La cotorra argentina, la cridòria verda i blava

Article "semipublicat" a L'Empordà: https://www.emporda.info/mascotes/2020/02/04/cotorra-argentina-cridoria-verda-blava/456731.html

Sentim cridòries provinents d’una palmera, o d’algun altra arbre amb fruits. De seguida veiem els ocells verds, amb el pit gris, el bec atarongat i la mida d’una mica més d’un pam. Semblen lloros. Criden estrepitosament. Arrenquen a volar, en formació perfecte, esclats de verd i blau brillant, i segueixen cridant. Són cotorres argentines, parents de cacatues i periquitos.

Tots aquests ocells pertanyen a l’ordre dels Psittaciformes. Psitta en grec, vol dir lloro. És a dir, que són ocells en forma de lloro. Una de les seves característiques és que tenen quatre dits a cada pota: dos mirant cap endavant, i dos mirant cap enrere. Això els hi permet agafar-se bé a les branques, escalar pels barrots de les gàbies i prendre el menjar amb les potes per poder-lo cruspir millor. El bec està curvat cap avall i generalment tenen colors vius i brillants.

El nom cièntific de la cotorra argentina, també anomenada pitgrisa o capgrisa, és Myiopsitta monachus. Ja sabem que psitta vol dir lloro, però, què més ens diu aquest nom? Doncs Myia, en grec també, significa mosca, i monachus, monjo. Per tant es podria dir que el nom descriu la cotorra com una mosca-lloro-monjo, curiós, si més no. De fet, en segons quines postures, la cotorra argentina si que recorda una mica a un monjo, amb caputxa.

És originària de Sudamèrica. Fa uns 30 anys, al 1986, es van posar de moda com a animal de companyia i fins al 2005, que es va posar fi a la importació d’aus silvestres en la Unió Europea, es calcula que van entrar unes 190.000 cotorres de manera legal.

Es transportaven en grans gàbies, en vaixells de mercaderies. En una d’aquestes travesses, ja en el Mediterrani, algunes cotorres es van escapar, i es van adaptar perfectament a les noves condicions. També s’escaparen de cases particulars i segurament algunes es varen deixar anar. Ara es troben aquí, a Bèlgica, a Itàlia, a França i en Canadà i als Estats Units. A Brusseles, per exemple, hi ha una població que ha sobreviscut hiverns de -15C.

El primer lloc on es van trobar a Catalunya va ser al Parc de la Ciutadella, al 1975. Al 1994, la població catalana s’estimava en 850 individus. Cada 9 anys es dobla la població inicial. A la tardor de 2001 va havia colonitzat l’Alt Empordà.

A les cotorres els hi agrada estar juntes: construeixen grans nius comunitaris, que poden tenir vàries càmares diferents. Posen entre 5 i 8 ous que incuben 26 dies, entre agost i desembre. Els hi encanta fer els nius en les palmeres, sobretot en l’espècie de palmera de Canàries, però també el fan en altres arbres. Alguns altres ocells, com els pardals, aprofiten aquests nius per viure-hi ells també.

Mengen qualsevol fruita, dàtils, flors, larves, insectes, pa sec i també altres ocells petits. Com a espècie forània, pot suposar un problema per l’ecosistema envaït, ja que entra en competència amb pardals, mallarengues, coloms, merles i pot suposar un problema en l’agricultura.

Per aquests motius, des del 2011 l’espècie està inclosa en el Catàleg d’Espècies Exòtiques Invasores, que prohibeix l’alliberament d’exemplars al medi, la possessió de cotorres, i el tràfic i comerç d’aquest animal.

Tanmateix, existeixen associacions que es fan càrrec de les cotorres si les trobeu ferides. A Barcelona, l’ajuntament té un protocol per la retirada de nius de cotorra, i de vegades, alguns animals prenen mal. Hi ha voluntaris que les cuiden i les posen en adopció o busquen cases d’acollida. Aquestes associacions són: S.O.S Cotorras Argentinas y Kramer i AVIUM, associació protectora d’aus exòtiques.

El bou del pessebre

El bou del pessebre, d’animal sagrat a culpable de l’escalfament planetari

Article publicat al Setmanari Empordà, el 23 de desembre de 2019

https://www.emporda.info/mascotes/2019/12/23/bou-del-pessebre-danimal-sagrat/453338.html

Els bous i les vaques han ajudat sempre a la humanitat proporcionant aliment, estris i cuiro per abrigar-se.

En el pessebre no poden faltar el bou i l’ase. O potser era una vaca? La vaca i el bou, o toro, són mamífers herbívors remugants. Pasturen ràpidament durant el matí i a la tarda, tornen el menjar a la boca i el masteguen bé. Són capaços de fer això perquè tenen un sistema digestiu compost de quatre cambres, on, amb ajut de bacteris i altres components de la flora intestinal, poden fermentar l’herba per treure profit de la cel.lulosa com a font d’energia.

Tant els bous com les vaques tenen banyes, que utilitzen per defensar-se de l’ós i el llop. El bou, o toro, i la vaca, són animals propis d’Europa des de la darrera glaciació, descendents de l’ur (Bos primigenius), el toro salvatge, que va aparéixer a la Índia fa prop de dos milions d’anys i va viure als boscos europeus fins a l’edat mitjana.

La doble vessant d’animal salvatge i domesticat, d’on depenia la supervivència de la societat d’aquells temps, devia propiciar la sacralització de l’animal. Trobem doncs en la mitologia grega que Zeus es va convertir en toro per raptar Europa, i va quedar per sempre gravat a les estrelles, en la constel·lació de Taure. També es conegut el Minotaure (un monstre amb cos d’home i cap de bou) i el laberint que va dissenyar Dèdal per retenir-lo en la illa grega de Creta.

https://www.flickr.com/photos/lecuna/3265883359

I no només a Europa, sinó que en la mitologia egipcia, la deesa Hathor, té banyes de vaca entre les quals porta el disc solar. Antigament, aquesta deesa era una vaca, tal qual. Igual que a la India les vaques són (o eren) sagrades i tenen un tracte especial i diferent als dels altres animals.

El bou està també representat en el zodíac xinès. L’evangelista cristià Sant Lluc es representa com a un bou, i tant els bous com les vaques són els animals més sacrificats durant els rituals segons els llibres antics de les religions del món.

Solemne adoración del becerro de oro, según una tarjeta estadounidense publicada en 1901https://es.wikipedia.org/wiki/Becerro_de_oro#/media/Archivo:Worshiping_the_golden_calf.jpg

És inevitable, doncs que el bou hagi passat també al bestiari festiu català, igual que les mulasses i els dracs. A Figueres hi ha un bou que vol representar el que estirava les barques dels vells pescadors de la plana. El Bou de Figueres és molt gros, té les banyes tortes i és pesat a l’hora de caminar, però és valent i fort. Calen quatre persones per portar aquest bou de 130kg fet de polièster i alumini.

Bou de Figueres

A la comarca hi conviuen encara varies races de vaques. La vaca de llet suïsa, que viu normalment estabulada, va arribar a principis del segle XX. És molt dòcil i dóna molta més quantitat de llet que les d’aquí. Es va trobar amb les races autòctones, algunes de les quals van sortir malparades.

És el cas de la vaca catalana que es va extingir, però la poden veure en algunes pintures gòtiques, con la representació del Nadal en el retaule major del monestir de Santes Creus, o al retaule de l’altar major de l’església parroquial de Veilha, o en l’adoració dels pastors del retaule de Verdú. Aquesta vaca es caracteritzava per ser vermella i tenir les banyes en forma de lira

La vaca amb banyes en forma de lira, del quadre de la Nativitat del Retaule Major del Monestir de Santes Creus

La vaca bruna, té el seu origen en els exemplars de vaca suisa alpina que es van importar i que es van barrejar amb les vaques autòctones. És una raça que es cria per carn i pastura lliurement en els pirineus durant l’estiu i la tardor, i en la Garriga d’Empordà i el cap de Creus a l’hivern i primavera.. La carn d’aquesta raça es comercialitza sota una Indicació Geogràfica Protegida: Vedella dels Pirineus Catalans. Actualment hi ha uns 30.000 exemplars.

Vaca bruna dels Pirineus

La vaca marinera, extinta també, era la que utilitzaven els pagesos del litoral com a força tractora per llaurar la terra i per treure les barques de l’aigua. També es feia servir la llet i la carn. En el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà s’intenta recuperar aquesta raça a partir d’individus de vaca menorquina.

Vaca marinera dels Aiguamolls de l'Empordà

Seguint al litoral, el bou és també un art de pesca, semblant a l’actual d’arrossegament, i les barques utilitzades s’anomenen barques del bou. Eren de vela llatina i sortien sembre aparellades, tal com un jou de bous, amb la xarxa al mig de les dues. El municipi de Portbou conserva en el seu escut un parell de barques del bou, que segurament es refugiaven a la platja, en cas d’una tramuntanada sobtada.

Escut de Portbou amb les barques aparellades del bou

I ja a la muntanya, la vaca de l’Albera, o vaca fagina, és una raça pròpia de l’Albera, que ha sobreviscut en semillibertat durant molt de temps. Basa la seva alimentació en la vegetació dels boscos i prats que té al seu abast, per la qual cosa ens ajuda en la prevenció d’incendis. ARAVA és l’Associació de Ramaders de la Vaca de l’Albera, que té com a objectius la conservació, expansió, millora genètica i promoció de la vaca fagina. Ara mateix n’hi ha uns 300 exemplars

Vaca de l'Albera

Actualment, com a humanitat, no ens portem bé amb les vaques i els bous. Humillem i torturem els toros com a espectacle per divertir-nos, i a les vaques, estabulades en granges, les fem criar per aprofitar-nos de la seva llet, separem només de néixer les cries de les mares, els hi cremem les banyes per a que no creixin... i ara les fem culpables del canvi climàtic.

Vilamagore 2019 i altres fires medievals

Gràcies a la Sònia he participat amb la Cort d'Empúries a tres festivals medievals en els darrers tres mesos: Terra de Trobadors, a Castelló d'Empúries, Aloja, a Banyoles i el darrer cap de setmana a Sant Pere de Vilamajor.

A Vilamagore, es representa cada any la mateixa història, basada en la novel.la història Confidències d'una reina, de la Teresa Sagrera, es representen alguns fets de la vida de la reina Peronella d'Aragó i el seu marit, el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.

La Cort d'Empúries va anar "convidada" al casament, i hem estat dos dies a Vila Majore, juntaments amb altres entitats: des d'arquers a soldats, passant per l'església, les bruixes i el poble ras. M'ha agradat molt veure com alguns d'aquests grups monten veritables campaments medievals on tothom és benvingut.

Els comtes d'Empúries i seguici amb el comte Ramon Berenguer i el bisbe

En el casament. Dret a l'esquerra el trobador Guillem de Vila-Rasa, l'amant de la reina Peronella.
 La reina tenia 14 anys quan es va casar amb el comte de Barcelona, que en tenia 36.

Divertint-nos amb la Pontada Impagable i la cort vestida de pagans per fer teatre...

Al final de la festa cremen el castell...