dilluns, 23 de novembre del 2009

La Yaya se nos ha ido

M'he donat compte, que quan estic trista o amb aculumació d'emocions, llavors escolto música.

Ara estava escoltant aquestes cançons...


Zamba de la Soledad (Los Chalchareros)

Cuando cae la oración
con su manto de gris otoñal
anochece en mi corazón
la sombría tristeza de mi soledad.

El recuerdo fugaz
de mis horas felices de ayer
va golpeando en mi mente tenaz
como un rio de sueño que siento crecer

Yo también árbol fui
que al pasar por la vida di frutos y sombras
pero el tiempo que mide distancias
allá por mi tronco me quiere arrancar.

Sólo quiero al partir
no llevar en mi alma un rencor,
que lo amargo que tiene el vivir
fue más dulce y más bello unido a tu amor

Y si acaso, tal vez,
mi recuerdo pudiera quedar.
una copla con ritmo de zamba,
junto a ese recuerdo la pueda alcanzar.


Zamba de mi Esperanza (Luis Morales)






Zamba, de mi esperanza
amanecida como un querer.
sueño, sueño del alma,
que a veces muere sin florecer.

Zamba, a ti te canto,
porque tu canto derrama amor.
Caricias, de tu pañuelo
que va envolviendo mi corazón.

Estrella, tu que miraste,
tu que escuchaste mi padecer.
Estrella, deja que cante,
deja que quiera como yo sé.

El tiempo, que va pasando
como la vida, no vuelve más.
El tiempo, me va matando.
Y tu cariño, será, será

Hundido, en horizonte,
la polvareda que al viento va
Zamba, ya no me dejes
yo si tu canto no vivo más

Estrella tu que miraste
tu que escuchaste mi padecer
Estrella, deja que cante,
deja que quiera cómo yo sé.

I, per últim, un poema d'Antonio Machado.
Del llibre, Campos de Castilla.

Parábolas

Era un niño que soñaba
un caballo de cartón.
Abrió los ojos el niño
y el caballito no vio.
Con un caballito blanco
el niño volvió a soñar;
y por la crin lo cogía...
¡Ahora no te escaparás!
Apenas lo hubo cogio,
el niño se despertó.
Tenía el puño cerrado.
¡El caballito voló!
quedóse el niño muy serio
pensando que no es verdad
un caballito soñado.
Y ya no volvió a soñar.
PEro el niño se hizo mozo
y el mozo tuvo un amor,
y a su amada le decía:
¿Tú eres de verdad o no?
Cuando el mozo se hizo viejo
pensaba: todo es soñar,
el caballito soñado
y el caballo de verdad.
Y cuando vino la muerte,
el viejo a su corazón
preguntaba: ¿Tú eres sueño?
¿Quién sabe si despertó!


Que descansi en pau...


dissabte, 7 de novembre del 2009

Continuació .....cavallers de les Dunes


Seguim en el dijous 29 d'octubre.
És l'hora de la dutxa i demano a en Roger que expliqui una mica la històriaa del ksar que hem vist.

Le ksar est une petite ville fortifiée dont le but éstait la défense des villageois lors des guerres tribales, fréquesntes dans la région pour la possession de l'eau.

C'est le Pacha Glaoni que a mis fin á ces guerres entre tribus en exerçant son autorité sur tout le Maroc du Sud, à partir des années 1920-1930. La dèrniere: 1932.

Le ksar est composé de murailles d'enceinte et de forme carré avec une tour de guet à chaque angle, avec une seule entrée à trois portes successives, donnat sur une première cour pour recevoir les visitants el les marchants. Ces derniers n'étaient pas autorissés d'aller plus loin dans le kasar. Le rôle défensif du ksar étant révolu, nous avons étés invités à la visite d'une des maison à l'intérieur du ksar. Les ruelles pour nous y rendre sont volontairement décalées pour permetre aux femmes de sortir après leur travail papoter avec leurs voisines sans étre vue des ruelles perpendiculaires.


L'entrée dans la maison débouche sur un patio comportant un pyut de lumière que éclaire et aère le rez-de-chaussée et l'étage une pièce sur la droite et prévue pour les invités et celle de gauche est réservé à la famille. Le rex-de-chaussé sert principalment à recevori. Le lieu de vie se trouve à l'étage. On y accède par un escalier en terre battue (identique à tant le reste de la construction) armé de bois de palmier ou de tamaris. Le sol de l'étage est de terre battue sur pautres de palmier. Depuis l'inoccupation de ces maisons vers 1960, des problèmes de termites sont visibles ça et là.
A l'étage on trouve:

- le forn à pain

- un foyer pur couisiner. Les utensiles sont en terre cuite; on a pu voir une jarre pour conserver les dattes en les pressant par couches successives avec un peu de sel et de lumin. Ainsi préparée, on pouvait les conserver jusqu'à 5 ans. (Pour les années de sècheresse).

- un pilou permettait d'écraser le blé dur pour en faire de la semoule à couscous.

- une meule servait à faire la farine pour le pain.

- l'eau était conservée (a lours terme) dans une outre en peau de chèvre.

- une série de clés en bois permettati de condamner les portes.

- une petite fenêtre, décalée par rapport à la porte d'entrée, appelée "mouchard à boie", permettait à la femme de voir sans être vue qui frappait à la porte. LA façon de frapper indiquait s'il s'agissait d'un homme ou d'une femme...

Malauradament a en Roger li va tocar anar a la dutxa i no va poder acabar el relat....



És el torn de Quiterie:

Alicia cette année je suis avec toi à l'arrière du groupe, il faut savoir que les personnes en fin de groupe sont les vrais nomades !! Ceux devant sont des vrais touristes!! Pas de sable sur eux, pas de foulards pour se proteger du solei!!


Un petit truc à retenir pour l'année prochaine: petit trot + petit galop = ha ha ha = grand ______________galop ---HOUHOUAAA _______________


Mais surtout il ne faut pas oublier de respirer au galop e de profiter......

Luc:

Ceux que sont devant sont des Bons Cavaliers...ils surfent sur la dune et ne déplacent pas de sable....
Ceux qui sont derrière ("les vrais nomades") parlent tellement qu'ils brassent de l'air done déplacent du sable...


Dissabte 31 d'octubre de 2009. Dinar.

El divendres em vaig posar molt malalta de la panxa, i la Julie també. Al matí vam montar dues hores, com vam poder, i a la tarda, amb la calor que feia, no ens podiem ni moure. L'Abdú va esperar fins a última hora per començar a montar, perque feia molta calor en el desert.

Mentre esperàvem que passés el temps, va arribar un grup d'italians en bici que van ocupar l'àcacia (la única acàcia) que hi havia al costat del camí, on eren la Julie i la Quiterie descansant.



Quan va ser l'hora de montar, jo no me'n veia amb cor, sort que la Julie tampoc i va demanar anar en el camió. Així que em vaig apuntar.

El cuiner va haver d'anar a darrera i el sòfer no va dir res en tota l'estona, quasi una hora i mitja, que vam travessar el desert.

Quan vam arribar, després de descansar una mica, quan van descarregar el camió, vam montar una tenda i ens hi vam ficar a dins. Fins avui, dissabte, no ens hem enterat de res.
Sé, però, per l'Antoinette, que van arribar a la llum de la Lluna plena....




Dissabte al matí estàvem com noves i vam fer unes 6 hores seguides de cavall. Vam arribar al djebel Beni i el vam atravessar i, després una planura desèrtica infinita on vam fer uns quans galops, alguns molt ràpids, altres no tant.

L'excursió s'ha acabat sense problemes i amb un bon gust de boca, gust a sorra....






Dissabte, arribada a l'Hotel de les 1000 i una nits

Després de 8h d'autobús que ens van acabar de rematar, sense res més remarcable que la parada al restaurant per sopar ràpidament, ens vam instal.lar a l'hotel de Marraqueix. Ens vam despedir de la meitat de la gent que se'n va al matí, a primera hora, i els altres ens quedem a Marraqueix de compres.

Dutxa demà. No quedaven forces per res més.


Diumenge, 1 de novembre. TOTS SANTS

Compres a Marraqueix. Al matí amb Michel 2, i a la tarda només Julie, Antoinnette, Hannes, l'enfant terrible, et moi.

Vam dinar en un xiringuitu de la plaça Jema El Fna, d'aquests que al final penses: què demonis estàs fent dinant en un lloc tant terrible, i sense cervesa!!!. Després un té-cafè al cafè de Paris, en la mateixa plaça.

En Hannes va anar a fer la siesta i naltros tres vam continuar les compres: harisssa, xil.labes, coses inútils...babutxes....

Quan es va fer fosc, emmig del zoc, ha marxat el llum. Fantàstic. Han sortit espelmes i mòbils per il.luminar les mercaderies. He comprat la xil.laba de l'Ot a les enfosques. Genial.

Quan vam retrobar en Hannes vam llogar una calesa per fer un volt i tornar al Caspien, ja que al matí ens van fer canviar d'hotel. Vam sopar un xavarma al boulebard del costat de l'hotel Xavarma bizarre. Sense cervesa. Quin país!!


Dilluns, 2 de novembre de 2009

Són la una i dos quarts i ja portem mitja hora de retard en l'aereoport. Ja hem menjar i estem esperant l'embarcament, que hauria de ser ara mateix, però no ens criden. La tornada s'està fent llarga.

Molts records d'aquests dies venen a la ment. Petites anècdotes dels cavalls i de les persones del grup. Hem fet 160 km entre Tinfou i Zagora. Desert. Acàcies parasol. Una tarda perduda.

Màgia de les dunes. Els Reis de l'Orient. El mar de sorra. De cop i volta, com el nostre mar, s'acaben.





dijous, 5 de novembre del 2009

Cavallers de les Dunes: vamos a la playa!!!

Per petició majoritària del gruix de l'expedició al Desert de la setmana passada, entre dunes i sorra, passo a transcriure els escrits diaris en el llibre de ruta.


TRAVEL-GIRONA-MARRAKEICH-OURAZAZATE

Ens hem aixecat a les 5h del matí per anar a l'aereoport que, com sempre, bullia d'activitat. Hem esmorzat allà i just a la cua de l'embarque em trobat en Miquel i la Marie que, esperant-nos al pis de sota, quasi arriben tard a l'avió!!

El vol ha estat molt agradable, amb molt bon temps i bona visibilitat. En l'aereoport de Marraqueix hem trobat la resta de l'expedició, i coneixem en Roger.

Tot seguit amb minibús direcció Ouarzazate. Hem parat dues vegades: una al lavabo i l'altre a dinar. Primera trampa: pagar per pixar en un restaurant (i un té, i unes galetes, perque estàvem morts de gana) i 20 minuts després parar a dinar en el restaurant ja inclós.

Vam arribar a Ouarzazate cap a les quatre de la tarda, hora local (que, tenint en compte el canvi d'horari europeu i el d'aquí, ja notàvem un jet-lag significatiu) i vam anar a veure la Kasbha i la Medina, amb un guia local espontani molt simpàtic que sabia molta història. Al final, segona trampa: ens va portar a una cooperativa d'alfombres amb tuareg inclós. Els nens demanaven euros, les dones rentaven la roba a la font (tenen l'aigua gratis dins les kashbas, per que, diu el guia, dins les cases, com que són d'adob, no es poden permetre tenir fuites d'aigua).
Cerveseta - Casablanca - i sopar a l'hotel . Dormir a les 9 i escaig, hora local + jetlag. Al dia següent ens esperaven 3h més de minibús i, per fi, els cavalls.

Cada vegada era més evident que fariem la ruta al revés: Tinfou - Zagora.


Dilluns, 26 d'octubre de 2009. Ouarzazate - ??

Començo a escriure a les 6h45 del matí, perque em vaig equivocar posant el despertador (aggg, el canvi horari planetari....) i Antoinette i jo ens hem aixecat, dutxat i preparat a les 5h30, quan en realitat haviem quedat a les 7h per esmorzar. Això ens ha donat temps per fer uns abdominals a la piscina, tal i com havia promés durant el sopar. BONJOUR.

Arribada a la Duna (1 duna) de Tinfou


Ja haviem dinat i esperavem el camió de suport que estava en panna i l'havien portat al mecànic a Zagora. L'Abdú, el guia, ja ens ha assignat els cavalls i ens ha explicat la ruta sobre un mapa fotocopiat, i ara, amb calma, ens posarem en marxa. Dues hores en un cavall nou. El xòfer ens saluda dient Bonjour. Som-hi.





Abans de sopar

Els francesos tenen una expresió pròpia per anomenar el primer contacte amb un cavall: la mise en sêlle. Doncs bé. La mise en sêlle ha estat fantàstica, provant els cavalls i els genets davant la duna de Tinfou: apa!! que deviem fer una fila!!! L'Abdú em va asignar el cavall que Martina montava l'any passat: Bilal, un cavall negre de 15 anys que s'ha portat bastant bé aquest primer dia, encara que l'he hagut de frenar varies vegades i m'he pegat un ensurt quan ens ha passat l'helicòpter, per segona vegades, per sobre nostre.

Fantàstica la ruta de dues hores sobre les petites dunes de més enllà de Tinfou. Els cavalls trepitgen de manera estranya sobre la sorra, plena de petjades de tota mena. Estàvem esperant el sopar. Palmeres al costat de Drâa. A les 6h és fosc. Tota la nit estrellada sobre nostre.


Dimarts, 27 d'octubre de 2009. Hora de la dutxa

Ens vam llevar a les 7h. Aquesta nit no vaig dormir gaire bé, ja que sommiava que en Hannes ballava una espècie de claqué sobre la meva tenda. Esmorzar, respatllar els cavalls, et on a parti pour la journée.

Molta calor només de sortir el Sol. Vam pendre la ruta, la única ruta per travessar el djebel, compartida amb tot de gent (francesos) amb els seus guies, camells que porten els bagatges i algun que altre autòcton amb xais i cabretes de pessebre nadalenc.

L'Abdú volia travessar el Drâa, però a la llera vam trobar arenes movedisses - sables mouvantes - veritables: els cavalls s'enfonsaven, no sabies quant fins que hi passaves, i que passés el de devant no era cap garantia. En Laskar, un cavall jovenet del grup, va decidir que era un bon lloc per revolcar-se. I ho va fer amb en Roger a sobre....

Ara ja sabem que quan l'Abdú diu que farem un petit galop, en realitat es refereix a un galop estés...i llarg...molt llarg... On s'habitue au galops del desert. Dos aquest matí i un altre, memorable, de película, en una plana del Drâa. Increïble.

El picnic va ser en un palmeral. Ens vam descalçar i tothom es va interessar per l'anell que porto al peu. AtenciÓ: no em fa mal, fa més de dos anys que el porto ... Em sents Luc??

A la tarda, seguint el Drâa al pas, per la immensa llera plena de còdols de tots els tamanys. Algunes dunes. Galop increïble, que vaig pensar que seria un preludi del que ens esperava.


Després vam passar per una zona d'horts, buscant un lloc per travessar el canal de reg, vam haver de passar entre el mateix canal i un mur particular, quedava un passadís molt estret. Alguns cavalls relliscaven en el canal. En Nassim, el cavall d'en Michel, va caure dins el canal, que estava ple de sorra, i no podia sortir. L'Abdú va acompanyar el cavall per buscar un lloc per pujar-lo mentre els altre esperavem allà. Tot es va arreglar.

Acampada en el palmeral, al costat de la carretera, amb cobertura de mòbils. Té i galetes. Cervesa i refresc. Però...dins la tenda dels cuiners sembla que hi ha una discussió. Un soroll i, plaf!, ha caigut la sopa per terra...

Aquest any la tenda-dutxa és doble i la toilette és individual. També està bé. Tardem menys en dutxar-nos.


Dimecres, 28 d'octubre de 2009. Hora de la dutxa, després del té i bevent cerveseta.

Al matí, quan surt el Sol, l'Antoinette es desperta i em desperta també a mi, però jo faig un esforç i continuu dormint cinc minuts més....

Després d'esmorzar, a l'hora de respatllar els cavalls, en Laskar no podia aixecar-se perque s'havia tombat i la corda tibant, no el deixava aixecar.

Vam enfilar cap a les dunes, cap al desert i les palmeres. En el primer poble que hem trobat, els rètols no estavan traduïts, però hi havia una gran antena al mig. Anaqua, el cavall d'en Hannes, està enamorat dels burros, i quan vam passar per un carrer estret, vam trobar una mula amb un carro. Els dos primers cavalls van passar, però la mula va bloquejar el pas a Anaqua, i vam tenir un petit ensurt. El propietari de la mula va sortit quan ja tot havia passat.

Vam sortir del poble pels horts del desert i vam aprofitar un canal per galopar. El canal estava ple de sorra i es va aixecar una gran polsaguera. El galop va ser còmode i silenciós. L'Abdú diu que els genets no s'hi veuen en la sorra, però els cavalls, si.
Nota: els cavalls s'han pixat en la única bassa d'aigua que hi havia en quilòmetres a la rodona.

Lors du pique-nique nous avons appris que les françaises sentaient leurs chaussettes lorsqu'elles les retiraient...Les catalanes....NON!!!! Done nous en concluons que la catalane ne sent pas des pieds!!!

Aujord'hui pas de sieste.

REMARQUE: Michel fut content car les toilettes furent éloignées de l'espace vie, suite à sa remarque lors du petit déjeuner...parfumé!!
Et pourquoi pas de sieste...pour arriver plus tôt pour aller visiter un village - Ouled Driss - mais on en reparlera... puis nous avons travesé des jardins abandonnés, du plat, du plat, du plat,...un peu de suspension entre 2 montagnes. Ensuite des OH, des AH, Alicia est heureuse, nous surfons sur les dunes...nous arrivons en bivouac sous un magnifique coucher de Soleil. Le village: pas vu!!! Demain peut-être, inschallah

Els oh i els ah eren la prova de la veu en el desert. En Subi em va explicar que no hi ha "rever". Comprovat, la veu es queda allà a prop teu, com si la sorra la xuclés.

En Hannes es va posar malalt. El galop de Fantasia va ser canviat per un "petit galop" d'aquests marroquins, sur le plat. De sobte vaig veure en Michel que m'adelantava per l'esquerra, i Bilal va accelerar el ja ràpid galop. Ens ha costat una mica parar els cavalls, però l'espai és tant gran....

Després de la dutxa l'Abdú ens feia passar un "control de qualitat" perque no creu que ens poguem dutxar només amb mitja galleda d'aigua, la Julie et moi (es que no tocaba pelo...)


Dijous, 29 d'octubre de 2009. Oued Naam: la Ribera de l'Estruç.


EL DIA PETIT PRINCEP


Després d'esmorzar vam anar a visitar la kasbha d'Ouel Driss. El guia ens ha explicat com vivia la gent allà dins, en aquells murs d'adob coberts de sostres de palmeres i tamarius que les termites s'estan menjant. La Kasbha està molt ben conservada, amb una casa que pots visitar i entendre la seva vida quotidiana, amb una entrada amb un pati de llums on rebien els visitants, a la dreta, i la família, a l'esquerra, o al revés, com si l'activitat principal fos aquesta: rebre visites. Tenen habitacions adalt i una terrassa, on hi havia el wàter ecològic, on els excrements es barrejaven amb cendra i després servien de compost, per adobar els camps.


Els temps on tot es reciclava allà mateix i la Terra estava contenta.



Evidentment la visita va finalitzar en la botiga-cooperativa d'alfombres del poble. Hem tornat a peu al campament. Els cavalls estaven ensillats i hem enfilat cap a les dunes.






Quasi tres hores de calor travessant petites dunes del desert que amaguen forats on viuen les palmeres. Forats plens d'aigua que ara estan secs. Palmeres mortes de set. Nens descalços que ens persegueixen. Sorra, pols, sorra, palmeres, calor, set. A més, avui, amb les dunes, el camió no ens podia seguir i ens hem emportat el picnic. Galop, dunes, sorra, desert...

El picnic ha estat en les palmeres, amb una mica d'ombra que hi havia. Hem tingut una horeta per menjar. Després, més dunes, més desert.

Vam trobar un campament de cotxes que semblava que es preparaven per al Paris-Dakar. Camells. Vam passar tota la tarda sobre les dunes, en direcció Sud. Cada cop hi havia menys vegetació, fins que ha arribat un moment que no h'hi havia gens: el mar de sorra.


De sobte em vaig trobar immersa en el llibre del Petit Princep: les dunes, la posta de sol, l'invisible. Vam descansar darrera una duna per poder galopar un cop haguessim arribat a la platja del mar de dunes. Un galop que vam disfrutat moltíssim. Després vam caminar una mica fins al pou.

Un pou, a peu de pista. Amb una politxa que cantava. Quina emoció!!.

Vam fer beure els cavalls i ens vam mullar amb l'aigua fresca d'aquell pou immensament fondo. Al mig del desert.


Perque avui hem acampat al mig del desert. Hem caminat al menys mitja hora del pou al campament. Mentre el Sol se n'anava....



Demà continuem....





LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011