Epona era una deesa celta relacionada amb els cavalls, amb la mort i la fecunditat de la terra. El mite, procedent del nord d'Europa, va arribar fins a la cornisa cantàbrica, i després va ser adoptat pels romans, que li van dedicar un dia de festa i tot, el 18 de desembre. A casa nostre, encara no s'han trobat cap figureta ni escultura, ni cap senya, però diuen els experts que també creien en el mite.
Una gran part de les representacions de la deesa Epona han estat trobades al nord dels Pirineus, i només tres al nord de la península ibèrica. Se la representava de diferents maneres:
- Montada dalt un cavall, sobre el costat dret
- Montada sobre el costat esquerra
- Montada de manera encamellada
- A peu, portant un cavall pel seu costat dret
- En un tron, envoltada o agafant un o més cavalls
- De peus, agafant un o més cavalls
La paraula Epona porta la arrel gala epo-, que prové de la indoeuropea ekwo-, de la que es van derivar la grega hippos i la llatina equus. Totes aquestes paraules volen dir cavall.
De què va el mite?
Diu Eduardo Peralta Labrador en el llibre Los Cántabros antes de Roma, que hi ha un mite d'Extremadura, anomenat la Serrana de la Vera, que es podria considerar derivat del mite d'Epona, ja que les dues dones, Epona i la Serrana, tenen unes característiques semblants, són:
- dones salvatges que viuen en el bosc
- rosses, blanques, d'ulls negres i formoses
- de caràter viril i cruel
- caçadores
- casa seva és una cova
- empaiten els caminants i els porten a la seva cova i s'uneixen sexualment amb ells
- i després llençen a aquests homes pels penyasegats, matant-los
Aquestes dones també podien tenir mig cos de dona i mig cos d'euga. Estaven limitades en un cercle sagrat de 2 llengües de radi des de la seva cova, que inclou un lloc on fabriquen tempestes per llançar-les als caminants que no volen anar amb elles. Aquestes dones són fecundades pel vent, i donen a llum genis i altres criatures molt semblants a elles. Poden fer passes de kilomètres de llarg i poden aixecar grans pesos sense esforç. Són la personificació de la Terra.
A Portugal hi ha un mite que diu que les eugues de raça lusitana són prenyades pel Zèfir, el vent del Sud, mite que també s'ha trobat a Grècia i que segurament té origen indo-europeu.
A la vegada, la llegenda diu que Alà va afagar un grapat del vent del sur i bufant, el va convertir en cavall.
Fins el segle XV, en algunes regions que ara pertanyen a Alemània, els camperols crevien en una devinitat anomenada Hera, que pujada a un cavall portava prosperitat i fecunditat als camps per on passava.
I en l'altre part del món i molt abans, trobem la deesa sumèria Inana, que governa la Terra durant la primavera i l'estiu, mentre que a la tardor i l'hivern ho fa el seu company Dumuzi. Com moltes altres deeses, Inana baixa a l'inframon a enfrentar-se amb la seva germana, però perd la lluita i mor. A conseqüència d'això, cap animal ni home ni dona en la Terra tenia ganes d'aparellar-se (tardor - hivern). El pare de totes dues, mitjançant unes altres criatures, fa ressucitar Inana, però quan torna a la Terra, hi ha un altre deu, Dumuzi. Es veu que al final arriben a un acord.
Jo, personalment, tinc el plaer indescriptible d'haver vist la cara amable d'Epona-Inana amb els meus propis ulls, i he tingut el luxe de poder fer fotos, mostrant aquí la prova inequívoca de l'existència d'aquestes deeses:
La Mar, entre en Jambi i el Dakari
La Sofi, entre el Marek i la Reina
La Xènia amb l'Avatar
La Núria i la Tatoo
I jo mateixa, entre la Garbosa i l'Avatar
Anirem ampliant la col.lecció de deeses perque en falten moltes fotos!!!!
Referències:
- Los dioses de la Hispania Céltica, por Juan Carlos Olivares
- Epona.net
- Las yegüas lusitanas preñadas por el viento, por A.M.Canto.
- Los Cántabros antes de Roma, por Eduardo Peralta Labrador
- Epona, más que una diosa-yegua
- Cavalls i poder en el món ibèric. Conferència: Els cavalls, símbols d'identitat i prestigi, per Silvia Albizuri
molt interesant.....m agradat aquesta diosa....
ResponEliminate forca,,
una mujer que pisa el suelo con decision
y domina alos hombres como a los caballos,,,
eso parece...
un don de la naturaleza
ooohhh! que maco el final!
ResponElimina