La papallona nocturna

Ja fa temps que tinc l'orquídea. No li he posat nom, al contrari que el meu pare, que ha batejat les seves amb el non de la santa del dia que li van regalat. La primera és diu Rita. La segona, que no fa gaire que la té, es diu Aurelia. La meva orquidea s'hauria de dir Valentina. Totes tres són papallones nocturnes, del gènere Phalaenopsis.

L’orquídea Papallona nocturna és originaria de l’est dels Himalaies, d’Austràlia i de les Terres Baixes de Filipines. És la varietat d’Orquídea més comercial i es pot trobar a qualsevol floristeria. Com que no és una planta autòctona, cal uns cuidados especials, cosa que les converteix en plantes-mimades, que requereixen tanta atenció com un animal de companyia. No m'estranya que el meu pare bategés les seves orquídees.

La temperatura ideal per aquesta planta és de 20-24 ºC. Te la peculiaritat que les seves arrels fan la fotosíntesis i per això les venen en testos de plàstic transparent.

Quan les compres a la floristeria te les venen amb la majoria de les flors obertes i algunes per obrir. L'Aurèlia, que tinc a casa en dipòsit, ha perdut la majoria de les flors abans d'hora: una vara floral s'ha secat completament i de l'altre només s'ha salvat una flor oberta i una que sembla que s'obrirà. Tot això ha estat l'estres de la planta en resposta al canvi de condicions ambientals.

Un cop les vares se sequen, per tal que floreixi un altre cop, cal mantenir una diferència de temperatura de 5ºC entre el dia i la nit, durant un mes. Depen de l'any, aquí al meu país, aquestes condicions es poden trobar a la primavera o a la tardor. Entre que comença a sortir la vara floral fins que s'obre la última flor poden passar tres o quatre mesos. I les flors resten obertes durant mesos també. Én aquesta última floració, la vara va començar a puntejar a finals de novembre de 2007. Ara som a 10 de juny de 2008 i fa dos mesos que està totalment florida.

Aquesta foto és del 13 de març de 2008.

La Phalaenopsis té una vida de entre 3 a 7 anys. Floreixen 2 o 3 vegades a l’any, depenen del cultiu. Les flors poden durar de 6 a 10 setmanes. La Valentina va arribar a casa el 14 de febrer de 2005. Ha florit 3 vegades des de llavors i l'he canviat un sol cop de test. El millor substrat: meitat turba, meitat escorça de pi i dos trossets de carbó vegetal. S’ha de regar quan totes les arrels tinguin un color blanquinós. Quan les reges, es tornen verdes.

Un cop s’hagin caigut les últimes flors, es pot provar de tallar la vara just per sobre del tercer o quart nus darrera les flors. Es possible que l'orquídia es reprodueixi fabricant una petita planta en aquest lloc, i per això és aconsellable col.locar la planta durant uns mesos en un lloc més sec i fresc. Jo, això, no ho he fet mai.


Curiositat: Cal vigilar, que prop de les plantes amb inflorescència, no hi hagi pomes, tomàquets, o altres fruites que desprenen etilè al fermentar, doncs això provocaria la caiguda dels botons florals.

Ja no tenim la Juno

La veterinària ens ha dit que se la quedava, i que si es curava li buscarà una casa amb uns avis que la cuidessin. Així el meu fill d'11 anys s'ha despedit de la Juno i l'hem deixat en bones mans. Cosa que no vol dir, no ens enganyem, que no estiguem tristos pel fet d'haver-nos de separar de la gosseta autista.

En fin. La veterinària ens ha assegurat que ens diria com evolucionava.

Una tarda de dol parcial. Un altre aprenentage de la vida.

Caminant.

Tots els animals tenen drets

Article publicat al diari Empordà, el 29 d'abril de 2008







La majoria de les persones que conec estimen moltíssim els animals, i a les que conec i no li fan cap gràcia sempre acaben dient que tampoc no els hi volen cap mal. En tot cas és que la proximitat d'un animal no deixa indiferent a ningú, sigui en un o altre sentit.

Ara per Fires acostuma a venir algun circ amb animals a la ciutat, cosa que provoca que els que estimen els animals es divideixin entre els que estan d'acord amb els espectacles d'animals i els que no ho estan. De fet, i segons els punts de vista, tots tenen raó.

En principi, per ensinistrar un animal, sigui un gos, gat, cavall, dofí, elefant o girafa, es pot fer, simplificant, de dues maneres molt diferents: amb reforç positiu, és a dir, amb recompenses si l'animal fa el que l'estem ensenyant, o amb reforç positiu: castigant l'animal si no fa el que nosaltres volem. L'ensenyament es basa en la dosi justa de cada reforç i és l'ensinistrador qui les ha d'administrar amb saviesa i justícia. El reforç positiu és més eficient: el record del premi, que és un record agradable, dura més temps en la memòria i l'animal aprèn amb ganes i content. Es pot arribar a establir una relació de complicitat amb el domador o ensinistrador que fa que tots dos s'ho passin bé treballant. El càstig, o reforç negatiu, fa que l'animal tingui por, s'espanti i, en general, l'efecte dura poc. L'animal no gaudeix amb el treball i es posa nerviós. Pot derivar a una agressivitat de l'animal cosa que al domador no l'interessa en absolut.

Amb tot això vull dir que els animals ensinistrats, ja sigui per treballar en el circ, en el camp, per a competicions, en espectacles o simplement per tenir-los dins un pis o a casa, són ensinistrats amb recompenses i premis, molt més efectius i duradors que els càstigs. I que qualsevol animal ben ensinistrat augmenta el seu valor, per tant, es té cura i se'l mima més que a qualsevol altre.

Un altre aspecte són les condicions de manteniment dels animals, que, abans de parlar, les hauríem de mirar amb lupa. Tothom està d'acord que, a on més bé es troba un animal és lliure, en el seu hàbitat natural. Per tant, ens poden fer llàstima els zoos, els circs, les gàbies, les cadenes, etc. En canvi, no donem cap importància a les vaques de llet, als porcs que van en camió als escorxadors, als milers de pollastres amuntegats en granges, a les gallines engabiades que només mengen i posen ous, a les caderneres i lloros engabiats, als gats que no surten de casa i se'ls ha tallat les ungles per que no rasquin el sofà, als gossos lligats amb cadena durant tot el dia....s'acostumen, diem per excusar-nos. I és veritat, els animals, com les persones, s'acostumen al tracte que reben en la vida. La nostra responsabilitat és que aquest tracte, sigui el més agradable possible.

Hi ha una llei clara en aquest aspecte: la Llei de Protecció dels Animals, concreta el tracte bàsic que han de rebre els animals: no poden estar lligats tot el dia, han d'estar en adequades condicions higiènico-sanitàries, s'ha de netejar el lloc on viuen cada dia, els hi has de procurar alimentació i aigua, han de tenir un lloc propi, ample i ventilat per estar-s'hi. Estan prohibits els maltractaments físics i psíquics, i els espectacles de lluita de gossos o galls. En principi, aquestes condicions són iguals per tots els animals, siguin de companyia, domèstics o d'espectacles.

I si aprofundim, la Declaració Universal dels Drets dels Animals, aprovada per la UNESCO i l'ONU, considera que tot animal té drets, que la ignorància i el rebuig d’aquests drets han conduït i segueixen conduint l’home a cometre crims contra la naturalesa i contra els animals, que el reconeixement, per part de l’espècie humana, dels drets a l’existència d’altres espècies d’animals serà la clau de la coexistència de les espècies al món, que l’espècie humana comet genocidi contra els animals, i existeix l’amenaça que segueixi cometent-lo, que el respecte cap als animals per part de l’home està lligat al respecte dels humans entre ells mateixos, i que l’educació ha d’ensenyar, des de la infantesa, a observar, comprendre, respectar i estimar els animals.

De tots els maltractaments possibles, potser l'abandonament és un dels més cruels. I no només abandonem a la seva sort gossos i gats, sinó que s'abandonen serps, tortugues, ocells i fins i tot algun mico. Abandonar un animal que depèn d'una persona és un acte de covardia. Ningú ha dit que ser responsable d'un animal sigui una cosa fàcil.