A la vessant nord de la muntanya hi ha el monestir de Sant Pere de Rodes i el poble (abandonat al segle XV) de Santa Creu de Rodes. Invisibles des de la plana.
A la vessand sud, a sota el castell, el puntet blanc ens indica la situació de l'ermita de Sant Onofre.
Foto des de l'Escala, feta pel mestre pintor Lluís Roura. S'aprecia l'entrada de la tramuntana en el golf de Roses: a mesura que el vent aixeca onades, els sediments es barregen i coloregen l'aigua. A l'esquerra de la imatge, el Cap Norfeu sembla el cap d'una serp que s'hagi empassat alguna mena d'animaló irregular....Al centre de la imatge, el pic més alt, és el Castell de Sant Salvador.
Encara a dia d'avui, qui vulgui pujar al castell ho ha de fer a peu, i té dues opcions: per un sender partint de l'entrada del Monestir, o des de l'ermita de Sant Onofre, per un accés roquellós i molt més escarpat.
A la banda sudoest del castell, obert al precipici, hi ha una terrassa natural sobre el cingle, coneguda popularment amb el nom de Salt de la Reina.
A dins el castell només hi ha una església, bastida pels monjos de Sant Pere de Roda, i la torre de l'homenatge, de construcció molt posterior a les muralles, i utilitzada com a estança, segurament, del compte Joan I d'Empúries. Us podeu imaginar la vista que tindria de bon matí? o un dia de tramuntana? o una nit d'estrelles? o, canviant de finestra, una posta de sol? Hi ha restes de construccions, segurament el forn de pa, el ferrer, focs dels soldats per cuinar, petites cabanes que feien de dormitori, un lloc per guardar els cavalls....
Els cavalls? em pregunto si serien de molta utilitat els cavalls en aquest castell, al qual només es pot accedir a peu, i està construit directament sobre les roques de la muntanya...
Diu la llegenda, que la darrera reina mora del lloc, un cop vençut el cabdill del castell, el seu home, va voler encapçalar la resistència a dalt del seu cavall. Però el cavall va embogir, es va llançar cingle avall, i encara ara se senten els gemecs de la reina i el cavall, en algunes nits especials.
Una altre versió de la llegenda diu que la filla d'un comte d'Empúries es va enamorar d'un pastor de la muntanya, al que li deien Epicini. La filla del comte s'havia quedat embarassada del seu enamorat i el seu pare li va concertar un matrinoni amb un altre home. La jove, incapaç d'afrontar aquest fet, va agafar el seu cavall i enfilant el camí del castell, es va suïcidar saltant a cavall pel precipici.
Una altre història explica encara que la comtessa d'Empúries era la mestressa del castell i que es va llançar al buit amb el seu cavall, fugint de la persecució, amorosa, del vescomte de Rocabertí.
En tots casos, és curiós que es conservi el detall del cavall: la jove muntant un cavall que salta pel precipici, quan, com hem dit abans, les condicions no són les més adients per muntar.
Tanmateix, segur que es pot pujar a cavall al castell de Sant Salvador. Personalment, per pujar muntanyes, m'agraden els cavalls compactes i de peülla ample i segura, com els Merens o els creuats de hispano-bretón, o d'espanyol. Diuen que els més segurs per anar per muntanyes són els cavalls de raça petita i resistent, dels quals vam parlar en aquesta entrada, asturcons, losinos, potokas...
Font de la imatge. El Castell de Sant Salvador, vista sud.Ara, que després de pujar per aquestes muntanyes de la cordillera Cantábrica, a més de 1000m amb cavalls anglohispans, no precisament, petits...
Tot és possible...
Per saber més:
- llegendes sobre Sant Pere de Rodes, en anglès (traducció)
