Les eugues van altes

El dia que vaig tornar a trobar-me amb la Sofi, el primer que em va dir va ser: Aghh...totes les eugues han entrat en zel a la vegada...!!!!


Dimecres vam tornar a anar a passeig amb l'Avatar, l'Azalea i en Puc. Les bessones ens van acompanyar: una portava en Puc i l'altre la càmara.

En el camp, l'Avatar es mostrava inquiet i, quan el portava a mà esquerra, volia escapar. Vam interpretar que volia anar a dir-li coses a en Puc, o potser que estava demanant que el deixessim lliure...

L'Azalea anava bastant atenta, i en Puc, al seu rotllo, corria darrera una de les bessones.

En el tercer camp, després de l'aspersor, vam deixar anar l'Avatar i en Puc. L'Azalea va protestar: ella també volia llibertat.

L'Avatar va començar a menjar i va deixar que ens separéssim un bon tros. Llavors va aixecar el cap, ens  va mirar i va fugir pel camí des d'on haviem vingut.

Les bessones i jo el cridàvem. El vam sentir cridar a ell també.

Vaig anar-lo a buscar i estava esperant dalt de la pujada del camí. Quan el vaig cridar que vingués, va baixant galopant fins trobar-me. Vam anar, amb les bessones, un altre cop al camp, amb el cavall en llibertat.

En el camp, l'Avatar va saludar (va anar a veure) en Puc i l'Azalea i la Sofi. Va tornar cap a mi i, fent mitja volta, va marxar galopant....

No el vam tornar a sentir ni a veure. En Puc es va quedar amb nosaltres i vam enfilar cap el riu.

Amb les bessones vam fer juquesques: estarà amb en Hamstrung, el seu ememic? estarà amb les eugues?

Amb la Sofi vam estar pensant: potser és l'hora de sopar? com és que ha abandonat l'Azalea? estarà barallant-se amb l'altre manada? estarà vigilant les eugues?

Les bessones es van banyar en el riu. En Puc va decidir marxar també i no mullar-se. Com sempre, vaig acabant amb les bambes xopes, per a que l'Azalea entrés a l'aigua. Llavors van aparéixer en Jimi amb en Hamstung. Venien a banyar-se.

Encara que era el primer cop que el cavall entrava al riu, va acabant nedant al voltant d'en Jimi.

Era tard, hora de sopar, i tots els efectius de Cavalls de Terraprim en el Fluvià, amb dos cavalls sueltos i descontrolats...

Vam enfilar tots junts cap a casa, i en arribar al primer camp, l'Avatar, que estava pasturant motl a prop de les eugues de la manada d'en Hamstung (amb el camp lliure), ens va veure...i va venir galopant. Cap a l'Azalea, cap a mi, i amb molta energia i galopant, cap en Hamstrung. Per un moment vam tenir por de que l'ataqués, però no va passar res.

Arribada sense problemes. Ens posem a treballar: els cavalls han de sopar.

                                                                                                                                                                

Dijous, era luna plena. Amb la Mar decidir de sopar (picnic) a Can Janot i sortir a fer un volt. Amb la feinada de l'incendi, vaig arribar a quarts de nou.

La Mar, que intuïa que al Dakari li passava a alguna cosa estranya, va voler fer corda al cavall, amb l'objectiu de relaxar-lo, que tregués l'energia, per tenir un passeig tranquil.

Alguns factors s'enllaçaven per no tenir un passeig tranquil: a la nit: una hora que no estan acostumats a sortir , l'edat: en Jambi, 7 anys, en Dakari 6, la desconeixença del territori: els cavalls només passen 2 mesos a l'Empordà, i l'ansietat que ens produiria pensar en tot plegat.

Vam deixar anar al Dakari, a la pista rodona. Hi vaig entrar buscant només la companyia; el cavall es va botar i em digrigia les potes del darrera, però a una distància prudencial. Energia acumulada. Què em vol dir?? Amb la Mar, que es comunica per la veu amb ell, també li va dirigir unes quantes botades, però tornava al centre, amb ella, la mar de dòcil i amb cara de bon nen.

Seran les vitamines? Serà que troba a faltar en Jambi? Perque durant la resta de l'any, estan al mateix padoc....

No sens va acudir que potser és que les eugues van altes....i això se sent en l'ambient.

Total, que vam anar a buscar a la Garbosa. La Garbo té una lesió en el tendó, però només li fa mal quan va a trot o a galop. Vaja, més o menys com jo, que el tendó em fa mal segons com, i quan menys em moc, pitjor.

I a més, li vam treure les ferradures del devant, per descarregar la pressió. Tanmateix, la fortalesa dels cascus de la Garbo és espectacular.

Li vaig preguntar si volia venir, i vaig entendre que si. L'any passat ja ho haviem fet. Confio plenament en la memòria dels cavalls.

Ja ens va estranyar, mentre preparàvem els cavalls, que entre la Garbo i en Jambi no hi haguessin retrets ni rebutjades.

Durant tot el camí, sota la lluna plena, les incitacions de l'euga per a que el cavall la montés,  ens van tenir molt entretingudes: la Garbo es parava, aixecava la cua, es deixava mossegar sensualment pel Jambi, que anava enganxat al darrera. Si en Jambi es separava una mica, la Garbo l'esperava, si el Jambi li anava al darrera, la Garbo caminava raru (jo la sentia sota meu), aixerrancada, per facilitar la feina....

Ohhhhh...quina nit de lluna plena!!!!!!!!!!