dimecres, 22 de setembre de 2010

Etologia d'estar per casa: els animals no tenen facebook.


Potser una de les més difícils classes de comunicació és la comunicació entre espècies, entre diferents classes d'animals.

I personalment crec que la més difícil de totes és entre qualsevol espècie animal i l'humà. En aquest escrit ens referim sobretot als mamífers, encara que es pot aplicar a totes les espècies animals.

Els animals tenen molts més recursos que nosaltres per comunicar-se entre els individus de la mateixa espècie (olors, sons, vista, tacte, etc), i també en tenen alguns, bastant universals, per comunicar-se entre espècies.

La comunicació universal està basada sobretot en moviments corporals i, per tant, en l'energia que projecta el cos. És fàcil comprovar-ho en la relació entre presa i predador, o entre dos animals territorials diferents, o en la fàcil entesa entre dos cadells de diferents espècies que creixent junts.

Tanmateix els mals entesos sovintegen en aquestes relacions entre espècies, i hi ha dues vies per solucionar-los: o per la força, o per l'acceptació (a cap animal li agrada barallar-se, i menys si la baralla posa en perill la seva integritat física. Hi ha algunes excepcions com el Dimoni de Tasmània, que es baralla continuament, fins i tot amb la seva parella). De totes maneres, en ocasions cal molta força per arribar a l'acceptació: llavors un animal s'imposa sobre l'altre, però en definitiva es comuniquen.

L'humà, per exemple, és un animal dominant i territorial, a qui li agrada manar als altres animals. No és que li agradi, és que ho necessita: és un animal sense armes, despullat, no té més que la seva habilitat per imposar-se, ja sigui per la força, o per l'acceptació.

La comunicació té dues bandes: l'emissor envia un missatge a un receptor, i aquest es transforma en emissor i envia un altre missatge - que per anar bé hauria d'estar minimament relacionat amb el primer- a l'emissor anterior, que ara és receptor. Sembla fàcil, però no és tant simple...hi entren altres factors en joc, sinó, no hauria mai malentesos.



En aquest esquema es representa bastant bé: el que volem comunicar és el missatge. Per fer-ho necessitem un canal i un senyal reconegut per l'emissor i també pel receptor. Si no és així, el missatge no arribarà a termini. Per exemple: jo li dic a la meva gossa: "hola Duna, quin dia tant maco que fa avui!!!". Ella coneix el canal: el so, però no enten el senyal ( l'idioma); conseqüència: el missatge no arriba al receptor. La majoria dels malentesos de comunicació entre espècies són d'aquesta mena.

Un altre exemple: la Duna em mira, mou la cua i aixeca les orelles. Què vol dir-me? Com que no l'entenc (el missatge no m'arriba, no entenc el senyal) ella a més fa un saltet amb les potes de devant i fa com si es dirigís a la porta. Ara si que m'ha arribat el missatge: vol sortir. Potser la propera vegada l'entendré quan em miri i mogui la cua, i així la comunicació es fa afinant entre les dues, el senyal es va fent més subtil, fins que, si totes dues posem de la nostra part, sigui tant i tant fi que sembli telepatia.

Els cavalls per exemple, són molt bons en interpretar els moviments corporals, com tots els animals que són presa. Els hi va la vida si no saben si el puma vol atacar-los o només vol veure aigua en la mateixa bassa. Entre l'humà i el cavall es pot establir un tipus tant subtil de comunicació que sembli telepatia, que només de pensar en una acció, el cavall la realitzi. En aquests moments no soms conscients de fer servir canals ni senyals, però hem trasmès el missatge d'una manera eficient. Misión cumplida.

2 comentaris:

Potser teniu alguna cosa a dir:

LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011