dissabte, 26 de juny del 2010

l'oli d'herba de sant joan

L'Hipericum perforatum, anomenat pericó, o herba de sant Joan, és una de les meves flors silvestres preferides.

Precisament avui se m'ha ocorregut anar-la a buscar; ja l'havia ullat i sabia on trobar-la. La mateta de pericó ja havia fet totes les flors i algunes estaven pansides...més de la mitat. Tot i això, he recolectat la meitat de la mateta. I no n'he trobat més.

L'hora tampoc no era molt bona (la una del migdia), però he pensat que més valia una mica que res. En fin. Quan he arribat a casa he triat les flors més maques i les que estaven per obrir-se, i les he posat en oli d'oliva de Porcuna.

Resultat: potser, 10 mililitres d'oli. Vint com a molt. Desastre....

L'oli d'hipèric es coneix també com a oli de cop. Jo l'utilitzo en tots els cops que rebo, en rascadetes que em fa el nou gat Slip, quan em cremo pel Sol, en excemes, i en cavalls i gossos quan els salta el pèl, per quansevol motiu, i per fer fregues a les cames cansades. Ah! i molt important en les cremades!! és genial, després de la pasta de dents, és clar!

dimarts, 22 de juny del 2010

Primera nit d'istiu

Doncs del del dissabte, que plovia i feia tramuntana, que no vaig a veure els cavalls. Primer pel vent, ahir per desànim, encara que la dama encara bufava, i ara per falta de temps...
Dissabte, però, vaig estar una estona amb l'Avatar, el vaig respatllar, en el camp mateix i lliure...Com estava el cavall!!! Duia una capa de fang per sobre, senyal que s'havia revolcat, pels dos costats, en el camp moll. Vam jugar una estona, a seguir-me, a intentar bloquejar-me, de vegades (ho haig d'admetre) amb èxit...en fin.
Els cavalls mouen el cap i el coll d'una manera característica, crec que quan estan contents o tenen ganes de jugar, com els gossos quan volen que els tiris la pilota.

Després vaig portar-li una poma a la Garbosa i la volia respatllar, però no em va deixar, es posava de culs i em feia orelles. No sé si a mi, o al cavall del costat, perque li vaig donar una carrota, al del costat...total, com que ja plovia bastant, me'n vaig tornar cap a casa.

He de tornar per sant Joan com a molt tard. A buscar herba de sant joan.

dissabte, 12 de juny del 2010

La doma "natural" de l'Avatar

Després del curs de doma a terra amb la Lucy Rees, només faltava aplicar tota la fantàstica teoria en la doma de l'Avatar, que estava, últumament, en un punt més aviat mort.
Cal remarcar alguns aspectes previs per a entendre tot el què ha passat:

  • Avatar és un cavall molt segur de si mateix, en paraules de la veterinària i un mimat, per la gent que el coneix des que va néixer. En R. opina que és un cavall extrovertit. Jo veig que el cavall és molt confiat, no té por de res, com si fos un príncep o el fill d'un poderós compte feudal. És un d'aquells adolescents que pensa que no li passarà mai res.
  • la meva limitada capacitat per entendre què passa en el moment que està passant. Això vé lligat a que no sé pensar com un cavall.

Quan era petita, en els meus jocs, era un cavall. Ho poden corroborar les meves amigues de la infància, quan jugavem al pati, a EGB. Elles eren pares i mares, indis o vaquers, i jo era el cavall. Em comportava com un cavall, pensava com un cavall.

Em va costar molt fer anar la bicicleta, crec que per problemes d'equilibri, però quan ho vaig aconseguir la bicicleta és va transformar en cavall: Rayo Negro. Hi pujava com si montés a cavall i pujava i baixava pel costat esquerre, com es fa habitualment amb els cavalls.

Ara m'és més fàcil solucionar un problema d'ordinador que saber què està pensant l'Avatar.....

Així aquests dos últims dies he deixat el cavall lliure en la pista a veure què em volia dir. Sense corda, només amb la morralla, i jo amb el fuet. El pla (ja sé, no és poden fer plans....però algun objectiu havia de tenir, no?) era moure'l a trot i galop, coses que ja sap fer quan va lligat, i fer-lo canviar de sentit, amb els moviments del meu cos. Nivell 1, doma natural. No val torcar-lo amb el fuet.

Tot va anar mig bé. En part perquè l'Avatar estava més interessat en menjar herba que en mi. Semblava no tenir cap interès en la meva persona, tot i que l'estava cridant i molestant per a que no mengés. Vam anar, per segons, sincronitzant el trot i el galop, seguint els moviments del meu cos. Allò de donar la volta i anar en sentit contrari no va sortir bé: l'Avatar canviava el sentit i es parava, i em mirava com jo continuava trotant com una tonta....

Això va durar fins que el cavall va comprovar que podia sortir per sota les cordes que tanquen la pista rodona. Dos metros, fins l'herba. L'agafem, un altre cop surt. El tornem a agafar, practico de la corda la parada una estona dins la pista petita, sortim de la pista, li fem parar atenció una mica, moguent les fulles dels arbres amb el fuet, jugant amb ell fora de la pista. El deixo en el camp.

Avui he fet un circuit en la pista rectangular: un eslàlom amb conos, uns pals en forma de L i unes estovalles de lona blaves amb flors blanques. L'Avatar ha passat per tots els obstacles a la primera. Incloses les estovalles. Ha tirat algun cono amb amb el morro, ha trepitjat les barres amb les mans i ha mossegat les estovalles. Jo crec que amb un cop que ha passat ha perdut tot l'interès pel tema.

Llavors l'he deixat suelto. I s'ha anar a menjar herba. L'he fet correr una mica. Ha passat galopant per mig de les barres en L, i per les estovalles blaves. Hem practicat alguns canvis de sentit galopant, i alguns canvis d'aires, però no estic segura si jo el seguia a ell o ell em seguia a mi. Al final, suposo que mort d'avorriment, ha passat sota les cordes de la pista i s'ha anat a pasturar. L'hem agafat de seguida i sense problemes. De tornada a la pista, a practicar parades.

En Jaume m'ha ajudat a provar-li les riendes llargues, només amb la morralla, només per provar. Hem fet primer els exercicis de donar la volta. Li hem canviat la moralla a una que li queda més apretada al nas. En Jaume ha agafat les regnes i sense el cinxuelu ha estat una mica caòtic. Al cavall li ha costat una mica d'entendre i l'he ajudat amb guiant-lo amb la corda. Llavors hem decidit posar-li el cinxuelu, i també una manta, suposo que per costum, i l'Avatar s'ha deixat fer. L'he portat a la pista, amb la corda i aquests aparells posats i m'ha seguit sense problemes, hem fet tot el circuit.

Llavors ha arribat el remolc. He pensat que era una bona oportunitat. I sense demanar permís, amb el cavall de la corda, m'he apropat al remolc per entrar l'Avatar i la veritat, no s'ho ha pensat massa per ser la primera vegada. En Jaume li ha tret el cinxuelu, i tot ha anat bastant fluid i he intentat que no el pressionessin massa i l'han pressionat el mínim. Un cop a dins, carrotes i manyagues. La sortida, marxa enrera, ha costat una mica. A mi m'impressiona el remolc, em sento tancada, em fa por que el cavall se'm tiri a sobre. Hi ha una barra empipadora just on és el lloc ideal per posar-te i deixar pas al cavall. La barra està a l'alçada de les espatlles; és molt fàcil donar-te un cop al cap o on sigui. També el cavall es pot donar un cop de cap i espantar-se molt. Crec que al cavall, en ser més gros, també li deu impressionar molt més.

El remolc s'ha emportat al seu company de camp....s'ha quedat sol. Abans de marxar m'he estat una estona amb ell en el prat. Llavors m'ha seguit tota l'estona, no ha dubtat ni un moment i no s'ha aturat a menjar cap bocí d'herba.

Seguirem investigant....

dimarts, 8 de juny del 2010

La doma natural

Potser si té raó, la Lucy Rees, quan diu que coneix persones a qui aquest curs les ha canviat la vida.



No sé si la vida, però segur que la relació amb els cavalls canviarà a partir d'ara, i això que només estic a mitat del curs.



Tinc la sensació que la Lucy ha confirmat el que ja sabia en el fons del meu cos, però ella ho raona i dóna explicacions, i solucions, senzilles. La simplicitat, com sempre, és la millor actitut. No cal complicar-se la vida. Ni la de la persona ni la del cavall.




El curs és a Albons. A la hípica Caballo y Deporte, d'en Ferran Gibert.

Aquesta tarda hem comprobat la fama dels cavalls àrabs purs egipcis, que són un manat de nervis, i la desconfiança d'una euga espanyola, criada al camp i ferrada a la força, que no volia saber res dels humans.

La Lucy repeteix que ella no monta cavalls tensos, ni cavalls que no saben parar. I jo, què vols què digui, estic TOTALMENT d'acord amb ella.

El meu instint em bloqueja totalment quan haig de montar un cavall que no conec, i resulta que no era por, com deien alguns, de part meva. És només instint de supervivència: no me la jugo amb un cavall desconegut.

I de vegades només calen un parell de segons per conéixer un cavall. Ara, el cavall tarda una mica més en conéixer a tu. O potser no, potser tarden encara menys, i descobreixen coses de tu que ni tant sols saps de tu mateix. Ara que ho penso, m'inclino més per la segona idea.

Haig de descobrir més coses....

diumenge, 6 de juny del 2010

Passeig amb la Garbosa

Dissabte la tarda, des de Can Janot, vam fer un passeig entre Siurana i Sant Miquel de Fluvià. El temps molt agradable i la companyia també.

Portavem un fotògraf a l'expedició....




Els cavalls es van portar molt bé. Vam trotar i vam galopar. Alguns camps ja estaven recollits i en l'altres madurava l'ordi groc. Roselles i herbes de Sant Joan. Esbarzers i la ginesta en flor.
Quines ganes tenia de sortir a passeig !!!


Com a illes, grupets d'alzines i suros formen bosquets entre els camps daurats, També van patir la nevada....



Gràcies!!!

dimarts, 1 de juny del 2010

Sopar del Centenari

El 29 de maig uns quants ex-alumnes vam respondre a la convocatòria que va fer el col.legi La Salle per trobar-nos i reviure aquells temps.

De la meva classe només erèm tres, però hi havia classes que no hi va anar ningú o una persona. És igual, el fet era anar-hi i trobar-te amb el lloc, ja que no amb la gent.

De totes maneres vam estar recordant anècdotes de la classe, i el Hermano Álvarez, que el tenia al meu costat durant el sopar, ens va fer notar una cosa molt curiosa: el mossèn Antoni Viñas, el mateix mossèn que l'altre dia es va despullar a missa a Sant Miquel de Fluvià ( i que sembla que ja ho havia fet a Sant Mori), era el nostre professor de religió a tercer de BUP.

De cop i volta em van venir tot de records al cap i vaig pensar per un moment com de cruels som els adolescents. Al pobre mossèn el teniem amargat: el dia que fèiem classe a les 12 del migdia portàvem les llaunes d'olives i berberetxos per fer l'aperitiu, això com a mínim. El Hermano Álvarez se'ns queixava, en el sopar, de la feina que li portava quan el mossèn venia a ensenyar, ja que quan la classe es desmadrava, l'anava a buscar per posar pau.

La meva amiga Montse i jo erem de les que arribavem sempre tard, i a més ens sentavem juntes. Durant una temporada, a l'Hermano Álvarez li va donar per fer "redades" per enxampar als tardons, i a partir de les 9h del matí, esperava a tots els que arribaven tard en el balcó del patí per fer-nos entrar tots junts a les classes. Aquell dia La Montse i jo vam entrar tard, amb la classe del mossen Viñas començada, i quan anavem a seure, els nostres companys de darrera ens van avisar: "sobretot no crideu". " No crideu perquè?" vaig contestar jo. I els companys de darrera no van tenir temps de respondre que de dintre el pupitre de la Montse va sortir l'esglàpol més gros que hagi vist mai en la meva vida!!

Evidentment la Montse va cridar i el gripau va saltar a terra i allà, amb tota la parsimònia del món, va passejar-se per la classe, emmig de riallades i crits. El pobre mossèn no sabia què fer, i va anar a buscar al Hermano Álvarez....

Recordo que el mossèn sempre portava una maleteta i caminava tort, aparentment pel pes de la maleta. En Toni un dia el va anar a ajudar: li va agafar la maleta i va entrar a classe imitant-lo, tort d'un costat. Però mossèn Viñas va entrar al darrera, igual de tort! com si portés la maleta!!! Aquell dia ja no vam poder ni començar la classe.

Deixo aquí un link del que li va passar l'altre dia; l'article descriu una mica l'interessant que ha estat la seva vida.
LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011