divendres, 23 de desembre de 2011

Aiguats de fa un mes

El 22 de novembre d'aquest any va ploure amb intensitat durant tres dies. El problema va ser que va ploure sobre mullat. Durant tot el mes, dia si i dia no, havia plogut a tota la comarca, els rius baixaven plens i la terra, argilosa, de la plana, estava saturada d'aigua.

Al 2008 va ser el darrer cop que vaig estar al pantà, i en aquell moment estava en un dels seus mínims.



En canvi, aquesta tardor ha arribat a un màxim:



I s'estaven desembasant 40 m3/segon, perque els rius seguien aportant més aigua.

video

Molt a prop: el torrent de la Caula presentava aquest aspecte:




I aigües avall....el nivell de la muga era espectacular:
Gual de Sant Nazari, Peralada

Gual de Vilanova o de Vila-Sacra, sobre la Muga i el Manol. És irreconeixible perque les carreteres estan a uns 3 metres sota el nivell de l'aigua d'aquesta foto.

A  tall d'exemple, la gràfica de la pujada del nivell del Llobregat a Peralada. A Peralada conflueixen l'Orlina amb el Llobregat, i el Llobregat amb la Muga. El Llobregat ve des de la Jonquera. L'Orlina des de Rabós i Espolla, la Muga des de Cabanes i Vilabertran.


A les rieres de la costa la cosa no era gens diferent:

Portbou

Aquestes inundacions són un fenòmen típicament mediterrani.

dimecres, 14 de desembre de 2011

El Fre

fre m Peça de ferro a la qual se subjecten les regnes i que posada a la boca del cavall serveix per a menar-lo. Hi ha dos tipus bàsics de fre, el filet i el mos.


filet m Fre suau, amb embocadura molt sovint articulada, als extrems de la qual hi ha les dues anelles on s’enganxen les regnes.


mos m Fre que té una acció més enèrgica que el filet, format per una embocadura recta o amb pont i dues cames amb acció de palanca, amb anelles als extrems per a enganxar les regnes.


En el argot hípicocatalà, tenim altres noms per aquestes peces: frenu, filet i bocadu. Penòs.

El fre és una peça, originariament de ferro, ara de diverses aleacions, amb acer inoxidable, que, bàsicament, fa mal al cavall. S'utilitza per a que el cavall pari, s'aturi. Només cal imaginar un cavall llençat al galop, aturat de cop per un ferro que es clava a les genives i a la llengua.
Segons la gràndària del fre i del seu diseny, i, sobretot, de les mans del genet, es pot fer més o molt més mal en la boca del cavall.


Aquest és un fre tipus mos de fa uns 2600 anys, trobat dins una tomba a Macedònia. Està al museu del Louvre. No és fàcil trobar tota la peça sensera.

Noteu que el francès mors equival a mos.

L'embocadura és aquesta peça horitzontal plena de punxes i anelles. Aquest és el tros que va dins la boca del cavall...


En aquesta imatge hom pot fer-se a la idea de la grandària d'aquest mos.


Les cames del fre, aquestes palanques laterals, un cop posades en el cavall, queden girades. És difícil d'explicar però podeu veure les fotos següents:




El de la dreta és el cavall de l'estàtua de Joana d'Arc sobre el Sacré-Coeur de Paris.

El de sota és un cavall d'un mural del Palau de'Assurbanipal en Nínive, realitzat al voltant de l'any 650 a.C. també en el Louvre.



Actualment, el mos que es servir té unes cames menys decoratives, per dir-ho d'alguna manera. N'hi ha diferents tipus, depenent de la disciplina que ensenyis al cavall.

La doma natural no fa servir ni el filet, ni el mos: ensenyen al cavall a parar amb la veu i després, amb la postura del cos.

Aquest és el típic bocadu vaquero, un mos a la vaquera, es podria dir. L'embocadura (embocadura f Part del fre que entra dins la boca de l’animal.és aquesta peça que està curvada: una forma pensada per presionar sobre la llengua del cavall.

Les regnes es col.loquen en les anelles de la part inferior, de manera que, en estirar-les, el pont pressiona sobre la llengua.

La cadeneta és per ajudar a tenir encara més pressió.


Font

El filet és més simple: el ferro de dins la boca està "partit", que vol dir articulat, per a que no faci tant de mal, i les regnes es sujecten directament al ferro. Normalment no porta cadeneta.

Entre el filet i el mos, hi ha infinites variants, que s'adapten a tot tipus de cavall...Els que fan doma clàssica, per exemple, usen un filet i un mos i porten quatre regnes, dos a cada mà.

L'altre dia al Salon du Cheval, vaig veure una exhibició de treball de la Policia a cavall de París, i també els muntaven amb mos i filet.

Cavall amb mos. També porta uns cercles de goma per protegir els llavis de l'acer inoxidable i prevenir llaguetes. Astúries 2010
Cavall amb filet partit i una mini palanca en forma de D, amb cadeneta. Transhumància 2011


Filet partit amb D. A la D hi ha uns forats per fixar les regnes. Quan més avall les poses, més pressió es fa sobre la llengua i les genives.




Al Marroc el cavalls, tots sensers, portàven només un filet a la boca.

La foto següent és curiosa, perque és difícil trobar on lligar un cavall al mig del desert...


Per acabar, petits videos sobre com afecta el filet a la boca del cavall i, com a conseqüència, al seu comportament:





divendres, 9 de desembre de 2011

PARIS


Paris, 3 de desembre de 2011
El TGV ha sortit amb retard perque el tren de Barna venia mitja hora retrassat, però el viatge ha estat bastant plàcid, a no ser per l'individu que s'havia de sentar al costat nostre: el personatge duia una ampolla de pepsi plena de vi, feia una olor de vi que tirava d'esquenes, i s'ha entossudit a sentar-se al costat de la finestra, on hi havia l'Ot. L'incident ha generat una discussió general dels passatgers sobre els pictogrames que indiquen el número de seient al costat de la finestra o el del passadís. Als vint minuts el tiu s'ha donat compte que estava equivocat, i s'han tornat a canviar els llocs. Després ha desplegat el seu portàtil i l'iphone i anava fotent tragus de pepsi, de tant en tant.

El seient del TGV no és barat, però com que a les estacions franceses no demanen el bitllet, i no passa el revisor...doncs apa, feta la llei, feta la trampa.
En arribar a la Gare de Lion, en Hannes ens esperava a l'andana, enarbolant una senyera catalana i cridant "Catalunya libre", i hem sortit de l'estació per anar a fer un cafè en un bar proper. Allà en Hannes ens ha dit que començava l'aventura, però en aquell moment no l'hem entès del tot....
Llavors ens ha començat a explicar el què li havia passat: havia sortit una hora i mitja abans de casa per venir a buscar-nos amb temps. Però avui és dissabte, plovia una miqueta i el trànsit estava impossible. Ha hagut de donar la volta i entrar per un altre lloc, i mentrestant, s'anava posant nerviós. Just en el mateix lloc on la lady Di va tenir l'accident que li va costar la vida, en Hannes s'ha empotrat en el cotxe de davant, que portava una bola de remolc. El paraxoc del peugot 205 de l'Aline ha saltat, i en Hannes l'ha llençat ben lluny...però després ha pensat que hi havia la matrícula enganxada i que, potser, el vindrien a buscar  per abandonar residus al bell mig de París, així que ha hagut de saltar flors i parterres per anar-lo a buscar i l'ha ficat dins el cotxe. I mentre ens esperava, ha anat a comprar unes cordes per poder-lo lligar al sostre.
Doncs hem anat a buscar el cotxe, encabir les maletes, lligar el paraxoc al sostre i ficar-nos a dins. El cotxe feia uns sorolls una mica estranys, però en Hannes ha dit que tot estava bé, i que aniriem a fer uns volts als champs Elysees per esperar l'hora de sopar. El contaquilòmetres del cotxe marcava just 40.000, una volta al món.



Passàvem pel costat del Sena, i just a l'alçada de Notre-dame, es sentia olor com de cremat....Casualitats de la vida, hem trobat un cotxe en pana davant nostre, amb el triangle col.locat i tot, i en Hannes ha aprofitat per parar allà mateix. Del capó sortia fum. Calia posar aigua al radiador...sembla que l'accident ha estat una mica més que un cop.



Mentre el cotxe es refredava, els passatgers del cotxe de devant, amb un BMV, ens han explicat que tenien el mateix problema, i que ja havien trucat l'assistència. Però en Hannes no volia trucar l'Aline, i ens ha dit que aprofitessim 15' per apropar-nos a Notre-Dame, mentre ell buscava aigua i el cotxe es refredava.


Hem anat a treure el cap per l'ille, hem entrat i tot a la magnífica església, on s'estava celebrant missa, i, quan hem tornat, els cotxes i en Hannes havien desaparegut....



Cinc minuts més tard els he vist, en Hannes un altre cop amb la senyera, en la vorera del devant....havia vingut la police, havien parat el trànsit i els havien tret fora de la via. En Hannes havia reomplert el radiador amb aigua (3 € l'ampolla), ens hem despedit dels altres panejats, i hem marxat directament cap a casa d'Aline. La llumeta vermella que indica que el cotxe s'està escalfant no ha tardat ni 10 m en cremar i en Hannes anva parant el motor a cada aturada del trànsit....
Però quan hem passat la tour Eiffiel el cotxe ha dit prou i ens hem quedat aturats al mig del carrer, ben bé al costat d'un garatge de la Renauld, on hi havia una grua aparcada, a punt per remolcar el peugeot. Llavors en Hannes si que ha trucat Aline, per explicar-li que portavem una mica de retard, nosaltres també.


I com que el de la grua no ens podia portar a tots, hem decidit tornar cap a la Tour Eiffiel i prendre un taxi. Però a mig camí hem canviat d'idea i hem agafat el metro, amb les maletes i tot...

Al final, morts de gana, hem arribat chez Aline, un apartament preciós, un sopar estupendo: pot-au-feu. Aline també ha tingut la seva tarda: ha cremat el pa torrat, la sopa se li ha escapat de l'olla i se li ha desconfigurat l'encesa automàtica dels focs, que ara va per lliure i no para d'encendre's sola. 


Menys mal que la mala sort s'ha aturat, fins ara, i el sopar i la tertúlia ha estat molt bé. Ens anem a dormir....demà ens espera un dia amb en Luc, Pascal i Hannes, como no!!!
Paris, 4 de desembre de 2011
Les visites a les grans capitals són sempre molt dures, i avui ens hem aixecat abans de les vuit per arribar al mercat de les puces a les 10, on havien quedat amb en Luc. 
Passejar pel mercat és com fer un viatge en el temps, hi ha moltes coses, en el sentit literal i ampli de la paraula. Al final no hem comprat res, excepte en Hannes que s'ha emportat tota una menàge de peces petites de cuina, de diferents parades, per fer el regal de Nadal a la seva néta.  
En Luc ens ha portat a dinar a son quartier, en un petit restaurant que va començar modestament i ara és molt conegut per algunes classes de turistes. La veritat és que hem menjat molt bé, per ser a la france. Allà ens hem trobat amb Pascale i uns amics d'en Luc, amb dues nenes petites. En Hannes ha marxat a dormir la siesta després de dinar.







Aprés hem enfilat cap a la Tour Eiffel. Hem decidit, després de molt reflexionar, que pujariem a peu fins el segon étage. Jo em quedo allà, si és que hi arribo, a causa del meu vertigen, i ells pujarien al sommet amb l'ascensor. La veritat és que a mi, pujar entre aquells ferros, entre les potes de la torre Eiffel, m'impressiona bastant, i agafar l'ascensor em semblava impossible.


Aquests dies la torre està iluminada amb llums grogues, que semblen de vapor de sodi, i a les hores en punt, pendant deu minuts, fa pampallugues. És molt bonic. Des de la nostra habitació de ca l'Aline, es veu la torreiffel.



En Luc ens ha deixat als peus de la torre. I naltros, vorejant la Sena, hem anat cap a l'Arc de Triomf i els Champs Elysees. Zona turística i comercial, com qualsevol carrer d'aquestes característiques de qualsevol ciutat del món. Les llumetes de Nadal eren originals, però.


Caminant, caminant hem arribat fins la Plaça de la Concorde, tot resseguint un mercat de Nadal. Ens ha caigut un aguacero parisino, i hem buscat una estació de metro per tornar cap a casa. Entre una cosa i l'altre hem arribat a les 10 del vespre. En Hannes flipava i ja estava preocupat per nosaltres....diu que hem estat 13h sense parar, en Paris.  
Dilluns, 5 de desembre de 2011
Ja teniem decidit de passar el dia al Louvre, quan ens hem despertat amb un Sol esplèndit i 8C de temperatura en el balcó d'Aline. Avui ens ho hem pres amb calma, i després d'un petit dejeneur avec Hannes, on a partit cap al museu.

El Louvre és immens, però quan trobes tants objectes d'art, t'entren ganes de veure'ls tots, un per un. Tanmateix les guies adverteixen que si estàs un minut a cada peça, es tarden 9 mesos en veure-les totes. Hem entrat a les 11 du matin.
El primer objectiu, evidentment, veure la Gioconda. Però....hi ha tantes pintures interessants....i, algunes, les teniem vistes, en Subi i jo, dels llibres de text de batxillerat. Fa gràcia trobar els originals.


La Gioconda, per moltes reproduccions que s'hagin pogut veure durant la vida, provoca una immensa emoció. Jo he tornat a plorar. No hi havia massa gent en la sala i ens hem pogut apropar a primera fila. El quadre és espectacular, i es pot observar perfectament el somriure ambigu de la Mona Lisa, cosa que es difícil de veure en les còpies, fotos, imans de nevera, bolsos i etc.

Hem passat unes 5h i dos quarts en el Louvre. No hem menjat ni begut. No ens hem sentat enlloc (bé, cap al final en Subi i l'Ot, han reposat una mica). Entre les 330 "coses" que hem pogut veure en el Louvre, hi ha la Victoria de Samocràcia, la Venus de Milo, la collecció egipcia, el codi d'Hamurabi, un moari, pintura italiana i francesa i la coronació de Napoleó.  M'he entretingut en fer fotos de tots els cavalls que he trobat, per fer una entrada de cavalls en el Louvre, més endevant.


Al costat del museu hi ha el Carrusel del Louvre, qué és una galeria de botigues, on hem trobat l'Appel Store, que és l'únic lloc on hi ha wifi-sense-problemes, a Paris. Hem pogut comunicar, fesbuquejar i baixar correus. En el McDo hem menjat un parell d'hamburgueses per tenir energia ràpida.
Promenade fins a Notre-dame, per passejar pel barri latin i trobar un lloc per sopar. Hem fet el turista una bona estona. M'he comprat unes samarretes i l'Ot un jersei. Hem trobat petits carrers amb un aire que recordava lleugerament al Paris de tota la vida. Ens ha sortit al pas un restaurant de menjar francès, que no estava pas malament: hem sopat la mar de bé i hem tornat a fer volts.



Llavors no hem parat de trobar restaurants. Jo que els hi deia que havien d'anar a sopar aviat, per que si no tancaven...i després de sortir, cambrers de tots els restaurants ens convidaven a entrar. Fins i tot un s'ha estranyat que haguessim sopat tant aviat, siguent espanyols (noooo, som catalans...!)
El metro ha tardat quasi 40' en portar-nos a casa, amb trasbordo inclós. Demà: Salon du Cheval!
Dimarts, 6 de desembre
Avui ha estat un dia moooolt llarg. Al matí, després de l'esmorzar i de totes les explicacions i anotacions d'Aline (gràcies Aline! merci!) hem començat l'excursió subterrànea per aller a Montmatre. Dos metros, amb una estació laberíntics inclosa, i un funicular després, hem arribat, un peu avant de douze heures, al Sacré-Coeur. Sobre l'església hi dues estàtues equestres: la de la dreta representa la Joana d'Arc, i l'altre Sant Lluís. 




El cavall de Joana d'Arc, és gran i poderós, amb una actitud de guerra. Porta un ferro enorme a la boca i aquesta està oberta, la Joana manté la mà que porta les regnes en l'aire, cap un costat. El del rei Lluís està en alerta, calmat, el seu genet porta les mans baixes i en posició clàssica de muntar. Són obra del mateix autor.



El rendez-vous avec Hannes era a les 12:50 al peu de les escales del funicular. Després de fer un vol per la place dus Tetres, on hi ha tot de pintors, de cuadres i de caricatures, especialitzats en la torre Eiffiel o en les botiguetes parisines, en Subi i l'Ot m'han acompanyat a les escales, per on havia de baixar, i en aquell moment se'ns han tirat a sobre tot de rumanesos que volien distreure'ns tot fer-nos firmar papers d'associacions inventades, suposo que per robar-nos les butxaques. M'he enfadat molt quan m'he vist envoltada d'aquests personatges, i he acabat cridant molt enfadada quan he vist envoltats els meus dos homes. Jo penso que els crits no fallen mai, i en situacions d'aquestes, on hi ha tants turistes i altre gent a més dels lladres, el millor és cridar ben fort. I així han marxat.
Amb en Hannes ens hem trobat a l'hora. Hem passat corriguents, per carrers plens de botigues de roba, amb els rulos de roba al carrer, de tots colors i textures (Helena, el teu paradís!) saltant-nos els semàfors, creuant els carrers pel mig i salvant obstacles diversos, fins arribar a la Gare du Nord, una altra estació laberíntica, on hem agafat el tren per fer le rendez-vous avec Luc en l'estació du Parc des Exposicions, on hi ha el Salon du Cheval de Paris.



Hem arribat una mica abans que en Luc. Una mica més enllà, en un dels molts pavellons d'exposicions, hem trobat el famós Salon du Cheval. Enorme, amb una diversitat impressionant. Els cavalls al mig dels expositors, carruatges i estables, brides de totes classes, mantes de mil colors combinats, roba i altres complements. He vist cavalls de colors als que no estic gens habituada, races que només havia vist en fotos. Hem vist una excibició del treball de la police muntada, un concurs petit de salt, una master class de doma natural i una altre de doma western, i jo m'he comprat unos zahones.






La tornada per nosaltres ha estat facil, però en Subi i l'Ot han hagut de fer dos transbordos, amb estació laberintica inclosa, i han arribat abans que nosaltres a la Cite Universitaire, que era on haviem quedat per anar chez Luc a sopar a son appartament.
Una vetllada molt agradable. També han convidat Quitri, i hi havia en Hannes i la Pascal. L'apartament de Luc és com un museu, però és molt acollidor. 



El pitjor ha estat la tornada: que si tornem en metro, que si en taxi, que si se'ns fa tard i tanquen......, buffff.  Al final, amb l'incombustible Hannes, hem anat a la gare, i després d'indicacions i anotacions, i de despedir-nos molt i molt agraits, del nostre amic, hem agafat el tranvia, sense pagar, i després el 126. 


Primer hem trobat l'autobus, amb la porta oberta però sense xòfer. Tres o quatre persones estaven a dins. Uns deu minuts despres, ha arrivat la xòfer, ha dit que no arribaria a no sé quin lloc, i li he preguntat si arribava a on naltros paraven, i ha dit que si!.....quan hem baixat del bus, no saviem on erem. 


En la boca del metro, en Subi ha preguntat a un treballador que hi baixava. L'home, com que no sabia la ruta aèrea, ens ha proposat de pujar al metro fins la parada següent, que era la que buscàvem; ens ha obert la porta i ens ha senyalat el camí. Hem trobat gent molt amable a Paris!


Velocitat en el metro

Paris, 7 de desembre
Com cada dia, Aline ens ha preparat el petit dejeneur, tot i que amb la festa d'ahir ens hem aixecat cap a les 11h. 
El metro ja se m'està fent habitual. Al matí hem tornat a entrar a Nôtre Dame, encara que estava tot núvol, i plovia a estones....la catedral de París és esplèndida amb Sol. Al final hem decidit pujar al campanari de Nôtre Dame, i saludar les Quimeres decimonòniques. Per pujar, hi ha una escala de cargol de 380 escalons, però val la pena. Es pot visitar la campana més grossa de l'església.








La family amb la parella de NYC: vam fer la visita junts.




Les portes del campanar...ara s'enten allò del Geperut de Nôtre-Dame
Hem menjat un kebab i hem anat a prendre un bateau-mouche. Hem passat sota els ponts del Sena, i els edificis, palaus, i fins i tot la torre Eifel, prenen un altre aire des del riu.







Ens hem promenat  pels carreons de Paris, i hem sopat una fondue savoryana i una fondue de xocolata.
I cap a dormir, ultima nit a Paris.
A casa, 8 de desembre
Aixecar-se i fer les maletes. Hem sortit a esmorzar pel barri de Boulogne. Després de despedir-nos, hem travessat París amb el metro fins la gare de Lyon. S'ha d'anar amb temps, perque sempre hi ha "accidents" dins le metro. En el nostre cas, un d'aquests accidents ha fet que la linia 1 anés sobrecargada. Quasi queda una noia atrapada per les portes automàtiques...sort que l'han ajudat.



El TGV, s'agafa a l'andana principal de l'estació, i hem sortit amb retard degut a un altre accident. Els pompiers de París (que al meu entendre són a la vegada, o un entremig, entre bombers i metges, o auxiliars) es van emportar una dona gran en la camilla. L'hora de retard s'ha convertit en mitja durant el trajecte. Al nostre costat, hem fet amistat amb dos matrimonis de Manresa i Sant Pedor, molt agradables. Com que el món és un mocador, tots teniem persones conegudes a Manresa, i amb algunes, fins i tot compartiem  feina.
Els meus pares, que no fallen mai, ens han vingut a esperar a l'estació de Vilafant. Sopeta de mandonguilles!!!!




LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011