diumenge, 20 de gener del 2013

Els gavians de l'abocador


Panoràmica de les muntanyes enfarinades de l'Albera, dos dies abans de l'arribada de la Gong
Al centre, el Puig Neulòs. 

Dijous passat vam anar, per feina, a l'abocador comarcal, a veure com s'anellaven els gavians, acció enmarcada en un projecte de vigilància i cens d'ocells que mengen en l'abocador.

Ocells que mengen en l'abocador? doncs si. Al menys hi ha sis espècies habituals, que cito a continuació per mateix ordre que em venen a la memòria: el gavià, la cigonya, la gavina riallera, l'estornell, l'esplugabous, el corb, les gralles, el milà comú, el milà reial i l'aligot.

Quantes n'han sortit?...10. Segur que em deixo alguna.

En arribar, els gavians semblaven enfadats, i desconfiats. Senyal que ja n'havien capturat!!



De tant en tant ens toca anar a l'abocador, sigui per això dels ocells, per fer guiatges a les escoles, o per acompanyar a algú. El paisatge de l'abocador sempre és canviant, com les dunes de sorra. Es van formant muntanyes d'escombreries. Cada paquet blanc que es veu, és una tona d'escombraries premsades i embolicades en plàstic blanc biodegradable, el just per evitar que els ocells el foradin massa.

La basura de tots els altsempordanesos i els turistes que ens visiten, i els que estan de pas, totes les papereres, tots els contenidors grisos ( o verds en alguns pobles), tot va a parar aquí.



Detall de les cigonyes que s'estaven despertant, a poc a poc....


A sota, detall de les escombreries. Què abunda? si us hi fixeu....


Matèria orgànica i plàstics. I plàstics que no són envàs. I alguna ampolla de vidrie. Molt representatiu.



L'abocador és un forat impermeabilitzat i amb tots els controls possibles per no contaminar l'entorn, on es diposita i enterra tota la basura.

Només d'arribar, en Jordi m'ha fet aguantar aquest animal, més gros que una gallina, però molt suau al tacte. M'ha fet mitja por en un primer moment...no sé quin dels dos estava més espantat. Tots dos quiets com  a estàtues, sense moure'ns...






Aquest és "el meu gavià" per la posteritat. Pobre bitxo!!! Si algun dia el trobeu...estaria encantada que m'ho comuniquessiu. La placa és la PXCV.

 Mentrestant, anava baixant la temperatura i augmentant el número de cigonyes comensals:



El front de l'abocador amb glamour:

El gavià de l'Emma.




Molts ocells, en època de reproducció, per mostrar a la seva parella i al món que són fèrtils, es guarneixen d'un plomatge especial, amb tocs de color. En el cas dels gavians, es pinten els ulls i el bec de taronja espectacular:

Aquest gavià es va embrutir molt perque va quedar ben bé a sobre de les escombraries


Quan hem marxat, encara les cigonyes no es decidien si anar a menjar o continuar la tertúlia matinal. Nosaltres hem anar a esmorzar.


dimarts, 15 de gener del 2013

El cavall de la reina - llegendes

En el cingle més alt de la Serra de Verdera, inapreciable, a primera vista, pel foraster, s'alcen les encara poderoses torres del castell roquellós de Sant Salvador, o Castell de Verdera.

A la vessant nord de la muntanya hi ha el monestir de Sant Pere de Rodes i el poble (abandonat al segle XV) de Santa Creu de Rodes. Invisibles des de la plana.

A la vessand sud, a sota el castell, el puntet blanc ens indica la situació de l'ermita de Sant Onofre.


Foto des de l'Escala, feta pel mestre pintor Lluís Roura. S'aprecia l'entrada de la tramuntana en el golf de Roses: a mesura que el vent aixeca onades, els sediments es barregen i coloregen l'aigua. A l'esquerra de la imatge, el Cap Norfeu sembla el cap d'una serp que s'hagi empassat alguna mena d'animaló irregular....Al centre de la imatge, el pic més alt, és el Castell de Sant Salvador.

Encara a dia d'avui, qui vulgui pujar al castell ho ha de fer a peu, i té dues opcions: per un sender partint de l'entrada del Monestir, o des de l'ermita de Sant Onofre, per un accés roquellós i molt més escarpat.

A la banda sudoest del castell, obert al precipici, hi ha una terrassa natural sobre el cingle, coneguda popularment amb el nom de Salt de la Reina.


A dins el castell només hi ha una església, bastida pels monjos de Sant Pere de Roda, i la torre de l'homenatge, de construcció molt posterior a les muralles, i utilitzada com a estança, segurament, del compte Joan I d'Empúries. Us podeu imaginar la vista que tindria de bon matí? o un dia de tramuntana? o una nit d'estrelles? o, canviant de finestra, una posta de sol? Hi ha restes de construccions, segurament el forn de pa, el ferrer, focs dels soldats per cuinar, petites cabanes que feien de dormitori, un lloc per guardar els cavalls....

Els cavalls? em pregunto si serien de molta utilitat els cavalls en aquest castell, al qual només es pot accedir a peu, i està construit directament sobre les roques de la muntanya...

Diu la llegenda, que la darrera reina mora del lloc, un cop vençut el cabdill del castell, el seu home, va voler encapçalar la resistència a dalt del seu cavall. Però el cavall va embogir, es va llançar cingle avall, i encara ara se senten els gemecs de la reina i el cavall, en algunes nits especials.

Una altre versió de la llegenda diu que la filla d'un comte d'Empúries es va enamorar d'un pastor de la muntanya, al que li deien Epicini. La filla del comte s'havia quedat embarassada del seu enamorat i el seu pare li va concertar un matrinoni amb un altre home. La jove, incapaç d'afrontar aquest fet, va agafar el seu cavall i enfilant el camí del castell, es va suïcidar saltant a cavall pel precipici.

Una altre història explica encara que la comtessa d'Empúries era la mestressa del castell i que es va llançar al buit amb el seu cavall, fugint de la persecució, amorosa, del vescomte de Rocabertí.

En tots casos, és curiós que es conservi el detall del cavall: la jove muntant un cavall que salta pel precipici, quan, com hem dit abans, les condicions no són les més adients per muntar.

Tanmateix, segur que es pot pujar a cavall al castell de Sant Salvador. Personalment, per pujar muntanyes, m'agraden els cavalls compactes i de peülla ample i segura, com els Merens o els creuats de hispano-bretón, o d'espanyol. Diuen que els més segurs per anar per muntanyes són els cavalls de raça petita i resistent, dels quals vam parlar en aquesta entrada, asturcons, losinos, potokas...

Font de la imatge. El Castell de Sant Salvador, vista sud.

Ara, que després de pujar per aquestes muntanyes de la cordillera Cantábrica, a més de 1000m amb cavalls anglohispans, no precisament, petits...






Tot és possible...


Per saber més:

- llegendes sobre Sant Pere de Rodes, en anglès (traducció)



dissabte, 12 de gener del 2013

Cap endevant

L'altre dia parlava amb un amic meu que ha de domar una poltra. Em deia que no tenia cap ganes de que l'euga es botés durant el procès (botés, del verb botar: fer bots.). Normalment els cavalls es boten per protestar d'alguna cosa que els exigim i no poden fer, o per que tenen por.

Jo tampoc estic disposada a botar damunt la Lula, i és per això que ens agafem les coses amb calma i paciència, i no m'importa repetir els exercicis fins l'avorriment. Normalment ella passa a mode avorrit abans que jo.

Així que quan li feia por la fresa que fan els estreps quan estires les accions ràpid, em vaig passar dues sessions fent sorolls amb els estreps damunt la sella, fins que es va avorrir.

Avui l'he muntada per segon cop, i les dues anavem molt més segures:


Aquest taburet és ideal per muntar: els cavalls no pateixen de desequilibris ni mal d'esquena i jo ho trobo molt pràctic. Aquests dies hem estat fent pràctiques, pujant i baixant des de la plataforma, i fent moviments amb els estreps i palmades sorolloses en la sella. Fins que ha passat de l'estupor a l'avorriment.

Estrep...on ets?



Canvis de sentit.



Espectadors amb paciència.....

LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011