divendres, 31 d’octubre de 2008

Tornada dels oasis. Volta a la selva urbana


M'ha costat una setmana de 4 dies tornar a la vida real. El fet que no hi hagi cobertura al mòbil fa que les vacances siguin de desconnexió total.




El primer dia vaig pensar vàries vegades: per què he vingut? què faig aquí? quin demoni em mana que pugi a un cavall desconegut i galopi a camp obert?



El tercer dia em vaig trobar desitjant; que ho pogui tornar a fer l'any vinent!!!!!!

Hem de lloar la organització del viatge perque no va fallar absolutament res. Estava cuidat fins a l'últim detall. El menjar deliciós. I el grup de cavallers, fantàstics. I els guies, meravellosos.



Aquestes excursions són una gran experiència en tots els sentits. Fins i tot quan et "dutxes" amb una galleda d'aigua calenta reflexiones sobre la despesa que fem en aquest primer món civilitzat. Els torns d'anar a la toilette, l'esperar a que tothom estigui llest abans de muntar, el parar les tendes cada vespre, el respatllar els cavalls, ensenya tolerància, paciència i disciplina.


El viatge m'ha ensenyat encara altres coses: conéixer de primera mà la cultura del cavall àrab, i també assaborir la seva cuina tradicional, el té amb menta i dàtils al capvespre, sentats al voltant de les taules, al costat de la jaima i dels cavalls...












dissabte, 18 d’octubre de 2008

Cavallers dels Oasis

Bé, semblava que no podria ser, però demà marxo al Marroc, a Marraqueix, a fer una ruta a cavall per la vall del Dadès.

A diferència d'altres anys, aquesta vegada no he preparat res per al viatge, excepte l'assegurança que espero no hagi de fer servir. Sort en tinc de les meves companyes de ruta, sobretot de my sister, Julie, i l'Antoinette i la Carme, encara que elles dues no poden venir al final. M'han ajudat molt amb ànims i, a última hora, amb informació logística, que, com que tinc el cap als núvols, m'ha anat molt bé. Els altres companys de ruta són la Susi, en Hannes, en Michel i en Luc, als quals trobarem allà, demà al vespre.

A continuació intentaré traduir la poca informació que tinc d'on vaig, ja que està en francès.

CAVALLERS DELS OASIS

Amagada al sud dels cims nevats de l'Alt Atles que la proteigeixen de les depresions atlantiques, la vall del Dadès és el lloc ideal per un raid equestre en els mesos d'hivern.

Sortint d'Skoura a través dels palmerals, allargats com una cinta verda al llarg de la riera, o sobre els primers pendents del Sarhro, aquesta bella ruta ens fa descobrir a cavall els paisatges desèrtics del sud, però també els rosaris de petits pobles del Dadès, amb les seves amples "kasbahs", les cases fortificades característiques.




19 d'octubre

L'Antoinette i en Frankie ens porten a Girona. Des de Cadaqués sortiran a buscar la Julie, la Susi i en Hannes i em quedat a les 3 de la tarda a casa meu. El vol surt de Girona a les 18h05 i arriba a Marraqueix a les 18:25. Sempre em fascinen els horaris dels avions. L'espai-temps. La relativitat. En els avions el temps s'atura.

Els nostres guies ens vindran a buscar a l'aeroport i anirem en minibús cap al vessant sud de l'Atlas passant pel coll de Tichka (2270m). Passarem la nit en el refugi, en el voluptuós palmeral de Skouda, a 1200m d'altitud.


20 d'octubre

Coneixença dels cavalls. Evaluació del nivell de cada participant i atribució dels cavalls en conseqüència. Després sortim immediatament cap a la nostra ruta equestre. Travessarem tot el palmeral de Skoura. Piqu-nique a la vora de la riera Dadès, abans d'abordar a la tarda el massís del Sarho per una pista fàcil. 5 hores de cavall. Instalació del campament en l'altiplà de Maoust (1700m). Nit en tenda.








21 d'octubre
Fora de tot camí o sender travessaren l'altiplà de Maoust al trot. En l'extrem de l'altiplà, baixarem per un petit sender per anar al pique-nique en Irf'n Chat. A la tarda baixarem des de les muntanyes de Sarhro per trobar la vall del Draâ i seguir fins a Igui (1200mÇ). 6 hores de cavall. Nit en tenda.

22 d'octubre

Voregem el Draâ fins al migdia, seguint una maravellosa vall esquitxada de magnífics pobles, de cultures i palmerals. Travessem la riera varies vegades. Als nostres cavalls els hi agrada molt banyar-s'hi. Després del pique-nique, deixem el Draâ per passr al peu de les muntanyes, devant de Djebel Kissane. Al galop per les piestes, trobarem el nostre campament a Kzagha (1400m). 5h30 de cavall. Nit en tenda.


23 d'octubre

Bella i llarga cavalcada en el cor de Sarhro, en gran part sobre petits senders pedregosos. Pujada al coll de Tizi Rhia Youssef (2200m). Des de les alçades podrem admirar el Sahara que s'extén als nostres peus, amb una magnífica vista sobre la vall del Draâ. A la tarda, galops sobre l'altiplà d'Azaghar N'Ourial per trobar el campament cap el poble de Bouskour (1500m). 6h30 de cavalla. Nit en tenda (!).








24 d'octubre

Deixem les muntanyes per travessar una regió d'altiplans. Galopant trobarem les ribes de la riera Dadès. Tota la tarda estarem en el riu i arribarem ben molls (ai ai) al campament i els cavalls ben contents de divertir-se en el aigua. Campament en el magnífic poble de Sidi Flah (1350m). 5h de cavall. Nit en tenda.

25 d'octubre

Deixem el Dadès per travessar algunes muntanyetes en direcció al palmeral de Skoura. Últim pique-nique a l'ombra de les palmeres per trobar el centre en la meitat de la tarda. 4h30 de cavall. Últims mimitus pels cavalls. Agafarem la ruta per anar a Marraqueix on dormirem en un hotel !!!!!!!



Prestacions del viatge:

Cavalls àrabs perfectament domats i habituats a aquest gènere d'excursions.

Material: sella anglesa (l'Antoinette m'ha deixat una sobresella de silicona que l'any passat vaig probar i la veritat és que s'agraeix).

Campament: tendes iglú per a dos persones. Tenda restaurant de 4x4m. Una tenda-toilette de campanya. Una tenda dutxa de 3x3m (amb bossa d'aigua calenta a la nit). Tenda cuina.

Àpats: Calent, copiós i cuidat a la nit, servit amb aigua mineral, mig litre de vi i una cervesa. Dinars freds al migdia, amb aigua mineral. El vehicle d'assistència no pot estar cada migdia perque de vegades és impossible passar amb un camió. Per si de cas, durant la jornada, fruits secs.


26 d'octubre

Tots els aventurers ens vam posar d'acord per estar un dia més a Marraqueix, ja que el vol cap a Girona surt a les 12h del migdia. Segurament visitarem la plaça, deambularem pel zoc, ens deixarem seduir per Marraqueix, sempre que estiguem no gaire cansats. Potser amb les sisters buscarem un hamman per banyar-nos, després de tants dies...


27 d'octubre

Vol a les 12h45 direcció Girona on arribem a els 16h05 de la tarda. Això suposo que està calculat amb la diferència horaria corresponent, perque a Europa hauran canviat ja l'hora. Ja ho descobrirem.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Autobusos figuerencs

Aquest octubre està passant ràpit com el tren d'alta velocitat.

En canvi em dóna la impressió que els dies no s'acaben mai.

Ja estem instal.lades en el nou despatx i avui, del diari Empordà, ens han vingut a fer una entrevista. Arrel d'aquesta nova situació camino una hora diària (amb la Duna) i utilitzo el transport públic figuerenc. Els busos són enormes, fan molta nosa, no queben pels carrers, no van a l'hora i el que em toca agafar fa voltes i voltes desesperants a l'entorn de les milions de rodones que hi ha entre Figueres, l'Olivar Gran, el Camp dels Enginyers i les Forques, per falta d'una continuïtat eficient entre els carrers, vies d'accés, infrastructures o digueu-li com vulgueu, d'una població i l'altre.

Vilafant i Figueres es miren, però no es toquen, com diria en Fiti (germà de la Salle Girona que ens feia mates) parlant dels senus i els cosenus.

Alguna cosa bona he trobat dels busos: sempre hi ha lloc per sentar-se. Això és una gran avantatge si has de fer un trajecte llarg. N'hi ha un altre: la multitud de retencions, semàfors, cotxes en doble filera, intentant aparcar, etc, fan que l'autobús estigui al ralentí. Això provoca una vibració que es trasmet a tot el vehicle i, per descomptat, al cos de qui va sentat, que sembla que estiguis en una d'aquestes butaques que fan massatges.

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Dol

Tingueu un record, reseu una oració, per l'ànima de la Consol, per a que arribi sense problemes al paradís, que l'acompanyin els ocells, que l'acaronin els estels, que la rebin els àngels, que trobi la llum.

Que descansi en pau.

Gràcies a tots els que ens acompanyeu en el sentiment.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

SPIRIT - La Llibertat

la pel.li Spirit, en diverses parts. Per passar una llarga estona:















Voràgine tardorenca

La Dama de la Tramuntana bufa fort des d'ahir. Potser perque aquesta setmana hem mogut algunes coses de puestu i s'ha donat per al.ludida.

I és que aquesta setmana ha estat i està molt moguda. L'operació de la Consol omple la ment d'esperaçanca i desesperació alhora. L'espera interminable dels que esperen l'esperança. Redundàncies. L'oficina de l'empresa canvia d'ubicació i el nou despatx reclama atenció. Els veïns han decidir executar el projecte de la paret, tot i que no és temps de podar la glicina. La Lluna en quart creixent. El començament del curs.

Dimarts vaig anar a muntar. El cavall (en Piropo, dels Terraprim) es va portar fantàsticament i el recorregut entre els boscos del Pla de l'Estany va ser molt agradable, tant per l'ambient com per la companyia. Vaig recarregar la bateria emocional i física per tota la setmana.

Ens esperen temps durs. Gràcies a tots els que envieu tanta energia positiva que ens aclapara.

divendres, 3 d’octubre de 2008

La mort d'un animal de companyia


Amb aquest article volia tancar el dol produït per la mort de la Bandolera, transformar la pena en records alegres, però sembla que encara em queda una mica de regust amarg...

He rebut varies felicitacions arran de la seva publicació, però aquest article, per motius obvis, m'ha estat difícil d'escriure i no el considero, personalment, dels millors que he escrit.

Article publicat a l'Empordà, el 30 de setembre de 2008.

En aquesta nostra societat sempre és difícil parlar sobre la mort, ja sigui de les persones o, en aquest cas, que parlarem de la dels animals de companyia. Encara que la mort és una conseqüència de la vida, poques estones ens parem a pensar en que tots ens hem de morir.

I és que, comparat amb les persones, els animals de companyia tenen, generalment, una vida curta. Un gos o un gat poden viure uns 12-15 anys, però els rosegadors, com els hàmsters i altres, en viuen 5 o menys i, en general, tots els animals (llevat potser dels lloros i tortugues) que tindrem, els veurem morir, i completar així el cicle de la vida.

La mort d’una persona i el dolor que provoca està socialment acceptat i els amics i família t’entenen i consolen. En canvi, fins fa poc temps, quan es moria l’animal de companyia només podries esperar consol de la família més immediata i, potser, d’aquella veïna del barri que viu amb tres gossos i vint gats. A poc a poc, això ha anat canviant, i actualment existeixen cementiris d’animals de companyia, i també crematoris on et tornen les cendres, per bé que hi hagi encara persones que ho trobin una frivolitat.

A més, la tristesa es pot agreujar si has de decidir sacrificar l’animal, una de les decisions més difícils que existeixen, encara que hi hagi un veterinari comprensiu donant suport. Decidir sacrificar un animal de companyia al qual has estimat s’ha de veure com un acte d’amor cap a ell, ja que el que intentes és que no pateixi un dolor o malestar innecessari i procures pel seu benestar. Tanmateix, després de sacrificar-lo, pots arribar a pensar si t’has equivocat en la decisió, o si realment podies haver fet alguna altra cosa per ell. Hi ha persones que fins i tot s’enfaden amb ells mateixos o amb el veterinari, un cop l’animal és mort.

Totes aquestes sensacions, sentiments i emocions formen part del dol. Pot semblar estrany a qui no hagi tingut mai un animal, o no l’hagi estimat, però el dol és un procés necessari per reparar-se emocionalment de la pèrdua d’un ésser estimat, sigui animal o persona.

Degut al dolor provocat per la pèrdua de l’animal, moltes persones pensen que no val la pena tenir-ne un altre, per no haver de passar pel mateix procés. No els hi compensa les estones viscudes amb l’animal amb la tristesa que provoca el seu traspàs.

De la mateixa manera que no es pot substituir un ésser humà, un animal nou no pot ocupar el vuit que ha deixat l’altre. El que es pot fer és trobar-ne un altre animal que ocupi el seu paper en la família i tenir una nova relació sana amb ell.

Segons alguns estudis recopilats per la Fundació Purina, hi ha persones que de seguida volen tenir un altre animal, i, generalment, el nou és de la mateixa raça, el mateix color i el mateix sexe que el que s’ha mort. En canvi hi ha persones que triguen molt en tenir-ne un altre animal, i llavors, normalment, és totalment diferent al que havien tingut.

En tot cas, potser el més saludable en la relació amb els animals de companyia és aplicar el vell principi del Carpe diem: gaudeix de la seva companyia mentre els tinguis sans i, quan comencin a envellir i emmalaltir, procura’ls una vida digna i el més còmode possible. Tant si es moren de vells o sobtadament, cal deixar-los anar, i recordar amb alegria tot el que has passat amb el teu animal.

Fases del dol

Segons l’especialista sobre la mort, Elisabeth Kübler-Ross, les persones passem per diferents fases després de la pèrdua d’una persona o d’un animal estimat: primer hi ha la negació: això no m’està passant a mi, i després la ira, l’enfado que dèiem abans. La següent fase és la negociació: potser podria haver fet això o potser hauria d’haver anat a un altre veterinari. A continuació la persona entra en un estat de depressió i, per últim ve l’acceptació del fet, que permet continuar la vida. Aquestes fases tenen una durada variable, que pot anar de pocs dies a molts anys, segons la capacitat de la persona. Hi ha nens que, en perdre la seva mascota, no es recuperen mai, si no se’ls hi ha explicat bé que la mort forma part de la vida.

Experiència personal

Encara em recordo d’aquell ocellet de la meva àvia que un dia es va “escapar” de la gàbia i no el vam tornar a veure més, quan jo era molt petita. A partir de llavors, i deixant a banda els periquitos, hàmsters, conills i ànecs, la decisió de sacrificar el gos familiar Bup va ser una de les més tristes. També vaig haver de sacrificar la gata Bisbis a causa d’un càncer, i el gos Nyic, perquè es va escapar i el va atropellar un cotxe. La Lulu va desaparèixer, literalment, al febrer d’aquest any, després de 12 anys de fer-nos companyia i molt més recentment, la meva euga Bandolera, va morir fulminada per una perforació d’estómac.
LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011