La garsa, ocell amb fama de lladregot

Article publicat al setmanari Empordà, el 29 d'abril de 2020. En ple confinament per la pandèmia de COVID-19

https://www.emporda.info/mascotes/2020/04/29/garsa-ocell-fama-lladregot/464381.html


Un animal molt sociable, amb els seus i amb els humans. De fàcil reconeixement, en ser habitual en pobles, i parcs i jardins de les ciutats.


La garsa és un ocell la família dels còrvids, de l’ordre dels passeriformes (que tenen forma de pardal). Es troba estesa per tot Europa, excepte a Islàndia, Còrsega, Sardenya i les Balears. Altres subespècies habiten a la zona temperada d’Àsia fins a la Xina i el Japó. També es troba al nord del Marroc, i a l’oest d’Amèrica del Nord.

Garsa a la teulada de l'esgésia de Sant Pere de Figueres.
Foto de Josep Ma Dacosta, Daco, molt amablement cedida per aquest article

Aquí la garsa és un ocell molt conegut, d’uns 46 cm de llarg. Crida l’atenció pel color blanc a la panxa i les ales, i negre a la resta del cos. Quan li toca el sol, les plomes negres de les ales i la cua brillen amb irisacions blaves i verdes, cosa que li confereix una elegància que també mostra quan vola, amb la cua oberta com un ventall escalonat i acabada en punxa.

Li agrada estar a prop dels humans: a la perifèria de les ciutats i tots els pobles. És conegut també el seu crit, un crecrecrequeix ràpid i repetit, que sembla que ens avisi d’alguna cosa, o que s’estigui rient de nosaltres. De fet, si se l’ensenya, és capaç d’imitar la veu humana, com els lloros.

És un dels ocells més intel·ligents i potser més intel·ligent que la majoria dels animals, ja que hi ha zones del seu petit cervell que tenen la mateixa mida relativa que les dels cervells dels ximpanzés, dels orangutans i dels humans!.

Les garses formen una parella estable per a tota la vida. A la tardor i l’hivern, acostumen a aplegar-se en estols que poden arribar a més del centenar d’individus i busquen junts un lloc per dormir.

És ommivora, s’alimenta de tot: insectes, cargols, sargantanes, pollets, carn morta, cireres, raïm i fruita en general, i patates, i carrota, i fins i tot pa o la xocolata que ha quedat de la mona. Potser d’aquí li ve el nom científic: Pica pica. Si teniu menjadores per ocells als patis o balcons, segur que els visita sovint.

Les garses construeixen el niu cada any, normalment a dalt de tot dels arbres. És de forma rodona, amb una o dues entrades. La femella pon de sis a vuit ous, que incubarà durant uns divuit dies. Un cop nascuts, els pollets tarden uns vint-i-set dies en volar. En alguns nius, però, es trobaran alguna sorpresa: el cucut reial pon els ous en els nius de garsa per a que les garses els incubin i li criin els polls.....

Diuen que les garses es tornen bojes per les coses brillants, i se les emporten al niu. Hergé, el creador de Tintin, va recollir aquesta creença en «les joies de la Castafiori», on una garsa s’emporta l’esmeralda de la cantant, i Tintin la recupera del niu, associant el nom de l’opera «La Gazza Ladra» a l’ocell que ha vist en el jardí i tirant del fil. A tot Europa, les garses s’associen amb els lladres i amb les persones que només pensen en arreplegar coses per a ells mateixos.



Hi ha una dita popular «donar garsa per perdiu» o «donar garsa per colom» que es fa servir quan es vol enganyar a algú. És l’equivalent a la dita castellana «dar gato por liebre».


Al Penedès, la llegenda de la Garsa Blanca, també relaciona l’ocell amb els lladres: Un dia la Mare de Déu rentava al riu i una garsa li prengué l’anell d’or que havia deixat damunt una roca. Al moment, l’au es va penedir del robatori, i li va tornar l’anell, que va anar a parar a la falda de la Mare de Déu. Aquesta, va perdonar la garsa, que, tot d’una, va esdevenir blanca com un colom, i encara vola amb l’estol de coloms blancs pels campanars d’aquella contrada. Com a curiositat hem de dir que la garsa blanca és el nom d’un altre ocell, totalment diferent.

Les imatges de garses són recurrents en l’art japonès. De vegades fan equilibris damunt les branques dels arbres, que inspiren als pintors i dibuixants.

El pintor francès Claude Monet li va dedicar un dels seus paisatges nevats, que no va agradar gens en el Saló de París d’aquell any perque no hi havia cap figura humana en el quadre.

La pie

Crida l’atenció el nom de la garsa, tant diferent en castellà, «urraca». Buscant quins altres noms té a la resta del món trobo que a França li diuen «pie», en anglès es diu «magpie», a Alemanya «elster», a Grècia «kissa», i en italià «gazza». En japonés és «kagasagi», i en xinès «Xi».

Marieta vola vola, tu que portes camisola

Article publicat al Setmanari Empordà el 30 de març de 2020
https://www.emporda.info/mascotes/2020/03/31/marieta-vola-vola-tu-que/461836.html

Foto: Vicens Asensio. 100% Empordà

És potser l’insecte més simpàtic, per sobre de les abelles, tot i que pertany a la família dels escarbats.

La marieta segurament és l’excepció al fàstic que els escarbats en particular i els insectes en general provoquen a algunes persones. Potser la seva forma rodona i els puntets negres sobre el color vermell ens fa pensar en un insecte amigable. És petitona, a uns 8mm com a molt, és
rodoneta i com a tots els escarbats té dues antenes en el cap i sis potes.

Pràcticament tothom s’atreveix a agafar una marieta amb les mans, i fa gràcia veure com es desplaça sense que quasi notem res. És totalment inofensiva. Sembla que els nens petits i les marietes tenen una relació especial, sent la protagonista de molts contes infantils, cançons i poemes, i en moltes ocasions disfresses de carnaval, i algunes classes d’educació infantil porten el seu nom. Una recerca ràpida per internet ens mostra dibuixos de marietes amb cares somrients i flors a la mà.

La marieta és un insecte que pertany a l’ordre dels coleòpters. En grec, «pters», siginifica ales,
i «cole», estoig. Els coleòpters com les marietes, tenen les ales guardades en un estoig. En
realitat l’estoig són dues ales endurides, que es diuen èlitres, que amaguen les ales funcionals
amb les quals volen. Un gest que fa gràcia veure: una marieta obrint les èlitres per obrir les ales
per volar.

Els mateixos colors que nosaltres trobem bonics, serveixen a la marieta per mostrar als depredadors que té un gust horrible. De fet, quan es troba amenaçada, deixa anar un líquid desagradable, que la protegeix. També com a defensa pot fer-se la morta.

A la comarca trobem diferents espècies de marietes. La marieta de set punts, és vermella amb tres punts negres a cada costat i un més en el lloc on s’ajunten les èlitres. El seu nom científic és Coccinella septempunctata, El fet que tingui 7 punts li confereix un aire màgic.

També trobem la Adalia bipunctata , marieta de color vermell amb 2 punts, un a cada costat, i la Psyllobora vigintiduopunctata, que és groga amb 22 punts negres!!!. Totes tres les podem trobar en el camp o en els nostres jardins, normalment sobre les plantes.

Però no cal patir pels vegetals!! La marieta és una màquina de devorar pugons, no menja les plantes, podriem dir que és «carnívora». Es pot menjar uns 50 pugons al dia. També menja d’altres insectes perjudicials. De fet és un insecte que es fa servir per la lluita biològica de plagues: hi ha empreses especialitzades que crien marietes i les porten allà on es necessita controlar el pugó. Això que sembla una bona idea, normalment té efectes incontrolats i funestos per a la fauna local.

En aquest cas, la marieta asiàtica, Harmonia axyridis, introduïda en Europa amb aquesta finalitat de lluita contra plagues, s’ha convertit ella mateixa en un problema, competint pel menjar amb la marieta autòctona. La marieta asiàtica té molts colors: pot ser vermella amb punts negres, o taronja amb punts negres o sense punts, però la poden distinguir per que el segment que hi ha entre el petit cap i les ales és negre i blanc.

Les femelles de marieta ponen uns 400 ous repartits en petits grups escampats per les fulles de les plantes. En néixer, la larva és allargada i de color gris i taronja i també mengen pugons. La pupa s’asssembla a un excrement d’ocell, així eviten que se les menguin altres animals, i a nosaltres ens costaria reconeixer-les. 

La cotorra argentina, la cridòria verda i blava

Article "semipublicat" a L'Empordà: https://www.emporda.info/mascotes/2020/02/04/cotorra-argentina-cridoria-verda-blava/456731.html

Sentim cridòries provinents d’una palmera, o d’algun altra arbre amb fruits. De seguida veiem els ocells verds, amb el pit gris, el bec atarongat i la mida d’una mica més d’un pam. Semblen lloros. Criden estrepitosament. Arrenquen a volar, en formació perfecte, esclats de verd i blau brillant, i segueixen cridant. Són cotorres argentines, parents de cacatues i periquitos.

Tots aquests ocells pertanyen a l’ordre dels Psittaciformes. Psitta en grec, vol dir lloro. És a dir, que són ocells en forma de lloro. Una de les seves característiques és que tenen quatre dits a cada pota: dos mirant cap endavant, i dos mirant cap enrere. Això els hi permet agafar-se bé a les branques, escalar pels barrots de les gàbies i prendre el menjar amb les potes per poder-lo cruspir millor. El bec està curvat cap avall i generalment tenen colors vius i brillants.

El nom cièntific de la cotorra argentina, també anomenada pitgrisa o capgrisa, és Myiopsitta monachus. Ja sabem que psitta vol dir lloro, però, què més ens diu aquest nom? Doncs Myia, en grec també, significa mosca, i monachus, monjo. Per tant es podria dir que el nom descriu la cotorra com una mosca-lloro-monjo, curiós, si més no. De fet, en segons quines postures, la cotorra argentina si que recorda una mica a un monjo, amb caputxa.

És originària de Sudamèrica. Fa uns 30 anys, al 1986, es van posar de moda com a animal de companyia i fins al 2005, que es va posar fi a la importació d’aus silvestres en la Unió Europea, es calcula que van entrar unes 190.000 cotorres de manera legal.

Es transportaven en grans gàbies, en vaixells de mercaderies. En una d’aquestes travesses, ja en el Mediterrani, algunes cotorres es van escapar, i es van adaptar perfectament a les noves condicions. També s’escaparen de cases particulars i segurament algunes es varen deixar anar. Ara es troben aquí, a Bèlgica, a Itàlia, a França i en Canadà i als Estats Units. A Brusseles, per exemple, hi ha una població que ha sobreviscut hiverns de -15C.

El primer lloc on es van trobar a Catalunya va ser al Parc de la Ciutadella, al 1975. Al 1994, la població catalana s’estimava en 850 individus. Cada 9 anys es dobla la població inicial. A la tardor de 2001 va havia colonitzat l’Alt Empordà.

A les cotorres els hi agrada estar juntes: construeixen grans nius comunitaris, que poden tenir vàries càmares diferents. Posen entre 5 i 8 ous que incuben 26 dies, entre agost i desembre. Els hi encanta fer els nius en les palmeres, sobretot en l’espècie de palmera de Canàries, però també el fan en altres arbres. Alguns altres ocells, com els pardals, aprofiten aquests nius per viure-hi ells també.

Mengen qualsevol fruita, dàtils, flors, larves, insectes, pa sec i també altres ocells petits. Com a espècie forània, pot suposar un problema per l’ecosistema envaït, ja que entra en competència amb pardals, mallarengues, coloms, merles i pot suposar un problema en l’agricultura.

Per aquests motius, des del 2011 l’espècie està inclosa en el Catàleg d’Espècies Exòtiques Invasores, que prohibeix l’alliberament d’exemplars al medi, la possessió de cotorres, i el tràfic i comerç d’aquest animal.

Tanmateix, existeixen associacions que es fan càrrec de les cotorres si les trobeu ferides. A Barcelona, l’ajuntament té un protocol per la retirada de nius de cotorra, i de vegades, alguns animals prenen mal. Hi ha voluntaris que les cuiden i les posen en adopció o busquen cases d’acollida. Aquestes associacions són: S.O.S Cotorras Argentinas y Kramer i AVIUM, associació protectora d’aus exòtiques.