dimarts, 3 de juliol de 2018

Un dia qualsevol, el 141. ARRELS





Cal que deixi la meva casa
i prengui el bastó.
Cal que amb una esperança trenqui
la tristor.



Faré una cabana, de pedra i de fang
on la terra em doni el meu guany.


Plantaré les meves arrels, creixent de cara al cel
donaré fruit abundós
i l'hivern em despullarà
de neu em cobrirà.
Neu que fondrà a poc a poc.



Després de la lluita intensa, 
vindrà el repòs.
Deixaré la terra adobada
pel meu esforç.



Els fills que em segueixin
potser marxaran,
però vagin on vagin,
constants

Clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel
i donaran fruit abundós...


Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó


Cal que amb una esperança trenqui la tristor.


Cal que neixin flors a cada instant, també.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser teniu alguna cosa a dir:

LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011