dijous, 25 d’octubre del 2018

Mentiras

Dice Roy Galán:

Los cuernos no duelen.
Lo que duele es el engaño.
Duele que tu pareja no tenga la suficiente confianza para decirte quién es.
Qué desea.
De qué tiene miedo.
La traición no es a ti: es a un proyecto común.
Un proyecto llamado relación en la que ambas personas han de depositar la confianza en el otro.
Y si la otra persona no es honesta.
Si se oculta para ser.
Será siempre una desconocida.
Los cuernos no duelen.
Lo que duele es la mentira.
Porque el amor es un lugar para ser sincero.
Un lugar en el que poder crecer en libertad y compañía.
Un lugar en el que no te has de sentir juzgado o juzgada.
En el que te han de querer por lo que eres.
Haciendo cosas que pueden no gustarle a la otra persona.
Que no han de gustarle pero ha de saber.
Porque no puedes ser la persona que el otro quiera que seas.
No puedes estafarla vendiéndole la moto de que todo va bien.
No puedes ser perfecto para otro porque dejes de mostrarte.
Tienes que decirle cómo eres.
Y si no te quiere así.
Es que no te quiere.
Pero no trates a las personas como si fueran estúpidas.
No finjas.
Deja de falsear la realidad.
Porque no hay mayor decepción que sentir que has perdido tu tiempo con una persona desconocida.
Que después de veinte años te despiertas al lado de alguien que nunca te ha dicho la verdad.
Esa.
Que todos y todas.

Merecemos saber.

dimarts, 23 d’octubre del 2018

Descens particular a l'infern

Caminant per la vida, els mites antics m'ajuden a entendre les situacions que vaig trobant
Així, per explicar-me a mi mateixa el que m'està passant actualment, recordo el conte sumeri del descens d'Inanna a l'inframón, als inferns, i com va sobreviure a aquest viatge, que us explicaré a continuació.  Aquest conte el dedico a qui m'ha portat a baixar a l'infern, amb l'advertència que d'aquesta baixada renaixeré molt més sàvia, i molt més poderosa, com el mite.

Inanna va haver de travessar 7 portes, deixant anant tot el que portava, per arribar nua a l'infern, sense res més que la voluntat per renéixer.

Inanna és la més important deesa dels sumeris. Es relaciona amb el planeta Venus, que una temporada brilla abans que surti el Sol, després desapareix de la vista, i  durant una altre temporada es veu després que el Sol es pon.

Inanna és la Reina del Cels, i Reina de la Terra, igual que la seva germana Ereshkigal. El pare era el deu del Cel, Enlil, i la mare, la deesa de la Terra, Nanna. Inanna regnava sobre la Terra, en el món dels vius, i Ereshkigal regnava a sota la Terra, en el món dels morts.

Ereshkigal estava esposada amb Nergal, el deu de les guerres i les plagues, i tots dos eren feliços en l'inframón. Inanna  es va enamorar d'un agricultor, però es va casar amb un pastor anomenat Dumuzi. Inanna el va triar per a que regnés amb ella en la ciutat d'Uruk, donat-li molts privilegis.

El primer viatge d'Inanna va ser al Cel; va anar a veure el seu avi Enki, posseïdor de la saviesa del Gran Amunt, en forma de Me, que és la paraula que es fa servir en les tauletes sumeries que expliquen la història. Els Me representen els coneixements. Els coneixements útils, s'entén.

Quan Enki va veure la seva néta, li va fer una festa en el seu honor, i van beure molta cervesa. Enki, content, va regalar a Innana els Me. Quan se li van passar els efectes de la ressaca, Enki va voler recuperar la saviesa, però Innana va agafar els Me i se'ls va endur cap a la Terra. Innana té una amiga guerrera, la seva consellera Ninshubur, que lluita amb les set diferents classes de monstruos que envià Enki a recuperar els Me. I guanya.

La saviesa no és gratis, cal lluitar pel que vols. També jo vaig lluitar pels meus Me: un company de vida, una relació estable i basada en la confiança, una família, una casa en un poble, una feina útil que m'agrada, tenir els cavalls a casa, portar una vida tranquil.la. Aquests serien els Me.

Inanna ja havia viatjat al Gran Amunt i ara només li faltava conéixer el Gran Avall, l'inframón, el regne de la seva germana Ereshkigal.

Un dia Nergal, el cunyat d'Inanna, va morir, i els plors de la seva germana, que estava a punt de parir, es van sentir per tot arreu.

Innana, que ja no era jove, es va compadir d'ella i va decidir baixar als inferns a consolar-la, savent que la seva vida corria perill, perque dels inferns, ningú torna viu....

Aquest darrer any i mig, he estat molt pels meus amics, i poc per la meva parella, ja que ja donava la nostre relació per madura i feta, i amb el Me de la confiança, pensava que no teniem secrets l'un per l'altre, i que ell necessitava temps per a ell, per la situació familiar que travessàvem.

Inanna va teixir un pla d'emergència: li va encomanar a Ninshubur, la seva amiga, que si no tornava al cap de tres dies, anés a buscar ajuda als seus familiars, tocant el tambor del dol i mostrant el dolor per la seva pèrdua. Li va dir que no parés fins que trobés ajuda. I llavors, vestida amb les millors gales, va encaminar les seves passes cap a l'infern.

Va posar sobre el seu cap la shugurra, la corona de les planes
Va pentinar sobre el seu front els riscos foscos.
Va lligar el collar de petites peces de lapislàzuli al voltant del seu coll,
va deixar que la doble filera de peces descansés sobre el seu pit,
Va embolicar la túnica real al voltant del seu coll.
Va untar els seus ulls amb l'ungüent anomenat "que vingui, que vingui",
es va lligar el pectoral anomenat "vine, home, vine" sobre el seu pit,
Es va posar la pulsera d'or en el seu canell,
i portava a la mà la vara de mesurar i la línia de lapislàzuli.

En la primera porta, el porter del Gran Avall va avisar Ereshkigal que la seva germana la volia veure. Ereshkigal, enfadada amb el món, enrabiada per la mort del seu marit, i amb les incomoditats de qui està a punt de parir, va ordenar que tanquessin les set portes de l'infern, i que només es deixés passar a Innana per una escletxa petita, de manera que a cada porta hagués de deixar alguna cosa.


Neti va obeïr les paraules de la seva reina.
Tancà fermament les set portes de l'inframón.
Després va obrir la porta exterior.
Li va dir a la dona:

"Vine, Inanna, entra"

Quan va entrar a la primera porta,
li va ser treta la shugurra, la corona de la plana.

Inanna preguntà:
"Què és això?"

Li van contestar.
"Silenci Inanna, els costums de l'inframón són perfectes.
No es poden qüestionar."


En la primera porta, la relació estable i confiada va desaparéixer.
En la segona porta, em vaig tallar la meva melena, 30cm de cabell.
En la tercera porta, la vida tranquil.la es va esfumar.
En la quarta porta, es va quedar el projecte de vida, la meva feina agradable.
En la cinquena porta, em van arrebatar el cavall i les dues eugues, i també els gats
En la sisena porta, el meu fill va marxar a estudiar a fora
En la setena porta, la casa somiada, en un poble fantàstic en tots els sentits.....es fa esfumar

Innana va arribar davant la seva germana nua.


Nua i inclinada, Inanna va entrar en la sala del tro 
Ereshkigal es va aixecar del seu tro.
Inanna comença a apropar-se al tro.
La van envoltar els Anunna, jutges de l'inframón.
Van pronunciar sentència en contra seva.

Ereshkigal va cridar i picar a la seva germana. La va matar. I va manar que la penjessin d'un ganxo a la paret, fins que el seu cos es podrís. I així és va fer.



I llavors és quan una es pregunta què va fer malament.

I és llavors quan els amics juguen el paper fonamental.

Van passar tres dies i tres nits, i Ninshubur es va posar de dol, i tocant el tambor va anar a buscar al pare d'Innana, Enlil, senyor del Vent. Tammateix Enlil va dir que ja se sap que de l'infern no surt ningú. I no la va ajudar.

Ninshubur va seguir el pla i va anar a buscar la mare d'Innana, Nanna, la Lluna Plena. Li va a venir a dir el mateix: que ella s'ho havia buscar i qui va a l'inframon, no en torna.

Vaig tenir atacs d'angoixa. Vaig visitar dos metges. Un cop m'hi van portar els meus pares. Els metges deien que "això és el pa de cada dia", i que prengués pastilles, ansiòlitics i antidepressius. I injeccions de vitamina B12, que fan veure la vida de colors. M'hi vaig negar.

Ninshubur va continuar i va anar al temple d'Enki, l'avi d'Innana, que es va interessar de seguida pel què havia passat. De sota les ungles va treure una mica d'alló que queda sempre, i va donar forma a dues criatures: un kugarra i un galatur, que no eren ni mascle ni femella, i els hi va donar també l'aliment de vida i l'aigua de vida, respectivament. I els hi va dir què havien de fer.

Agraïda als amics que m'han ajudat.

Només tenien que lamentar-se amb Ereshkigal, que anava de part. Enki els hi va dir que es lamentessin amb ella, i que quan ella esstigués agraida amb ells per lamentar-se amb ella, demanessin el cadàver d'Innana que estava en el ganxo de la paret. Llavors, amb l'aliment i l'aigua de vida, la podien ressucitar.


El kurgarra i el galatur van obeir les paraules d'Enki.
Van partir amb rumb a l'inframón.
Com mosques, s'esmunyiren per les escletxes de les portes.
Van entrar en la sala del tro de la Reina de l'Inframón.
No hi havia llençol que la cobrís.
Els seus pits estaven descoberts.
Els seus cabells s'arremolinaven al voltant del seu cap, com serps.

Ereshkigal es lamentava:
“¡O, O, el meu adins!”
Ells es lamentaren:
“¡O, O, els teus interiors!”
Ella es lamentava:
“¡O, Ohhhhh, els meus afores!”
Ells es lamentaren:
“¡O, Ohhhh, els teus exteriors!”
Ella gemegà:
“¡Oh, Oh, el meu ventre!”
Ells gemegaren:
“¡Oh, Oh, el teu ventre!”
Ella gemegà:
“¡Oh! ¡Ohhhh! la meva esquena!”
Ells gemegren:
“¡Oh! ¡Ohhhh! la teva esquena!”
Ella suspirà:
“¡Ah! ¡Ah! el meu cor!”
Ells suspiraren:
“¡Ah! ¡Ah! el teu cor!”
Ella suspirà:
“¡Ah! Ahhh! el meu fetge!”
Ells suspiraren:
“¡Ah! Ahhh! el teu fetge!

Ereshkigal s'aturà.

Els va mirar.

Els hi va preguntar:


“¿Qui sou vosaltres  
que us lamenteu, gemegueu i suspireu amb mi? 

Si  sou déus, us haig de beneïr.
Si sou mortals, us faré un regal 

El kugarra i el galatur van demanar el cadàver de Inanna. El van despenjar del ganxo. Li van donar l'aliment de vida i l'aigua de vida, i Innana va ressucitar.

Molt agraïda als amics: s'han lamentat amb mi, m'han escoltat, m'estan donant aliment i aigua de vida.

Innana va voler marxar el més ràpit possible de l'inframon, però els jutges Annuna la van aturar de nou, i li van recordar que ningú pot sortir del Gran Avall.

Si ella marxava, havia de deixar algú en el seu lloc...


Mentre Inanna pujava de l'inframón,

Els galla, els dimonis de l'inframón es van enganxar al seu costat.

Els galla són demonis que no coneixen aliment, que no coneixen beguda, 

Que no mengen ofrenes, que no beuen libacions,

Que no acepten regals.
No gaudeixen d'enamoriscaments.
No tenen nens dolços als qui besar.
Arrenquen la dona dels braços del seu espòs, 
Arrenquen el nen dels genolls del seu pare,
Roben la núvia de la seva llar de casada.


Els dimonis es van enganxar a Inanna.




Van trobar Ninshubur que esperava a la sortida de l'infern, vestida de dol. Els galles van preguntar a Inanna si volia canviar-se per ella.


No! Ninshubur és el meu suport constant. 

Ella és la meva sukkal qui em dóna consells savis. 

Ella és la meva guerrera que lluita al meu costat. 
No va oblidar les meves paraules.


Evidentment, va dir que no.


I va seguir el camí envoltada de dimonis i amb la seva amiga (les meves amigues) al costat.

Seguint el cami a casa, es va trobar amb els seus fills: primer Shara i després Lulal, tots dos vestits amb rampoines. Els galles li van dir que s'emportaven, cada vegada, un dels seus fills en comptes d'ella. Evidentment, va dir que no.

El meu fill i jo mateixa ens hem estat adaptant a la situació, a les pèrdues, al canvis. Hi ha hagut ràbia, ira, amor, entre nosaltres. Abans que ell hagi de baixar a l'infern, m'hi quedo jo.

Inanna i els seus dimonis enganxats van arribar a Uruk, i allà van trobar el seu marit, Dumuzi, sentat en el tron, i habillat amb vestits de festa:


En Uruk, al costat de la gran pomera,
Dumuzi, l'espòs d'Inanna, estava vestit amb les seves brillants túniques.
Estava sentat en el seu magnífic tro; no es va moure.

Los galla el van agafar per les cames.
Van buidar les seves set mantequeres.
Van trencar la gralla que el pastor estava tocant.

Inanna va clavar en Dumuzi l'ull de la mort.
Va parlar contra ell la paraula d'ira.
Pronuncià contra ell el crit de culpa:
“emporteu-vols-el! Preneu a Dumuzi!”
Els galla, que no coneixen menjar, que no coneixen el beure,
Que no mengen ofrenes, que no beuen libacions,
Que no acepten regals, es van apoderar de Dumuzi.
El van fer parar, el van fer sentar.
Colpejaren al espòs d'Inanna.
El van apunyalar amb destrals.


I se'l van portar a l'inframon. Encara que Dumuzi va protestar.

Dumuzi es va escapar per un temps dels dimonis, però al final els galles el van portar al Gran Avall.
Al poc temps, Inanna va trobar a faltar el seu espòs.
L'enyorava
Només enyorava les coses bones.
Nostàlgia.

Però això ja és una altre història.

I aquesta marca el final del dol. Comença una nova vida.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Fonts:

https://sobreleyendas.com/2011/02/11/el-mito-sumerio-de-inanna-y-ereshkigal/

- El poema traduït al castellà: http://inanna.iszaevich.net/book/export/html/1.html

- Com Innana va anar al cel a buscar la sabiduria: https://elartedelacalma.com/inanna-y-el-tarot/

https://sobreleyendas.com/2011/02/11/el-mito-sumerio-de-inanna-y-ereshkigal/

- Il.lustració: http://christineandreae.com/tag/inanna/





dilluns, 15 d’octubre del 2018

Motius, en sobren.


Este adiós no maquilla un hasta luego..
Este nunca no esconde un ojalá.
Estas cenizas no juegan con fuego.
Ese ciego no mira para atrás.

Este notario firma lo que escribo.
Esta letra no la protestaré.
Ahórrate el acuse de recibo
Estas vísperas son las de después

A este ruido, tan huérfano de padre,
no voy a permitirle que taladre
un corazón podrido de latir.

Ese pez ya no muere por mi boca.
Ese loco se fué con otra loca.
Estos ojos, no lloran más por ti.

Esta sala de espera sin esperanza.
Estas pilas de un timbre que se secó.
Este helado de fresa de la venganza.
Esta empresa de mudanzas
con los muebles del amor.

Esta campana muda en el campanario.
Esta mitad partida por la mitad.
Estos besos de Judas, este calvario.
Este look de presidario.
Esta cura de humildad.

Este cambio de acera de mi cadera.
Estas ganas de nada, menos de ti.
Este arrabal sin grillos en primavera.

Ni espaldas con cremallera,
ni anillos de presumir

Esta casita con muñecas de alterne.
Este racimo de pétalos de sal
Este huracán sin ojos
que le gobierne.
Este jueves, este viernes, y el miércoles que vendrá.

No abuses de mi inspiración.
No acuses a mi corazón,
tan maltrecho y ajado
que está cerrado
por derribo.
Por las arrugas de mi voz,
se filtra la desolación
de saber que estos son
los últimos versos
que te escribo.

Para decir adiós a los dos nos sobran
los motivos.

Este museo de arcángeles disecados.
Este perro andaluz sin domesticar.
Ese trono de príncipe destronado.
Esta espina de pescado.
Esa ruina de Don Juan

Esa lágrima de hombre de las cavernas.
Esa horma del zapato de Barba Azul.

Que poco rato dura la vida eterna!!
Por el túnel de mis piernas,
entre Córdoba y Maipú.

Esta guitarra cínica y adolorida
con su terco knock
knockin'on heaven's door.
Estos labios que saben a despedida,
a vinagre en las heridas,
a pañuelo de estación.

Este ladrón aparcado en tu toga.
La rueca de Penélope en Luna Park
Esos dedos que sueñan que me desnudan.
Esta caracola viuda,
sin la pianola del mar.




diumenge, 23 de setembre del 2018

Ja no compto els dies

En els darrers mesos, m'he sentit molt acompanyada dels amics. Curiosament, alguns han desaparegut, i d'altres s'han mantingut, i n'he recuperat de vells, i la seva amistat i companyia ha estat com un bàlsam pel meu cor ferit.

Ara, per tots ells, els dedico aquesta bonica cancó de Lluís Llach; em sembla que resumeix una mica els sentiments.



Tinc un clavell per tu,
que m'han dit que tens pena al cor,
i tristesa als ulls.
Jo només passava, ni sé on anava, però penso que...

Tinc un clavell per tu,
si és que tens el cor malalt d'amor,
o el cap malalt de món,
o et sembla tan difícil veure una finestra. I tanmateix...

Au! Vinga, amunt, amunt.
Obre els teus ulls i amunt.
Puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.

Tinc un clavell per tu,
sé que potser em poso on no puc,
però un somriure teu
em faria un sant amb la feina acabada. I és així que...

Tinc un clavell per tu.
Apa! Pren-lo, doncs.
Per què esperar més,
mira que el temps passa. I tanmateix...

Au! Vinga...

Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.

Au! Vinga...

dissabte, 1 de setembre del 2018

CC postes de sol XX años


TEMPS PERDUT

(mmmm.....el contrabaix...mai hagués dit que el trobaria a faltar..)



Qué te importa que te ame,
si tu no me quieres ya.
El amor que ya ha pasado
no se debe recordar.
Fui la ilusión de tu vida
un día lejano ya.
Hoy represento el pasado,
no me puedo conformar....


Si las cosas que una quiere, se pudieran alcanzar!
Si tu me quisieras lo mismo, que veinte años atrás...
Con qué tristeza miramos a un amor que se nos va...y
Es un pedazo del Alma, que se arranca sin piedad!

Sovint somio que tornes al meu costat,
que m'agafes les mans i les omples
d'immensitat,
d'immensitat...

Però ja no seràs tu. Ni jo la mateixa. Això s'ha acabat


diumenge, 12 d’agost del 2018

CLXXX dies solars

Pels 6 mesos. Per que la vida continua.
Per que fent camí és una cançó icona,
una guia de la meva vida
des del meu primer desamor.

Aquest ha estat el segon.
Molt més dur que el primer.
Moltes més apostes en joc.

La vida passa.

Fent camí



Fent camí per la vida
em tocarà menjar la pols,
ficar-me dins del fang
com ho han fet molts,
compartir el poc aliment,
que porto al meu sarró,
tant si m'omple de joia
com si em buida la tristor.

Vindran dies d'angoixa,
vindran dies d'il·lusió,
com la terra és incerta,
així sóc jo,
dubtaré del compromís
i a voltes diré no,
o em mancarà quan calgui,
decisió

Però lluny a l'horitzó amb la llum resplendent
ja lliure d'engany la força del vent
m'empeny endavant
veuré milers com jo són els homes
que van vencent la por. 

Alleugeriré el pas 
(és la joia i l'esperit)
duent amb mi el sarró,
 (la força i el crit)
que em guia endavant

i avivaré amb el cant 
tan lleuger 
el pas dels meus companys

Endavant!

FRAM

dissabte, 11 d’agost del 2018

7 llunes noves

Buscant el camí...


Todo el mundo sabe que es difícil encontrar 
en la vida un lugar 
donde el tiempo pasa cadencioso y sin pensar 
y el dolor es fugaz. 
A la ribera del Duero 
existe una ciudad 
si no sabes el sendero 
escucha esto:

Lentamente caen las hojas secas al pasar 
y el Cierzo empieza a hablar. 
En una tibia mañana el sol asoma ya 
no llega a calentar.

Cuando divises el monte de las Ánimas 
no lo mires, sobreponte 
y sigue el caminar.


Bécquer no era idiota ni Machado un ganapán 
y por los dos sabrás 
que el olvido del amor se cura en soledad, 
se cura en soledad. 
A la ribera del Duero 
existe una ciudad. 
A la ribera del Duero 
mi amor te espero.

Voy camino Soria, 
¿tú hacia dónde vas? 
Allí me encuentro en la gloria 
que no sentí jamás.

Voy camino Soria 
quiero descansar 
borrando de mi memoria 
traiciones y demás, 
borrando de mi memoria 
camino Soria.

A la ribera del Duero 
existe una ciudad. 
A la ribera del Duero 
mi amor te espero.

Voy camino Soria, 
¿tú hacia dónde vas? 
Allí me encuentro en la gloria 
que no sentí jamás.

Voy camino Soria 
quiero descansar 
borrando de mi memoria 
traiciones y demás, 
borrando de mi memoria 
pasiones y demás.

Todo el mundo sabe que es difícil encontrar .....
lentamente caen las hojas secas al pasar, 
Bécquer no era idiota ni Machado un ganapán, 

..... el olvido del amor se cura en soledad.
Camino Soria.

dijous, 2 d’agost del 2018

Dia 170.

Minva la Lluna un altre cop, i la tristor s'apodera un altre cop del meu cos.
Després de quasi sis mesos, sé que aquests sentiments son cíclics, com la Lluna
I tinc molt clar que

CADA DIA ÉS UN NOU PAS (Esquirols)

Sovint amic, massa sovint
palpo l'angoixa dins el pit
moments oscurs de llarga nit
solquen el dur camí, que hem escollit.

Potser amb el crit
potser amb les mans
obrirem pas,farem un cant
que vibrarà i es farà gran
com el dia que creix a cada instant

Portbou, 31 de juliol de 2018


I el nostre esforç esperançat, 
lluita fidel
serà com l'arbre que és valent
a cops de pluja, a cops de vent.

Cada dia és un nou pas
cada nit un nou repós
cada gota de rosada, nova frescor

Sovint amic, massa sovint
sento que som poble oprimit
que ha begut dolços vins d'oblit
i al compàs de la por
es va destruint.





dijous, 19 de juliol del 2018

Dia 156 - Quart creixent de Lluna.

NO VOLVERÉ




Cuando lejos te encuentres de mi 

Cuando quieras que esté yo contigo 
No tendrás un recuerdo de mi 
Ni tendrás más amores conmigo
Te lo juro que no volveré 

aunque me haga pedazos la vida 

Si una vez con locura te amé,
ya de mi alma estarás despedido
No volveré 

Te lo juro por Dios que me mira
Te lo digo llorando de rabia
Yo, no volveré
No pararé
hasta ver que mi llanto ha formado 
un arroyo de olvido anegado 
donde yo tu recuerdo ahogaré.
Fuimos nubes que el viento apartó.

Fuimos piedras que siempre chocamos.
Gotas de agua que el sol resecó.
Borracheras que no terminamos.
En el tren de la ausencia me voy, 
mi boleto no tiene regreso.

Lo que tengas de mi te lo doy 

Pero NO te devuelvo tus besos.
No volveré 

Te lo juro por Dios que me mira 
Te lo digo llorando de rabia 

No volveré
No pararé 

hasta ver que mi llanto ha formado 
un arrollo de olvido anegado 
donde yo tu recuerdo 
ahogaré.

divendres, 13 de juliol del 2018

Divendres tretze

Cinc - V - mesos. Sis - VI - Lunes noves. Cent cinquanta - CL - dies de Sol

Lágrimas negras

A sota, cinc versions diferents de la mateixa cancó,


Aunque tu me has echado en el abandono
aunque ya se han muerto todas mis ilusiones,
en vez de maldecirte con justo enojo
en mis sueños te colmo
en mis sueños te colmo
de bendiciones.

Sufro la inmensa pena de tu extravío

Y siento el dolor profundo de tu partida

Y lloro
 sin que sepas que el llanto mio,

tiene lágrimas negras

tiene lágrimas negras
 como mi vida.

Tu me quieres dejar, yo no quiero sufrir

Olvídate de mi

La darrera que he descobert




La meva preferida, una versió fresca, la segona part de la qual és un caos, com la meva vida.



La versió de la Lila Dows, amb gran orquestra

Es que yo tengo una mala maña
que a mi misma me da pena: 
yo me acuesto en cama extraña
y amanezco en cama ajena



Bebo Valdés i Diego "El Cigala" i els altres músics, per relaxar-se

Agua del limonero
Agua del limonero
Si te acaricio la cara
tienes que darme un beso




Cèlia Cruz en els anys 50, azúcar!!



Contigo me voy, mi santo, aunque me cueste morir
Por que no quiero llorar lágrimas negras por ti

Por que no voy a llorar

dimarts, 3 de juliol del 2018

Un dia qualsevol, el 141. ARRELS





Cal que deixi la meva casa
i prengui el bastó.
Cal que amb una esperança trenqui
la tristor.



Faré una cabana, de pedra i de fang
on la terra em doni el meu guany.


Plantaré les meves arrels, creixent de cara al cel
donaré fruit abundós
i l'hivern em despullarà
de neu em cobrirà.
Neu que fondrà a poc a poc.



Després de la lluita intensa, 
vindrà el repòs.
Deixaré la terra adobada
pel meu esforç.



Els fills que em segueixin
potser marxaran,
però vagin on vagin,
constants

Clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel
i donaran fruit abundós...


Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó


Cal que amb una esperança trenqui la tristor.


Cal que neixin flors a cada instant, també.




dimarts, 26 de juny del 2018

Albanyà, el pont d'en Bertran

És una ruta d'un dia, amb les eugues de Tatanca, i la meva Lola, fins al mas d'en Bertran, banyar-se a la Muga, i tornar a Albanyà.


Va ser el passat dia de Sant Joan, i per mi va ser el primer bany....de suor i de Muga.

Pujar i baixar muntanyes de l'Alta Garrotxa que no tenen res a envejar a les del Pirineu.

Prats ombrívols plens de papallones, herba i ginesta per tot arreu. I la Muga. 

I, per descomptat, la millor companyia. Gràcies a la Núria i a la Rosa per les fotos.







Al fons es veu el mas d'en Bertran
Per saber-ne més: http://lamiradadeloliba.blogspot.com/2015/05/el-colomer-del-bertran.html


La Lola i jo


dimecres, 20 de juny del 2018

Solstici d'estiu

És el primer cop que narro en "directe" el ritual de foc, aigua i herbes que oficiaré para a mi mateixa, ara, la nit del solstici d'estiu, l'últim a Mascamins.


Aigua del pou-cisterna que m'ha ajudat a treure un Amic que es diu Joan, precisament.

Una espelma vermella per simbolitzar l'estiu, al mig dels pots d'herbes que s'estan macerant: calèndula i herba de sant joan. Aquest any és increïble la quantitat d'herba de sant joan que hi ha als camps erms de l'Alt Empordà!!

Una figureta de la vulva, la part més sagrada, i una d'una dona embarassada, per simbolitzar la fecunditat de la primavera que passa i l'estiu que està per passar.



Llum màgica al costat de l'altar.



El Sol es para. El temps no passa

El ritual consisteix en recollir 7 herbes diferents i macerar-les en aigua (del pou) durant la nit del solstici  d'estiu. Aquesta aigua, recull propietats cosmètiques i màgiques, i al matí del solstici, t'has de rentar la cara amb ella.







HERBES QUE HI HE POSAT

 Donzell, Artemisa absenthium, d'olor i gust amarg. Per les amargures d'aquests últims quatre mesos, per les de la vida.


 Pètals de rosa, Rosa spp., que l'amor s'hi posa. 
Per que tornaré a confiar.
Per que trobaré l'amor.
 Salvia, Salvia officinalis, de què vols morir, si tens sàlvia al teu jardí?.
L'herba de les dones, la que cura, la que et salva.
 Flors de lavanda, Lavandula officinalis, de color lila i olor a calma.
 El cel ponent de l'estiu.

 Flors de malva, Malva sylvestris, suaus i emolients.


Fulles de llorer, Laureus nobilis, per simbolitzar el triomf a la feina.


I cireres. Per que em venia de gust, i eren taan boniques!!!

I la propera foguera, crema tot el que no vols del passat per deixar espai a les coses noves!!

Amb Amor





LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011