Les paparres pertanyen a l’ordre dels àcars, parents de les aranyes. Com elles tenen 4 parells de potes articulades i un cos aplanat.
Existeixen al voltant de 850 espècies de paparres repartides per tot el món, classificades en dues subfamílies: les Ixodiae de cos dur, i les Argasidae, de cos tou. Totes s’alimenten de la sang de vertebrats: ocells, rèptils, amfibis i sobretot de la dels mamífers, l’home inclòs. Les Argasidae romanen de 15 minuts a dos dies sobre l’animal, i les Ixodiae s’estan diversos dies xuclant la sang. La mida varia segons l’espècie de paparra: n’hi ha d’un mil·límetre fins a 5 centímetres i, quan ingereixen sang, són capaces d’augmentar el seu tamany, 600 vegades.
Viuen a les herbes i matolls, esperant que arribi algun animal, al qual detecten per la calor que emet. Quan l’animal és a prop, es deixen caure sobre el seu cos i busquen la part que tingui la pell més fina per poder-s’hi fixar. A continuació insereixen unes peces especials de la seva boca en la pell i deixen anar substàncies que debiliten els capil·lars sanguinis de la víctima; un anticoagulant, per a que la sang flueixi, i un anestèsic, per a que l’animal parasitat no es doni compte de la mossegada. Llavors, així instal·lades, van xuclant la sang durant hores o dies.
Hi ha parrarres mascles i paparres femelles. La femella necessita estar plena de sang per poder posar els ous. I també li cal sang per passar d’un estadi a l’altre de la seva vida, és a dir, de larva a nimfa i després a adult. Per tant cada paparra ha de xuclar sang tres vegades com a mínim per arribar a ser adulta. I, segurament, haurà “picat” a tres animals diferents, i aquí és quan apareix el veritable problema: les paparres, a més de provocar elles mateixes al·lèrgies en la pell on mosseguen, poden portar bacteris que passen a la sang de l’animal mossegat, on provoquen diverses malalties que afecten òrgans vitals com el fetge o els ronyons o a les articulacions.
Les paparres viuen entre dos i quatre anys i posen mil.lers d’ous. Això fa que sigui un dels paràsits més difícils de combatre. Els gossos abandonats a l’estiu s’infecten de paparres que poden provocar, fins i tot, la mort de l’animal. L’altre dia, al barri, vam trobar un cadell de gos, abandonat, totalment cobert de paparres. Un cop desparasitat, el gosset presentava molts dels símptomes d’una infecció provocada per aquests insectes.
Com a curiositat, una de les accepcions de la paraula “paparra” en el diccionari de l’institut d’estudis catalans és: “la persona que molesta perquè parla contínuament, demana coses, no deixa fer la feina, etc.”
Prevenció
Si heu d’anar camp a través, sobretot en llocs on hi hagi ramat d’ovelles i cabres o presència de senglars o cèrvols, feu servir botes i pantalons llargs. En arribar a casa, busqueu per tot el cos si se us ha adherit una paparra, sobretot en els nens.
Els gossos i els gats poden fer servir repel·lents específics per les paparres, en forma de collars, esprais o líquids. Demaneu consell al vostre veterinari o a la botiga d’animals.
Si us trobeu una paparra ja enganxada a la pell, feu servir alcohol o oli per a que sigui més fàcil desprendre-la. Si estireu sense precaució, pot quedar dins la pell el “cap” del paràsit i provocar una infecció. Desinfecteu després la ferida.
Si la retirada de la paparra es complica o apareixen lesions en la ferida, consulteu al metge o al veterinari (segons el pacient)
Danys provocats per les paparres
Quan les paparres mosseguen, la pell es pot irritar al voltant i es poden donar reaccions d’hipersensibilitat, com un engruiximent de la pell.
Si a l’animal el mosseguen moltes paparres, la quantitat de sang perduda pot ser relativament alta, provocant anèmia, que a la vegada predisposa a patir altres malalties infeccioses.
La saliva de la paparra està composta d’una neurotoxina que pot provocar paràlisi, que generalment comença per les potes del darrera, a la setmana de tenir la paparra enganxada. Si la paràlisi afecta el sistema respiratori, pot produir la mort. La paràlisi s’atura quan es treuen les paparres de l’animal infectat.
Malalties que transmeten les paparres
Erlichiosi: provocada per un bacteri, l’Erlichia canis, que només afecta els gossos. Provoca danys al fetge, la melsa i als ganglis, i de vegades, els pulmons, ronyons i meninges. Els símptomes són molt variats.
Malaltia de Lyme o borreliosi: provocada pel bacteri Borrelia burgdorferi que la paparra ha agafat després picar a un ratoli de camp. Després d’un mes de la mossegada apareixen els símptomes: coixera, febre, falta de gana i inflamació de les articulacions. Aquesta malaltia es pot transmetre a l’home.
Febre botonosa mediterrànea: provocada per la Rickettsia conorii, es caracteritza per febre moderada, mal de cap, dolor muscular i una petita úlcera (taca negra) en el punt de la picada. També poden quedar infectades les persones.
