CAMINANT

Més coses sobre el fre

2012-02-12T19:53:00.000+01:00

He trobat per internet un llibre sobre l'ús del fre, ferradures, selles, estreps i altres parafernàlies en l'antiga Ibèria.

El llibre es diu: "El gobierno del caballo montado en la antigüedad clásica con especial referència al caso de Iberia. Bocados, espuelas y la cuestión de la silla de montar, estribos y herraduras". Va ser publicat al 2005 per Fernando Quesada Sanz, Doctor en Prehistòria i Arqueologia de la Universitat Autònoma de Madrid, y actualment, professor en aquesta mateixa universitat.

Aquesta disponibilitat de dades i informació (que, per altra part, cal buscar bé i contrastar) és el que m'agrada més d'internet.

En el llibre, el doctor Quesada escriu el següent sobre els frens:

ELEMENTOS DE CONTROL EN LA CABEZADA. EL BOCADO.

Jáquimas, bozales y bocados.
Ya desde los primeros tiempos de la domesticación del caballo, el mundo antiguo se ca-racterizó por un uso muy severo de los elementos de control, mucho más duro de lo que hoy seconsideraría aceptable (Hyland, 2003). El control por el miedo y el dolor, y en especialpor la presión ejercida en el diastema o barras de la mandibula inferior del caballo, la palancasobre la comisura de la boca y luego sobre el paladar y la barbilla, se ejercían hasta un puntoque hoy se consideraría inaceptable, lo mismo que las piezas de la embocadura destinadas,mediante púas (achine, erizo) o discos relativamente afilados , a impedir que el caballollegara a ‘morder’ el bocado (Hyland, 1993).

(...) Como ha indicado S. Budiansky, el uso de métodos algo extremos encaja con laconcepción que los antiguos guerreros tenían de sí mismos, de la naturaleza de la batalla, y dela de sus fieros sementales, que a menudo quedaban sin castrar (Budiansky, 1997:57).
La caballería ligera númida norteafricana guiaba sus caballos no sólo sin bocado, sino in-cluso sin cabezada, empleando únicamente una cuerda atada al cuello del caballo (lo queasombraba a los romanos, prestos al principio a despreciarles Livio 35, 11, 8; relieves de laColumna Trajana; ver Anderson 1961), pero este sistema, que implica undelicado control de la montura con movimientos del cuerpo y presión de las piernas, es unarareza en el mundo mediterráneo, y parte de la base de que el jinete no puede llevar muchaprotección corporal que aumente su peso y eleve su centro de gravedad (Hyland, 1990):es por tanto típico de caballería ligera. Por otro lado, diferentes escuelas modernas que enseñan a montar con un mínimo de ayudas mecánicas testifican la eficacia que se puede conseguir (Gaebel 2002 con ejemplos)

Just sobre l'adreça de la foto, hi ha alguns genets. Es veu clarament que els de la primera i segona filera monten els cavalls amb una corda lligada al coll. La columna de Trajà, emperador romà nascut a Hispània, es va esculpir per narrar la campanya dels romans contra els dacis (actual Romania). En cap dels cavalls escolpits no s'aprecien ferradures....

Continua enumerant descobriments arqueològics, tant romans com pre-romans, on s'han trobat els dos tipus de frens que encara fem servir avui en dia: el filet i el mos. Segons he entès, diu que a la península ibèrica no es va fer servir cap element en la boca del cavall fins els anys 400-500 aC, on apareix en necròpolis celtes i celtíberes.

Per exemple, parla d'un filet rígid que ell considera l'objecte de ferro més antic de Catalunya i que va ser trobat a Sant Martí d'Empúries, un poblat íber molt a prop de les ruïnes d'Empúries, datat en el 625 aC. Un altre de molt antic, i també de la mateixa classe, va ser trobat en el poble de La Ferradura (Ulldecona, Tarragona), datat entre el 650 i el 600 aC. Mentre que al nordest de la península existien aquests filets tant senzills, al sud les manufactures eren ja més delicades i "barroques" i s'han trobat trossos de frens escolpits, de moda més "oriental", però que encara no se sap ben bé com s'havien de col.locar en la boca del cavall.

Al Nord de l'Alt Empordà: el cavall de la Camargue

2012-02-05T00:47:00.000+01:00

La Camargue està situada a l'altre banda dels Pirineus, en el delta del Roine. És un gran espai humit, la major reserva de flamencs d'Europa.

Des de fa centenars d'anys, potser milenis, es crien toros i cavalls en els aiguamolls. Els cavalls de la Camargue són relativament petits, però molt forts i estan preparats per ressistir condicions extremes.

Curiosament tenen la pell negre, però el pelatge gris. Neixen els poltres sempre negres.

Els habitants de la Camargue estan molt orgullosos de la seva raça de cavalls. Conserven un tipus de sella pròpia i uns vestits relacionats. Els genets d'aquests cavalls es diuen Gardians, i cuidaven els toros ajudats pels cavalls.

La Viquipèdia diu això:

"La raza equina camargue es una raza muy antigua, viven en las ciénagas cerca delta del río Ródano como lo han hecho desde hace muchos siglos. Esta raza fue utilizada en los ejércitos fenicios, romanos y gallegos. Muchas razas equinas poseen un ascendiente de sangre camargue a través del caballo ibérico (Jaca). Hay razón para creer que los Jaca eran parte Caballito Célta, y otro parte Camargue. En aquellas razas equinas que provienen de sangre Jacca-Camargue, especialmente las razas Criollo se manifiesta la habilitad de los Camargue para sobrevivir en condiciones extremas"

A la Camargue hi ha persones que s'han fos completament amb aquests cavalls, i s'entenen a la perfecció, com en Lorenzo:

O com en Jean François Pignon, una mica més al nord, en el golf de Lleó:

Referències:

http://www.aecrc.com/index.php

Races autòctones en el nord de la península ibèrica

2012-01-29T18:37:00.000+01:00

Dins la recerca de la desaparició del cavall català, exposem aquí les races que actualment es poden trobar a la península ibèrica.

La wiquipèdia és un bon lloc per començar a buscar, tot i que sempre s'ha de contrastar la informació que hi apareix. Començarem doncs per aqui i, per cada raça, s'indicarà, si n'hi ha, el lloc web oficial per anar a buscar més informació.

Hem de dir, que des dels temps dels íbers, el cavall ha tingut mota importancia en la península ibèrica, més enllà de les feines del camp, les races de cavalls sempre han estat apreciades, primer en l'àmbit mediterrani i després pel tot el món.

LES RACES AUTÒCTONES

El principal problema dels cavalls autòctons és el seu abandó com a força motriu en els treballs de l'agricultura. Així les races van sobreviure en cada territori fins als anys 1950-60, que es van canviar pels tractors. A partir d'aquell moment, o la raça ha anat desapareixent (quasi sempre la recuperació ha començat al voltant dels anys 80) o s'han conservat molt pocs exemplars.

En les presentacions de les races ens centrarem a cercar l'origen, el parantesc amb altres races de la península, i les característiques morfològiques més evidents: pelatge, alçada, crimes i alguns trets especials.

EL CAVALL LOSINO

Propi de la vall del Losa, a Burgos, i és la única raça de cavalls autòctona que es conserva a Castella i Lleó.

La raça ha estat caracteritzada genèticament amb una tesi doctoral publicada per la Universitat de Còrdova.

En les conclusions de la tesi n'hi ha dues d'interessants:

De las tres hipótesis del origen de la raza Losina (que sea descendiente del caballoÁrabe, que se haya introducido por emigraciones de pueblos del Norte de Europacomo los Celtas, o por último que sea un caballo indígena) y basándonos en losresultados obtenidos con el empleo de los marcadores genéticos y apoyándonos en losestudios realizados por diferentes autores en los yacimientos de Atapuerca, podemosafirmar que el caballo Losino es uno de los tres tipos caballares indígenas de laPenínsula Ibérica diferenciándose de las razas Cantábricas y las del sur de lapenínsula, poseyendo un origen depurado en una subespecie salvaje que habitó en lasmontañas de Burgos en los tiempos el Terciario y Cuaternario.
Se confirma la influencia histórica que la raza equina Losina ha mantenido en laformación de las razas americanas, a través de la proximidad filogenética encontradatras el análisis de los marcadores genéticos (polimorfismo bioquímico del suero yDNA) y de las frecuencias de las medidas zoométricas.

Alçada: L'Associació de Criadors del cavall Losino (1988) estableix uns 135cm en eugues i 140cm en mascles. Segons el Llibre genealògic de la raça, l'alçada en la creu mínima és de 120cm en eugues i 130cm en mascles, màxim 147cm en tots dos sexes. Morfologicament, però no es considera un poni, sinó un cavall petit.

Pelatge: només s'admet el negre, amb, com a màxim, una estrella blanca. A l'estiu pot tenir colors vermellosos, per l'efecte del Sol.

Apunts sobre la història: La primera referència bibliografía que es trova sobre el cavall losino és la de l'Alonso de Herrera a l'any 1513. En el seu llibre d'agricultura general, capítulo "Despertador": «El Rey Don Alonso el Sexto fue sobre Ubeda, y Baeza, con un exercito muy grueso à pie, y de à caballo, y mando al Cid que le guardasé a Castilla; y estando el Rey ausente, como está dicho, el Cid por cierto negocio que se le ofreció, le fue forzoso sacar de Castilla más de siete mil caballos, con que venció una batalla fuera del Reyno. Tanta era la multitud que había de caballos en Burgos, y su tierra».

Referències:

POTTOKA

Que vol dir cavall petit en Euskera.

Diuen que fa 40.000 anys que existeix en les muntanyes del País Vasc.

Alçada: fins a 125cm en mascles i femelles. En aquest cas si està considerat un poni.

Pelatge: negre o castany.

Genèticament està emparentat amb la Jaca Navarra, més que amb el Losino, l'Asturcón o el Galego.

Els últims estudis genètics, però, conclouen que totes les races de cavalls de la zona atlàntica europea tenen un origen comú i que no és, precisament, un origen peninsular, sinó del nord d'Europa.

L'alcalde de Zaldibia en 1917 sobre un pottoka.

Referències:

ASTURCON

Raça de cavalls que viuen a Astúries, en la cordillera Cantàbrica.

A diferència de les altres dues, d'aquesta raça no hi ha massa informació sobre l'origen ni estudis genètics (al menys per internet). Ara, el seu nom s'utilitza per centres eqüestres, grups de rock, i competicions esportives.

Alçada: màxim 148cm. En realitat, els exemplars fan 138cm, però sembla que s'estàn buscant, mitjançant encreuaments, talles més grans, cosa que no agrada als conservadors de la raça.

Pelatge: negre. Només s'admet una estrella blanca.

Apunts històrics: ...Las tribus Galaicas y Astures del norte de Hispania crían una raza de caballos a la que llaman CELDONES (en su idioma); esta raza pequeña a la que (nosotros los romanos) llamamos ASTURCONES, no trotan sino que poseen un paso fácil especial que viene de mover las dos patas de cada lado alternativamente.. Plinio (8.166).

Hi ha una raça de cavalls molt semblant anomenat Monchino, que és propi de la cordillerra cantàbrica i molt semblant a l'asturcó.

Referències:

CAVALL DE PURA RAÇA GALLEGA

Viu als territoris de les províncies de Pontevedra i Lugo.

Alçada: entre 120 i 140cm

Pelatge: negre o castany. No s'admenten estrelles.

Apunts històrics: se rememora en Os Buios el día de San Bartolomé, donde cada año se elegían los caballos que debían suministrar a las fuerzas de la caballería cristiana. (no he trobat información sobre aquesta festa)

Las primeras evidencias de la presencia de caballos en Galicia son unos petroglifos en Viladesuso, en la zona de A Groba que, según Jalhay, representarían carros arrastrados por caballos. El origen de los grabados de esta losa se sitúa, con toda seguridad, en la Edad de Bronce; esto es, de 2.000 a 2.500 años a. de C.

Posteriormente, en el área de pastoreo del corral de Sabucedo se descubrió un complejo rupestre, en el que se logró identificar cinco caballos, algunos de ellos en actitud de trote. Otra prueba de la existencia de caballos salvajes en Galicia en los tiempos protohistóricos es la diadema de Ribadeo en la que se observan estampaciones claras de caballos montados por el hombre, crías más jóvenes a su lado y guerreros en escena.

A partir de los Reyes Católicos, las alusiones a la abundancia de cría caballar de Galicia son constantes. Está clara la vinculación entre la cría de caballos en algunas zonas y la pertenencia y dominio de los poderosos conventos. Saa Bravo dice a este respecto que "es interesante recordar como la cría caballar, en esa forma de libertad por nuestros montes, ya la encontramos en los días de la actividad colonizadora de los monjes, siglo X y XI, vinculada a los núcleos que poco a poco van surgiendo alrededor de los conventos". Muchas de las poblaciones caballares que aún existen coinciden con las que en otros tiempos tuvieron vinculación directa con los conventos, con la Iglesia o con sus instituciones.

Referències:

CAVALL DE MERENS

Cavall originari del Pirineu, de la zona de l'Ariège (on ara hi ha l'ós), i antigament molt més estès que ara, tot i que s'està fent bastant popular últimament.

En Gipsy és un Merens propietat de Cheval Cathare, que vaig conèixer al 2006; hem va portar per tot el Pirineu.

L'any següent també vam caminar junts per la Ruta dels Càtars.

El pas d'aquest cavall era segur i ferm.

Alçada: mitjana de 145cm. Morfologicament es tracta d'un cavall, no un poni.

Pelatge: negre.

Referències:

CAVALL CATALÀ DE TIR

El caballo catalán fue una raza de caballos ya extinta que había sido propia de Cataluña. Su origen era remoto y estaba emparentado con los caballos del sur de la Península Ibérica, siendo el antepasado del caballo mallorquín y del caballo menorquín, y era de pelaje negro.

Se extinguió hacia el primer tercio del siglo XX fundiéndose con caballos de tiro hipermétrico como los bretones, los de Comtois y los de ardenesas, dando lugar a la actual Agrupación hipermétrica pirenaica. Actualmente la Asociación del caballo de tiro Catalán promueve la recuperación de la raza a partir de las pocas decenas de animales que mantienen las características propias de esta raza. (http://es.wikipedia.org/wiki/Caballo_catalán)

El Cavall de tir català, és un animal ideal pel tir lleuger, per fer feines als camp i especialment indicat per fer marxes a la sella per zones de muntanya.
El seu origen, cal cercar-lo en èpoques molt antigues, segurament en cavalls de tipus cèltic, els seus parents més propers són el cavall de Merens a l'Ariege, el cavall Losino a Burgos i el Mallorquí a les Balears. És aquesta última branca, la que aporta a la raça la capa negra i castanya, els cascos durs i el tamany més aviat reduït. Per altra banda, per influència de l'exèrcit que precisava cavalls amb més volum i pes, a les parades de sementals militars, posaven a disposició dels ramaders i eugues autòctones, animals d'origen francès, la majoria Bretons, que aportaren també el color alatzà. (http://www.cancervera.com/cavall_catala_de_tir.htm)

Això és la única cosa que he trobat del cavall de tir català. No estic segura que l'explicació sigui correcte, perque durant la confecció d'aquest article he llegit varies vegades en alguns d'aquests estudis, que no està clar que els celtes portessin cap tipus de cavall cap aquí: que segurament ja hi eren quan van arribar.

SUPÒSITS

Tots els cavalls del nord de la península són molt semblants: negres, petits i de gran fortalesa. D'altres trets morfològics són iguals per les tres races, com la crinera espesa i el fet de tenir la cua implantada molt abaix.. S'han fet estudis genètics amb resultats contradictoris, però sembla que totes aquestes races provenen d'un cavall autòcton del nord de la península ibèrica, possiblement creuat, molt més tard, amb els cavalls que van portar els celtes.
Els cavalls del nord de la península han destacat dins el món equí per fortalesa i bon caracter. Grècia i Roma s'emportaven cavalls d'aquests pels seus exèrcits.
És possible que la reconquesta comencés a lloms de cavalls del nord de la península, que, a mesura que s'anaven conquerint terres, cases i propietats, es podrien anar creuant amb cavalls àrabs, poblant els territoris conquerits.

No sé com ho faré per comprovar tot això. Crec que el següent pas és anar a buscar en la història.

Recuperant la història catalana

2012-01-25T18:36:00.001+01:00

Dimarts vaig assisitir a una conferència d'en Jordi Bilbeny, cap de recerca de l'Institut Nova (H)istòria. La xerrada formava part d'un cicle d'extensió universitària per majors de 65 anys, i versava sobre les darreres troballes sobre el descobriment d'Amèrica.

En Jordi Bilbeny

En Jordi Bilbeny s'ha dedicat a buscar proves relacionades amb la vida de l'anomenat Cristòbal Colón, i ha arribat a la conclusió que era català, i estava emparentat amb la casa Reial Catalana i amb els membres de la Generalitat, i que en realitat es deia Joan Colom.

També desfensa que l'expedició va sortir de Pals, al Baix Empordà, i que els mariners que l'acompanyaven - els germans Pinzón, en Bartolomé de las Casas, entre d'altres - eren també del Baix Empordà.

En el menú d'aquest mateix blog trobareu un enllaç a aquest Institut per aprofondir més en la matèria.

No cal dir que la mitjana d'edat dels escoltants rondava els 70 anys. L'Aula Magna de la Casa de Cultura de Girona feia goig de la gent que hi havia, i la meva veïna de seient va dormir durant tota la conferència.

Al principi i final de la xerrada en Jordi va esmerçar molt de temps per a que copsessim la realitat de la censura castellana sobre llibres, textos i gravats, i com els castellans ens havien robat, a més del descobriment d'Amèrica, una gran part de la literatura dels segles XV, XVI i XVII i altres gestes encara potser per descobrir.

Ens va ensenyar, acabant ja la xerrada, una pintura de la conquesta de Mèxic, plena de banderes catalanes:

"Episodis de la conquesta de Mèxic". Miguel Gonzalez, 1698. Font

Sense voler, em vaig fixar en els cavalls, i el meu cap, contaminant per l'eufòria del moment, va rescatar el fet que els cavalls van ser portats pels conqueridors, i que si aquests eren catalans, els cavalls també ho havien de ser....

mmmm.....la raça catalana de cavalls ha desaparegut completament i poc rastre en queda. Si que està demostrat que la conquesta de l'Oest Americà, molt més tard, es va fer amb mules catalanes, ja que el ruc català és més gran que la resta d'ases i per tant les mules surten més resistents.

Podria ser que el cavall català estigués relacionat d'alguna manera amb el cavall andalús o, com se'l coneix ara, el Pura Raça Espanyola?

Tema interessant que donarà per varies entrades en el blog.

Examen de Galop 2

2012-01-03T22:21:00.005+01:00

Bon Any Nou!!

Sembla que aquest any ha començat amb embranzida, i demà, oh sorpresa! toca fer l'examen de Galop 2.
Els Galopes són unes titulacions de La Real Federación de Hípica Española, que van de l'1 al 9, i són obligatòries per concursar en qualsevol disciplina.
Del Galop 1 al 4, les proves són comunes, i a partir del 5 s'especialitzen.
Doncs, amb la Carme, ja fa temps que vam dir que anirien fent això dels Galops, més que res per fer alguna cosa i tenir un objectiu. El Galop 1 ens el vam treure al 2010, i ja potser és hora de fer el segon nivell...
Però no he estudiat gens, i com que l'examen és demà i m'haig de mirar alguna cosa, he pensat fer una entrada amb apunts per la proba teòrica. (Ja veurem la pràctica....ai, ai)

Però, però, l'examen em penso que és en castellà. Per diferents motius, alguns que ja podeu imaginar i d'altres que no venen al cas.

I haig de repassar tots els noms de les parts del cavall en castellà...

Font

He buscat i no he trobat cap esquema en català. N'haurem de fer un. Tanmateix he trobat aquesta foto que, encara que no surt a l'examen, és molt maca i il.lustradora (en castellà també):

Font

Només cal pensar on va el genet sentat per sentir tot el que sent el cavall quan estem a sobre.

També s'ha d'aprendre el nom de tota la brida:

Font

En una entrada anterior vaig descriure part de la brida:

La frontalera i la muserola es diuen igual:

frontalera f Corretja de la brida que passa per damunt el front de l’animal i enllaça pels dos extrems amb la testera.

muserola f Corretja de la brida que passa per damunt el nas.

El filet també té el mateix nom i el que falta seria el tancaboques, però no puc assegurar que s'anomeni així.

M'he hagut de repassar també les normes del treball en exterior, que és quan vas de passeig, o vas pel camp amb un objectiu de fer exercici. Això és com el carnet de conduir, que ho tens tant assumit que costa compondre frases amb les idees. Més o menys es poden resumir en:

- ser amable (sempre s'ha de demanar sisplau: sisplau aparti el tractor, sisplau agafi el gos, sisplau no dispari al tord encara, sisplau...i també hola i bon dia, és clar!)

- en els pobles i ciutats mantenir el pas (a més l'asfalt sol ser molt resquillant)

- no galopar sense tenir visibilitat (sembla lògic, no?)

- si et creues amb un altre genet, cal mantenir el pas (millor pels cavalls, que poden anar ensumant i mirant amb tranquilitat i no hi haurà sorpreses)

- avisar abans d'avançar un altre genet (aquesta sembla que moooooolta gent no sap ni que existeix)

Entren també una mica de nocions sobre comportament, alimentació i colors de pelatge, i sobre la impulsió i les ajudes en la equitació, coses que seran objecte d'alguna altra entrada.

Vaig a assentar els nous coneixements...

Aiguats de fa un mes

2011-12-23T22:24:00.001+01:00

El 22 de novembre d'aquest any va ploure amb intensitat durant tres dies. El problema va ser que va ploure sobre mullat. Durant tot el mes, dia si i dia no, havia plogut a tota la comarca, els rius baixaven plens i la terra, argilosa, de la plana, estava saturada d'aigua.

Al 2008 va ser el darrer cop que vaig estar al pantà, i en aquell moment estava en un dels seus mínims.

En canvi, aquesta tardor ha arribat a un màxim:

I s'estaven desembasant 40 m3/segon, perque els rius seguien aportant més aigua.

Molt a prop: el torrent de la Caula presentava aquest aspecte:

I aigües avall....el nivell de la muga era espectacular:

Gual de Sant Nazari, Peralada

Gual de Vilanova o de Vila-Sacra, sobre la Muga i el Manol. És irreconeixible perque les carreteres estan a uns 3 metres sota el nivell de l'aigua d'aquesta foto.

A tall d'exemple, la gràfica de la pujada del nivell del Llobregat a Peralada. A Peralada conflueixen l'Orlina amb el Llobregat, i el Llobregat amb la Muga. El Llobregat ve des de la Jonquera. L'Orlina des de Rabós i Espolla, la Muga des de Cabanes i Vilabertran.

A les rieres de la costa la cosa no era gens diferent:

Portbou

Aquestes inundacions són un fenòmen típicament mediterrani.

El Fre

2011-12-14T22:14:00.000+01:00

fre m Peça de ferro a la qual se subjecten les regnes i que posada a la boca del cavall serveix per a menar-lo. Hi ha dos tipus bàsics de fre, el filet i el mos.

filet m Fre suau, amb embocadura molt sovint articulada, als extrems de la qual hi ha les dues anelles on s’enganxen les regnes.

mos m Fre que té una acció més enèrgica que el filet, format per una embocadura recta o amb pont i dues cames amb acció de palanca, amb anelles als extrems per a enganxar les regnes.

En el argot hípicocatalà, tenim altres noms per aquestes peces: frenu, filet i bocadu. Penòs.

El fre és una peça, originariament de ferro, ara de diverses aleacions, amb acer inoxidable, que, bàsicament, fa mal al cavall. S'utilitza per a que el cavall pari, s'aturi. Només cal imaginar un cavall llençat al galop, aturat de cop per un ferro que es clava a les genives i a la llengua.
Segons la gràndària del fre i del seu diseny, i, sobretot, de les mans del genet, es pot fer més o molt més mal en la boca del cavall.

Aquest és un fre tipus mos de fa uns 2600 anys, trobat dins una tomba a Macedònia. Està al museu del Louvre. No és fàcil trobar tota la peça sensera.

Noteu que el francès mors equival a mos.

L'embocadura és aquesta peça horitzontal plena de punxes i anelles. Aquest és el tros que va dins la boca del cavall...

En aquesta imatge hom pot fer-se a la idea de la grandària d'aquest mos.

Les cames del fre, aquestes palanques laterals, un cop posades en el cavall, queden girades. És difícil d'explicar però podeu veure les fotos següents:

El de la dreta és el cavall de l'estàtua de Joana d'Arc sobre el Sacré-Coeur de Paris.

El de sota és un cavall d'un mural del Palau de'Assurbanipal en Nínive, realitzat al voltant de l'any 650 a.C. també en el Louvre.

Actualment, el mos que es servir té unes cames menys decoratives, per dir-ho d'alguna manera. N'hi ha diferents tipus, depenent de la disciplina que ensenyis al cavall.

La doma natural no fa servir ni el filet, ni el mos: ensenyen al cavall a parar amb la veu i després, amb la postura del cos.

Aquest és el típic bocadu vaquero, un mos a la vaquera, es podria dir. L'embocadura (embocadura f Part del fre que entra dins la boca de l’animal.) és aquesta peça que està curvada: una forma pensada per presionar sobre la llengua del cavall.

Les regnes es col.loquen en les anelles de la part inferior, de manera que, en estirar-les, el pont pressiona sobre la llengua.

La cadeneta és per ajudar a tenir encara més pressió.

Font

El filet és més simple: el ferro de dins la boca està "partit", que vol dir articulat, per a que no faci tant de mal, i les regnes es sujecten directament al ferro. Normalment no porta cadeneta.

Entre el filet i el mos, hi ha infinites variants, que s'adapten a tot tipus de cavall...Els que fan doma clàssica, per exemple, usen un filet i un mos i porten quatre regnes, dos a cada mà.

L'altre dia al Salon du Cheval, vaig veure una exhibició de treball de la Policia a cavall de París, i també els muntaven amb mos i filet.

Cavall amb mos. També porta uns cercles de goma per protegir els llavis de l'acer inoxidable i prevenir llaguetes. Astúries 2010

Cavall amb filet partit i una mini palanca en forma de D, amb cadeneta. Transhumància 2011

Filet partit amb D. A la D hi ha uns forats per fixar les regnes. Quan més avall les poses, més pressió es fa sobre la llengua i les genives.

Al Marroc el cavalls, tots sensers, portàven només un filet a la boca.

La foto següent és curiosa, perque és difícil trobar on lligar un cavall al mig del desert...

Per acabar, petits videos sobre com afecta el filet a la boca del cavall i, com a conseqüència, al seu comportament:

PARIS

2011-12-09T16:20:00.001+01:00

Paris, 3 de desembre de 2011

El TGV ha sortit amb retard perque el tren de Barna venia mitja hora retrassat, però el viatge ha estat bastant plàcid, a no ser per l'individu que s'havia de sentar al costat nostre: el personatge duia una ampolla de pepsi plena de vi, feia una olor de vi que tirava d'esquenes, i s'ha entossudit a sentar-se al costat de la finestra, on hi havia l'Ot. L'incident ha generat una discussió general dels passatgers sobre els pictogrames que indiquen el número de seient al costat de la finestra o el del passadís. Als vint minuts el tiu s'ha donat compte que estava equivocat, i s'han tornat a canviar els llocs. Després ha desplegat el seu portàtil i l'iphone i anava fotent tragus de pepsi, de tant en tant.

El seient del TGV no és barat, però com que a les estacions franceses no demanen el bitllet, i no passa el revisor...doncs apa, feta la llei, feta la trampa.

En arribar a la Gare de Lion, en Hannes ens esperava a l'andana, enarbolant una senyera catalana i cridant "Catalunya libre", i hem sortit de l'estació per anar a fer un cafè en un bar proper. Allà en Hannes ens ha dit que començava l'aventura, però en aquell moment no l'hem entès del tot....

Llavors ens ha començat a explicar el què li havia passat: havia sortit una hora i mitja abans de casa per venir a buscar-nos amb temps. Però avui és dissabte, plovia una miqueta i el trànsit estava impossible. Ha hagut de donar la volta i entrar per un altre lloc, i mentrestant, s'anava posant nerviós. Just en el mateix lloc on la lady Di va tenir l'accident que li va costar la vida, en Hannes s'ha empotrat en el cotxe de davant, que portava una bola de remolc. El paraxoc del peugot 205 de l'Aline ha saltat, i en Hannes l'ha llençat ben lluny...però després ha pensat que hi havia la matrícula enganxada i que, potser, el vindrien a buscar per abandonar residus al bell mig de París, així que ha hagut de saltar flors i parterres per anar-lo a buscar i l'ha ficat dins el cotxe. I mentre ens esperava, ha anat a comprar unes cordes per poder-lo lligar al sostre.

Doncs hem anat a buscar el cotxe, encabir les maletes, lligar el paraxoc al sostre i ficar-nos a dins. El cotxe feia uns sorolls una mica estranys, però en Hannes ha dit que tot estava bé, i que aniriem a fer uns volts als champs Elysees per esperar l'hora de sopar. El contaquilòmetres del cotxe marcava just 40.000, una volta al món.

Passàvem pel costat del Sena, i just a l'alçada de Notre-dame, es sentia olor com de cremat....Casualitats de la vida, hem trobat un cotxe en pana davant nostre, amb el triangle col.locat i tot, i en Hannes ha aprofitat per parar allà mateix. Del capó sortia fum. Calia posar aigua al radiador...sembla que l'accident ha estat una mica més que un cop.

Mentre el cotxe es refredava, els passatgers del cotxe de devant, amb un BMV, ens han explicat que tenien el mateix problema, i que ja havien trucat l'assistència. Però en Hannes no volia trucar l'Aline, i ens ha dit que aprofitessim 15' per apropar-nos a Notre-Dame, mentre ell buscava aigua i el cotxe es refredava.

Hem anat a treure el cap per l'ille, hem entrat i tot a la magnífica església, on s'estava celebrant missa, i, quan hem tornat, els cotxes i en Hannes havien desaparegut....

Cinc minuts més tard els he vist, en Hannes un altre cop amb la senyera, en la vorera del devant....havia vingut la police, havien parat el trànsit i els havien tret fora de la via. En Hannes havia reomplert el radiador amb aigua (3 € l'ampolla), ens hem despedit dels altres panejats, i hem marxat directament cap a casa d'Aline. La llumeta vermella que indica que el cotxe s'està escalfant no ha tardat ni 10 m en cremar i en Hannes anva parant el motor a cada aturada del trànsit....

Però quan hem passat la tour Eiffiel el cotxe ha dit prou i ens hem quedat aturats al mig del carrer, ben bé al costat d'un garatge de la Renauld, on hi havia una grua aparcada, a punt per remolcar el peugeot. Llavors en Hannes si que ha trucat Aline, per explicar-li que portavem una mica de retard, nosaltres també.

I com que el de la grua no ens podia portar a tots, hem decidit tornar cap a la Tour Eiffiel i prendre un taxi. Però a mig camí hem canviat d'idea i hem agafat el metro, amb les maletes i tot...

Al final, morts de gana, hem arribat chez Aline, un apartament preciós, un sopar estupendo: pot-au-feu. Aline també ha tingut la seva tarda: ha cremat el pa torrat, la sopa se li ha escapat de l'olla i se li ha desconfigurat l'encesa automàtica dels focs, que ara va per lliure i no para d'encendre's sola.

Menys mal que la mala sort s'ha aturat, fins ara, i el sopar i la tertúlia ha estat molt bé. Ens anem a dormir....demà ens espera un dia amb en Luc, Pascal i Hannes, como no!!!

Paris, 4 de desembre de 2011

Les visites a les grans capitals són sempre molt dures, i avui ens hem aixecat abans de les vuit per arribar al mercat de les puces a les 10, on havien quedat amb en Luc.

Passejar pel mercat és com fer un viatge en el temps, hi ha moltes coses, en el sentit literal i ampli de la paraula. Al final no hem comprat res, excepte en Hannes que s'ha emportat tota una menàge de peces petites de cuina, de diferents parades, per fer el regal de Nadal a la seva néta.

En Luc ens ha portat a dinar a son quartier, en un petit restaurant que va començar modestament i ara és molt conegut per algunes classes de turistes. La veritat és que hem menjat molt bé, per ser a la france. Allà ens hem trobat amb Pascale i uns amics d'en Luc, amb dues nenes petites. En Hannes ha marxat a dormir la siesta després de dinar.

Aprés hem enfilat cap a la Tour Eiffel. Hem decidit, després de molt reflexionar, que pujariem a peu fins el segon étage. Jo em quedo allà, si és que hi arribo, a causa del meu vertigen, i ells pujarien al sommet amb l'ascensor. La veritat és que a mi, pujar entre aquells ferros, entre les potes de la torre Eiffel, m'impressiona bastant, i agafar l'ascensor em semblava impossible.

Aquests dies la torre està iluminada amb llums grogues, que semblen de vapor de sodi, i a les hores en punt, pendant deu minuts, fa pampallugues. És molt bonic. Des de la nostra habitació de ca l'Aline, es veu la torreiffel.

En Luc ens ha deixat als peus de la torre. I naltros, vorejant la Sena, hem anat cap a l'Arc de Triomf i els Champs Elysees. Zona turística i comercial, com qualsevol carrer d'aquestes característiques de qualsevol ciutat del món. Les llumetes de Nadal eren originals, però.

Caminant, caminant hem arribat fins la Plaça de la Concorde, tot resseguint un mercat de Nadal. Ens ha caigut un aguacero parisino, i hem buscat una estació de metro per tornar cap a casa. Entre una cosa i l'altre hem arribat a les 10 del vespre. En Hannes flipava i ja estava preocupat per nosaltres....diu que hem estat 13h sense parar, en Paris.

Dilluns, 5 de desembre de 2011

Ja teniem decidit de passar el dia al Louvre, quan ens hem despertat amb un Sol esplèndit i 8C de temperatura en el balcó d'Aline. Avui ens ho hem pres amb calma, i després d'un petit dejeneur avec Hannes, on a partit cap al museu.

El Louvre és immens, però quan trobes tants objectes d'art, t'entren ganes de veure'ls tots, un per un. Tanmateix les guies adverteixen que si estàs un minut a cada peça, es tarden 9 mesos en veure-les totes. Hem entrat a les 11 du matin.

El primer objectiu, evidentment, veure la Gioconda. Però....hi ha tantes pintures interessants....i, algunes, les teniem vistes, en Subi i jo, dels llibres de text de batxillerat. Fa gràcia trobar els originals.

La Gioconda, per moltes reproduccions que s'hagin pogut veure durant la vida, provoca una immensa emoció. Jo he tornat a plorar. No hi havia massa gent en la sala i ens hem pogut apropar a primera fila. El quadre és espectacular, i es pot observar perfectament el somriure ambigu de la Mona Lisa, cosa que es difícil de veure en les còpies, fotos, imans de nevera, bolsos i etc.

Hem passat unes 5h i dos quarts en el Louvre. No hem menjat ni begut. No ens hem sentat enlloc (bé, cap al final en Subi i l'Ot, han reposat una mica). Entre les 330 "coses" que hem pogut veure en el Louvre, hi ha la Victoria de Samocràcia, la Venus de Milo, la collecció egipcia, el codi d'Hamurabi, un moari, pintura italiana i francesa i la coronació de Napoleó. M'he entretingut en fer fotos de tots els cavalls que he trobat, per fer una entrada de cavalls en el Louvre, més endevant.

Al costat del museu hi ha el Carrusel del Louvre, qué és una galeria de botigues, on hem trobat l'Appel Store, que és l'únic lloc on hi ha wifi-sense-problemes, a Paris. Hem pogut comunicar, fesbuquejar i baixar correus. En el McDo hem menjat un parell d'hamburgueses per tenir energia ràpida.

Promenade fins a Notre-dame, per passejar pel barri latin i trobar un lloc per sopar. Hem fet el turista una bona estona. M'he comprat unes samarretes i l'Ot un jersei. Hem trobat petits carrers amb un aire que recordava lleugerament al Paris de tota la vida. Ens ha sortit al pas un restaurant de menjar francès, que no estava pas malament: hem sopat la mar de bé i hem tornat a fer volts.

Llavors no hem parat de trobar restaurants. Jo que els hi deia que havien d'anar a sopar aviat, per que si no tancaven...i després de sortir, cambrers de tots els restaurants ens convidaven a entrar. Fins i tot un s'ha estranyat que haguessim sopat tant aviat, siguent espanyols (noooo, som catalans...!)

El metro ha tardat quasi 40' en portar-nos a casa, amb trasbordo inclós. Demà: Salon du Cheval!

Dimarts, 6 de desembre

Avui ha estat un dia moooolt llarg. Al matí, després de l'esmorzar i de totes les explicacions i anotacions d'Aline (gràcies Aline! merci!) hem començat l'excursió subterrànea per aller a Montmatre. Dos metros, amb una estació laberíntics inclosa, i un funicular després, hem arribat, un peu avant de douze heures, al Sacré-Coeur. Sobre l'església hi dues estàtues equestres: la de la dreta representa la Joana d'Arc, i l'altre Sant Lluís.

El cavall de Joana d'Arc, és gran i poderós, amb una actitud de guerra. Porta un ferro enorme a la boca i aquesta està oberta, la Joana manté la mà que porta les regnes en l'aire, cap un costat. El del rei Lluís està en alerta, calmat, el seu genet porta les mans baixes i en posició clàssica de muntar. Són obra del mateix autor.

El rendez-vous avec Hannes era a les 12:50 al peu de les escales del funicular. Després de fer un vol per la place dus Tetres, on hi ha tot de pintors, de cuadres i de caricatures, especialitzats en la torre Eiffiel o en les botiguetes parisines, en Subi i l'Ot m'han acompanyat a les escales, per on havia de baixar, i en aquell moment se'ns han tirat a sobre tot de rumanesos que volien distreure'ns tot fer-nos firmar papers d'associacions inventades, suposo que per robar-nos les butxaques. M'he enfadat molt quan m'he vist envoltada d'aquests personatges, i he acabat cridant molt enfadada quan he vist envoltats els meus dos homes. Jo penso que els crits no fallen mai, i en situacions d'aquestes, on hi ha tants turistes i altre gent a més dels lladres, el millor és cridar ben fort. I així han marxat.

Amb en Hannes ens hem trobat a l'hora. Hem passat corriguents, per carrers plens de botigues de roba, amb els rulos de roba al carrer, de tots colors i textures (Helena, el teu paradís!) saltant-nos els semàfors, creuant els carrers pel mig i salvant obstacles diversos, fins arribar a la Gare du Nord, una altra estació laberíntica, on hem agafat el tren per fer le rendez-vous avec Luc en l'estació du Parc des Exposicions, on hi ha el Salon du Cheval de Paris.

Hem arribat una mica abans que en Luc. Una mica més enllà, en un dels molts pavellons d'exposicions, hem trobat el famós Salon du Cheval. Enorme, amb una diversitat impressionant. Els cavalls al mig dels expositors, carruatges i estables, brides de totes classes, mantes de mil colors combinats, roba i altres complements. He vist cavalls de colors als que no estic gens habituada, races que només havia vist en fotos. Hem vist una excibició del treball de la police muntada, un concurs petit de salt, una master class de doma natural i una altre de doma western, i jo m'he comprat unos zahones.

La tornada per nosaltres ha estat facil, però en Subi i l'Ot han hagut de fer dos transbordos, amb estació laberintica inclosa, i han arribat abans que nosaltres a la Cite Universitaire, que era on haviem quedat per anar chez Luc a sopar a son appartament.

Una vetllada molt agradable. També han convidat Quitri, i hi havia en Hannes i la Pascal. L'apartament de Luc és com un museu, però és molt acollidor.

El pitjor ha estat la tornada: que si tornem en metro, que si en taxi, que si se'ns fa tard i tanquen......, buffff. Al final, amb l'incombustible Hannes, hem anat a la gare, i després d'indicacions i anotacions, i de despedir-nos molt i molt agraits, del nostre amic, hem agafat el tranvia, sense pagar, i després el 126.

Primer hem trobat l'autobus, amb la porta oberta però sense xòfer. Tres o quatre persones estaven a dins. Uns deu minuts despres, ha arrivat la xòfer, ha dit que no arribaria a no sé quin lloc, i li he preguntat si arribava a on naltros paraven, i ha dit que si!.....quan hem baixat del bus, no saviem on erem.

En la boca del metro, en Subi ha preguntat a un treballador que hi baixava. L'home, com que no sabia la ruta aèrea, ens ha proposat de pujar al metro fins la parada següent, que era la que buscàvem; ens ha obert la porta i ens ha senyalat el camí. Hem trobat gent molt amable a Paris!

Velocitat en el metro

Paris, 7 de desembre

Com cada dia, Aline ens ha preparat el petit dejeneur, tot i que amb la festa d'ahir ens hem aixecat cap a les 11h.

El metro ja se m'està fent habitual. Al matí hem tornat a entrar a Nôtre Dame, encara que estava tot núvol, i plovia a estones....la catedral de París és esplèndida amb Sol. Al final hem decidit pujar al campanari de Nôtre Dame, i saludar les Quimeres decimonòniques. Per pujar, hi ha una escala de cargol de 380 escalons, però val la pena. Es pot visitar la campana més grossa de l'església.

La family amb la parella de NYC: vam fer la visita junts.

Les portes del campanar...ara s'enten allò del Geperut de Nôtre-Dame

Hem menjat un kebab i hem anat a prendre un bateau-mouche. Hem passat sota els ponts del Sena, i els edificis, palaus, i fins i tot la torre Eifel, prenen un altre aire des del riu.

Ens hem promenat pels carreons de Paris, i hem sopat una fondue savoryana i una fondue de xocolata.

I cap a dormir, ultima nit a Paris.

A casa, 8 de desembre

Aixecar-se i fer les maletes. Hem sortit a esmorzar pel barri de Boulogne. Després de despedir-nos, hem travessat París amb el metro fins la gare de Lyon. S'ha d'anar amb temps, perque sempre hi ha "accidents" dins le metro. En el nostre cas, un d'aquests accidents ha fet que la linia 1 anés sobrecargada. Quasi queda una noia atrapada per les portes automàtiques...sort que l'han ajudat.

El TGV, s'agafa a l'andana principal de l'estació, i hem sortit amb retard degut a un altre accident. Els pompiers de París (que al meu entendre són a la vegada, o un entremig, entre bombers i metges, o auxiliars) es van emportar una dona gran en la camilla. L'hora de retard s'ha convertit en mitja durant el trajecte. Al nostre costat, hem fet amistat amb dos matrimonis de Manresa i Sant Pedor, molt agradables. Com que el món és un mocador, tots teniem persones conegudes a Manresa, i amb algunes, fins i tot compartiem feina.

Els meus pares, que no fallen mai, ens han vingut a esperar a l'estació de Vilafant. Sopeta de mandonguilles!!!!

Per que cauen les fulles?

2011-11-30T21:01:00.000+01:00

Article publicat a l'Empordà, el 29 de novembre de 2011

Per què cauen les fulles dels arbres a la tardor?

Estem al bell mig de la tardor, època en la qual alguns arbres deixen anar les fulles, empeses, algunes vegades, pel vent, que accelera la caiguda. Les fulles que cauen són de color ataronjat, groguent o marró, i algunes semblen seques.

Hi ha d’altres arbres, en els mateixos indrets, que no perden la fulla, i la mantenen sempre verda. Segur que recordem que els arbres que guarden la fulla a l’hivern s’anomenen de fulla perenne, i els que la perden, caducifolis, amb fulla caduca. Un cas especial és el del roure que, tot i que les seves fulles es tornen seques, les conserva a l’arbre fins que, a la primavera, en surten de noves.

Les fulles dels arbres són la fàbrica d’aliment de la natura. Per un procés anomenat fotosíntesi, que vol dir “unir, o crear, a través de la llum” les plantes poden aprofitar l’energia solar i convertir-la en aliment. Aquest fet és el que diferencia planta i animal. Però....un moment, fem un incís: hi ha uns organismes que no fan la fotosíntesi, però no són animals: els bolets!!!

Reprenent el què explicàvem, per fer la fotosíntesi cal tenir un pigment determinat per captar l’energia del Sol: la clorofil·la, que nosaltres veiem de color verd; és per això que les plantes són verdes.

A la tardor, els dies s’escurcen de mica en mica, i aquest fet indica als arbres que han de posar en marxa els mecanismes per aguantar el fred de l’hivern. Per alguns arbres, els de fulla gran i ample, no els hi surt a compte exposar les seves fàbriques d’aliment a congelacions o nevades: si les fulles es congelen, tot l’arbre es podria morir. Cal donar-se compte, que els arbres perennes tenen, en general, unes fulles petites o en forma d’agulla, la superfície de les quals és molt més reduïda, i no pateixen tant el fred.

L’estratègia utilitzada pels arbres caducifolis, doncs, és fer caure les fulles. Abans, però, caldria poder aprofitar tot el que hi ha a dins, per poder passar el fred en un estat d’hivernació, sense creixement, i literalment, esperant la primavera.

El primer que l’arbre retira de les fulles és el pigment verd, que ja no s’utilitza per fer la fotosíntesi: paren la producció d’aliment. En marxar la clorofil·la, es poden observar altres pigments secundaris que estaven emmascarats: són els colors grocs, taronges i vermells de les fulles de tardor: xantofil·les, antocianines i carotens (sí, sí, el mateix carotè que dóna color a la carrota!)

Vaig prendre aquesta foto durant la primera ruta a cavall que vaig fer, al 2006, un dia que estàvem perduts al mig del Massís de Madres, a la Catalunya Nord. Quin privilegi perdre's dins una fageda a la tardor!

Es pensa que pintar les fulles d’aquests colors ajuda als arbres a conservar-les una miqueta més, i a aprofitar el poc aliment que hi pugui quedar. A més, quan les fulles marronoses cauen a terra, la descomposició d’aquests pigments en el sòl fa que no pugui créixer gaire res, i els arbres es desfan així de possibles competidors.

Resumint la resposta a la pregunta en una sola frase: els arbres es desprenen de les fulles perque, a l’hivern, consumeixen més del que podrien produir. Una altre lliçó de la natura.

Rècua

2011-11-05T20:28:00.000+01:00

rècua f Grup de bèsties de càrrega lligades una darrere l’altra per a traginar.

rècula f Rècua.

Així que...res de "reata", que deu ser castellà:

reata s. f.

1 Cuerda o correa que ata y une dos o más caballerías para que vayan en fila una detrás de otra.

2 Fila formada por dos o más caballerías que van unidas por esta cuerda o correa, una detrás de otra: una reata de burros bajaba al río a cargar arena.

reata

f. Cuerda o correa que ata y une dos o más caballerías para que vayan en hilera una detrás de otra.

Hilera de caballerías que van de reata.

Mula tercera que se añade al carro o coche de camino para tirar delante.

fig.Que sigue a otra incondicionalmente.

mar. Conjunto de vueltas espirales y contiguas que se da a un palo o a un cable, con otro cabo de grueso proporcionado al intento.

Encara que sembla que recua també es fa servir en espanyol (vegeu la figura 2 d'aquest enllaç): http://www.glaciologia.cl/morado.htm

El floreo de la reata

A Mèxic la reata és una corda que es fa servir pel treball amb el ramat i pels espectacles de Charrería que hi estan relacionats, però també s'aplica a les noies joves i ben plantades.

El Charro és el genet mexicà.

Així doncs, quan muntem un cavall i en portem un altre de la mà, hauriem de dir que el portem de rècua, no "de reata".

Quan portem més d'un animal lligats un amb l'altre és una rècua de mules o una rècua de burros, per exemple.

Ensenyar a un poltre anar de rècua no és massa difícil. Per mi, el més complicat és què fer amb la mà que porta la corda del poltre. Aquests dies ho estem provant amb l'Avatar:

La Marta, amb la Grafica, va davant; així la Garbosa va tirant i jo puc estar atenta de l'Avatar, que és l'aprenent.

En aquest enllaç de Lucky Tierras Lejanas expliquen com ensenyar a un poltre a anar de rècua.

A Astúries (potser en altres llocs també) en comptes de portar el cavall sobrant de rècua, el porten "encolao" és a dir, lligat a la cua del cavall de davant.

En teoria en Torbellino hauria d'anar darrera en Chulo, però aquest va estar 5 dies fent de guia i no ho tenia molt clar això de ser segon. Astúries 2010

La darrera tarda de la ruta del Sahàra, al 2009, em vaig posar terriblement malalta de la panxa, i no vaig poder muntar. L'Abdú portava el meu cavall Bilal, de rècua.

A l'esquerra, en Luc i el cavall Neptune. No recordo com es deia el cavall de l'Abdú.

I, per acabar, un enllaç a les festes de la Rècua de Benassal (Castelló de la Plana), un record d'èpoques passades on les rècues de mules eren el principal mitjà de transport. Es celebra per carnaval. Hom traginava els tèxtils fabricats al poble i portaven teies de fusta de pi per il.luminar el poble.

Gambals

2011-10-25T22:32:00.004+02:00

gambal m Corretja que penja de la sella i que sosté l’estrep. Cal evitar el barbarisme acció.

M'encanta aquesta paraula. I en un moment he entès el veritable significat de la frase "Ets curt de gambals".

Ara bé, l'enciclopèdia catalana té una altre definició per gambal:

gambal. [hist] Corretja o cadena amb què hom subjectava les cames d'algú per impedir-li de fugir o per turmentar-lo.

Que lliga més, o ho fan lligar, amb l'expressió "curt de gambals", en relació amb una llegenda d'uns pressoners lliberals o carlins, segons la torna, que escombraven els carrers amb uns gambals ben curts posats als tormells, per a que no s'escapessin, i de resultes, no podien ni caminar, i semblaven bobos (veure la llegenda)

Crec que en el dia a dia del cavall, seria convenient fer servir les frases fas curt de gambals o vas curt de gambals. És una paraula ben pròpia que caldria recordar.

El gambal, en aquest cas, és de color marró. Els gambals tenen forats per poder posar l'estrep a la mida de la cama del genet.

Les selles de doma, com aquesta, solen tenir una pestanyeta per poder col.locar bé el sobrant del gambal, que no fregui la cama i faci mal.

L'amazona és la Julie, i l'euga es diu Destinada.

La foto està presa en Mesegar de Corneja, un petit poble d'Àvila, a l'octubre de 2011.

De vegades cal que algú ajudi subjectant el gambal del costat contrari per a que la sella es mantingui en el centre i no tombi.

L'Antoinnette, l'Àlía i jo mateixa en el Losar de Gredos, octubre de 2011.

En el Parador de Gredos II

2011-10-22T01:42:00.091+02:00

Hoyorredondo, 19 de octubre de 2011

Avui m'escaquejat de raspatllar l'Alia...en Hannes, que tenia el seu cavall en un altre camp, ho ha fet per mi mentre jo pujava fotos al facebook...és el que tenen les noves tecnologies, que s'emporten el temps.

El paisatge matinal ha canviat mentre ens dirigiem a la província de Salamanca. Sortint del Barco de Ávila hem deixat el Tormes i ens em endinsat en el camp.

Ermita del Santíssim Crist del Caño de Barco de Ávila. La ermita té una llegenda curiosa. L'Emilio me la va explicar en castellà i la vaig traduir al francès pel Luc i la Sabrina. La Sabrina la va explicar en anglès a la Laura i l'Andrea. No sé si pel camí es va tergiversar la llegenda (sospito que si).

La llegenda diu així (wikipedia):

Tiene una tradición muy antigua.

Por el siglo XIII, una gran crecida del Tormes arrastró, no se sabe desde dónde y dejó orillado a la izquierda del río por encima del puente, un Cristo de madera de tamaño natural.

Lo vieron unos caminantes y junto a la gente del pueblo lo condujeron en procesión a la iglesia parroquial, donde se dejó. A la mañana siguiente volvió a aparecer en el mismo sitio, lo llevaron de nuevo a la iglesia. Al día siguiente ocurrió igual.

La gente se convenció de que quería permanecer a la entrada del Puente y allí le erigieron una ermita, denominada del Humilladero inicialmente.

Cuatro siglos después se declaró ruinosa y en el siglo XVII (1672) se reconstruyó. Al hacer los cimientos surgió una corriente de agua que se recogió en una fuente de 3 caños. Desde entonces empezó a llamarse a la fuente y al Cristo del Caño.

Hay fiestas en su nombre, el primer domingo de septiembre y viernes y sábado anteriores. Se lleva al Cristo en solemne procesión por el pueblo hasta la Iglesia Parroquial, lugar en el que permanece hasta el último domingo de octubre, fecha en que se devuelve la imagen a la ermita.

Els camps, ara secs, estan dividits en parcel.les tancades amb parets de pedra seca de granit. La majoria dels camps estaven buits, però en d'altres hi havia vaques i vedells. Els torrents i fonts totalment secs i els ponts fets de lloses de granit semblen fer el ridícul.

Xerrant amb la Laura ( muntant la Lola) pels camins de Castella

Hem fet l'aperitiu prop de La Junciana, després de El Losar, pobles diminuts, mig abandonats, habitats per gent gran, gossos, gats i vaques. Cases aterrades, mig enfonsades, i moltes en venda.

Galops polsosos un altre cop, fins arribar a Puente del Congosto, un poble amb pont medieval sobre el riu ........ Un cop travessat, el picnic sota unes alzines centenàries.

Ruta del día, fins l'hora de dinar:

L'Alia s'ha revolcat amb la sella posada....avui els cavalls tenien pinta de cansats. Al matí hem fet quasi 5 hores de cavall.

A la tarda hem travessat un altre pont amb un castell que el defensava. Durant una estona hem galopat sobre la cañada real que portava a Portugal. Grans galops entre les deveses d'alzines mentre el sol començava a declinar.

La Julie galopant amb la Destinada

Dues hores de cavall després hem arribat a Hoyorredondo, a casa de Belen y Enrique, una casa rural amb un pati immens on dormen els cavalls.

És com la casa dels meus somnis! Estavem sols en la casa, el sopar ha estat molt agradable i la Belen fa maravelles amb el fieltre....

Una nit més, una nit menys......

Dijous, 20 de octubre de 2010

Al matí no ha tocat el despertador...me'n vaig equivocar d'hora, i l'Antoinette ha hagut de saltar del llit per anar a preparar la meva euga. Feia molta fred, i després d'esmorzar hem vist com una vintena de voltors passant per sobre la casa.

El matí, per la vall del Corneja, camps a cada costat i un camí interminable en l'horitzó, amb alguna bona galopada aprofitant la planúria.

Més tard, vaig ensenyar a la Sabrina i a en Luc la cançó "vamos a contar mentiras".

Un cop han après la cançó, l'hem cantat en francès, i després ens hem posat a dir mentides.

L'aperitiu ha estat a Mesegar de Corneja, a l'entrada del poble.

Una hora després a les afores de Bonilla, hem fet una barbacoa de chuletón de Ávila, i hem conegut a Fran i al Rafa, dos paisans molt simpàtics amb els que hem fet la sobretaula.

A Bonilla de la Sierra hi ha una catedral, perque el poble estava en el camí Real per anar a Portugal, i el bisbe hi anava a estiuejar.Van construir un castell i tot pel bisbe. Davant la catedral ens hem fet unes fotos de grup bastant divertides.

D'esquerra a dreta, l'Emilio, el guia, amb l'Arce, les Alis, en Luc amb l'albero, la Sabrina amb la Reina, en Hannes amb el Deudor, la Julie amb la Destinada, l'Andrea amb la Dedicada i la Laura amb la Lola

De culs

A la tarda hem pujat cap al coll de la muntanya, fins a arribar a Navacepedilla. L'últim tram ha estat una mica dur, perque feia bastant fred i el camí era estret, emboscat, empinat i amb roques.

Hem deixat els cavalls en el camp d'en Rafa, al costat dels seus toros i els vedells que embarquen demà, i se'ns ha fet de nit. Hem baixat amb el pikad d'en Rafa, de romeria, com deia la Sara.

La nit la passem al centre rural, uns bungalows molt macos (!), que compartim amb en Luc i en Hannes.

Divendres, 21 d'octubre de 2011

Després d'esmorzar en el centre rural aquest tant lleig, hem enfilat la muntanya, cap al pas (ara no sé com es diu) entre els piornos, que ens han acompanyat tot el dia.

No ens agrada que ens facin fotos de bon matí....

El pas no ha estat gens difícil, però hem molestat un niu de vespes que han sortit furioses a atqcar-nos. L'Alia s'ha espantat motl, i jo també quan m'he vist envoltada de vespes furioses. Només una m'ha picat al cap, i a laJulie, li ha picat una al cul. encara em fa mal.

La vista des de dalt la muntanya era fantàstica: la vall del Tormes, un altre cop, amb un poblet al fondo, Higuijuela.

Sóc feliççççç

Tot el camp està tancat i ens hem passat el dia obrint portes i tancant-les, amb companyia de vaques de totes les edats i races.

El dinar s'ha allargat perque avui no havia pressa, estàvem molt a prop, i el temps era agradable, la companyia bona, i la migdiada intensa.

Tot és veritat o tot és mentida, segons el vidre per on es mira

Cap a les cinc hem enfilat cap a Navarredonda, a l'altre costat de la vall. Un altre cop entre piornos, on els cavalls aprofitaven per rascar-se, i pols.

A Navarredonda hem vist els cavalls de l'Emilio i hem deixat els que portàvem a la mateixa quadra on els vam trobar....S'ha acabat, quina peneta...

Ruta des de l'hora de dinar fins l'arribada:

Després hem aprofitat per fer unes compres a la botiga de cavalls del poble,. Però l'Emilio ens ha deixat allà, ja que es feia de nit i havia de portar els cavalls al camp, i hem tornat a peu, a les enfosques, al Parador. Una bona passejada, però tot i així no hens ha entrat gana per sopar. Tanmateix...qui es perd un sopar al parador?

Abans d'anar a dormir hem mirat les fotos...records ja d'una magnífica ruta amb els amics, la sisena, ja!

Barco de Ávila

2011-10-19T08:56:00.003+02:00

Dilluns, 17 d'octubre 2011. 21h20

L'esmorzar en el parador de Gredos ha estat formidable, com cuiden l'atenció al client! fins l'últim detall. Hi ha un esmorzar per celíacs i tot. A la carta també tenen plats vegetarians....

Després hem anat a Navarredonda, a dos km del parador, a conéixer els cavalls. Tots molt joves, forts, ensillats i relluents. Porten tot l'estiu fent rutes però semblaven frescos com roses. Fins i tot portaven les peülles pintades.

L'Emilio ha repartit, amb molta calma les muntures, i a mi m'ha tocat l'Alia, una euga espanyola de cinc anys, molt calmada i molt còmode.

La ruta ha trascorregut plàcida, al pas, per les muntanyes de Navarredonda, fins trobar el riu Tormes. El paisatge totalment tardorenc, amb les fulles grogues dels pollancres caient amb la brisa. Les vaques en aquest país són negres i, la veritat, quan passes pel costat impressionen una mica, per la semblança amb els toros, és clar.

Porten aquí també cinc mesos de sequera i la vegetació està agostada i els camins polsosos.

Hem dinat en un refugi de pescadors...Si, al mig de Castella, hi ha refugis de pescadors......de truites! al costat del Tormes. Emilo i Sara ens han fet una paella boníssima, mentre els cavalls també dinaven la seva ració de pinso, i algunes poques herbes sobrevivents. Tenim un pernil per anar tallant pel camí, sembla.

Ruta des del matí fins l'hora de dinar (la bateria de l'ifone no dóna per més):

La tarda ha passat ràpida, amb un petit galop de coneixença....l'Ali s'ha portat molt bé i hi vaig molt segura.

Anem a sopar, mentre esperem Antoinette, que encara no ha pogut arribar.

Martes, 18 de octubre de 2011. Barco de Ávila

Els nois i les altres noies s'han aixecat a ajudar l'Emilio a buscar els cavalls, que han dormit en un camp proper. Antoinette i jo hem fet festa, perque ja vam ajudar ahir per portar-los, i ens hem aixecat just per esmorzar.

Paravem en l'hostal Capra Hispanica, de Navacepeda de Tormes, i per esmorzar ens han donat pa amb oli, mantega i mermelada, suc de taronja natural i cafè casolà.

Hem tingut una baixa: Laura ha agafat un mal intestinal, potser un virus, potser una petita intoxicació de la truita d'ahir?, i hem hagut de portar un cavall a la reata, a estones, i lliure, a altres estones.

L'Emilio té un costum novedós: abans de posar la sella, empolsega els lloms dels cavalls amb pols de talc. Ell diu que és per prevenir fongs que puguin agafar amb la suor del dia.

El matí ha trascorregut pràcticament a pas, al costat del Tormes, i una mica de carretera. Com en tots els llocs d'aquesta aglutinació d'autonomies, la nova carretera ha tallat el pas dels antics camins i senders de peülla, i hem hagut de passar al costat de cotxes i camions. Potser són els trams que hem fan més por, perque el risc es multiplica. De fet, un camió massa embalat ha fet por al cavall d'en Luc que s'ha fet mal als abductors.

Dues hores després de sortir, en un revolt abandonat de l'antiga carretera, un cop passat un d'aquests poblets perduts, ens esperava un petit aperitiu amb pernil i formatge.

A l'Alia li ha donat per saltar rierols, pedres i marges, avui: Carme, ja estic preparada per l'examen de galop 2 !

Amb l'Alia

Hem parat a dinar, una hora i mitja després, un bon picnic en un poblet anomenat Aliseda de Tormes.

Ruta des del matí fins l'hora de dinar:

La siesta, alguns, s'ha posat la mar de bé. A la tarda ens esperaven dues hores de trot i galop. Els camins, com ja he comentat estan molt secs i polsosos. Crec que hem menjat més pols aquí que en el Sàhara, però les galopades han estat molt bé.

A la tarda, després de galopar pels camins, vam travessar alguns petits turonets coberts d'herba. Com que no hi havia ni carreteres, l'emilio ha deixat anar la Destinada, que ha actuat com a euga lider de la "manada":

Els cavalls sembla que prefereixen anar un darrera l'altre, seguint l'euga. Els cavalls són molt celosos dels seus peus, i els hi agrada passar per llocs segurs, o per llocs on veuen passar els altres.

Hem arribat a l'hotel Puerta de Gredos i ens hem quedat bocabadats.....4 estrelles i una pinta excepcional (les fotos les posaré a la tornada). A més, ens ha tocat una suite amb banyera d'hidromassatge, que s'ha agraït..... que lluny queda la dutxa del desert, oi nenes?

Arribada a l'hotel

Hem deixat els cavalls en un prat immens al costat de l'hotel. Estaran de maravella fins demà. Només de deixar-los s'han anat a revolcar: la seva dutxa particular.

En el parador de Gredos

2011-10-16T20:13:00.002+02:00

Hem sortit en el tren de les 10 i, oh sorpresa! hem arribat puntuals a Sants. Amb el TGV ha estat un moment arribar a Madrid. Ens ha vingut a buscar el "party taxi" de El Barco de Avila, i hem anat a Buscar a Luc i l'Andrea a Barajas.

Malahuradament l'Antoinette ha tingut un entrebanc en l'aeroport de l'Orotava i no ha pogut volar. Arribarà demà al vespre....

Deveses i vaques negres d'Àvila ens han acompanyat pel camí....

En aquest parador de Gredos és on es va firmar la Constitució del 78, i es visita la sala on es van reunir per redactar-la. Tranquil.litat no faltava, perque no se sent ni una mosca. També està ple de records del rei Alfons XII, que venia de cacera.

Hem conegut a l'Emilio, que serà el nostre guia, encara que per conéixer els cavalls haurem d'esperar a demà.

Muntanyes de Gredos

2011-10-15T18:26:00.004+02:00

La ruta d'aquest any (a part de la transhumància, que era un extra) trascorrerà per les muntanyes de Gredos, en la província d'Àvila.

El nostre guia serà l'Emilio, de l'empresa Jerebeque-trails. Per la pàgina web sembla que l'empresa està enfocada per rebre genets extrangers... Em fa l'efecte que els genets locals, en general, no senten la necessitat d'anar de ruta amb guia, ni de llogar cavalls si en tenen de propis. Aquest és tot un altre tema que ja donarà per parlar-ne'n.

La ruta és la següent:

16 de octubre, domingo: MADRID –NAVARREDONDA

Punto de encuentro aeropuerto de Madrid, transfer a Navarredonda 2 horas aprox. Parada en Avila para una corta visita a la ciudad

Cena de bienvenida en el hotel

17 de octubre, lunes: NAVARREDONDA DE GREDOS-NAVACEPEDA DE TORMES

Distribucion de los caballos el primer dia será un dia fácil y comodo montando a lo largo de valle del Tormes comida en refugio de pescadores cocinaremos una excelente paella

Tarde corta a Navacepeda

Noche y cena en el hotel

18 de octubre, martes: NAVACEPEDA DE TORMES-BARCO DE AVILA

Este es el dia mas largo de la ruta y las mas bellas vistas de la sierra de Gredos , montaremos en lo mas alto del valle del Tormes a través de pequeños y remotos pueblos de pastores comida en Lastra del Cano .

Por la tarde descendemos al valle hacia El barco de Avila con diferente paisaje

Noche y cena en el hotel

19 de octubre, miércoles BARCO DE AVILA –HOYORREDONDO

Cruzaremos el rio Tormes por el puente romano en Barco de Avila dirección a la provincia de Salamanca por una zona llana y seca, muy rural con muros de piedra donde podremos ver a los agricultores trabajando con burros. Comida en el rio Tormes

Por la tarde muchos galopes

Noche y cena pequeña casa rural

20 de octubre, jueves: HOYORREDONDO-NAVACEPEDILLA

Buenos trotes y galopes en la mañana por el valle del Corneja comida cerca del rio. Por la tarde empezamos a ascender a lo alto de la montaña

Noche y cena en el hotel

21 de octubre, viernes: NAVACEPEDILLA-NAVARREDONDA

Ascendemos a la parte mas alta de la ruta con maravillosas vistas del valle del Alberche y San Martin de la Vega cruzaremos el rio Alberche y continuamos hacia el valle del Tormes comida con la vista de los picos de Gredos enfrente de nosotros .

Tarde corta con buenos galopes para finalizar la ruta

22 de octubre, sábado:

Desayuno en el hotel salida a las 10 de la mañana para estar en el aeropuerto de Madrid a las 12 del medio dia. Vuelta pa casita....

Anem i tornem en el MD (media distancia) fins a Sants i de Barna a Madrid en TVG. Es tarda una hora i tres quarts, anant bé, d'aquí a Barcelona, i tres hores i quart fins a Atocha.

Espinavell 2011

2011-10-15T00:19:00.008+02:00

A Espinavell, llogaret del municipi de Molló, en la comarca del Ripollès, el dia 13 d'octubre és el senyalat per baixar els cavalls, eugues i pollins dels prats de muntanya, fer la tria i celebrar una fira; és la Tria dels Mulats. (Veure aquí la història)

Ja l'últim dia de la transhumància vam quedar de retrobar-nos per la tria dels mulats, per anar, en cavall, a veure en directe la baixada i arribar amb els mulats a Espinavell.

El 12 d'octubre vaig anar cap a l'Hipic Hotel, a retrobar-me amb els companys. Em va fer molta il.lusió trobar-me amb unes fotos conegudes penjades en els vidres de l'Hípic.

Vam sopar juntament amb més gent que s'havia apuntat a l'excursió i vam rememorar temps antics, amb el nostre estimat Arapajoé particular:

El dia va començar bastant malament. En teoria havíem de sortir de Camprodon a les 7 del matí, però no va sonar l'alarma del ifone, i la Montse i jo ens vam despertar just a les 7 i cinc. Corrents cap a l'Hípic, encara s'havien d'ensillar alguns cavalls, i semblava que tothom anava en retard.

En Ramon m'havia preparat en Crak, un cavall de raça anglo-àrab que coneixia de la transhumància, ja que el portava l'Enric, però jo no em vaig entendre amb ell, i no em va anar gens bé: ens vam posar tots dos molt nerviosos. Això, en general, em passa poques vegades.

Amb en Crak. I també, d'esquerra a dreta, la Montse amb en Póker, l'Helena amb l'Apolo i en Xavi amb la Juncal. Per mi, era la primera experiència de sortit amb tants genets a cavall. La primera i única vegada que ho vaig fer va ser per la cavallada de Batet de la Serra, pels volts de principis dels 90, però no recordo si èrem tanta gent.

Vaig fer servir Wikiloc per traçar la ruta amb el telèfon, però la bateria només va donar per gravar fins l'hora d'esmorzar, 14 km.

Captura de pantalla de la ruta en el Google Earth. El camí va continuar baixant cap a Espinavell i després cap a Molló i tornada a Camprodon, més o menys seguint la carretera.

Esmorzant: sembla que estem sols....

Durant la ruta en Póker va perdre les ferradures de darrera i entre això i d'altres imprevistos, vam arribar a les 11h al prat d'esmorzar, quan hauriem d'estar baixant a Espinavell amb els altres cavalls.

Com que sobrava un cavall, vam fer alguns canvis i vaig muntar l'Esclat, amb el que em vaig entendre de maravella.

Pels prats de Molló.

Espinavell al fondo. La baixadeta és espectacular! La gent comentava que, si l'època és plujosa, el descens pel barranc es complica. El sender semblava trepitjat per cent-mil peus, l'herba aplastada i la terra solta, polsegosa. El pendent molt pronunciat, fins que arribes al Ritort, el riu que passa per Espinavell, final de trajecte.

http://gerona-girona.pueblosespana.es/espinavell/

Al migdia es fa una mena de concurs morfològic i es donen premis als millors cavalls, pollins i eugues, i alguns altres. Es rifa també una pollina. Suposo que això de rifar una eugueta fa que es diversifiqui el material genètic dels ramats de cavalls. En teoria, els cavalls en la llibertat de les muntanyes, deuen formar grups de semental i euges amb pollins d'un any. Potser estant separats els diferents ramats d'un mateix ramader, i potser la rifa és la manera d'aportar sang nova... a part de tractes i compra venda de mulats, és clar.

A la tarda hi ha la tria: es separen els cavalls que aniran a la carn, els que s'han venut i els que s'han comprat.

Total hi hem estat sis hores en cavall, amb un dia espectacular, llocs que no havia vist mai, avets punxants, prats de muntanya, bosquets d'avellaners, herba verda per tot arreu...

La sortida ha servit per constatar que estic en molt baixa forma: vaig quedar rebentada, amb mal a les cames, als genolls i a l'ànima.

La setmana vinent me'n vaig de ruta per Gredos...resistiré ! aunque los vientos de la vida soplen fuerte, aunque los sueños se me rompan en pedazos...!!!

Diada castellera a Figueres

2011-10-09T22:56:00.004+02:00

Avui, amb motiu del 15 aniversari de la Colla Castellera de Figueres, hem gaudit d'uns castells espectaculars a la plaça de l'Ajuntament. A més dels de Figueres, hi han actuat els Castellers de Barcelona i els Castellers de Vilafranca.
Malauradament no he pogut quedar-me per veure totes les rondes.

Castellers de Vilafranca carregant el 4 de 9 amb folre

Moment on l'enxaneta traspassa l'acotxador

La Colla de Figueres carregant el 4 de 7 amb agulla

L'enxaneta acaba de fer l'aleta. Per dins es va carregant l'agulla

Agulla

Els Castellers de Barcelona carregant el 4 de 8

Aleta feta!!

Diada Castellera: http://www.araomai.cat/actes/i/1197

Història dels castells: http://www.claror.cat/Tot%20Claror/Reportatges/tc18%20repor.htm

Quatre de nou? folre?: aquí està molt ben explicat

Les transformacions de la papallona

2011-10-04T21:41:00.001+02:00

Article publicat al setmanari Empordà, el dimarts 27 de setembre de 2011.

Els insectes, encara que molestos i que, en general, no els tinguem amb gaire estima, són uns animals meravellosos, que pateixen enormes transformacions físiques al llarg de la seva vida. Bé que els mamífers i nosaltres els humans també ens anem transformant conforme ens fem grans, però no amb l’espectacularitat dels insectes ni amb la seva velocitat.

Els insectes formen part del filum dels artròpodes, paraula que ve a dir “potes amb articulacions”, del que formen part també les aranyes i les crustacis, com les gambes i escamarlans. Els insectes han colonitzat tots els ambients de la Terra, excepte el mar, i són la forma de vida predominant en aquest planeta. Alguns insectes han desenvolupat la capacitat de volar, i tots, sense excepció, tenen sis potes, a més de les ales, si és el cas. Fixem-nos que les aranyes en tenen vuit, i els crustacis, deu o dotze.

Tots els insectes neixen d’un ou minúscul, i comencen la seva vida en forma d’eruga, més o menys agraciada. Hi ha eruges molt maques, acolorides, i n’hi ha de blanques i bastant lletges, com les de les mosques, que podem veure menjant matèria orgànica en descomposició. Hi ha eruges que són artistes del camuflatge i n’hi ha d’altres que són ostentoses i, al mateix temps, verinoses.

Potser els més bonics de tots els insectes són les papallones. L’eruga o larva de la papallona té una gana espectacular (si heu tingut cucs de seda, ho sabreu bé) i menja voraçment. Cada eruga de cada espècie de papallona s’alimenta d’una o varies plantes en particular, i el naixement de les larves ha d’estar sincronitzat amb l’abundància d’aquesta planta específica.

La fase d’eruga pot durar setmanes o anys, depenen de l’espècie. Les larves van canviant la pell a mesura que van creixent. Però un dia determinat, l’eruga comença a fabricar fil de seda i s’embolica amb ell formant un capoll. Aquest capoll pot estar format exclusivament de fil de seda o es poden ajudar agafant fulles i branques per fer-se com un casa, amagant-se sota les pedres, de vegades dins els forats de les persianes de les cases...Les eruges busquen un lloc segur i tranquil per fer la metamorfosi.

La metamorfosi és una paraula basada en dos mots grecs que volen dir “canvi en la forma”. Durant la fase de crisàlide o pupa, la larva literalment desapareix, queda només un conjunt de cèl·lules des de les quals es forma un nou animal que serà la papallona.

Quan la papallona surt del capoll o del seu amagatall, ha d’esperar a que les ales s’eixuguin, i la seva missió a partir d’aquest moment és reproduir-se.

La majoria de les papallones no viuen massa temps. Algunes no tenen ni aparell digestiu: no tenen boca, ni estómac ni res, i l’únic que fan es trobar una parella del sexe contrari i reproduir-se (efímeres). Però n’hi ha algunes excepcions, com les papallones migratòries, que viatgen molts kilómetres per reproduir-se, amb l’excusa de temperatures més agradables per elles. N’hi ha un exemple famós, la papallona Monarca americana, que viatge de Canadà a Mèxic, i la papallona dels cards, europea, que viatge d’Anglaterra a Catalunya, on es reprodueix i quan es fa adulta, segueix el viatge de Catalunya al Marroc, on es torna a reproduir, del Marroc al Senegal i del Senegal, en direcció contrària i parant pel camí, un altre cop a Anglaterra. Aquesta papallona s’alimenta de cards i malves, i a casa nostra la podem veure a la primavera i la tardor.

Dol

2011-09-29T01:07:00.003+02:00

Si fos de l'antic Egipte, ara m'estaria tallant el cabell i rapant les celles, per demostrar el meu dolor.

En una altra època, m'esquinsaria els vestits per demostrar com em dol.

Com demostrar el meu dolor?...

El sentim tant tots!!!

16 de gener de 1994. Aquí ja erem velles amigues.

17 de setembre de 2005. A cal Sagristà

Trobarem a faltar el teu somriure

diu que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí....

Però el record de la vall on vas viure,

no l'esborra la pols del camí.

Quan arribis a dalt la carena,

mira el riu i la vall que has deixat,

i aquest cor que ara guarda la pena,

tan amarga del teu comiat.

Que siguis molt feliç

Que te vaya bonito!

http://www.rememori.com/384002:monica_simon_feliu

Domesticar i el toro Capitan

2011-09-26T21:56:00.002+02:00

- Ahh!!! - va dir la guilla -, ploraré.

- Serà culpa teva - li va dir el petit princep-, jo no volia fer-te mal, però tu has volgut que et domestiquès...

- És així - va dir la guilla

- I ara ploraràs! - va dir el petit príncep

- Segur!

- No hi guanyes res.

- Guanyo - va di la guilla - he guanyat a causa del color del blat.

I després afegí:

- Vés a veure les roses: comprendràs que la teva és única en el món. Tornaràs per dir-me adéu i jo et regalaré un secret.

El Petit Príncep va anar a veure les roses, i les va dir:

- No sou res, i no us sembleu gens a la meva rosa. Ningú us ha domesticat ni vosaltres no heu domesticat ningú. Sou com era abans la guilla, que no es distinguia d'entre cent mil guilles. Però jo la vaig fer la meva amiga i ara és única al món.

Les roses es sentien molestes sentint el petit príncep, que va continuar, tot dient:

- Sou molt boniques, però esteu buides i ningú no donaria la vida per vosaltres. Qualsevol que us vegi pot creure sens dubte que la meva rosa és igual que qualsevol de vosaltres. Però ella sap que és la més important de totes, perque l'he regada, perque la vaig abrigar amb el fanal, perque jo li vaig matar les eruges (llevat dues o tres que es van fer papallones) i és a ella a qui jo he sentit queixar-se, alabar-se i algunes vegades fins i tot callar-se. Perque és la meva rosa, al final.

I va tornar amb la guilla.

- Adéu - li va dir

- Adéu - va dir la guilla. Té, el teu secret, que no pot ser més simple: només amb el cor es pot veure bé; l'essencial és invisible als ulls.

- L'essencial és invisible als ulls - va repetir el petit príncep per enrecordar-se'n

- El que fa més important a la teva rosa, és el temps que tu has perdut amb ella.

- És el temps que jo he perdut amb ella....va repetir el petit princep per enrecordar-se'n.

- Els homes han oblidat aquesta veritat - va dir la guilla-, però tu no l'has d'oblidar. Ets responsable per sempre del que has domesticat. Tu ets responsable de la teva rosa

- Jo sóc responsable de la meva rosa...- va repetir el petit príncep per poder-ho recordar.

Capítol XXI. El petit príncep. Antoine de Santi-Exupéry

I aquí un exemple de domesticació una mica folklòric: Jose Luis y el toro Capitán, dos jubilats que recorren les places i carrers d'alguns pobles d'aquesta península ibèrica:
http://joseluispejenaute.blogspot.com/

Becquer

2011-09-23T12:09:00.000+02:00

D'adolescent llegia moltíssim les rimes de Bécquer, sempre en trobava alguna que s'avenia amb el què em passava en aquell moment. Són totes molt tristes i melancòliques, però de vegades, d'adolescent, em sentia també trista i melancòlica.

Ahir em va venir al cap la rima LXXXIII: cerraron sus ojos....

Cerraron sus ojos 
que aún tenía abiertos, 
taparon su cara 
con un blanco lienzo, 
y unos sollozando, 
otros en silencio, 
de la triste alcoba 
todos se salieron. 

         La luz, que en un vaso 
ardía en el suelo, 
al muro arrojaba 
la sombra del lecho, 
y entre aquella sombra 
veíase a intérvalos 
dibujarse rígida 
la forma del cuerpo. 
  
         Despertaba el día, 
y a su albor primero, 
con sus mil ruidos 
despertaba el pueblo. 
Ante aquel contraste 
de vida y misterio, 
de luz y tinieblas, 
yo pensé un momento: 
“¡Dios mío, qué solos 
se quedan los muertos!” 
  
         De la casa, en hombros, 
lleváronla al templo, 
y en una capilla 
dejaron el féretro. 
Allí rodearon 
sus pálidos restos 
de amarillas velas 
y de paños negros. 
  
         Al dar de las ánimas 
el toque postrero, 
acabó una vieja 
sus últimos rezos, 
Cruzó la ancha nave, 
las puertas gimieron 
y el santo recinto 
quedóse desierto. 
  
         De un reloj se oía 
compasado el péndulo 
y de algunos cirios 
El chisporroteo. 
Tan medroso y triste, 
tan oscuro y yerto 
todo se encontraba 
que pensé un momento: 
“¡Dios mío, qué solos 
Se quedan los muertos!” 
  
         De la alta campana 
la lengua de hierro 
le dio volteando 
su adiós lastimero. 
El luto en las ropas, 
amigos y deudos 
cruzaron en fila, 
formando el cortejo. 
  
         Del último asilo, 
oscuro y estrecho, 
abrió la piqueta 
al nicho a un extremo; 
Allí la acostaron, 
tapiáronla luego, 
y con un saludo 
despidióse el duelo. 
  
         La piqueta al hombro 
el sepulturero, 
cantando entre dientes, 
se perdió a lo lejos. 
La noche se entraba, 
reinaba el silencio,
perdido en las sombras 
medité un momento: 
“¡Dios mío, qué solos 
Se quedan los muertos!” 
  
         En las largas noches 
del helado invierno, 
cuando las maderas 
crujir hace el viento 
y azota los vidrios 
el fuerte aguacero, 
de la pobre niña 
a solas me acuerdo. 
  
         Allí cae la lluvia 
con un son eterno; 
allí la combate 
el soplo del cierzo. 
Del húmedo muro 
tendida en el hueco, 
¡Acaso de frío 
Se hielan los huesos...! 

………………………       
………………………

         ¿Vuelve el polvo al polvo? 
¿Vuela el alma al cielo? 
¿Todo es vil materia, 
Podredumbre y cieno? 
¡No sé; pero hay algo 
Que explicar no puedo, 
Que al par nos infunde 
Repugnancia y duelo, 
A dejar tan tristes, 
Tan solos los muertos.

Pujant per primer cop a l'Avatar

2011-09-18T22:20:00.000+02:00

El video del dia 7

Abeurar, abeurador (vocabulari relacionat amb els cavalls)

2011-09-18T20:33:00.005+02:00

abeurada f 1 Acció d’abeurar. 2 Abeurador.

abeurador m Pica o recipient on el bestiar va a beure.

abeurar v tr Donar beure als animals. REF.

Abeurant el Gipsy en la ruta del Massís de Madres, 2006.

Abeurador en el parc natural de Somiedo, Astúries 2010.

Bandolero, Chulo i Bandido bebent en l'abeurador anterior.

En Jesús és el guia d'Aventuras a caballo.

Pouant aigua per abeurar els cavalls en ple Sàhara, 2009.

Abeurant el Bilal

Un altre abeurador a la frontera d'Astúries amb Lleó, 2010

Pou per abeurar en el Sàhara 2009

Abeurador reciclat de l'Occitanne. Els Angles 2006.

Pou amb politja. Sàhara 2009.

Abeurador en la ruta asturiana.

L'abeurador del meu cavall

Vocabulari del cavall: Hipòdrom

2011-09-15T22:34:00.002+02:00

hipòdrom m Recinte on es desenvolupen curses de cavalls o espectacles eqüestres.

Hippo en grec vol dir cavall. Dromo vol dir carrer. Ref

Al costat de casa hi ha l'hipòdrom de Bàscara, on es fan curses de cavalls i també pots anar a galopar amb el teu cavall. Llàstima que la pista no sigui d'herba. Quan galopes sobre l'herba és com volar...

http://facebook.com/hipodrom.de.bascara

Vaig llegir fa poc un estudi, la conclusió del qual era que no valia la pena picar els cavalls per a que corrin més, perque, encara que els piquis, no corren més.

Personalment crec que els cavalls haurien de córrer perque els hi agrada córrer. Si jo pretengués que l'Avatar corri com un purasang i ell no ho fa, de qui és la culpa?

Una tarda a les curses de cavalls - Diari de Girona.

Vocabulari del cavall: L'OFEGADOR

2011-09-13T00:40:00.003+02:00

L'ofegador o sotagola és la corretja de la brida que passa per sota la gola del cavall per a fixar la testera i les galteres.

La testera és la corretja de la brida que va col.locada darrera el cap. També és la peça de l'arnès que cobria i defensava la part superior del cap del cavall.

La galtera és la corretja de la brida que uneix el fre i la testera tot passant per damunt la galta.

Cavall amb testera

en el torneig del Castell de Sant Ferran

El gran dia

2011-09-08T13:11:00.000+02:00

Va ser ahir a la tarda, el 7 de setembre. Ja m'havien avisat que era un moment emocionant, això de muntar el poltre el primer cop. Després d'un any i mig de coneixença mútua, de doma peu a terra....va arribar el moment de pujar. Sense pensar-m'ho massa, ja que el cap de setmana anterior li vam estar donant massa voltes, jo no estava segura, i el cavallet es va apartar i no em va deixar pujar.

A la foto ja es veu que no les tenia totes, però em negava a que ningú pugés abans que jo. Bé, la nena de la meva amiga Mònica, amb dos anyets ella i dos el cavall, ja va pujar a l'Avatar, però això no compta, no? Crec que el cavall ni es va adonar que tenia algú a sobre....

Hi ha un video: quan el tingui editat el publicaré en una altra entrada.

La doma de l'Avatar 3 - Jugant a pilota

2011-09-05T00:29:00.000+02:00

L'Avatar ja té tres anys. Aqui el veieu jugant a la pilota... no arribarem molt lluny com a futbolerus...

Algunes fotos de l'estiu

2011-08-17T23:44:00.001+02:00

Abans, pels voltants del quinze d'agost canviava el temps: tarda si, tarda no, feia una tempesta, i a la nit refrescava. Aquest any, en canvi, el temps ha canviat a estiu: està fent uns dies de calor intensa, no plou i no fa vent, tot al contrari del mes de juliol.

Aquestes tardes d'agost hem aprofitat per sortir amb cavall, i dos dies de Lluna plena hem pogut sortir a passeig, amb una temperatura molt agradable i sense mosques!!

Algunes fotos d'aquesta setmana

En Jambi observant per primer cop les ovelles. Aquests cavalls de can Fanga.....

Amb la Garbosa en el Fluvià.

La Mar i en Jambalaya al Fluvià.

Posta de Sol des de la Brava.

Girasols en el camí

Alineant la columna a can Rafa

La Duna a la Muga.

Gos de Barna intentant nedar a la Muga......

Mantis sobre la Mar (qué valenta que és aquesta noia!)

Nits de Lluna plena. Aquesta foto ha sortit d'aquí

I des de Tenerife:

Las Palmas???

Mimos.......gracias

Sense paraules

2011-08-11T10:27:00.000+02:00

Cada dia, quan em desperto penso que tot ha estat un malson, i em costa reaccionar, rentar-me la cara, mirar-me al mirall i enfrontar un nou dia, mentre em faig a l’idea de que tot és real, i està passant.

Des de fa un més, tinc una part del cervell col.lapsat i he perdut part de la memòria: sóc incapaç de recordar situacions alegres, incapaç de recordar a on he anat de vacances, com es deia aquell restaurant tant bo.....tota la meva energia està enfocada a anar endavant, sense mirar enrera, cada dia un nou pas, un pas cada dia més petit, per no arribar al final.

I segurament el final serà la solució, com sempre ho és. Però només de pensar-hi un sentiment de solitud s’apodera de la meva ànima, i un gran buit s’estén infinitament davant meu.

Aparto el pensament immediatament......no pot passar.

El mal dolent ha pillat la meva amiga, i se l’està enduent.

Tanta pena, tanta tristor, tanta impotència. Sentiments que no tenen paraules per poder-los descriure.

Al partir, un beso y una flor

2011-08-04T13:52:00.000+02:00

Dejaré mi tierra por ti
dejaré mis campos y me iré
lejos de aquí.
Cruzaré llorando el jardín
y con tus recuerdos partiré
lejos de aquí.
De día viviré
pensando en tus sonrisas;
de noche las estrellas me acompañarán.
Serás como una luz
que alumbre mi camino;
me voy pero te juro que mañana volveré.

Al partir
un beso y una flor,
un te quiero, una caricia y un adiós.
Es ligero equipaje
para tan largo viaje;
las penas pesan en el corazón.
Más allá
del mar habrá un lugar
donde el sol cada mañana brille más.
Forjarán mi destino
las piedras del camino;
lo que nos es querido siempre queda atrás.

Buscaré un hogar para ti
donde el cielo se une con el mar
lejos de aquí.
Con mis manos y con tu amor
lograré encontrar otra ilusión
lejos de aquí.
De día viviré
pensando en tus sonrisas;
de noche las estrellas me acompañarán.
Serás como una luz
que alumbre mi camino;
me voy pero te juro que mañana volveré.

Al partir
un beso y una flor,
un te quiero, una caricia y un adiós.
Es ligero equipaje
para tan largo viaje;
las penas pesan en el corazón.
Más allá
del mar habrá un lugar
donde el sol cada mañana brille más.
Forjarán mi destino
las piedras del camino;
lo que nos es querido siempre queda atrás.

Al partir
un beso y una flor,
un te quiero, una caricia y un adiós.
Es ligero equipaje
para tan largo viaje;
las penas pesan en el corazón.
Más allá
del mar habrá un lugar
donde el sol cada mañana brille más.
Forjarán mi destino
las piedras del camino;
lo que nos es querido siempre queda atrás-

Dualitat de la realitat

2011-08-04T10:29:00.001+02:00

El canvi climàtic. Part 1

2011-08-01T10:00:00.002+02:00

Article publicat a l'Empordà, el 25 de gener de 2011

A hores d’ara, la gran majoria de la població sap que la terra s’està escalfant a nivell global i que aquest augment de temperatura està provocat pel CO2, que és un gas d’efecte hivernacle que s’emet en cremar combustibles fòssils: petroli, carbó i gas natural.

I a més, aquest escalfament global es pot sentir perfectament (ara fa més calor que abans, només cal recordar el mes de gener que hem passat, amb temperatures màximes properes als 20ºC), i és el responsable tant d’inundacions com d’onades de fred i de calor en qualsevol part del món.

Doncs aquestes afirmacions no són totalment certes. La única veritat que hi ha en les línees anteriors és la que el CO2 s’emet en cremar combustibles fòssils. Per tota la resta, trobaríem importants científics que estarien a favor i importants científics que estarien en contra.

El diòxid de carboni o CO2 és un dels gasos hivernacle, però no és, ni de bon tros, el que més efecte hivernacle té. L’efecte hivernacle és el que permet la vida a la Terra: sense aquest efecte, els rajos del Sol escalfarien la Terra sense pietat i, a la nit, la Terra es refredaria, igual que passa en el desert, o en la Lluna. Però l’atmosfera, la capa d’aire que hi ha sobre la Terra, impedeix que la calor del Sol s’escapi cap a l’espai, igual que els hivernacles protegeixen els cultius de la calor o la fred excessiva. El major responsable d’aquest efecte és el vapor d’aigua. El vapor d’aigua forma els núvols, que es desplacen per tot el planeta, i és el responsable del 95% de l’efecte hivernacle.

En un dia d’estiu ennuvolat no fa tanta calor comparat amb un dia assoleiat. Una nit d’hivern ennuvolada manté la temperatura i no hi ha gelades matinals. Els núvols són com un parasol natural.

Per altra part, la quantitat de CO2 que hi ha a l’atmosfera, s’ha incrementat des dels anys 70 per la crema de combustibles fòssils. Però aquest augment no és molt important, al contrari del que pensem. Actualment la població de la península ibèrica emet més CO2 cada dia respirant que el que emeten tots els cotxes junts i les centrals tèrmiques. Hauríem de comptar també el CO2 que emeten els animals respirant. Aquest CO2 es distribueix per tot el planeta, i és l’aliment de les plantes. El mar i els oceans també s’alimenten de CO2. En els estudis climàtics, l’augment de la temperatura global de la Terra no està relacionat amb l’augment de CO2. En realitat el CO2 no augmenta la temperatura de la Terra, sinó que és al revés: quan augmenta la temperatura de la Terra, com a conseqüència, augmenta la quantitat de CO2 en l’atmosfera.

Tot això és fàcil de comprovar en les gràfiques dels estudis sobre l’evolució del clima en la Terra i la concentració de CO2, estudiada a partir de les bombolletes d’aire que es troben atrapades en els gels de l’Antàrtida i de l’Àrtic.

A partir d’aquests estudis s’ha vist que la Terra ha sofert períodes de bonança climàtica i períodes de fred intensa: les glaciacions, on pràcticament tot l’hemisferi nord del planeta estava congelat. Aquests períodes són cíclics: es donen cada 150.000 anys. Però durant aquest temps la temperatura de la Terra no va augmentant constantment; és a dir, no és cada any una mica més alta que l’anterior, sinó que hi ha d’altres cicles més petits, de més curta durada on la temperatura augmenta i disminueix, encara que la tendència general sigui cap amunt o cap avall.

Què és el que provoca aquestes variacions en la temperatura terrestre? Ha de ser algun factor molt important, que afecti tota la Terra. Pràcticament tota la comunitat científica està d’acord que el que afecta a la temperatura de la Terra és el Sol, la gran estufa.

I resulta que el Sol també té cicles: hi ha períodes que té una gran potència calorífica, i períodes de baixa activitat. Tot això ho explicarem en la propera ocasió.

Referències:

De la primera gràfica: http://www.biocab.org/Global_Warming_sp.html

De la segona: http://www.meteored.com/ram/2424/la-historia-del-clima/

-http://pintopintogorgorito.es/2010/02/21/the-skeptics-handbook-i-el-manual-del-esceptico-i-en-espanol/

-http://web.me.com/uriarte/Historia_del_Clima_de_la_Tierra/Historia_del_clima_de_la_Tierra.html

L'Avatar no sap baixar

2011-07-17T00:01:00.001+02:00

L'altre dia a Can Janot van traslladar els cavalls del camp a la feixa, on troben més ombra i bufa la marinada. A la feixa hi ha dos tipus de padocs: els que tenen pujada (la feixa té uns 10 m de pujada i a l'altre banda hi ha un camp, en una cotat més elevada) i els que no, on tot es planer. Vaig demanar que aquest any l'Avatar estigués en un dels camps que dóna al talús, per que els poltres, mentre pugen i baixen, fan exercici i practiquen l'equilibri.

Van entrar l'Avatar en el nou padoc i el van acompanyar, portant-lo de la corda, fins a dalt del turonet, on el van deixar estar, per a que baixés quan vulgués.

En principi es va quedar a dalt.

I no va baixar

A l'hora de sopar, no va baixar

L'endemà al matí, encara estava dalt la feixa....s'havia de fer alguna cosa.

Al migdia en Ramon el va salvar, posant-li la morralla i la corda, el cavall va baixar sense problemes.

A la tarda, vaig anar a veure si descobria què passava. L'Avatar, com sempre, m'esperava i, quan vaig entrar al padoc, em va seguir. El vaig saludar, i vaig enfilar cap a la feixa. El cavall em va seguir. Vaig donar la volta a un arbre i vaig baixar per l'altre costat. Però l'Avatar va pujar cap amunt.

Quan va estar a dalt, va mirar pels costats i va iniciar la baixada. Anava tant insegur que semblava un pingüí. La va costar baixar. Em mirava com si no pogués ni pensar en baixar la feixa.

I és que, pensant, pensant, aquest l'Avatar és la primera vegada en el seus tres anys de vida que s'enfrenta a una baixada!!! Sempre, sempre, sempre ha estat en terreny planer. Mai no havia pujat ni baixat res. Bé si, una vegada també va baixar un marge, amb bastant dificultat.

El vaig convidar a pujar un altre cop, però va dir que no tenia cap interés en fer-ho i que era hora de sopar.

Avui he tornat. M'ha seguit cap a dalt. també ha vingut la Duna. Hem estat tots tres una estoneta a dalt. Ja he vist que al matí també hi havia anat ell sol. Després hem baixat. He pogut fer una foto de la indecisió: l'Avatar dubtava de passar per aquí, i ha anat a buscar un altre camí amb menys pendent per baixar

Hem pujat un parell de vegades més i baixem a trot, perque ni ell ni jo no tenim gens d'equilibri. Potser aquest exercici ens servirà als dos.

Que no te cierren el bar de la esquina

2011-07-11T14:47:00.001+02:00

Noches de boda és una cançó d'en Sabina que resumeix el que s'ha d'esperar de la vida quan prens la decisió de compartir-la amb una altra persona.

Com que és un vals, des que es va publicar, en tots els casaments als que he assistit la toquen per obrir el ball. La ballen els nuvis. Sempre em queda el dubte de si escolten la lletra.

Quan la meva amiga es va casar, li vaig regalar el cd i quan li vaig donar, li vaig cantar la cançó. Tampoc sé si va pillar el missatge. És tot un conjunt de desitjos.

A mi m'agrada molt. L'escolto sovint perque és com una filosofia de vida. Carpe diem.

Que el maquillaje no apague tu risa,

que el equipaje no lastre tus alas,

que el calendario no venga con prisas,

que el diccionario detenga las balas,

Que las persianas corrijan la aurora,

que gane el quiero la guerra del puedo,

que los que esperan no cuenten las horas,

que los que matan se mueran de miedo.

Que el fin del mundo te pille bailando,

que el escenario me tiña las canas,

que nunca sepas ni cómo, ni cuándo,

ni ciento volando, ni ayer ni mañana

Que las verdades no tengan complejos,

que las mentiras parezcan mentira,

que no te den la razón los espejos,

que te aproveche mirar lo que miras.

Que no se ocupe de tí el desamparo,

que cada cena sea tu última cena,

que ser valiente no salga tan caro,

que ser cobarde no valga la pena.

Que no te compren por menos de nada,

que no te vendan amor sin espinas,

que no te duerman con cuentos de hadas,

que no te cierren el bar de la esquina.

Que el corazón no se pase de moda,

que los otoños te doren la piel,

que cada noche sea noche de bodas,

que no se ponga la luna de miel.

Que todas las noches sean noches de boda,

que todas las lunas sean lunas de miel.

Els cavalls a Amèrica

2011-07-03T01:40:00.000+02:00

Avui ha arribat l'Adolescent; havia anat de viatge amb els avis, i m'ha portat aquest panfleto tant interessant:

És una exposició temporal en el Nationat Museum of the American Indian. AQUI podeu veure que l'exposició mostra l'entrada del cavall a Amèrica i la relació amb els pobles indígenes.

Hom pensa que els antecessor del cavall van tenir el seu origen a les planúries nord americanes, i després van anar evolucionant fins convertir-se en cavall, en les praderies d'Europa.

I no va ser fins l'arribada de Colom a Amèrica que no es va reintroduir en el continent americà.

Si voleu saber la veritable història de Colom i el descobriment d'Amèrica, cliqueu AQUI.

En 1496, hi havia 20 cavalls a la illa, els necessaris per defensar-la dels atacs dels pobles que hi vivien, però es van sol.licitar més cavalls a la Corona.

La demanda de cavalls va créixer tant que al 1504 la Corona, que havia anat perdent poder en el control i la quantitat de cavalls que es portaven a Amèrica, va donar llibertat al lliure comerç, cosa que va propiciar l'arribada de més i més cavalls.

Al 1507, Ferran el Catòlic va haver de prohibir l'exportació de cavalls. Potser s'estaven quedant sense.

Font: http://www.spanishhorses.com/articles/ancce_caballoamerica.html

A partir de 1520 ja no va caldre importar cavalls d'Espanya, i les illes de Cuba i Jamaica es van convertir en proveïdores del continent.

El cavall va acompanyar els conqueridors mentre s'estenien per Amèrica del nord. Alguns cavalls s'escapaven i d'altres resultaven abandonats després d'alguna baralla amb els natius americans.

Fins aleshores els cavalls s'havien reproduit amb una gran endogàmia: creuaments entre parents molt propers: pares i filles, per exemple. Això va propiciar que uns determinats gens s'activessin (veure: Genètica dels colors dels cavalls) i bastant sovint sortien cavalls de dos colors o amb taques. Aquests eren especialment atractius pels indis, que els consideraven amb poders màgics.

La tribu de Nez Perce, que vivia entre el que és ara Washinngton i Oregón, van crear la capa apaloosa, però la majoria de les altres tribus no preferia cap color en especial.

Per saber molt més sobre l'arribada del cavall a amèrica i altres curiositats, cliqueu AQUI

Doncs l'exposició mostra alguns objectes del guarniment dels cavalls indis: les montures, una mena de cascos, mantes, cotxets de bebé, i coses curioses com aquestes:

Són màscares pels cavalls.

Aqui es veu l'exageració de sella, segurament per a les dones, perque això que sembla com un skate folrat, és una funda per portar bebés:

Es veu que les selles que fabrivaquen els indis eren molt dures i lastimaven els cavalls. Potser per això, per anar més lleugers, montaven a pèl.

Els indis es van convertir en el poble cavall, ja que en van treure molt profit, i van ser dels millors genets de món.

El cavall ensalvatgit va continuar poblant les praderies, convertit en el mustang, Des de la seva protecció, el mustang gaudeix d'una vida en plena llibertat.

En la peli Hidalgo, estrenada en castellà com a Océanos de fuego, un mustang és el co-protagonista.

Spirit, l'indomable, és una peli de dibuixos animats que també té un mustang com a actor principal. La podeu veure AQUI

Edward S. Curtis va néixer en 1858. En la treintena era fotògraf d'expedicions i poc després, s'embarca en la documentació pictòrica de la forma de vida dels natius americans. Es va integrar tant en la vida dels indis, que el van acceptar com a indi i li van permetre participar en tots els seus rituals.

Va morir en 1912

Ell ens deixà molts testimonis del poble indi a cavall, quan ja devien estar molt pressionats en les reserves.

La foto del bebé és seva, i les que enllaço tot seguit, també.

Doma natural.

Aquest és el libre amb les seves fotos i les històries.

I un altre llibre mot recomanable per entendre el final de les guerres indies, la història explicada pels vençuts:

Per Sant Joan, el primer bany.

2011-06-20T23:14:00.001+02:00

I per cumplir amb la dita, diumenge vam anar a la platja. Havíem quedat per anar d'excursió i com que feia molt bon temps, vam decidir arribar-nos a Sant Pere Pescador, i amb una mica de sort i intentant no molestar ningú, arribar-nos fins a la platja.

Cal travessar la c-31, carretera de L'Escala. Per anar ho varem fer per sobre, en la rodona per anar a Vilamacolum, i per tornar, per sota el pont de Torroella de Fluvià.

També cal travessar el pont de Sant Pere Pescador, cosa gens fàcil i agafar el camí cap a la platja. Per tornar vam agafar un pont estret de fusta, en el qual vam tenir un petit ensurt.

Mostra A la platja en un mapa més gran

Vam arribar fins a l'aigua, a primera línia, en un lloc on no hi havia ningú, només una parella amb un parell de gossos grans que es van portar molt bé.

La mica d'onades que feia va ser un gran impediment pels cavalls, en un primer moment. La Garbosa feia un pas endevant quan l'onada retrocedia i dos passos enrera quan l'onada "atacava".

La única manera que els cavalls entenguessin que podien entrar a l'aigua era que veiessin com entravem nosaltres i que no ens passava res.

Així va ser, i un rera l'altre van entrar a l'aigua i llavors, feines per treure'ls de dins!

La Garbosa, però, va estar molta estona intentant trepitjar les onades que "atacaven"' i es feia amb una falera!

En Jaume amb l'Spirit volien arribar a Mallorca.

Vam anar a dinar al parc de Sant Pere i vam tornar a casa, xino xano. La Garbo estava tant cansada que quan es va revolcar, li costava aixecar-se, i em va permetre estar al seu costat, ella estirada, jo sentada a nivell del seu cap, manyagant-la, una bona estona.

Si varem molestar algú, demano disculpes. I he aprés que per sortir d'excursió urbana cal portar una bossa per recollir les caques!!

L'hora que coincideixen les orenetes i els ratspenats

2011-06-14T22:26:00.000+02:00

Pels volts de Sant Joan o solstici d'istiu, els dies no acaben mai, i dóna temps per tot. El temps s'allarga, en sentit literal. Cap a les nou del vespre, encara amb els últims ratjos de Sol, surt la Lluna plena, il.luminant l'altre extrem del firmament. És l'hora on volen algunes orenetes, amb gana o sense ganes de dormir, i surten els ratpenats. Tots s'aprofiten de l'eclosió de les formigues: cada any per aquestes dates, una generació de formigues alades, probablement reines, abandonen el formiguer pausadament, una rera l'altre, per colonitzar nous territoris.

Al capvespre, quan puc, em sento al pati i em conecto al facebook: l'alcalde ha fet el discurs d'investidura, una amiga té un gos per adoptar, la meva cosina diu que no hi ha res com tenir cosins, una exibició de country a nosé on, un amic de la infància que ara és regidor, un ....de sobte m'adono que les orenetes volen en cercle sobre meu...Ah, no, no són orenetes només...també hi ha ratpenats.

Em fixo i ja veig les formiguetes kamikaze. L'estratègia de les formigues és pròpia de les guerres antigues: fabriquen moltes i moltes formigues que arranquen el vol una darrera l'altre, a intervals que van d'un a cinc segons. Les veus en el camp de enlairament, ficant bé les ales i, hale-hop, surten volant amb un angle de 45º, més o menys, constants en la velocitat, amunt, amunt, i, quan arriben a uns tres metres, sàss! passa una oreneta o un ratpenat i se les mengen.

I un altre, i un altre, i anar fent...

Gat tornant-se boig amb el vol dels ratpenats

Quantes formigues podran completar la seva missió? quàntes passen directament del formiguer al cicle de la vida? ....tantes preguntes...!

Tant les orenetes com els ratspenats venen dia tras dia, mentre dura aquesta abundància. Com que no saben fins quan dura la disponibilitat fàcil d'aliment, alguns dies després que s'acabin les formigues kamikaze també venen, però cada cop menys número, fins que torna la normalitat i els veus de lluny.

Ahir, quan vaig sentir el sorollet de l'aereosol, li vaig explicar tot això a la veïna, com cada any. Ella també té un camp d'enlairament en el pati, però quan veu tanta formiga esperant el torn, agafa l'insecticida i emula els japonesos quan van atacar Pearl Habor, sense pietat.

Després li va saber greu. I més quan va trobar un drac que baixava per la paret a buscar també el seu ranxo.

Sempre queda l'esperança.....

Diari de la Transhumància 2011

2011-06-06T19:21:00.010+02:00

Entre el que diuen els periodistes i la realitat, sempre hi ha un abisme de desinformació:

http://www.tv3.cat/videos/3561051/Transhumancia-turistica

Aquesta ruta de la transhumància l'organitza l'Hípic Hotel de Camprodon, juntament amb la família Moixa de Llanars, els amos de les vaques.

El Diari de Girona ho explica una mica més bé: http://www.diaridegirona.cat/comarques/2011/06/04/transhumancia-datraccio-turisme-equestre/492521.html

I aquest és el reportatge de la tele del Ripollès: http://vimeo.com/24815763

Basant-me en el diari de viatge, escric aquí les vivències d'aquests dies, inolvidables, com tantes altres estones, compartint cavalls i persones, i vaques, gossos i paparres, en aquest cas!

Transhumància 2011

Mas Falgarona. Avinyonet de Puigventós, 30 de maig de 2011.18:30

Aqui estic, arribant, intentant oblidar les obligacions, sentada en l'habitació número 7 d'aquest hotel de 4 estrelles, un lloc una mica estrany per començar el camí de la transhumància.

Tinc ganes de conéixer els meus companys de camí, que encara no han arribat. Hi ha cinc dies interessantíssims per passar: vacances a cavall. A més, diuen que vindrà la tele a filmar-nos!

00:40

Doncs encara no he parlat amb tots i cadascú dels integrants del grup per separat, però la cosa pinta moooolt bé. Hi ha madrilenyos, valencians i catalans, una parella, alguns es coneixen entre ells o són clients d'en Ramon, però sembla que passarem una bona setmana. La pastora i els seus fills semblen molt bona gent. Hem sopat al porxo de la piscina, i, al final, m'han donat una habitació per mi sola. Buenu, està bé en ser el primer dia.. Tinc un llit de matrimoni amb els llançols blancs i quatre coixins tous. Sento veus dels veïns, però no sé ben bé on sóc: entre la configuració del mas, el cava, el vi i el gin tonic, demà no sé si sabré trobar la sortida.

Ens hem presentat formalment. La gent queda bocabadada quan dius que has estat al Sàhara, però...és que és veritat, i no hi ha com el desert. No sé perquè m'apunto a fer muntanyes, deu ser per variar el paisatge de la plana empordanesa. La veritat és que trobo a faltar una mica pujar i baixar.

En Ramon m'ha dit que em toca un appaloosa...

Demà a dos quarts de vuit a esmorzar.

Bassegoda Parc, 31 de maig de 2011, passada la mitjanit
Avui ha estat un dia de contactes: amb la gent, amb els cavalls, i amb les vaques.
com que les vaques surten molt més aviat que nosaltres, i entre que ens han ensenyat els cavalls, ens han ensenyat a posar selles, etc, etc, les vaques ens han hagut d'esperar a Sant Llorenç de la Muga.
Al matí ha vingut en Jaume per veure'ns sortir.

L'equip de l'organització és el següent:

En Ramon Casas, amb l'Altiu
L'Anne, amb la Dakota
La Montse amb en Jaba
En Joan, cuiner i xòfer
En Frank, amb la guitarra i la Dakota.

I l'equip de vaquers per una setmana

En Pere amb la Juncal, que després va canviar per l'Apolo i en Taques

En Lluís amb l'Esclat
L'Helena amb en Galo
L'Enric amb el Crac
La Rosa amb l'Apolo i els altres dies amb la Juncal
L'Anna amb el Foc i altres dies amb en Taques i l'Apolo
En David amb la Mitja Lluna
I jo amb en Taques i també amb en Foc.

I l'equip de pastors:

En Carles i també el seu germà Joan i la seva mare, la Teresa
En Joel
El Romanès
I els gossos Xula i Roc (en Roc al final, va marxar a Mardrid amb l'Enric)

Un cop hem lograt muntar els cavalls, hem anat d'Avinyonet a Llers i de Llers a Terrades, passant per la Garriga i pels boscos de Palau-surroca. Aquests últims ens han costat bastant ensurts, esgarrinxades i una caiguda: estaven molt emboscats.

De Terrades a Sant Llorenç hem passat per la carretera, seguint el rastre de les vaques.

Quan hem arribat a Sant Llorenç hem trobat també els de la tele3, que estan ara en el bungalow del costat, xerrant (i això que s'han d'aixecar a les 6 del matí), i hem anat a dinar a La Muga.

Amb els de la tele3: l'Enric Oller i en Francesc

Després de dinar ja hem sortit amb les vaques. Primer haviem d'ajudar a travessar el riu. Els de la tele filmaven. En Ramon i la Montse ja savien de què anava l'assumpte i jo també m'he apuntat de seguida. La resta del grup s'ho ha mirat una mica però de seguida han agafat el truquillo. Tres del grup han marxat davant obrint camí, i els altres a darrera, seguint les vaques, per la carretera, des de Sant Llorenç a Albanyà.

Els pastors han anat posant fils als marges de la carretera, on podien, per a que les vaques no entrin en els camps, que ara estan amb el blat i l'ordi espigat i a punt de collir. Tot i així les vaques entren als camps on no hi ha fils, passen per la gespa de les cases, i la nostra feina és evitar-ho.

Tothom s'ho ha passat molt bé. La Helena i la Rosa, també l'Enrique, s'han convertit en veritables vaquers en un moment. Jo m'he quedat darrerra les vaques amb en Lluís i l'Anne, i la Teresa, la pastora, i la Xula, la gossa pastora, que fa un treball impressionant. Per mi que en Taques no és un cavall massa àgil per fer correr les vaques, però demà ho tornarem a intentar. No hem fet massa fotos, perque tothom tenim feina conduint el ramat.

La Rosa dice que le ha salido el vaquero que lleva dentro.(La tinc aquí al bungalow, que som companyes aquesta nit)

Al vespre han vingut en Ramon i en Jaume, a veure els cavalls. No s'han volgut quedar a sopar, però m'ha agradat que vinguessin.

Durant el sopar, els de la tele ens han gravat i ens han fet preguntes: ja veurem el que surt al final.

Demà l'esmorzar és a les 8. Les vaques se'n van a les 6.

Prop de la finca de Can Morató. 2 de juny de 2011, 22:30. En el tipi.

Doncs ahir no vam trobar les vaques en tot el dia. Entre pitus i flautes vam sortir a quarts de deu, i entre les equivocacions del camí i que el Taques havia perdut una ferradura, les vaques van arribar a puestu a l'hora de dinar, quan naltros feien el picnic prop del Coll del Principi.

El pitjor va ser agafar la drecera de les escaletes: alguns cavalls es van negar a pujar per aquell pas estret i ple de pedres, i vam estar una bona estona per a que passessin.

Esperant els cavalls que s'havien quedat enrera

Després del picnic vaig canviar de cavall, perque en Taques anava una mica coix, i em va tocar el Foc.

Els de la tele ja marxaven

En picnic "domingueru"

Quan vam arribar al campament els tipis ja estaven montats, i feien molt de goig. Al vespre len David es va inspirar i va montar una festa impressionant, fent dances al voltant del foc del tipi, i vam riure moltíssim. Va ser una gran festa, plena de fum i ulls vermells.

Davant del tipi

Dins el tipi

Avui ens hem aixecat a les 7, i després d'ensillar els cavalls (volia agafar l'Apolo, però no m'ha deixat que el montés), hem anat a arreplegar els vaques i portar-les a Cal Morató. Com que anàvem tard hem trotat i galopat els 4 km que ens separavem. Hem fet grups i ens hem dividit la feina d'arriar les vaques.

Amb les vaques de fons, acabada la feina

En el picnic, muntat davant els tipis, han vingut les dues noies que esperavem ahir, que s'havien perdut i van dormir al cotxe...

Dins el tipi

Després de dinar, amb l'Helena, teniem una llista de coses per fer: hem rentat els plats, hem fet fotos amb en Taques davant dels tipis, i voliem anar a buscar plantes i veure el molí, coses que també hem fet, però després de passar una bona estona tirant amb l'arc, amb els companys, i tinguent de monitor en Joan, el cuiner.

Sessió de fotos

Com si ho hagués fet tota la vida...

Demà ens hem d'aixecar a les 6:30. Tots aquí en el tipi estan dormint, jo no tinc massa son, però demà ens espera el dia més dur de la ruta.

Ja a Figueres, 4 de juny de 2011. Vespre

Tot s'acaba, i aquest matí hem arribat a puestu, i hem entrat amb les vaques pel camí ramader de Camprodon.

El dia 3, ahir, vam començar amb moltes pors i alguns accidentats, però segons en Ramon era el dia que no es podia no muntar. Es tracta de pujar al Puig de les Bruixes i travessar el Coll del Malrem per totes les dreceres disponibles, tal i com havien fet les vaques hores abans. La primera dificultat era travessar un rec amb un desnivell molt pronunciat. A més, el pas de les vaques havia deixat l'accès ple de fang i relliscós. A l'altre banda començava un sender en pujada, ple d'arbres i branques que dificultaven el pas.

Aquests senders són durs de passar, pels cavalls i per qui va a sobre. Has de confiar cegament en el cavall i molestar-lo el menys possible. Hem tingut alguns petits ensurts però es va pujar i baixar bé, alguns trams a peu.

Per primera vegada hem arribat al lloc de trobada amb les vaques abans que elles i els pastors. El picnic han estat entrepans, i el descans, merescut per tots: cavalls, vaques, pastors, genets i gossos. En Pere ha marxat cap a la seva vida real.

Dinant

Foto de grup abans que marxés en Pere.

Després de dinar els pastors han arreplegat les vaques i ens hem posat darrera de les últimes. Ens seguia una vaca i el seu vedell, que volien deixar enrere perque no era del nostre ramat. Han pensat que en el pas canadenc la vaca no ens seguiria, però el vedellet l'ha saltat i en Carles ha decidit deixar passar la mare.

Llavors hem decidit avançar les vaques i anar una mica més depressa cap a la casa de turisme rural que ens esperava. Abans, amb l'Helena, vam probar d'arriar primer una vaca, després tres, i fins a una trentena, que portavem com si res davant nostre, fins que la Teresa ens ha dit que les avancessim....

L'antic Mas Pujol és ara l'Etxenda, on ens han tractat bastant bé i les habitacions han estat una delícia després de dos dies visquen en els tipis. A la nit, en Frank no ha cantat cançons, com sempre, perque estàvem tant cansats que hem anat desfilant cap a dormir.

Al matí, després d'un bon esmorzar, hem sortit a buscar les vaques, que havien començat a caminar una hora abans. Les hem trobades per la carretera i les hem acompanyat fins a Camprodon, on ens esperava la tele i un piló de gent pels carrers, i alguns voluntaris que han volgut també arriar vaques.

L'arribada a l'Hotel Hípic ha marcat el final de la ruta. Hem dinat tots junts. A la tarda al final no hem muntat...En Subi i l'Ot m'han vingut a buscar.

A l'Hípic Hotel, final de ruta

Aquesta és la ruta aproximada:

Mostra Transhumància 2011 en un mapa més gran

Transhumància

2011-05-29T21:37:00.001+02:00

Aquesta setmana me'n vaig a portar vaques. Des d'Avinyonet de Puigventós a Camprodon, seguint un camí ramader que es fa servir des de temps immemorial. L'organitza l'Hotel Hípic de Camprodon.

Aquesta vegada no conec a ningú dels viatgers, ni al guia. Trobaré a faltar els meus companys de camí......i segur que en trobo nous caminants.

Aquest és el full de ruta que ens han proporcionat:

TRANHSUMANCIA 2011 .- En busca de la eterna primavera

Me dirijo a vosotros para presentarme, ya que seré vuestro guía durante la ruta, me llamo José Ramón Casas y ando metido en esto de la hípica desde hace unos 25 años, actualmente tengo 54, y vivo en Sant Fruitos de Bages. Barcelona.

La invitación de nuestra portada reza “suma’t a l’aventura”, nunca más cierto, preparaos a vivir unos días intensos de naturaleza y relaciones humanas, gracias a nuestros caballos y perros: y a las vacas que acompañamos en su tránsito semestral en busca de su sustento y clima adecuado, en definitiva, en busca de la eterna primavera.

Esta ruta no está exenta de dificultades, por lo que se pide la máxima colaboración de todos y funcionar como un equipo compacto; no es una simple ruta de turismo ecuestre, tenemos un cometido, hacer llegar en perfectas condiciones el ganado que transportamos, por lo que tendremos que emplear todas nuestras dotes de organización y compañerismo.

Las dificultades son que pasaremos por carreteras, poco transitadas, pero con vehículos, al fin y al cabo; bosques densos, algunos con mucha maleza, riachuelos, a veces abundantes y a veces escasos, días de lluvia y/o de frio, no lo sabemos, valles y cañadas profundas y altas montañas, caminos anchos y senderos estrechos por donde crees que no se puede pasar.

Por otra parte los hoteles y camping y el lugar de acampada escogidos son de lo mejorcito, todos con encanto y el equipo humano a nuestro servicio, de trato impecable. Lugares de descanso, olores, sensaciones y paisajes de ensueño, animales por doquier.

LUNES DIA 30 DE MAYO DEL 2011

Hora de encuentro: 19 horas Copa de bienvenida en la terraza del hotel Etiquetaje del equipaje personal para los transfers de hoteles

Lugar: Hotel Mas Falgarona Localidad: Avinyonet de Puigventós Provincia: Girona

Hotel relais **** Tel: 972.546.628

www.masfalgarona.com

Este hotel nos sirve de portal de acogida a la deliciosa comarca de l’Empordà que nos recibe y da la bienvenida a esta ruta de la trashumancia de la era moderna. Vale mas una imagen que mil palabras. Os invito a abrir el vinculo de la página Web del hotel para que podáis ya imaginaros el lugar de encuentro e inicio de nuestro viaje.

Es necesario traer junto con el equipaje un saco de dormir y una esterilla para las noches de vivac que serán miércoles y jueves. Intentar traer sólo el equipaje imprescindible y con ropa apta para montar con lluvia. Aparte también son necesarias muchas ganas de pasárselo bien y una forma física adecuada para montar unas 6 horas diarias.

MARTES DIA 31 DE MAYO DEL 2011

Hora de encuentro: 7 horas Lugar: Hotel Mas Falgarona Localidad: Avinyonet de Puigventós Provincia: Girona

Hotel relais **** Tel: 972.546.628 www.masfalgarona.com

Nos levantamos a las 7 de la mañana y después de desayunar iremos hasta la finca de los “Moixa” donde tenemos nuestros caballos y el resto del ganado para preparar la salida junto con los pastores iniciando la ruta conjunta a continuación.

La zona que pasaremos hasta llegar a Terrades, es un bosque de Garriga arbustiva y suelo calcáreo, zona de mucha piedra y de construcciones antiguas de “arquitectura tradicional del campo”, barracas de pastor y muretes de piedra de limpieza de los campos. Al llegar a la ermita de St. Quize d’Olmells la vegetación cambia completamente para convertirse en bosque mediterráneo llegando a les planes de Palau Surroca y al Castell de la Roca. De aquí a Terrades hay un suspiro, entrando justo al lado de la ermita de Sant Sebastià.

Después de un pequeño tentempié, nos separaremos del grueso del ganado que seguirá por carretera, y nos iremos a la serra de Serrallonga para así contemplar el pantano de Boadella, siguiéndolo en sentido decreciente hasta convertirse en el río Muga, que nos llevará hasta St. Llorens de la Muga donde reencontraremos el ganado y los pastores para, juntos hacer la comida-picnic del día.

Después de reposar unas dos horas aproximadamente reemprenderemos la marcha, para hacer lo que queda del camino junto con el ganado, descendiendo hasta el mismo pueblo de Albanyà e ir hasta el Camping Bassegoda, donde cenaremos y pasaremos la noche, dejando nuestros caballos junto al ganado en un campo expreso para esta función.

Si quieres ver donde dormiremos entra en www.bassegodapark.com, y verás las casitas de madera tipo bungalows de dos plazas donde pernoctaremos. Para los amantes de lo salvaje, es un sitio ideal, un rincón perdido en medio de la naturaleza y la puerta a lo desconocido, ya que en las siguientes 48 horas no vamos a encontrar civilización por ningún lado, solo vestigios de unas ermitas de los siglos XI y XII, y casas en ruinas. Nosotros solos y sin cobertura de móviles.

MIERCOLES DIA 1 DE JUNIO DEL 2011

Hora de encuentro: 7 horas Lugar: Camping Bassegoda Park 1a *** Localidad: Albanyà Provincia: Girona.

Tel. 972.542.020 www.bassegodapark.com

Nos levantamos a las 7 de la mañana y después de desayunar iremos hasta el campo donde tenemos nuestros caballos y el resto del ganado, para preparar la salida, junto con los pastores, iniciando la ruta conjunta a continuación. Preparados para vistas impresionantes y olores a naturaleza muy sugerentes.

Desde hoy perdemos de vista el asfalto y nos introducimos en el macizo del Bassegoda (895 m.) que domina todo el valle, recorriendo los caminos paralelos al “torrent del pincaró” subsidiario del río Muga, en dirección al Coll del bassegoda y al Coll del Principi, (1.172 m), donde realizaremos la comida-picnic del día.

Aquí en esta inmensa llanura abierta como un claro en este bosque de pino rojo instalaremos el campamento-vivac, en tiendas de campaña, tipo “tipi” que nos permite hacer fuego en su interior para pasar una noche encantadora, dejando que los caballos y las vacas pasten libremente.

Es de destacar el valor cultural de este valle, donde hay no menos de quince santuarios, ermitas y monasterios, todos fechados entre los años 980 dc y 1.200 dc, siglos del X al XIII. Sant Pere de Albanyà, Sant Bartomeu del Pincaró, Sant Miquel de Bassegoda y Sant Julià de Ribelles como destacados.

JUEVES DIA 2 DE JUNIO DEL 2011

Hora de encuentro: 7 horas Lugar: Campamento-Vivac “coll del principi” Localidad: Bassegoda Provincia: Girona.

Nos levantamos a las 7 de la mañana y después de asearnos y desayunar iremos a por nuestros caballos y el resto del ganado, para preparar la salida, junto con los pastores, iniciando la ruta a continuación.

Después de un inicio en suave descenso serpenteante, vadeando y cruzando el río, pasamos por la casa de la Comella que da nombre al riachuelo que vamos siguiendo y por St. Julià de Ribelles. Dejando a nuestra derecha el camino dirección al Hostal de la Muga, iniciamos la ruta hasta los llanos del “Morató” perfectamente regados por el Rio Muga, donde dejaremos el ganado para pernoctar y nosotros realizaremos la comida picnic del día. Descansaremos allí donde nos podremos bañar en las claras aguas del rio, para luego volver a caballo hasta nuestro campamento en el “coll del Principi” donde ya dormimos la noche anterior

VIERNES DIA 3 DE JUNIO DEL 2011

Hora de encuentro: 7 horas Lugar: Campamento-Vivac “coll del principi” Localidad: Bassegoda Provincia: Girona.

Nos levantamos a las 7 de la mañana y después de desayunar ensillamos nuestros caballos que estarán pastando al lado del campamento-vivac y volvemos hasta el “Morató” donde dejamos el ganado la noche anterior.

Una vez reunido el ganado y ya con los pastores empezamos la subida por un sendero que asciende lenta pero decididamente en medio de la espesura del bosque. Nos vamos a encontrar un bosque casi virgen donde nos tenemos que proteger de los arañazos de las ramas a la vez de no perder de vista las vacas y terneros que llevamos, para no perder ninguno de ellos.

A nuestra izquierda queda el “pic de les bruixes” encima de unos farallones de piedra que cierran el paso y obliga a ir hacia el coll de les falgueres, que aparece como un claro de hierba en medio de este bosque fantasmagórico que hace honor al pico que lo preside.

Estamos ya en territorio francés, con pistas anchas y mas transitables.

Descendemos hasta el rio que atraviesa el pueblo de “La Manere” para volver a ascender hasta el “coll del Malrem” otra vez en territorio nacional. Una vez pasado el coll del Malrem por un espeso bosque de hayas y robles, descenderemos suavemente hasta la carretera de “Can França”. Al llegar a este punto haremos la parada de comida-picnic. Seguiremos con nuestros caballos hasta el pueblecito de Rocabruna, donde estamos alojados en la casa de turismo rural www.etxalde.net en el interior de un bosque típico de la Garrotxa.

SABADO DIA 4 DE JUNIO DEL 2011

Hora de encuentro: 8 horas Lugar: Casa Etxalde Localidad: Rocabruna Provincia: Girona.

Tel: 972.130.317 Web: www.etxalde.net

Nos levantamos a las 8 de la mañana y después de desayunar ensillamos por ultima vez nuestros caballos y vamos hasta donde el día anterior dejamos el ganado para conducirlo por la carretera de Rocabruna hasta la Urbanización de Font-Rubí y por el camino de “coll pregon” descender suavemente hasta la vila de Camprodon que debemos cruzar forzosamente ya que está instalada encima del “pas ramader” que atraviesa el pueblo.

Luego cogeremos la carretera dirección a Setcases y haremos parada y fonda en la finca de l’Hípic de Llanars donde dejaremos el ganado y los caballos para alojarnos en el www.hipichotel.com y después de comer dedicaremos la tarde al merecido descanso.