pensen que no val la pena tenir-ne un altre, per no haver de passar pel mateix procés. No els hi compensa les estones viscudes amb l’animal amb la tristesa que provoca el seu traspàs.
De la mateixa manera que no es pot substituir un ésser humà, un animal nou no pot ocupar el vuit que ha deixat l’altre. El que es pot fer és trobar-ne un altre animal que ocupi el seu paper en la família i tenir una nova relació sana amb ell.
Segons alguns estudis recopilats per la Fundació Purina, hi ha persones que de seguida volen tenir un altre animal, i, generalment, el nou és de la mateixa raça, el mateix color i el mateix sexe que el que s’ha mort. En canvi hi ha persones que triguen molt en tenir-ne un altre animal, i llavors, normalment, és totalment diferent al que havien tingut.
En tot cas, potser el més saludable en la relació amb els animals de companyia és aplicar el vell principi del Carpe diem: gaudeix de la seva companyia mentre els tinguis sans i, quan comencin a envellir i emmalaltir, procura’ls una vida digna i el més còmode possible. Tant si es moren de vells o sobtadament, cal deixar-los anar, i recordar amb alegria tot el que has passat amb el teu animal.
Fases del dol
Segons l’especialista sobre la mort, Elisabeth Kübler-Ross, les persones passem per diferents fases després de la pèrdua d’una persona o d’un animal estimat: primer hi ha la negació: això no m’està passant a mi, i després la ira, l’enfado que dèiem abans. La següent fase és la negociació: potser podria haver fet això o potser hauria d’haver anat a un altre veterinari. A continuació la persona entra en un estat de depressió i, per últim ve l’acceptació del fet, que permet continuar la vida. Aquestes fases tenen una durada variable, que pot anar de pocs dies a molts anys, segons la capacitat de la persona. Hi ha nens que, en perdre la seva mascota, no es recuperen mai, si no se’ls hi ha explicat bé que la mort forma part de la vida.
Experiència personal
Encara em recordo d’aquell ocellet de la meva àvia que un dia es va “escapar” de la gàbia i no el vam tornar a veure més, quan jo era molt petita. A partir de llavors, i deixant a banda els periquitos, hàmsters, conills i ànecs, la decisió de sacrificar el gos familiar Bup va ser una de les més tristes. També vaig haver de sacrificar la gata Bisbis a causa d’un càncer, i el gos Nyic, perquè es va escapar i el va atropellar un cotxe. La Lulu va desaparèixer, literalment, al febrer d’aquest any, després de 12 anys de fer-nos companyia i molt més recentment, la meva euga Bandolera, va morir fulminada per una perforació d’estómac.
