dimecres, 17 d’agost de 2011

Algunes fotos de l'estiu

Abans, pels voltants del quinze d'agost canviava el temps: tarda si, tarda no, feia una tempesta, i a la nit refrescava. Aquest any, en canvi, el temps ha canviat a estiu: està fent uns dies de calor intensa, no plou i no fa vent, tot al contrari del mes de juliol.

Aquestes tardes d'agost hem aprofitat per sortir amb cavall, i dos dies de Lluna plena hem pogut sortir a passeig, amb una temperatura molt agradable i sense mosques!!

Algunes fotos d'aquesta setmana

En Jambi observant per primer cop les ovelles. Aquests cavalls de can Fanga.....


Amb la Garbosa en el Fluvià.

La Mar i en Jambalaya al Fluvià.

Posta de Sol des de la Brava.

Girasols en el camí



Alineant la columna a can Rafa 

La Duna a la Muga.

Gos de Barna intentant nedar a la Muga......

Mantis sobre la Mar (qué valenta que és aquesta noia!)

Nits de Lluna plena. Aquesta foto ha sortit d'aquí

I des de Tenerife:

Las Palmas???

Mimos.......gracias



dijous, 11 d’agost de 2011

Sense paraules


Cada dia, quan em desperto penso que tot ha estat un malson, i em costa reaccionar, rentar-me la cara, mirar-me al mirall i enfrontar un nou dia, mentre em faig a l’idea de que tot és real, i està passant.

Des de fa un més, tinc una part del cervell col.lapsat i he perdut part de la memòria: sóc incapaç de recordar situacions alegres, incapaç de recordar a on he anat de vacances, com es deia aquell restaurant tant bo.....tota la meva energia està enfocada a anar endavant, sense mirar enrera, cada dia un nou pas, un pas cada dia més petit, per no arribar al final.

I segurament el final serà la solució, com sempre ho és. Però només de pensar-hi un sentiment de solitud  s’apodera de la meva ànima, i un gran buit s’estén infinitament davant meu.

Aparto el pensament immediatament......no pot passar.

El mal dolent ha pillat la meva amiga, i se l’està enduent.

Tanta pena, tanta tristor, tanta impotència. Sentiments que no tenen paraules per poder-los descriure.

dijous, 4 d’agost de 2011

Al partir, un beso y una flor




Dejaré mi tierra por ti
dejaré mis campos y me iré
lejos de aquí.
Cruzaré llorando el jardín
y con tus recuerdos partiré
lejos de aquí.
De día viviré
pensando en tus sonrisas;
de noche las estrellas me acompañarán.
Serás como una luz
que alumbre mi camino;
me voy pero te juro que mañana volveré.

Al partir
un beso y una flor,
un te quiero, una caricia y un adiós.
Es ligero equipaje
para tan largo viaje;
las penas pesan en el corazón.
Más allá
del mar habrá un lugar
donde el sol cada mañana brille más.
Forjarán mi destino
las piedras del camino;
lo que nos es querido siempre queda atrás.

Buscaré un hogar para ti
donde el cielo se une con el mar
lejos de aquí.
Con mis manos y con tu amor
lograré encontrar otra ilusión
lejos de aquí.
De día viviré
pensando en tus sonrisas;
de noche las estrellas me acompañarán.
Serás como una luz
que alumbre mi camino;
me voy pero te juro que mañana volveré.

Al partir
un beso y una flor,
un te quiero, una caricia y un adiós.
Es ligero equipaje
para tan largo viaje;
las penas pesan en el corazón.
Más allá
del mar habrá un lugar
donde el sol cada mañana brille más.
Forjarán mi destino
las piedras del camino;
lo que nos es querido siempre queda atrás.

Al partir
un beso y una flor,
un te quiero, una caricia y un adiós.
Es ligero equipaje
para tan largo viaje;
las penas pesan en el corazón.
Más allá
del mar habrá un lugar
donde el sol cada mañana brille más.
Forjarán mi destino
las piedras del camino;
lo que nos es querido siempre queda atrás-

Dualitat de la realitat

dilluns, 1 d’agost de 2011

El canvi climàtic. Part 1

Article publicat a l'Empordà, el 25 de gener de 2011


A hores d’ara, la gran majoria de la població sap que la terra s’està escalfant a nivell global i que aquest augment de temperatura està provocat pel CO2, que és un gas d’efecte hivernacle que s’emet en cremar combustibles fòssils: petroli, carbó i gas natural.

I  a més, aquest escalfament global es pot sentir  perfectament (ara fa més calor que abans, només cal recordar el mes de gener que hem passat, amb temperatures màximes properes als 20ºC), i és el responsable tant d’inundacions com d’onades de fred i de calor en qualsevol part del món.

Doncs aquestes afirmacions no són totalment certes. La única veritat que hi ha en les línees anteriors és la que el CO2 s’emet en cremar combustibles fòssils. Per tota la resta, trobaríem importants científics que estarien a favor i importants científics que estarien en contra.

El diòxid de carboni o CO2 és un dels gasos hivernacle, però no és, ni de bon tros, el que més efecte hivernacle té. L’efecte hivernacle és el que permet la vida a la Terra: sense aquest efecte, els rajos del Sol escalfarien la Terra sense pietat i, a la nit, la Terra es refredaria, igual que passa en el desert, o en la Lluna. Però l’atmosfera, la capa d’aire que hi ha sobre la Terra, impedeix que la calor del Sol s’escapi cap a l’espai, igual que els hivernacles protegeixen els cultius de la calor o la fred excessiva. El major responsable d’aquest efecte és el vapor d’aigua. El vapor d’aigua forma els núvols, que es desplacen per tot el planeta, i és el responsable del 95% de l’efecte hivernacle.

En un dia d’estiu ennuvolat no fa tanta calor comparat amb un dia assoleiat. Una nit d’hivern ennuvolada manté la temperatura i no hi ha gelades matinals. Els núvols són com un parasol natural.

Per altra part, la quantitat de CO2 que hi ha a l’atmosfera, s’ha incrementat des dels anys 70 per la crema de combustibles fòssils. Però aquest augment no és molt important, al contrari del que pensem. Actualment la població de la península ibèrica emet més CO2 cada dia respirant que el que emeten tots els cotxes junts i les centrals tèrmiques. Hauríem de comptar també el CO2 que emeten els animals respirant.  Aquest CO2 es distribueix per tot el planeta, i és l’aliment de les plantes. El mar i els oceans també s’alimenten de CO2. En els estudis climàtics, l’augment de la temperatura global de la Terra no està relacionat amb l’augment de CO2. En realitat el CO2 no augmenta la temperatura de la Terra, sinó que és al revés: quan augmenta la temperatura de la Terra, com a conseqüència, augmenta la quantitat de CO2 en l’atmosfera. 

Tot això és fàcil de comprovar en les gràfiques dels estudis sobre l’evolució del clima en la Terra i la concentració de CO2, estudiada a partir de les bombolletes d’aire que es troben atrapades en els gels de l’Antàrtida i de l’Àrtic.

A partir d’aquests estudis s’ha vist que la Terra ha sofert períodes de bonança climàtica i períodes de fred intensa: les glaciacions, on pràcticament tot l’hemisferi nord del planeta estava congelat. Aquests períodes són cíclics: es donen cada 150.000 anys. Però durant aquest temps la temperatura de la Terra no va augmentant constantment; és a dir, no és cada any una mica més alta que l’anterior, sinó que hi ha d’altres cicles més petits, de més curta durada on la temperatura augmenta i disminueix, encara que la tendència general sigui cap amunt o cap avall.


Què és el que provoca aquestes variacions en la temperatura terrestre? Ha de ser algun factor molt important, que afecti tota la Terra. Pràcticament tota la comunitat científica està d’acord que el que afecta a la temperatura de la Terra és el Sol, la gran estufa.

I resulta que el Sol també té cicles: hi ha períodes que té una gran potència calorífica, i períodes de baixa activitat. Tot això ho explicarem en la propera ocasió. 



LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011