Cada dia, quan em desperto penso que tot ha estat un malson, i em costa reaccionar, rentar-me la cara, mirar-me al mirall i enfrontar un nou dia, mentre em faig a l’idea de que tot és real, i està passant.
Des de fa un més, tinc una part del cervell col.lapsat i he perdut part de la memòria: sóc incapaç de recordar situacions alegres, incapaç de recordar a on he anat de vacances, com es deia aquell restaurant tant bo.....tota la meva energia està enfocada a anar endavant, sense mirar enrera, cada dia un nou pas, un pas cada dia més petit, per no arribar al final.
I segurament el final serà la solució, com sempre ho és. Però només de pensar-hi un sentiment de solitud s’apodera de la meva ànima, i un gran buit s’estén infinitament davant meu.
Aparto el pensament immediatament......no pot passar.
El mal dolent ha pillat la meva amiga, i se l’està enduent.
Tanta pena, tanta tristor, tanta impotència. Sentiments que no tenen paraules per poder-los descriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Potser teniu alguna cosa a dir: