dilluns, 27 de febrer de 2012

No hi ha marxa enrere

Ja he començat en serio a muntar l'Avatar. El cavall està una miqueta fofo, i jo també, per tant a tots dos ens convé posar-nos en forma i fer-ho junts és una bona manera.

Per ara, no li poso fre a la boca (per a què?) i el vaig ensenyant amb la veu. El nostre entrenador personal ens ajuda en els primers passos.

Dissabte, un pèl rígids tots dos.

Diumenge, una mica més relaxats.

L'Eli ha fet de càmara, i ha gravat en video el procès. Al principi, amb en R. a dins la pista, l'Avatar el pren de referència, i, quan li dic, trota, canvia a pas i para. Quan en R. marxa de la pista, l'Avatar no sap ben bé què ha de fer, i costa una mica fer-li entendre.

Jugo amb les pressions, però em costa relaxar-me i sentir el cavall. Intento pressionar i quan el cavall cedeix, jo també aturo la pressió. Aquesta pressió l'aplico quan estiro les regnes, per a que giri. No m'agrada aquesta mena de tic que tinc de tocar-lo amb els talons. Penso que moc massa les cames i haig d'estar més quieta, tocant només quan cal. També veig que cal deixar més regnes, en el sentit que les haig d'agafar més avall i no tenir els braços tant estirats.

Són coses a tenir en compte per la propera sessió.





diumenge, 12 de febrer de 2012

Més coses sobre el fre

He trobat per internet un llibre sobre l'ús del fre, ferradures, selles, estreps i altres parafernàlies en l'antiga Ibèria.

El llibre es diu: "El gobierno del caballo montado en la antigüedad clásica con especial referència al caso de Iberia. Bocados, espuelas y la cuestión de la silla de montar, estribos y herraduras". Va ser publicat al 2005 per Fernando Quesada Sanz, Doctor en Prehistòria i Arqueologia de la Universitat Autònoma de Madrid, y actualment, professor en aquesta mateixa universitat.

Aquesta disponibilitat de dades i informació (que, per altra part, cal buscar bé i contrastar) és el que m'agrada més d'internet.

En el llibre, el doctor Quesada escriu el següent sobre els frens:


ELEMENTOS DE CONTROL EN LA CABEZADA. EL BOCADO.
Jáquimas, bozales y bocados.
Ya desde los primeros tiempos de la domesticación del caballo, el mundo antiguo se ca- racterizó por un uso muy severo de los elementos de control, mucho más duro de lo que hoy se consideraría aceptable (Hyland, 2003). El control por el miedo y el dolor, y en especial por la presión ejercida en el diastema o barras de la mandibula inferior del caballo, la palanca sobre la comisura de la boca y luego sobre el paladar y la barbilla, se ejercían hasta un punto que hoy se consideraría inaceptable, lo mismo que las piezas de la embocadura destinadas, mediante púas (achine, erizo) o discos relativamente afilados , a impedir que el caballo llegara a ‘morder’ el bocado (Hyland, 1993).

(...) Como ha indicado S. Budiansky, el uso de métodos algo extremos encaja con la concepción que los antiguos guerreros tenían de sí mismos, de la naturaleza de la batalla, y de la de sus fieros sementales, que a menudo quedaban sin castrar (Budiansky, 1997:57).
La caballería ligera númida norteafricana guiaba sus caballos no sólo sin bocado, sino in- cluso sin cabezada, empleando únicamente una cuerda atada al cuello del caballo (lo que asombraba a los romanos, prestos al principio a despreciarles Livio 35, 11, 8; relieves de la Columna Trajana; ver Anderson 1961), pero este sistema, que implica un delicado control de la montura con movimientos del cuerpo y presión de las piernas, es una rareza en el mundo mediterráneo, y parte de la base de que el jinete no puede llevar mucha protección corporal que aumente su peso y eleve su centro de gravedad (Hyland, 1990): es por tanto típico de caballería ligera. Por otro lado, diferentes escuelas modernas que enseñan a montar con un mínimo de ayudas mecánicas testifican la eficacia que se puede conseguir (Gaebel 2002 con ejemplos) 


Just sobre l'adreça de la foto, hi ha alguns genets. Es veu clarament que els de la primera i segona filera monten els cavalls amb una corda lligada al coll. La columna de Trajà, emperador romà nascut a Hispània, es va esculpir per narrar la campanya dels romans contra els dacis (actual Romania). En cap dels cavalls escolpits no s'aprecien ferradures....

Continua enumerant descobriments arqueològics, tant romans com pre-romans, on s'han trobat els dos tipus de frens que encara fem servir avui en dia: el filet i el mos.  Segons he entès, diu que a la península ibèrica no es va fer servir cap element en la boca del cavall fins els anys 400-500 aC, on apareix en necròpolis celtes i celtíberes.

Per exemple, parla d'un filet rígid que ell considera l'objecte de ferro més antic de Catalunya i que va ser trobat a Sant Martí d'Empúries, un poblat íber molt a prop de les ruïnes d'Empúries, datat en el 625 aC. Un altre de molt antic, i també de la mateixa classe, va ser trobat en el poble de La Ferradura (Ulldecona, Tarragona), datat entre el 650 i el 600 aC. Mentre que al nordest de la península existien aquests filets tant senzills, al sud les manufactures eren ja més delicades i "barroques" i s'han trobat trossos de frens escolpits, de moda més "oriental", però que encara no se sap ben bé com s'havien de col.locar en la boca del cavall.




diumenge, 5 de febrer de 2012

Al Nord de l'Alt Empordà: el cavall de la Camargue

La Camargue està situada a l'altre banda dels Pirineus, en el delta del Roine. És un gran espai humit, la major reserva de flamencs d'Europa.

Des de fa centenars d'anys, potser milenis, es crien toros i cavalls en els aiguamolls. Els cavalls de la Camargue són relativament petits, però molt forts i estan preparats per ressistir condicions extremes.

Curiosament tenen la pell negre, però el pelatge gris. Neixen els poltres sempre negres.

Els habitants de la Camargue estan molt orgullosos de la seva raça de cavalls. Conserven un tipus de sella pròpia i uns vestits relacionats. Els genets d'aquests cavalls es diuen Gardians, i cuidaven els toros ajudats pels cavalls.



La Viquipèdia diu això:

"La raza equina camargue es una raza muy antigua, viven en las ciénagas cerca delta del río Ródano como lo han hecho desde hace muchos siglos. Esta raza fue utilizada en los ejércitos fenicios, romanos y gallegos. Muchas razas equinas poseen un ascendiente de sangre camargue a través del caballo ibérico (Jaca). Hay razón para creer que los Jaca eran parte Caballito Célta, y otro parte Camargue. En aquellas razas equinas que provienen de sangre Jacca-Camargue, especialmente las razas Criollo se manifiesta la habilitad de los Camargue para sobrevivir en condiciones extremas"




A la Camargue hi ha persones que s'han fos completament amb aquests cavalls, i s'entenen a la perfecció, com en Lorenzo:





O com en Jean François Pignon, una mica més al nord, en el golf de Lleó:





Referències: 





LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011