dijous, 26 de juliol de 2012

Tinc el pati ple de cendra

En el fondu, tothom està content i, fins i tot, orgullós, de tot el que ha arribat a fer davant aquest terrible incendi del dia de Santa Magdalena, al juliol de 2012.

Diumenge, dinar surrealista a Cadaqués amb uns amics de la transhumància.

Després, sensació d'anar voluntàriament al mataderu:

Aproximadament les sis de la tarda del diumenge 22 de juliol, a la carretera de Roses, cap a Figueres. 
Quien teme al lobo feroz?

Dos dies després:
http://www.324.cat/video/4189370/Desolacio-a-lAlt-Emporda




He après moltes coses en aquests quatre dies:

He après:

- que l'ifone s'ha de reiniciar de tant en tant si el fas servir molt. Que sempre has de portar carregadors a sobre.

- que arriba un moment que perds la noció de realitat. Que després de dormir una estona no haurà estat un mal son.

- que les persones, i les relacions amb les persones, són el més important.

- que els mapes no tenen res a veure amb la realitat.

- que encara queda molta feina per fer, per millorar.

- que tinc molts amics, i que n'he fet de nous.

- que m'entusiasma aquesta feina i que val la pena els dies davant l'ordinador, tristos i avorrits.

- a tenir paciència, a ser tolerant, també amb mi mateixa

He tingut l'oportunitat (i l'he agafada per la cabellera, no pels pèls) d'estar amb mestres d'aquest ofici, als quals he intentat emular. Mestres que segurament ni s'han donat compte que ho són.

Agggggg


Dibuix meu d'avui després de reflexionar com millorar el suport en emergències.


divendres, 20 de juliol de 2012

Rentant la llana

Ahir ens vam passar tota la tarda a la Muga, rentant la llana de les ovelles ripolleses del pastor de Garrigàs.

Actualment la llana no té cap valor monetari, encara que en un passat era un tresor. Els pastors la llencen o, alguns, la venen a la única fàbrica de rentar i processar llana que hi ha a Catalunya, que es dedica a fer aïllaments per les cases.

La Montse s'ha proposat recuperar el valor de la llana, al menys en petit comité, i ensenyar a la gent (dones, vaja) a manipular-la: rentar, cardar, pentinar, filar, tintar (amb plantes autòctones) i fabricar coses. Dic coses perque es poden fer tantes coses un cop tens la medeixa acabada!!!

Algunes fotos del rentat de la llana:



No sé si les nostres avies rentaven la llana en banyador...però ara resulta molt pràctic!


Efectes del Sol en la pell....



Llana en remull.



Les pedres de la llera de la Muga



Llana neta, llana bruta



Les Woolites


Passejos amb l'Avatar - 4

Dimecres, 18 de juliol de 2012

Un altre cop de passeig. Un altre cop l'Avatar lliure tot just deixat enrere el primer camp que ens separa de la casa.


Mostra Passejos amb l'Avatar en un mapa més gran




En aquesta ocasió, el cavall estava molt més pendent de mi. De les vegades que l'he cridat, ha vingut pràcticament en totes, encara que de vegades, en comptes de continuar al meu costat o darrera, s'ha anat trotant cap a l'Azalea i la Sofi, que actuen de cap de manada.

És una sensación molt bonica, quan, en llibertat, crides al cavall i ve trotant o galopant a buscar el premi. O quan m'espera, girant el cap quan va davant. És per això que creiem que els membres de la manada es van esperant els uns als altres, sense pressa, i després continuen seguint l'energia de la marxa. Jo l'he anat esperant, i ell sempre ha vingut i ha parat al meu costat.

També ens hem donat compte que l'Azalea, que porta la Sofi de rècua, també va parant esperant l'Avatar si aquest s'entreté un mica.

Molt interessant tot plegat


L'Avatar sobre la colada basàltica de riu Fluvià. El cavall no ha anat mai ferrat. Sobre la roca i sobre els desnivells que es veuen, ha trotat com si res.


Passejos amb l'Avatar -3

Dimarts, 17 de juliol de 2012

Sortim un altre cop, amb l'Avatar i la seva estimada Azalea, en direcció al riu.




Durant el passeig, els anem ensenyant a parar estirant de la corda, a girar el cap o a anar marxa enrera. Els anem parant, simplement parant nosaltres i, a la vegada, aprofitant per associar-ho a una paraula (ooooh, per exemple) i premiant cada vegada que s'aturen al nostre costat.



A uns 800m de casa, hem deixat anar l'Avatar. Quan s'ha trobat lliure, trotava darrera la Sofi i l'Azalea, que anaven davant. Parava a menjar, però estava atent als nostres moviments. De tant en tant, s'acostava a mi, i jo el premiava.



Ni un ni l'altre haviem vist mai cap riu. Al principi s'ho han mirat amb desconfiança. La Sofi s'ha descalçat i en entrar, ha animat a l'Azalea a fer-ho també. Jo també hi he entrat i he animat a l'Avatar. Han entrat tots dos, fins a mitja cama.


Estàs segura que això és segur? Si si, sembla que no hi ha perill...




Tots, tots, tots els cavalls piquen l'aigua quan entren, amb més o menys intensitat. Hi ha diverses teories: que si tenen una memòria anscestral de depredadors acuàtics (cocodrils, piranyes, anguiles elèctriques...) i els aparten picant, que si experimenten amb un medi diferent, que.....jo crec que, simplement, els hi crida l'atenció el fet de no veure els seus propis peus, comproven que el terra s'ha tornat tou i es pot atravessar...no sé, com si s'asseguressin que estan realment dins l'aigua.


Avatar, què fas??

Com que l'Avatar estava lliure, ha sortit de l'aigua i ha marxat. Busca un lloc per revolcar-se, diu la Sofi. Malament, el llit del Fluvià en aquest tram és un conglomerat basàltic, lava dels volcans olotins barrejada amb còdols del riu, pedra viva. No ha trobat cap lloc i ha tornat al riu.

De tornada, a prop de casa, la Sofi ha deixat anar també l'Azalea. Els dos cavalls s'han quedant pastant. No ens han fet ni cas quan marxàvem. He anat a buscar l'Avatar. Lligat de la corda hem anat passat cap a casa. L'Azalea ens ha mirat, i també ha mirat als cavalls de casa, a dos camps de distància. Ha continuat pastant.

De cop, l'Azalea s'ha trobat sola i, en comptes de venir a on erem, ha decidit creuar el camp a galop estès fins a la casa, on eren els altres cavalls. S'ha posat un mica nerviosa, intentant passar pel filat. Quan l'Avatar l'ha vista galopar, la cridat, però ella no li ha fet cas. L'Avatar ha fet un intent de seguir-la galopant, però la Sofi li bloquejava la corda (la Sofi ha saltat, impulsada per la força del cavall intentant sortir al galop darrera l'estimada). Un cop relaxats tots, l'he portat al camp dels cavalls i la Sofi ha anat a buscar l'Azalea.

Hem après, pensant en els fers, que, en la manada, encara que hi hagi moviment, els membres es van esperant, sobretot si no hi ha cap perill imminent. Passejar la manada és anar aturant-se, menjar una mica d'aqui i d'allà, olorar, seguir caminant, ara jo devant, ara darrera. Seguim experimentant.









dimarts, 17 de juliol de 2012

Passejos amb l'Avatar - 2

Dilluns, 16 de juliol de 2012

Avui no hem trobat cap obstacle extern durant el passeig. Però h'hi havia algun d'intern.
Has de ser menys emocional, m'ha dit la Sofi.

Massa expectatives? Massa energia. L'Avatar em mossega. Cal sentir més.

Hem canviat de cavall una estona, jo portava l'Azalea i la Sofi l'Avatar. Cap problema.

En passar pel lloc de l'aspersor de l'altre dia, l'Azalea, que anava la última, mirava enrera i esbufejava.

Quan m'he relaxat, i l'Avatar ja feia estona que ho estava al costat de la Sofi, hem tornat a canviar de cavall.

A un 1km del camp de casa, hem deixat anar l'Avatar. S'ha quedat menjant tranquil.lament mentre nosaltres marxavem. Quan estavem bastant lluny, al mig del camp segat, ha vingut a buscar-nos trotant, pel camí...

S'ha aturat a uns 200m i ha continuat menjant. Sense entrar al camp. Pel camí.

La Sofi ha portat l'Azalea cap al mig del camp, trotant. Els gossos i jo hem anat tot darrera.

Al final l'Avatar s'ha decidit i ha entrat al camp. Ha vingut galopant a trobar-nos. L'Azalea ha volgut anar a perseguir-lo, i ha fet saltar la corda de les mans de la Sofi. Però ella l'ha cridada de seguida, i l'euga ha fet mitja volta i s'ha aturat. La Sofi l'ha premiat i ha agafat la corda. Seguim.

Hem avançat tots junts uns metres. L'Avatar s'ha avançat i ha anat a menjar al camp del costat de casa. La Sofi i tots els que la seguiem, hem seguit el camí. L'Avatar ha creuat galopant el camp, tot darrera.

Llavors la Sofi ha obert la porta del camp de casa i ha deixat l'Azalea a dins. Ella s'ha quedat a la porta esperant el seu estimat.

Però l'Avatar s'ha oblidat de tot i continuava menjant. Jo m'he quedat al costat de la porta, per obrir-li el pas quan vingués.

L'Azalea s'ha cansat d'esperar, i ha marxat cap al cobert, a l'altre punta del camp. L'Avatar ni s'ha adonat.

Al cap d'una estona, l'Azalea ha cridat l'Avatar des del cobert. El cavall ha aixecat el cap com un resort i s'ha posat a buscar una sortida. La primera que ha trobat estava vallada. L'ha sortejat i ha passat pel camí, com una exhalació davant meu, desesperat. Galopant cap a l'altre porta del camp, més al costat de casa.

A mig camí ha frenat en sec.

Ha donat mitja volta i ha vingut cap a mi galopant. M'he apartat a una banda del camí. Pensava que seguiria.

Però s'ha aturat davant meu. Li he donat un premi. Li he lligat la corda, el més pausadament que he pogut, a la cabeçada.  L'he portat al camp dient-li coses agradables. Li he obert la porta i s'ha deixat treure, pausadament la cabeçada.

Hem creuat el camp junts. No ha marxat del meu costat fins que l'he apartat, en direcció Azalea.

Hi ha un video. L'haig d'editar...

Passeig amb la Garbosa

15 juliol de 2012

Entremig vaig anar a muntar la Garbosa.

Quan li anava a posar la brida, amb el fre, va girar el cap. La majoria dels cavalls ho fan en algun moment això. Però...

Vaig decidir d'anar amb la cabeçada de nusos, i les regnes de corda.

Vaig sortir amb la Mar i en Jambi. Em vaig emportar la brida, per si la necessitava pel camí.

Pas, trot i galop.

Cap problema.

L'endemà ho vaig tornar a fer. Vam sortir uns quants més.

Cap problema.




La Mar portava els dos cavalls.


Al fons el Montgrí.

Una altre relació és possible.

Passejos amb l'Avatar - 1

La següent sessió va tenir lloc a la pista petita. Exercicis de sincronització. Aquí el truquillu també està més en sentir que en pensar. Quan un va pel carrer amb un amic al costat, no està conscientment pendent de estar al seu costat, de girar quan ell gira o aturar-se quan s'atura. Tot això es fa, normalment, de manera més o menys instintiva, sense pensar.

Trot i pas i aturades al seu costat. Si jo m'aturo, tu t'atures, si tu trotes, jo troto.

Després passeig de la corda, convidant-lo a seguir-me.

Dos dies després, amb la Sofi vam anar a passejar l'Avatar amb l'Azalea i els gossos. També va venir l'Anna.

13 de juliol de 2012




La primera part del passeig va anar molt bé. Procurem estirar poc la corda, només bloquejar-la si no ens convé el que fan. Donem premis cada vegada que s'acosten a nosaltres. Demanen la seva atenció i també premiem.




Els terraprims de l'Empordà. O al Pla de l'Estany?


Al final d'aquest camí vam tenir el primer ensurt. Un aspersor d'aquests del camp, que semblen un híbrid entre grua i aparcament de cotxes, regava ritmicament el camp de blat de moro. Primer el soroll del gir del mecanisme, després pluja sobtada d'aigua, que, amb la calor, s'agraeix. Com li expliques això a dos cavalls joves?

A poc a poc. Ens vam anar acostant a poc a poc, i l'Anna va estudiar per uns moments el ritme de regada, i vam intentant passar just quan no plovia.

Però, l'aigua ens va caure a sobre. Els cavalls no es van immutar. Vam parar una estona a l'altre banda del camí i vam esperar varies regades fins que vam quedar xops. Els cavalls tant tranquils. Prova superada.

Vam travessar un camp amb un ramat al fons de cabres i ovelles. La Sofi va cridar els gossos per a que no anènissin a molestar el bestiar. Vam vorejar el camp, per evitar les ovelles.

I doncs per què aquella mitja dotzena de cabres vam voler desmarcar-se del ramat i van decidir venir a veure'ns? Les decisions dels animals són inescrutables.

Mitza dotzena de cabres es van desmarcar del ramat i van travessar galopant el camp directes cap a nosaltres, que ja haviem arribat al començament de l'altre camí. Quan les vaig veure tant decidides, vaig espantar-les amb la paraula màgica "SXHU", i els gossos em van ajudar. Les cabres van girar cua, cap al ramat, i....es tornen a girar!!! Aquesta vegada corrents encara més depresa i perseguides pels gossos de la Sofi. Directes cap a nosaltres, que estaven parats. Més que parats, paralitzats.

Les cabres ens van atravessar. Encara penso que eren, en realitat, cabres fantasmes. Van travessar pel nostre costat, entre nosaltres i els cavalls i per sota les cames de l'Avatar. Els cavalls no es van moure. Nosaltres tampoc. L'Anna portava el Nilo en braços, que va començar a udolar com si el matessin. Els cavalls tant tranquils, anar seguint....

Vam arribar la mar de bé al camp. Al.lucinant totes tres amb tot el que ens havia passat. Els cavalls van confiar en nosaltres i, el que és més important, nosaltres també confiàvem en ells.

Passetjos amb l'Avatar - 0

Un mes. Un mes m'ha costar recuperar-me físicament de les lesions. Aquesta aturada m'ha ajudat a fer un replantejament de tot el tema dels cavalls en general i de la doma de l'Avatar en particular.

Tant de temps, més de vint anys, pensant que una altra relació amb els cavalls era possible. Que no calia torturar-los amb ferros a la boca, ni calen varetes, ni esperons, ni crits, ni picar-los. Que tot havia de ser més senzill, més fàcil....

Que els cavalls no et volen guanyar, ni són mandrosos, ni et prenen el pèl....

Que costa aceptar que un mateix ha de canviar, perque les coses canviin.

He començat doncs una nova relació amb aquests animals. No sé res. Intento només sentir. Posar la ment en blanc, i oblidar-me del que he après tant malament, i rescatar el que intuïa.

M'he adonat que sóc d'efectes retardats. Que he tingut les eines al davant i no sabia com utilitzar-les, que les solucions venen soles. Que es tracta de sentir.

Doncs el programa de doma de l'Avatar va començar deixant-lo lliure a la pista, sense cap més objectiu que el d'estar junts, ell i jo, en bona sintonia. Com es nota això? doncs el cavall li ha d'agradar estar amb mi, i a mi m'ha d'agradar estar amb ell.

No ho aconseguiem.

Per què? Perquè ell em volia mossegar i jo l'apartava.

Però en realitat, ell no em volia mossegar. El que volia era relacionar-se amb mi com es relaciona amb altres cavalls. I jo l'apartava perque pensava que em volia atacar. Però no em volia atacar, sinó relacionar-se....Haviem entrat en un cercle viciós sense sortida. Ell s'apropava, jo l'apartava, ell marxava, jo l'anava a buscar, ell s'apropava, jo l'apartava....no anàvem enlloc.

La Sofi ho va tenir clar: deixa't mossegar, si cal, em va dir. Per aquest motiu, en ple mes de juliol, vaig amb jersei. De fet, només em va mossegar, molt fluixet, un cop.

I he d'acceptar que des de llavors, només em mossega quan em pot més la ment que el cor. És a dir, quan deixo de sentir i em poso a raonar. I igual que diu la guineu del Petit Princep, "les paraules són font de malsentesos", els pensaments que volen raonar emocions, també ho són.

No és fàcil.

Fotos del 6 de juliol de 2012







Al final de la sessió, el vaig deixar decidir quan voldria sortir de la pista. Estava, no, semblava pasturar tranquil.lament sota les valles, quan va sentir el crit de la seva estimada Azalea, des del camp.

Llavors va començar a galopar amunt i avall, desesperadament. Els gossos es van afegir. Va passar arran meu un parell de vegades. A la tercera es va parar.

Li vaig posar la corda i, aparentant tranquil.litat de part meva vam sortir de la pista i vam anar pausadament, cap el camp.

En el camp es deixa treure la morralla, i busca un premi. Es queda una estona al meu costat abans de marxar cap a la seva estimada.
LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011