dijous, 18 de desembre de 2014

S'apropa Nadal

i a mi em dóna la impressió que s'escapa la vida, que el temps passa molt ràpit.

Per tant ja he escrit la carta als reis, i com que ja tinc una euga, doncs demano...: una sella!!

Vaig comprar una lexus, quan tenia la Bandolera , a l'any 2007. He montat molt en ella, amb la Bando i amb la Garbosa, i també amb l'Avatar. LA veritat és que és una bona sella. Encara és útil i potser l'engrassat dtres o quatre vegades, en aquests 7 anys.

Li va anar bé, doncs, a quasit tots els cavalls, però, en posar-la a sobre la Lola....fracàs! L'euga és molt ample. I jo que sóc una capficada, doncs vaig muntar amb aquesta sella amb la Lola, i l'any passat, vaig caure dos cops. La sella es va girar en les dues ocasions.

Lexus
Vam pensar que era la cinxa, un disseny nou, que portava, i vaig tornar a la cinxa de neopré. I vaig tornar a caure. I, normal, perque la sella no és prou ample, i gira.

La Sofi em deixa una sella ample, que, desafortumadament per mi, la fa servir molt, i m'he vist obligada a provar de muntar a pèl.

I l'euga, la veritat, és molt còmode per muntar sense sella. Tot i que no és físicament gaire recomenable, així que les sessions han estat curtes.

La primera va ser tornant de Cadaqués, el 16 de novembre. Les fotos són fetes d'en Luc.



Dirigint l'orquestra...









dilluns, 17 de novembre de 2014

Cadaqués - Port de la Selva, anar i tornar

Aquest cap de setmana, divendres 14 i dissabte 15, La Julie, en Luc i jo vam agafar els tres cavalls de Mas Duran i, apa, cap al Port de la Selva, a veure si hi arribem.

Ho teniem previst de fa moltíssim temps, però costava trobar el forat per poder-ho realitzar. Una excursió de dos dies, amb uns cavalls poc habituats a passar la nit fora de casa. En principi havia de portar la Lola, però els problemes logístics es multipliquen si cal un remolc, i vam decidir d'anar amb els dos cavalls de la Julie: Paprika i Caramelo, i en Xaman, el tercer cavall de Mas Duran.


Sortida des del Mas Duran. Antoanetaaaaaa!!!


Fa molta impressió baixar per la carretera a PortLligat, cap a la rotonda d'entrada a Cadaquers. No és una cosa que una faci normalment.


Els cavalls defequen quan es relaxen després d'estar estressats o nerviosos. Cal recollir els excrements.


Enfilant el Camí de l'Aigua. És aquell camí que queda a la dreta, a l'altre costat de la vall, quan hom baixa a Cadaquers des de Perafita. Al mig queda la riera de Sant Vicenç, o riera de Cadaquers. És un camí que representa un fita aconseguida: he passat n vegades per la carretera i sempre, sempre, m'inaginava per aquell camí a cavall. I l'altre dia, el somni és va fer realitat.

 Encara que part del camí el vaig fer a peu...
Arribada al Celler Perafita. Creuarem la muntanya del Pení per no passar per la carretera.
Mas de la Llobatera,.


 Preparant el Picnic. Hora de dinar.

 Caramelo. 

El Yin i el Yang pasturant en els camps del Mas Llobatera. La majoria de les fotos d'aquesta emtrada són d'en Luc.

Després de dinar, vam enfilar cap al Mas Romanyac, i vam enllaçar amb la GI-620, que és la carretera que baixa de la base del Pení, l'Estació de Vigilància Àerea núm 4, una de les més antigues de la península.

La GI 620 desemboca en la GI 614, que és la carretera que puja des de Roses, i, per evitar accidents, en l'enllaç hi ha una mena de rotonda. La carretera que baixa de la base no és gaire transitada, així que no pensàvem tenir cap problema.

Però casualitats de la vida, vam passar amb els cavalls just a l'hora de sortir de la feina, i vam coincidir a la carretera amb al menys 8 cotxes i algunes motos. Els cavalls es van portar estupendament.




Més o mens, aquest és el pendent de la pujada que hi ha a continuació del canvi de sentit. El petit puig no té nom en el mapa de l'Institut Cartogràfic, però la vista des del cim és increïble, en un dia ennuvulat com el divendres. Per localitzar-lo millor, poso també l'ortofoto. El camí que es veu és per on vam passar



Des de dalt del Puig Inominat.







Passem pel Serrat de Can Berta però no arribem al Coll de Sant Genís. Abans trenquen per la pista que porta a Selva de Mar.


Vista al Port de la Selva


Arribada a La Selva de Mar i camí lateral fins a El Port de la Selva. Així dóna gust passar per la carretera, sense molestar a ningú i separats físicament dels cotxes. Molt bona idea!. El primer pont de fusta sobre el rec va costar de passar. Van tardar com tres minuts en convéncer als cavalls que podien passar sense problemes.


Arribada a El Port de la Selva. Els cavalls es queden en el pati d'en Vergés, al costat de la Gasolinera. Els anem a veure dues vegades abans d'anar a dormir.


Vam passar una bona vetllada sopant a casa d'un amic de la Julie. L'endemà, ens vam aixecar aviat per donar d'esmorçar als cavalls; estaven perfectament, tot i que Paprika s'havia quedat trabada, amb la corda entre les cames.


Sister & Family


Netejant el pati. Els cavalls van haver de passar la nit lligats. Una gran prova per a ells.


Pujant la pujada de Mas Estela. L'endemà vam agafar la carretera de Sant Pere de Rodes i des d'un revolt molt tancat, el primer quan s'acaba la urbanització, s'agafa el camí que voreja el Puig Dijous, per l'altre banda de la riera de la Selva. 

El camí és fàcil, agradable i de baixada, fins que en creuar la riera, s'arriba al vell Molí, i a la font dels Lledoners, però no hi ha pas per cavalls. El camí s'acaba. Només una mena de corriol amb escales fetes amb pedres i estret, s'enfila cap a munt fins trobar el camí pel que haviem arribat ahir. La Julie va anar a veure si podríem passar i si, ens vam atrevir. No hi ha mai fotos d'aquests moments, cal concentració, i, tot i que les escales giraven 90 graus en un moment donat, vam passar tots sis sense problemes.



Picnic del migdia. Molt bon temps



Baixant i pujant pel camí que passa pararel.l a la carretera de Roses. Però sembla que hom estigui en un altre món.



La Barraca d'en Tomàs ..... (no vaig fer foto de la placa!!). Era brigadier i més tard governador de Roses, durant la guerra del Francès, i s'amagava cada nit en aquesta barraca, acompanyat de 4 vigilants.


Pujant un altre cop...tornar a a baixar.... Quasi arribant de nou al Mas Romanyac els cavalls s'aturen en sec i comencen a bufar....oloren una cosa estranya. No volen passar. Nosaltres no veiem res d'estrany....però fa olor d'animal mort. I, un cop convecem als caballs de passar, veiem un xai mort amagat entre l'estepa.

Un cop passat el Mas de la Llobatera, baixem per la drecera cap al Camí Vell de Port de la Selva a Cadaquers, que és, de fet, el camí més curt per anar-hi, i anem tirant cap a Mas Duran


El camí vell sempre és un lloc màgic. I si no, mireu com va quedar la foto, sense tocar cap botó.



Feia una tarda tant bona!! Sol, sense vent. El mar no es movia. I s'acabava l'aventura.



Gràcies!!!

dissabte, 27 de setembre de 2014

Caminant corriguents

Tant de córrer, no podia aturar-me a escriure al blog. De totes maneres, pensava que no li importava a ningú, i veig que he tingut un piló de visites; m'he quedat amb la boca oberta, no m'ho esperava. Gràcies.

"Corriguents" és la forma altempordanesa de corrents, que n'és l'oficial. No importa.

El que importa, com sempre, és el camí.

I aquest estiu hem fet una marató. Per que l'oportunitat la pinten calba..perque no es pugui agafar pels pèls.

I al juliol en un vagó del tren de la vida que passa mentre fas coses, hi va aparèixer la casa que estava buscant feia tant de temps, just a les coordenades quasi perfectes de l'espai-temps. La casa 99% semblant al ideal dels meus somnis, 99% en la perfecció de l'espai-temps.

I és just en aquell moment on hom es llança a la piscina! Splasssssshhhhh.....ahhhh. O, per mi, seria el moment just on el cavall comença a galopar. On i quan te la juges, sabent que tot anirà bé...intuició, confiança.

I bé, aqui estem, mas camins, Can Carreres. Volem ser una casa de poble compartida, que vol dir que podrem allotjar turistes i passants. Hi ha dues habitacions per ells.




El dia 30 de juny, vaig escriure això que no vaig arribar a publicar:

Cal que (deixi la meva casa i) prengui el bastó
o com deia l'acupuntora, que prengui les regnes de la meva vida.

Just ara, que amb l'euga estic intentant comunicar-me sense regnes.... en fi. paradoxes de la vida

I ja feia molt de temps que volia anar al camp, molt, i feia uns anys, massa, que li donava voltes al lloguer d'habitacions, cases al camp, o al poble...he anat a mooooltes cases de turisme rural durant les rutes a cavall...

hospitalitat, tracte amable...és una forma de vida.

Així que un cop trobada la casa que més s'apropa a la perfecció (la casa ideal que tenia en ment, la casa que cumplia els requeriments mentals estudiats) demà ja comença oficialment el trasllat.

I mentre escric això una mena de vertígen recorre el meu cos (estàs segura? estàs segura?) mentre em llanço pel tobogant.

No estic sola. Hi ha un piló de companys al meu costat.

I també els companys de vida.

I, fins i tot els arbres del pati em criden: "jo també vull venir", "emporta'm, emporta'm"...es barallen. L'olivera no, ella diu que espera. L'atmeller voldria venir, però li és igual. El llimoner exigeix venir! A crits!!

No sé si hi cabrem tots.

A Can Carreres. Que interpretarem com a Mas Camins...

dilluns, 23 de juny de 2014

Sant Joan, solstici d'istiu

Solstici vol dir Sol Quiet, aturada i tornar a començar. Aquest cop a menguar, cada dia una mica. Per l'agost ja ho notarem...per la mare de Déu d'agost...

Suposo que per ajudar al Sol a arrancar, es fan fogueres i rituals de foc, es cremen petards, es mengen dolços de fruites en formes rodones. Foc, fum, soroll...

I la gent aprofita per cremar el que no necessita i donar la benvinguda a unes altres coses. 

I jo em pregunto...no seria més lògic cremar el que no necessites durant l'hivern, entre l'equinocci de tardor i el solstici d'hivern?. Però els rituals de foc estan tant arrelats a la cultura catalana mediterrània... I també em sembla bé, segons el que es cremi a la foguera, clar...

En tot cas, he recuperat aquesta cançó, de la meva adolescència, que m'ha costat trobar per internet, com si ja estés oblidada del tot dins la música catalana. És una cançó sobre el temps, les estacions, els sentiments. És dels Esquirols, de 1980. Es titula "Tu, que de dona tens el nom".

Bona Revetlla!





Fred, vaig deixar el meu nom escrit,
com el rastre d'un conill,
blancs desembres.
Març, per entendre altres camins
m'han trobat sense sentits,
primaveres.
Juny, ja no tinc la falç al puny,
palla vella, graner buit
i el boll que balla per una ventada.
Vent, no t'enduguis els colors,
primaveres de tardors,
se'm despullen.
Neu, qui trobés repòs.
Març, no em marceixis gaire.
juny, si tot se m'esmuny,
qui m'obre una porta?
Tu, que de dona tens el nom,
a la falda guarda el son,
que el meu pare hi dorm.

Fum, entre cendra, foc somort,
esperant com un record,
tramuntanes.
Plany, que una pluja de llevant,
truca als vidres de l'infant
i el fa un home.
Foc, de llenya adolescent,
que Sant Joan no té creixent,
les noves llunes no creuen en bruixes.
Vent que arrossega simplement
i al reixat dels impotents,
t'abandona.
Neu, qui trobés repòs.
Març, no em marceixis gaire,
Juny, si tot se m'esmuny,
qui m'obre una porta?
Tu, que de dona tens el nom,
a la falda guarda el son,
que el meu pare hi dorm.



Esquirols
Autor de la lletra i música: Joan Crosas

Disc: "Torna, torna Serrallonga" 1980


divendres, 18 d’abril de 2014

Cavalls i dones

La Lula ens ha regalat aquest video tan bonic sobre les emocions: "Liderando desde la emoción". Vaig tenir el plaer de conéixer en persona la Lula durant una de les seves sessions, amb les eugues de la Núria Sala. Aqui hi ha l'enllaç.






diumenge, 30 de març de 2014

Sortideta primaveral

Continuo fent sortint la Lola, cap al camí del riu, que és el més conegut per les dues, i en aquesta ocasió ens va acompanyar l'Anna en bicicleta.

Molt contenta de com progressa la Lola, que avui fins i tot semblava alegre de portar-me, trotant per iniciativa pròpia alguns trams.

A prop del riu, la platgeta està formada pel que sembla ser la lava dels volcans de Batet, barrejada amb pedres del riu. Ja n'he parlat en altres ocasions. La Lola no va ferrada, per tant no hi ha peril de relliscar per sobre el basalt.

Sense ferros, sense problemes.





Seqüència de la paciència de l'animal mentre hi pujo...



Detall de la cara de la Lola i la seva expressió.


Es poden apreciar dos tipus diferents de pedres i còdols aportats pel riu. Els de color més clar, per on estem passant, són còdols de tamany mitjà - gros, que rodolen al pas i desequilibren, talment com una platja. Els de la dreta, cap on ens dirigim, més foscos, són els còdols que hi havia en el riu en el moment que va arribar la colada de lava. Van quedar atrapats i allà estan. Aquesta superfície, antigament llera del riu, és molt dura, i està plena de forats, on es formen basses temporals, amb l'aigua de pluja o la crescuda del riu.





I un video curt que mostra com la Lola ha aprés a deixar-se pujar. És una de les coses més útils que ha aprés, ja que només de veure'm en una posició una mica més elevada, ella es posa al costat, per a que m'hi enfili.



LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011