dijous, 31 de desembre del 2009

Un altre any

Crec que fa més de 30 anys que no celebrava el meu anniversari a Porcuna.
Estic molt contenta d'estar aquí i retrobar-me amb la família, i fer que les noves generacions es coneguin.

Vam sortir el dia dels Innocents cap a Torres de Albarracín. Vam tenir un bon viatge d'unes 6 hores amb parada inclosa a Bujaraloz per dinar, bastant malament i car, per cert.

Al dia següent, vam sortir a la una, després d'un bon esmorzar. Vam travessar la Sierra de Albarracín, direcció Sud. Tota la Mancha ploguent. Ens va caure una tromba d'aigua en la A-43, i no ha parat de ploure, llevat d'unes petites treves assoleiades.

Demà volem anar a Còrdova, si no s'ha inundat la carretera.


Despeñaperros: obres de millora de la A-4

dissabte, 26 de desembre del 2009

Sant Esteve


Demà és diumenge, una excusa perfecte per continuar menjant. Fa ja tres dies seguits que ens reunim la família per dinars de Nadal. Vam començar el 24 a la nit i, a raó d'un gran àpat al dia, hem continuant menjant.

Com a novetat aquest any hem gaudit d'un concert familiar de Nadal molt emotiu, i jo no he menjat ni ostres, ni gambes, ni gluten. Com a tradicions, la cagada del Tíó, les típiques associades al menú i alguna altres més íntimes.

I encara no ens hem barallat!!



dimarts, 15 de desembre del 2009

Avatar

Aquest és l'Avatar, el cavallet que m'he proposat domar. Mai abans he domat un cavall, al menys conscientment. Sort que té bon caracter, és curiós, i no sembla tenir por de res. Normal: ha estat fins ara, i segur que ho continuarà siguent, un cavall mimat. (No ho dic jo, això, que no el coneixia abans, ho diu la gent que el coneix des que va néixer)


L'Avatar va néixer al juliol de l'any 2008. Té ara un any i mig, i tot just està aprenent a donar voltes en la pista rodona, amb la corda. Viu a Can Janot, a Siurana.


El cavall és nou. La hípica és nova. Noves són totes les persones que hi van habitualment. Ara disposo de poc temps. Em cal temps per conéixer el cavall, els voltants de la hípica i les persones. Tot simultàneament.
L'avantatge és que el temps passa, inexorable, per bé i per mal, i tot és qüestió de temps.
Mentrestant, continuu passejant amb la Papikra (gràcies!!), pel Cap de Creus, amb velles amigues. Renovant amistats.
Anirem explicant els progressos. Aquesta gesta ha de quedar per escrit. Intentaré seguir una doma "natural" i aviam què passa.


dilluns, 23 de novembre del 2009

La Yaya se nos ha ido

M'he donat compte, que quan estic trista o amb aculumació d'emocions, llavors escolto música.

Ara estava escoltant aquestes cançons...


Zamba de la Soledad (Los Chalchareros)

Cuando cae la oración
con su manto de gris otoñal
anochece en mi corazón
la sombría tristeza de mi soledad.

El recuerdo fugaz
de mis horas felices de ayer
va golpeando en mi mente tenaz
como un rio de sueño que siento crecer

Yo también árbol fui
que al pasar por la vida di frutos y sombras
pero el tiempo que mide distancias
allá por mi tronco me quiere arrancar.

Sólo quiero al partir
no llevar en mi alma un rencor,
que lo amargo que tiene el vivir
fue más dulce y más bello unido a tu amor

Y si acaso, tal vez,
mi recuerdo pudiera quedar.
una copla con ritmo de zamba,
junto a ese recuerdo la pueda alcanzar.


Zamba de mi Esperanza (Luis Morales)






Zamba, de mi esperanza
amanecida como un querer.
sueño, sueño del alma,
que a veces muere sin florecer.

Zamba, a ti te canto,
porque tu canto derrama amor.
Caricias, de tu pañuelo
que va envolviendo mi corazón.

Estrella, tu que miraste,
tu que escuchaste mi padecer.
Estrella, deja que cante,
deja que quiera como yo sé.

El tiempo, que va pasando
como la vida, no vuelve más.
El tiempo, me va matando.
Y tu cariño, será, será

Hundido, en horizonte,
la polvareda que al viento va
Zamba, ya no me dejes
yo si tu canto no vivo más

Estrella tu que miraste
tu que escuchaste mi padecer
Estrella, deja que cante,
deja que quiera cómo yo sé.

I, per últim, un poema d'Antonio Machado.
Del llibre, Campos de Castilla.

Parábolas

Era un niño que soñaba
un caballo de cartón.
Abrió los ojos el niño
y el caballito no vio.
Con un caballito blanco
el niño volvió a soñar;
y por la crin lo cogía...
¡Ahora no te escaparás!
Apenas lo hubo cogio,
el niño se despertó.
Tenía el puño cerrado.
¡El caballito voló!
quedóse el niño muy serio
pensando que no es verdad
un caballito soñado.
Y ya no volvió a soñar.
PEro el niño se hizo mozo
y el mozo tuvo un amor,
y a su amada le decía:
¿Tú eres de verdad o no?
Cuando el mozo se hizo viejo
pensaba: todo es soñar,
el caballito soñado
y el caballo de verdad.
Y cuando vino la muerte,
el viejo a su corazón
preguntaba: ¿Tú eres sueño?
¿Quién sabe si despertó!


Que descansi en pau...


dissabte, 7 de novembre del 2009

Continuació .....cavallers de les Dunes


Seguim en el dijous 29 d'octubre.
És l'hora de la dutxa i demano a en Roger que expliqui una mica la històriaa del ksar que hem vist.

Le ksar est une petite ville fortifiée dont le but éstait la défense des villageois lors des guerres tribales, fréquesntes dans la région pour la possession de l'eau.

C'est le Pacha Glaoni que a mis fin á ces guerres entre tribus en exerçant son autorité sur tout le Maroc du Sud, à partir des années 1920-1930. La dèrniere: 1932.

Le ksar est composé de murailles d'enceinte et de forme carré avec une tour de guet à chaque angle, avec une seule entrée à trois portes successives, donnat sur une première cour pour recevoir les visitants el les marchants. Ces derniers n'étaient pas autorissés d'aller plus loin dans le kasar. Le rôle défensif du ksar étant révolu, nous avons étés invités à la visite d'une des maison à l'intérieur du ksar. Les ruelles pour nous y rendre sont volontairement décalées pour permetre aux femmes de sortir après leur travail papoter avec leurs voisines sans étre vue des ruelles perpendiculaires.


L'entrée dans la maison débouche sur un patio comportant un pyut de lumière que éclaire et aère le rez-de-chaussée et l'étage une pièce sur la droite et prévue pour les invités et celle de gauche est réservé à la famille. Le rex-de-chaussé sert principalment à recevori. Le lieu de vie se trouve à l'étage. On y accède par un escalier en terre battue (identique à tant le reste de la construction) armé de bois de palmier ou de tamaris. Le sol de l'étage est de terre battue sur pautres de palmier. Depuis l'inoccupation de ces maisons vers 1960, des problèmes de termites sont visibles ça et là.
A l'étage on trouve:

- le forn à pain

- un foyer pur couisiner. Les utensiles sont en terre cuite; on a pu voir une jarre pour conserver les dattes en les pressant par couches successives avec un peu de sel et de lumin. Ainsi préparée, on pouvait les conserver jusqu'à 5 ans. (Pour les années de sècheresse).

- un pilou permettait d'écraser le blé dur pour en faire de la semoule à couscous.

- une meule servait à faire la farine pour le pain.

- l'eau était conservée (a lours terme) dans une outre en peau de chèvre.

- une série de clés en bois permettati de condamner les portes.

- une petite fenêtre, décalée par rapport à la porte d'entrée, appelée "mouchard à boie", permettait à la femme de voir sans être vue qui frappait à la porte. LA façon de frapper indiquait s'il s'agissait d'un homme ou d'une femme...

Malauradament a en Roger li va tocar anar a la dutxa i no va poder acabar el relat....



És el torn de Quiterie:

Alicia cette année je suis avec toi à l'arrière du groupe, il faut savoir que les personnes en fin de groupe sont les vrais nomades !! Ceux devant sont des vrais touristes!! Pas de sable sur eux, pas de foulards pour se proteger du solei!!


Un petit truc à retenir pour l'année prochaine: petit trot + petit galop = ha ha ha = grand ______________galop ---HOUHOUAAA _______________


Mais surtout il ne faut pas oublier de respirer au galop e de profiter......

Luc:

Ceux que sont devant sont des Bons Cavaliers...ils surfent sur la dune et ne déplacent pas de sable....
Ceux qui sont derrière ("les vrais nomades") parlent tellement qu'ils brassent de l'air done déplacent du sable...


Dissabte 31 d'octubre de 2009. Dinar.

El divendres em vaig posar molt malalta de la panxa, i la Julie també. Al matí vam montar dues hores, com vam poder, i a la tarda, amb la calor que feia, no ens podiem ni moure. L'Abdú va esperar fins a última hora per començar a montar, perque feia molta calor en el desert.

Mentre esperàvem que passés el temps, va arribar un grup d'italians en bici que van ocupar l'àcacia (la única acàcia) que hi havia al costat del camí, on eren la Julie i la Quiterie descansant.



Quan va ser l'hora de montar, jo no me'n veia amb cor, sort que la Julie tampoc i va demanar anar en el camió. Així que em vaig apuntar.

El cuiner va haver d'anar a darrera i el sòfer no va dir res en tota l'estona, quasi una hora i mitja, que vam travessar el desert.

Quan vam arribar, després de descansar una mica, quan van descarregar el camió, vam montar una tenda i ens hi vam ficar a dins. Fins avui, dissabte, no ens hem enterat de res.
Sé, però, per l'Antoinette, que van arribar a la llum de la Lluna plena....




Dissabte al matí estàvem com noves i vam fer unes 6 hores seguides de cavall. Vam arribar al djebel Beni i el vam atravessar i, després una planura desèrtica infinita on vam fer uns quans galops, alguns molt ràpids, altres no tant.

L'excursió s'ha acabat sense problemes i amb un bon gust de boca, gust a sorra....






Dissabte, arribada a l'Hotel de les 1000 i una nits

Després de 8h d'autobús que ens van acabar de rematar, sense res més remarcable que la parada al restaurant per sopar ràpidament, ens vam instal.lar a l'hotel de Marraqueix. Ens vam despedir de la meitat de la gent que se'n va al matí, a primera hora, i els altres ens quedem a Marraqueix de compres.

Dutxa demà. No quedaven forces per res més.


Diumenge, 1 de novembre. TOTS SANTS

Compres a Marraqueix. Al matí amb Michel 2, i a la tarda només Julie, Antoinnette, Hannes, l'enfant terrible, et moi.

Vam dinar en un xiringuitu de la plaça Jema El Fna, d'aquests que al final penses: què demonis estàs fent dinant en un lloc tant terrible, i sense cervesa!!!. Després un té-cafè al cafè de Paris, en la mateixa plaça.

En Hannes va anar a fer la siesta i naltros tres vam continuar les compres: harisssa, xil.labes, coses inútils...babutxes....

Quan es va fer fosc, emmig del zoc, ha marxat el llum. Fantàstic. Han sortit espelmes i mòbils per il.luminar les mercaderies. He comprat la xil.laba de l'Ot a les enfosques. Genial.

Quan vam retrobar en Hannes vam llogar una calesa per fer un volt i tornar al Caspien, ja que al matí ens van fer canviar d'hotel. Vam sopar un xavarma al boulebard del costat de l'hotel Xavarma bizarre. Sense cervesa. Quin país!!


Dilluns, 2 de novembre de 2009

Són la una i dos quarts i ja portem mitja hora de retard en l'aereoport. Ja hem menjar i estem esperant l'embarcament, que hauria de ser ara mateix, però no ens criden. La tornada s'està fent llarga.

Molts records d'aquests dies venen a la ment. Petites anècdotes dels cavalls i de les persones del grup. Hem fet 160 km entre Tinfou i Zagora. Desert. Acàcies parasol. Una tarda perduda.

Màgia de les dunes. Els Reis de l'Orient. El mar de sorra. De cop i volta, com el nostre mar, s'acaben.





dijous, 5 de novembre del 2009

Cavallers de les Dunes: vamos a la playa!!!

Per petició majoritària del gruix de l'expedició al Desert de la setmana passada, entre dunes i sorra, passo a transcriure els escrits diaris en el llibre de ruta.


TRAVEL-GIRONA-MARRAKEICH-OURAZAZATE

Ens hem aixecat a les 5h del matí per anar a l'aereoport que, com sempre, bullia d'activitat. Hem esmorzat allà i just a la cua de l'embarque em trobat en Miquel i la Marie que, esperant-nos al pis de sota, quasi arriben tard a l'avió!!

El vol ha estat molt agradable, amb molt bon temps i bona visibilitat. En l'aereoport de Marraqueix hem trobat la resta de l'expedició, i coneixem en Roger.

Tot seguit amb minibús direcció Ouarzazate. Hem parat dues vegades: una al lavabo i l'altre a dinar. Primera trampa: pagar per pixar en un restaurant (i un té, i unes galetes, perque estàvem morts de gana) i 20 minuts després parar a dinar en el restaurant ja inclós.

Vam arribar a Ouarzazate cap a les quatre de la tarda, hora local (que, tenint en compte el canvi d'horari europeu i el d'aquí, ja notàvem un jet-lag significatiu) i vam anar a veure la Kasbha i la Medina, amb un guia local espontani molt simpàtic que sabia molta història. Al final, segona trampa: ens va portar a una cooperativa d'alfombres amb tuareg inclós. Els nens demanaven euros, les dones rentaven la roba a la font (tenen l'aigua gratis dins les kashbas, per que, diu el guia, dins les cases, com que són d'adob, no es poden permetre tenir fuites d'aigua).
Cerveseta - Casablanca - i sopar a l'hotel . Dormir a les 9 i escaig, hora local + jetlag. Al dia següent ens esperaven 3h més de minibús i, per fi, els cavalls.

Cada vegada era més evident que fariem la ruta al revés: Tinfou - Zagora.


Dilluns, 26 d'octubre de 2009. Ouarzazate - ??

Començo a escriure a les 6h45 del matí, perque em vaig equivocar posant el despertador (aggg, el canvi horari planetari....) i Antoinette i jo ens hem aixecat, dutxat i preparat a les 5h30, quan en realitat haviem quedat a les 7h per esmorzar. Això ens ha donat temps per fer uns abdominals a la piscina, tal i com havia promés durant el sopar. BONJOUR.

Arribada a la Duna (1 duna) de Tinfou


Ja haviem dinat i esperavem el camió de suport que estava en panna i l'havien portat al mecànic a Zagora. L'Abdú, el guia, ja ens ha assignat els cavalls i ens ha explicat la ruta sobre un mapa fotocopiat, i ara, amb calma, ens posarem en marxa. Dues hores en un cavall nou. El xòfer ens saluda dient Bonjour. Som-hi.





Abans de sopar

Els francesos tenen una expresió pròpia per anomenar el primer contacte amb un cavall: la mise en sêlle. Doncs bé. La mise en sêlle ha estat fantàstica, provant els cavalls i els genets davant la duna de Tinfou: apa!! que deviem fer una fila!!! L'Abdú em va asignar el cavall que Martina montava l'any passat: Bilal, un cavall negre de 15 anys que s'ha portat bastant bé aquest primer dia, encara que l'he hagut de frenar varies vegades i m'he pegat un ensurt quan ens ha passat l'helicòpter, per segona vegades, per sobre nostre.

Fantàstica la ruta de dues hores sobre les petites dunes de més enllà de Tinfou. Els cavalls trepitgen de manera estranya sobre la sorra, plena de petjades de tota mena. Estàvem esperant el sopar. Palmeres al costat de Drâa. A les 6h és fosc. Tota la nit estrellada sobre nostre.


Dimarts, 27 d'octubre de 2009. Hora de la dutxa

Ens vam llevar a les 7h. Aquesta nit no vaig dormir gaire bé, ja que sommiava que en Hannes ballava una espècie de claqué sobre la meva tenda. Esmorzar, respatllar els cavalls, et on a parti pour la journée.

Molta calor només de sortir el Sol. Vam pendre la ruta, la única ruta per travessar el djebel, compartida amb tot de gent (francesos) amb els seus guies, camells que porten els bagatges i algun que altre autòcton amb xais i cabretes de pessebre nadalenc.

L'Abdú volia travessar el Drâa, però a la llera vam trobar arenes movedisses - sables mouvantes - veritables: els cavalls s'enfonsaven, no sabies quant fins que hi passaves, i que passés el de devant no era cap garantia. En Laskar, un cavall jovenet del grup, va decidir que era un bon lloc per revolcar-se. I ho va fer amb en Roger a sobre....

Ara ja sabem que quan l'Abdú diu que farem un petit galop, en realitat es refereix a un galop estés...i llarg...molt llarg... On s'habitue au galops del desert. Dos aquest matí i un altre, memorable, de película, en una plana del Drâa. Increïble.

El picnic va ser en un palmeral. Ens vam descalçar i tothom es va interessar per l'anell que porto al peu. AtenciÓ: no em fa mal, fa més de dos anys que el porto ... Em sents Luc??

A la tarda, seguint el Drâa al pas, per la immensa llera plena de còdols de tots els tamanys. Algunes dunes. Galop increïble, que vaig pensar que seria un preludi del que ens esperava.


Després vam passar per una zona d'horts, buscant un lloc per travessar el canal de reg, vam haver de passar entre el mateix canal i un mur particular, quedava un passadís molt estret. Alguns cavalls relliscaven en el canal. En Nassim, el cavall d'en Michel, va caure dins el canal, que estava ple de sorra, i no podia sortir. L'Abdú va acompanyar el cavall per buscar un lloc per pujar-lo mentre els altre esperavem allà. Tot es va arreglar.

Acampada en el palmeral, al costat de la carretera, amb cobertura de mòbils. Té i galetes. Cervesa i refresc. Però...dins la tenda dels cuiners sembla que hi ha una discussió. Un soroll i, plaf!, ha caigut la sopa per terra...

Aquest any la tenda-dutxa és doble i la toilette és individual. També està bé. Tardem menys en dutxar-nos.


Dimecres, 28 d'octubre de 2009. Hora de la dutxa, després del té i bevent cerveseta.

Al matí, quan surt el Sol, l'Antoinette es desperta i em desperta també a mi, però jo faig un esforç i continuu dormint cinc minuts més....

Després d'esmorzar, a l'hora de respatllar els cavalls, en Laskar no podia aixecar-se perque s'havia tombat i la corda tibant, no el deixava aixecar.

Vam enfilar cap a les dunes, cap al desert i les palmeres. En el primer poble que hem trobat, els rètols no estavan traduïts, però hi havia una gran antena al mig. Anaqua, el cavall d'en Hannes, està enamorat dels burros, i quan vam passar per un carrer estret, vam trobar una mula amb un carro. Els dos primers cavalls van passar, però la mula va bloquejar el pas a Anaqua, i vam tenir un petit ensurt. El propietari de la mula va sortit quan ja tot havia passat.

Vam sortir del poble pels horts del desert i vam aprofitar un canal per galopar. El canal estava ple de sorra i es va aixecar una gran polsaguera. El galop va ser còmode i silenciós. L'Abdú diu que els genets no s'hi veuen en la sorra, però els cavalls, si.
Nota: els cavalls s'han pixat en la única bassa d'aigua que hi havia en quilòmetres a la rodona.

Lors du pique-nique nous avons appris que les françaises sentaient leurs chaussettes lorsqu'elles les retiraient...Les catalanes....NON!!!! Done nous en concluons que la catalane ne sent pas des pieds!!!

Aujord'hui pas de sieste.

REMARQUE: Michel fut content car les toilettes furent éloignées de l'espace vie, suite à sa remarque lors du petit déjeuner...parfumé!!
Et pourquoi pas de sieste...pour arriver plus tôt pour aller visiter un village - Ouled Driss - mais on en reparlera... puis nous avons travesé des jardins abandonnés, du plat, du plat, du plat,...un peu de suspension entre 2 montagnes. Ensuite des OH, des AH, Alicia est heureuse, nous surfons sur les dunes...nous arrivons en bivouac sous un magnifique coucher de Soleil. Le village: pas vu!!! Demain peut-être, inschallah

Els oh i els ah eren la prova de la veu en el desert. En Subi em va explicar que no hi ha "rever". Comprovat, la veu es queda allà a prop teu, com si la sorra la xuclés.

En Hannes es va posar malalt. El galop de Fantasia va ser canviat per un "petit galop" d'aquests marroquins, sur le plat. De sobte vaig veure en Michel que m'adelantava per l'esquerra, i Bilal va accelerar el ja ràpid galop. Ens ha costat una mica parar els cavalls, però l'espai és tant gran....

Després de la dutxa l'Abdú ens feia passar un "control de qualitat" perque no creu que ens poguem dutxar només amb mitja galleda d'aigua, la Julie et moi (es que no tocaba pelo...)


Dijous, 29 d'octubre de 2009. Oued Naam: la Ribera de l'Estruç.


EL DIA PETIT PRINCEP


Després d'esmorzar vam anar a visitar la kasbha d'Ouel Driss. El guia ens ha explicat com vivia la gent allà dins, en aquells murs d'adob coberts de sostres de palmeres i tamarius que les termites s'estan menjant. La Kasbha està molt ben conservada, amb una casa que pots visitar i entendre la seva vida quotidiana, amb una entrada amb un pati de llums on rebien els visitants, a la dreta, i la família, a l'esquerra, o al revés, com si l'activitat principal fos aquesta: rebre visites. Tenen habitacions adalt i una terrassa, on hi havia el wàter ecològic, on els excrements es barrejaven amb cendra i després servien de compost, per adobar els camps.


Els temps on tot es reciclava allà mateix i la Terra estava contenta.



Evidentment la visita va finalitzar en la botiga-cooperativa d'alfombres del poble. Hem tornat a peu al campament. Els cavalls estaven ensillats i hem enfilat cap a les dunes.






Quasi tres hores de calor travessant petites dunes del desert que amaguen forats on viuen les palmeres. Forats plens d'aigua que ara estan secs. Palmeres mortes de set. Nens descalços que ens persegueixen. Sorra, pols, sorra, palmeres, calor, set. A més, avui, amb les dunes, el camió no ens podia seguir i ens hem emportat el picnic. Galop, dunes, sorra, desert...

El picnic ha estat en les palmeres, amb una mica d'ombra que hi havia. Hem tingut una horeta per menjar. Després, més dunes, més desert.

Vam trobar un campament de cotxes que semblava que es preparaven per al Paris-Dakar. Camells. Vam passar tota la tarda sobre les dunes, en direcció Sud. Cada cop hi havia menys vegetació, fins que ha arribat un moment que no h'hi havia gens: el mar de sorra.


De sobte em vaig trobar immersa en el llibre del Petit Princep: les dunes, la posta de sol, l'invisible. Vam descansar darrera una duna per poder galopar un cop haguessim arribat a la platja del mar de dunes. Un galop que vam disfrutat moltíssim. Després vam caminar una mica fins al pou.

Un pou, a peu de pista. Amb una politxa que cantava. Quina emoció!!.

Vam fer beure els cavalls i ens vam mullar amb l'aigua fresca d'aquell pou immensament fondo. Al mig del desert.


Perque avui hem acampat al mig del desert. Hem caminat al menys mitja hora del pou al campament. Mentre el Sol se n'anava....



Demà continuem....





divendres, 23 d’octubre del 2009

Marroc 2009 - La ruta de la setmana vinent

Traducció simultànea del francès



Diumenge 25 d'octubre de 2009.

El vol a Marràqueix surt de Girona a les 7h del matí. No sé a quina hora arriba allà, però ens espera un minibús que ens portarà a Ouarzazate. Calculo unes 3 o 4 hores fins arribar (l'any passat fins a Skoura en vam estar 5h). Dormint allà, a un hotel.


Dilluns 26 d'octubre de 2009. Zagora - Djebel Bani


Tenim unes 3h més d'autobús fins a Zagora. D'aquest poble surt la ruta en cavall, en direcció Sud-oest. Travessarem la plana de Feïja on es perfilen ja les grans distàncies del desert. Travessarem la darrera cadena de muntanyes que ens separa del Sahara: el djebel (muntanyes) Bani. Caldrà franquejar-la per un petit caminet sinuós on quan arribem a dalt de tot, descobrirem un panorama grandiós de la planúria de Feïja fins al djebel Sagho. En descendre ens trobarem un congost estret que dóna a un petit oasis frequentat sovint per nòmades.



Plantar tendes i tot plegat. 5 hores de cavall.



Dimarts 27 d'octubre de 2009 - Djebel Bani - Riu Naam


La nostra ruta segueix per una nova planúria desèrtica on només algunes acàcies parasol semblen resistir a la sequera i abordarem les primers dunes, la mida de les quals anirà augmentant a mesura que ens desplacem cap al Sud. No podrem trobar els límits del paisatge que tenim al voltant. Aquesta zona és reserva natural on es recuperen les gazeles i les truites (de riu!!)

Acamparem al costat del riu Naam, que vol dir truita. També 5h de cavall.



Dimecres 28 d'octubre de 2009 - Riu Naam - Riu Driss

Paisatge de dunes sembrat de tamarius. Potser trobarem un campament nòmada fet de kheïmas (tendes baixes de llana de dromedari i cabra).

Ens dirigirem cap al final de la vall del Drâa. Alguns habitatges apareixeran al mig del palmeral de Bounou. Aquest ksar (poble fortificat) és un dels més bonics de la vall.

De seguida trobarem el poble del riu Driss. Es pot visitar el museu i el ksar.

5h de cavall.



Dijous 29 d'octubre de 2009 - Riu Driss - Nesrate

Pujem d'ara en endevant la vall del Drâa, amb una travesia de dunes, després d'una planúria a un ritme més sostingut. De nou passem pel coll del djebel Selmane (vista panoràmica sobre el palmeral de Tagounite. Un altre vegada dunes, on pararem. Després el camí ens condueix al palmeral de Tagounite. Travessarem camps i petits pobles (ksours) amb murs decorats. El nostre itinerari s'uneixa un antic palmeral colgat per la sorra, a prop del poble de Nesrate.

Acamparem al mig de les dunes, després de 5h de cavall)



Divendres, 30 d'octubre - Nesrate - Riu Drâa


Avui retrobarem l'animació dels pobles de la vall: els ksours es succeeixen, igual que els jardins de palmeres. Ombra refrescant. El palmeral s'interromp quan el riu Drâa passa entre el djebel Bani i el djebel Tadrart. Alto en aquest congost. El seguirem i trobarem, un altre cop, el palmeral.



Acamparem en un oasis. 4h30 de cavall.



Dissabte, 31 d'octubre. Riu Drâa - dunes de Tinfou



Pujarem cap al Nord per caminets que serpentegen entre els ksours i els camps de palmeres. Trobarem el poble de Tinfou on les impressionants dunes amenacen de colgar les cases i els camps. Ja hi ha mesures d'estabilització de les dunes, però en dubten de la seva eficàcia.



2h de cavall, autobús a Ouarzazate després de dinar. Nit a l'hotel




Diumenge, 1 de novembre, Tots Sants.


D'alguna manera arribarem a Marràqueix, on anirem de compres i fer el turista. Dormirem allà. Dilluns tornem cap a casa.

Viatges moderns

El temps passa i tot canvia. He fet la maleta electrònica abans de fer la "tradicional". En aquest instrument de l'iphone tinc una brúxula i un localitzador per satèlit amb mapes. A més li he posat un planisferi que també va amb gps, perque al mig del res el cel és espectacularment estrellat, i un georeferenciador de fotos, que després pots mirar la ruta que has fet.
Ara només falta que el perdi.

Proves des del mòbil

dimarts, 20 d’octubre del 2009

L'Ot amb febre i 5 dies pel Marroc

Amb el canvi de temps ens refredem. Encara no sé sap perque afecten tant a la vida. Recordo que quan tenia l'acuari muntat, en els canvis sobtats de temps se'm morien els peixos. I els virus i bacteris ataquen en qualsevol despiste del sistema immunitari. Sobretot si estàs immers en una decisió, per petita que sigui. Els dubtes, el buscar els pros i els contres, el parar a pensar si t'agrada o no t'agrada, deu disminuir les defenses i, un petit canvi en el ambient, zas! ja han proliferat els virus i bacteris en el teu cos. T'has posat malalt. Reset.


A l'Ot avui li ha pujat la febre. Quan es torni a aixecar del llit ja m'haurà passat. D'alçada vull dir. Fins ara hi havia una aposta dempeus: la Veïna fa dos anys va escriure en un paper que es jugava un sopar a que l'Ot em passaria el 16 d'octubre d'aquest any. No ha estat així......per 3 ó 4 cm. Però ara, quan es torni a posar bé....segur que em sobrepassa.


Estic segura que això suposa un canvi psicològic per una mare: el teu fill és més alt que tu. S'acabat el nen, comença l'home. Em faig vella.


Ah, però em resisteixo: diumenge, si no tinc febre ni res, em deixaran pujar a l'avió de Marraqueix i m'espera una setmana al sud del Marroc, 5 dies de desert. El Sahara.




divendres, 25 de setembre del 2009

Un dia d'animals

Avui els animals han estat el tema principal del dia. I m'ha agradat.


Ja just sortint del llit, la Duna i el Gat m'esperen fora l'habitació i baixen amb mi les escales demanant l'esmorzar. Això cada dia. Obro la porta del pati i trobo la Bibibutx que ha passat la nit en el silló del pati. Vaig a la feina. Trobo els veïns i els seus gossos.

Després de la feina, he anat a veure les eugues de la Carme. I més cavalls que estaven per allà. Més gossos. Havia d'anar des de Palau Saverdera a Sant Miquel de Fluvià. Eren quarts de vuit del vespre. He agafat la carretera vella de Palau a Castelló. La mítica carretera dels Tres Ponts, que travessa el Parc dels Aiguamolls. El primer ocell que he trobat estava mort a mig la carretera, evidentment atropellat. Un faisà, buenu, una faisana.

El segon que he vist, ha estat un aligot en un camp, a 20m del cotxe. L'aligot estava suspés en l'aire, com un xoriguer, i després s'ha llençat al camp. En aquest moment jo estava parlant pel mòbil amb la meu mare. Semblava que estava caçant.



A continuació unes 8 cigonyes han passat per sobre meu. Què maques que són les cigonyes, amb un vol super elegant. He arribat a Castelló d'Empúries. Carretera direcció Figueres. Rotonda a Vila-sacra i enfilo cap a Fortià. Algun colom al camp...poca cosa. A Riumors m'he topat amb una colònia de gats. Semblava que els hi havien deixat el menjar en aquell moment. Un siamès igual igual que el nostre Gat m'ha passat pel costat del cotxe.



Riumors - C-31. Abans, en aquest tram, m'havia trobat, diverses vegades, un picot en el pal de la llum. En la C-31 estan en plenes obres. No entenc perquè els cotxes s'empenyen en avançar i córrer. Si no es pot!! si continuament hi ha camions i revolts que apareixen i desapareixen d'un dia per l'altre... Aquí no he vist cap animal dels que en ocupa. Aquí es troba una altre classe d'animals.


Sant Miquel de Fluvià. Xarrada de compostatge. Ens mostren una larva de mosca soldat, una larva d'escarbat - les conec perque també viuen en el meu compostador -. Es parla de llimacs, ratonins i talpons. Les paneroles s'escapen del tuper de compost....animals petits. Insectes imprescindibles. No serem res sense insectes.


Torno cap a Figueres. Sortint de Sant Miquel s'estavella una papallona de nit en el vidre del cotxe. M'espanto al pensar quan de temps feia que no s'estavellava un insecte en el vidre del cotxe!! Quan jo era petita, viatjar de nit era una tortura per com et quedava el vidre ple d'insectes.....Què ha passat???






C-31. A Torroella de Fluvià una òliba surt des d'uns arbres de l'esquerra.
Quan he tornat a casa la Duna i el Gat (i també l'Ot) m'han donat la benvinguda. Cadascú a la seva manera.
La Lluna, creixent.



Un dia ple d'animals. M'ha agradat.

Les fotos les he tret d'internet. No n'he fet cap jo.

dimarts, 8 de setembre del 2009

El tercer agost més calorós des del 1961


No se si és per que abans no s'agafava la temperatura, o és que sempre feia més calor. El cert és que hem patit calor i el butlletí de l'Agència Estatal deMetereologia, ho certifica.


dissabte, 5 de setembre del 2009

Com diu la cançó.


Es Grau. Menorca.

El final del verano. Amb l'arribada sobtada de la dama de la tramuntana m'és inevitable pensar en l'últim capítol de verano azul. Ahir la dama ens va fuetejar quan vam baixar del tren, després d'una setmana de calor agobiant. Tota una benvinguda figuerenca.


Segons els sabis xinesos correspon a l'estació Terra un període de temps entre l'estiu i la tardor quan encara que el Sol es pongui aviat no fa encara massa fred. És el temps de les llargues sombres del sol ponent, de començar a recollir els fruits de l'estiu, la verema, les figues, les atmetlles...les carbasses...


Personalment aquest temps em recorda la tornada al cole, que en tens unes certes ganes però que si fossin vacances tot l'any tampoc estaria del tot malament. Un temps una mica melancòlic (Com es diu, melancòlic??)


divendres, 21 d’agost del 2009

Finals d'agost



Ja finals d'agost, però res de tempestes a la tarda o gropades sobtades. Això ja ho vam tenir al juliol. Calor intensa. La mateixa calor que feia l'any passat. Jornades interminables de sol impacable de nou a nou.


La mateixa calor que feia ara fa un any. Sembla mentida, però el dol per la Bando encara no està tancat. Encara em fa mal pensar-hi, però és ja quasi un record agradable. Ja tinc ganes de tornar a tenir ganes de tenir un cavall. Al menys ja em pica la cuqueta de tornar a anar en cavall.


Aviam si aquest setembre m'organitzo i torno a buscar un amic cavall, com en Jack.

dijous, 9 de juliol del 2009

En Linux, un nou animal a casa


El gat va aterrar a casa, amb 2 o 3 mesos d'edad i després d'una infància confiada però plena d'aventures. Aqui es va trobar amb la Duna, una fox terrier d'11 anys i la Bibibutx, una gata europea atigrada de també 11 anys.





Ara ja fa una setmana que està aquí, i tot just ahir vam decidir el nom: Linux. Fa un dia que la Duna no el persegueix a mort i en Linux ja no s'amaga. La Bibibutx sent molta curiositat i el va acceptant. És curiós, el procès. Jo crec que necessiten una setmana més i ja semblarà que en Linux ha viscut tota la vida aquí.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Hort "medicinal" al jardí

Ja fa dies, a finals de juny, vaig fer lloc al pati per plantar un racó de plantes remeieres i aromàtiques. En tenia ganes, després de les jornades de remeis casolans i la visita al cercle aromàtic de la meva Mestra.
Aquí he posat el resultat del planter, tot i que, hores d'ara, ja ha crescut molt més, empenyat per les plujes de les tardes d'aquest juliol


1.- Tomatera, Lycopersicum esculentum. Va sortir en unes de les figueres-bonsai i l'he plantat en un test, aviam si dóna alguna tomata.
2.- Estèvia, Stevia rebaudiana. Una planta dolça per substituir el sucre.
3.- Cilantre, Coriandrum sativum. Una mica crescudet i amb les inflorescències obertes. Espero que ens doni fulles l'any vinent, tot i que les llavors també són comestibles.
4.- Ma Lluïsa, Aloysia citrodora. Ja la vaig tenir a l'entrada i sobta pel seu creixement desordenat i les seves fulles amb olor a llimona. Miraré aquesta vegada de no deixar-la créixer tant. Dóna molt de gust a les infusions i és relaxant.
5.- Romaní, Rosmarinus officinalis. Un clàssic del mediterrani.
6.- Alfàbrega, Ocimum basilicum. Un altre clàssic de l'estiu. Imprescindible per allunyar les mosques, encara que no gaire efectiu. Amiga de la tomata i la mozzarela.
7.- Marduix. Origanum mejorana. Planta nova, en flor de color blanc. La meva yaya la posava a les faves a la catalana. També és ansiolítica i hipotensora, i tonificant per la pell.
8.- Julivert, Petroselinum crispum. El que vaig tenir va desaparéixer sense deixar rastre, tot i que tothom deia que tornaria a la primavera.
9.- Ruda, Ruda graveolens. Planta nova, d'olor intensa. Té també usos màgics.
10.- Sàlvia, Salvia officinalis. Una joia per les dones. Cicatritzant, bacteridia, diurètica, hipoglucèmica i enforteix les genives. Juntament amb la farigola i el romaní formen un trio sagrat que fins i tot dóna lluentor als cabells.
11.- Orenga, Origanum vulgare. Cosina germana famosa del marduix. Cuina mediterrània.
12.- Farigola llimonera. Es diu així perque les seves fulles tenen una olor que recorda la llimona.
13.- Farigola, Thymus vulgaris. L'altre joia de la corona. No hi ha res que no curi la farigola.
14.- Camamilla, Matricaria camamilla. Quan passava les vacances a Maçanet de Cabrenys cada dia em bebia una infusió de camamilla, després de dinar.
15.- Sajolida, Satureja hortensis. Planta nova, amb usos alimentaris. Facilita la digestió dels llegums i es desinfectant bucal.
16.- Caléndula, Calendula officinalis. L'olor no m'ha agradat mai, però el seu oli és meravellós per les pells delicades, sobretot barrejat amb taronja o gerani.
A disfrutar

dilluns, 8 de juny del 2009

Primavera al Cap de Creus


Aquestes són passejades que et recarreguen d'energia. L'olor pentrant de la ginesta ens acompanya pel camí vell de Cadaqués al Port de la Selva, fins a Sant Baldiri de Tavallera. Sol, després núvol. El mar inmòbil. Curiosament hi ha un revolt del camí inquietant pels cavalls, on no volen passar, quan hi van, o passant corrents, quan tornen. No hem descobert encara el perquè.

Seguit de les vistes al mar - Joan Maragall

I

La ginesta altra vegada!

La ginesta amb tanta olor!

És la meva enamorada

que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada

he pujat dalt del serrat:

de la primera besada

m'ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,

feia un sol molt resplendent:

la ginesta es regirava

furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura:

l'estisora va en renou

desflorant tanta hermosura,

fins que el cor me n'ha dit prou.

Amb un vímet que creixia

innocent a vora seu

he lligat la dolça aimia

ben estreta en un pom breu.

Quan l'he tinguda lligada

m'he girat al mar, de cara,

que brillava com cristall;

he aixecat el pom enlaire

i he arrencat a córrer avall.

II

La mar estava alegre, aquest migdia:

tota era brill i crit i flor d'escuma,

perquè feia molt sol i el vent corria.

Al lluny se veia un gran mantell de bruma.

Damunt les ones, amb les veles dretes,

les barques hi brincaven com cabretes.


III

Flameja al sol ponent l'estol de veles

en el llunyà confí del cel i l'aigua.

La mar, inquieta, com un pit sospira

en la platja reclosa i solitària.

D'on pot venir la inquietud de l'ona?

Ni un núvol en el cel... ni un alè d'aire...

D'on pot venir la inquietud de l'ona?

Misteri de la mar! L'hora és ben dolça.

Flameja, al sol ponent, l'estol de veles.



dilluns, 1 de juny del 2009

La migració de les papallones



Amb el bon temps arriben els turistes. Tinc un còmic que de petita m'agradava molt i no entenia gens, on el protagonista, un ratolí de camp, en resposta a aquesta frase, mirava al cel avisat per un sorrol i deia: "i els avions". Humor surrealista de ratolí.

I les papallones, podriem dir. Avui he anat fins a Llançà, per feina, i no deixaven de creuar papallones en direcció nord. Papallones marronoses amb vol decidit creuant la carretera. Em pregunto quantes no ho aconseguiran.

Sembla ser que aquesta papallona, la papallona dels cards, Cynthia cardui, migra. Pensava que la migració era a la tardor. Però clar, si a la tardor tornen, en algun moment hi han d'anar, no? La gran majoria de les que he vist, desenes, volaven cap al nord.
Curiosament, si disposeu de passaport, podeu veure els seus moviments migratoris en la pàgina 8 dels visats. El passaport espanyol és molt maco i instructiu; a cada pàgina de visats hi ha un animal i els seus moviments migratoris arreu del planeta.

No he pogut fer cap foto; fa temps que tinc la fotografia abandonada, i no porto la càmara a sobre, així que he captat de la xarxa aquesta foto, per si veieu alguna cyntia (quan jo estudiava s'anomenava vanesa) durant aquests dies.




He trobat en un bloc que les havien vist passar per la Selva, fa un mes, aproximadament. Aquí us deixo el link. I l'arribada de les papallones a Ses Illes.
I en la viquipèdia.
Avistaments i explicació de la migració aTerrassa.

dilluns, 11 de maig del 2009

La primavera ha venido

y nadie sabe cómo ha sido.

Aquesta nit he sentit cantar el xot. I quan el xot callava, es sentia el rossinyol. Què més és pot demanar a una casa adosada pseudourbana? Potser que niin les orenetes en les escaires del teulat.

Informació sobre el xot: Otus scops



Informació sobre el rossinyol: Luscinia megarhynchos







He tingut la sort de passejar fa poc pel Cap de Creus, portada per en Jack, al qual li estic agafant molt de carinyo, i gaudir d'un paisatge ajardinat de ginesta, olor de farigola, rosa de mareselva, estepes blanques i negres, roses i blanques, aliagues groques, tomaní i romaní de color de viola. La mar blava sense moure's, els caminets del mar turquesa, l'acompasat ritme d'en Jack sobre els camins mil.lenaris: pac, pac; pac pac.... Hom té la sensació d'anar enrere en el temps, galops de preses de missatger, pujades de meditació...paisatge
tot estroncat amb la troballa d'un cotxe o un quad de tant en tant.

Que por mayo era, por mayo
cuando hace la calor,
cuando los trigos encañan,
y están los campos en flor.
Cuando canta la calandria,
y responde el ruiseñor.
Cuando los enamorados,
van a servir al amor.
Y yo aqui, sito, cuitato,
que vivo en esta prisión.
Que ni sé cuándo es de día,
ni cuándo las noches son,
sinó por una avecilla,
que me cantaba al albor...
Matómela un ballestero!
Déle Dios mal galardón!!!
Romance anónimo.

divendres, 8 de maig del 2009

Resum de Fires del 2 de maig

Durant uns segons surt en JLL tocant amb en Kotjo a la Rambla. Hi va assistir bastant de públic i la nostra fotògrafa preferida li va fer un munt de fotos.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Fires de Figueres

Tornen a ser Fires. Aquest any no m'ha donat per fer fotos ni tampoc vaig anar al pregó. Sí vaig passar per la plaça l'Ajuntament a veure l'ambientillu. També vaig passar per la carpa de la Rambla, que no m'acaba d'agradar, on feien una sessió de bici estàtica. Hi havia molta gent participant i també mirant.

Els gegants van passar per sota el despatx. Una colla ben minsa. És una pena, hauriem de fer coses per apuntar la gent a portar els gegants i tot això. Hi ha la colla de la gent gran, amb els seus cavallets de cartró pedra, i alguns nens amb xancles. Les mares tot darrera. Queda pobre.

Avui he anat a la mostra de dances del Món, organitzada per l'espai Ítaca. També molta gent mirant, i les ballarines molt autèntiques. Però la explanada de la plaça de l'Església on es feia l'espectacle tampoc no m'ha agradat: a part que està totalment abonyegat, i no era gaire còmode ni segur per les ballarines, la plaça fa baixada i les fileres de gent a darrera dificulten totalment la visió. De totes maneres he tingut, per una estona, una visó privilegiada, ja que he acompanyat a la meva Mestra, que feia una exhibició de la forma de Tai-Txi amb banu:




L'Ot ha anat a fires amb un amic.



dissabte, 4 d’abril del 2009

Ahir vaig alliberar un llibre

Segurament heu sentit a parlar d'un moviment social que consisteix en desar un llibre en algún lloc per a que algú altre el trobi, se l'emporti, se'l llegeixi i el desi, al seu torn, en algun lloc per a continuar el viatge, cicle o com li vulgueu dir. En català es proposa el mot passallibres per designar aquest fet.

Ahir vaig pensar que era una bona idea alliberar un dels llibres de l'estudi-biblioteca perque sempre m'ha agradat comprar llibres i emmagatzemar-los arrenglerats i a la vista i ja no m'hi queben. Però segurament degut al canvi professional que el que estic immersa, i pensant en fer altres coses que havia dit que no faria, em vaig proposar fer-me el carnet de la Biblioteca i deixar d'acumular llibres.


I de sobte se'm va acudir que seria bona idea desfer-me'n d'alguns llibres que no vulgués. Només se'n va acudir un: "Las Vírgenes del Paraíso" de la Barbara Wood. No és que el llibre no m'agradés, sinó que només me l'he llegit un cop i no recordo si em va agradar. És un llibre gruixut i ocupa molt d'espai.

El següent pas va ser recerca per internet a veure si trobava el moviment aquest dels passallibres. I si, el vaig trobar; està aquí: http://www.bookcrossing-spain.com/

Vaig registrar el llibre i em vaig registrar jo. Vaig comprovar que a Figueres hi ha 24 persones més registrades, i no vaig trobar cap Zona oficial per deixar llibres.

Després vaig escriure en la primera pàgina del llibre que era un llibre alliberat, l'adreça de la pàg web i el codi del llibre. També vaig escriure a darrera una línia on faltava el lloc i la data d'alliberament, que escriuria demà o el dia que alliberés el llibre. No estava segura si tindria temps l'endemà.

Perque se'm va acudir alliberar el llibre en el Dalicatessen . I l'endemà vaig imprimir unes etiquetes baixades d'internet i vaig enganxar una a la coberta del llibre. I com que tenia un quart d'hora vaig pujar al Dalicatessen. Encara que ho tenia molt assatjat em vaig posar nerviosa, però en Martí s'ha avingut de molt bon grat i vam desar el llibre en la prestatgeria dels diaris. Allà el vaig desar, amb la seva etiqueta de llibres grocs caminant....

I em vaig descuidar d'apuntar el lloc i la data en la última pàgina del llibre. I el més greu és que també m'he endescuidat d'apuntar el codi del llibre, i ara no puc fer el seguiment per internet.

Avui, investigant una mica en la pàgina web, he pogut recuperar el codi del llibre i anotar, en la xarxa, el lloc on l'he desat. He descobert també llocs on han desat llibres els altres passallibres. Al mig de Figueres, en llocs de vegades molt lògics i de vegades molt insòlits. Divertit.

Fa dos o tres dies que m'endescuido de moltes coses.....necessitaria unes vacances.

dissabte, 28 de març del 2009

Cavallada de Peralada 2009

Gràcies la Carme que ens ha deixat les dues eugues per anar a la cavallada!! La Nina i la Garbosa s'han portat molt bé. I hem disfrutat molt. Va ser el diumenge 15 de març.

A mi encara em queda una mica de tristor...







HOAX - La bola de rentar

Crec que és una mica com a conseqüència de pensar en el regal que no vaig voler i una mica per consciència ecològica no posada a la pràctica, que l'altre dia vaig comprar una bola de rentar.


Vaig descobrir que encara tenia algunes amigues que no havien sentit a parlar d'aquest tema. Mai no pots donar res per suposat...


Una de les raons que frenen el comprar la bola de rentar és el seu preu. No pots comprar-la per provar: t'has de fiar de la gent que diu que va tant bé i de la propaganda de la mateixa bola que diu que va tant bé, també.


La que jo he comprat és aquesta:
Per ara porto dues rentades i sembla que la roba ha quedat bé. El curiós és que no fa gens d'olor. La roba no fa cap olor. Aniré investigant aviam si es pot posar algun perfum tipus oli essencial.

La bola dura 1500 rentades. A rentada per dia, dura uns 4 anys. Un cop al mes l'has de posar al Sol durant 1h per a recarregar-la. A dins hi ha unes boletes d'argila especial que transformen físicament l'aigua per a convertir-la en un líquid disolvent de tota brutícia. El detergent fa el mateix però de forma química.

I les restes de detergent es queden per la rentadora, i en les tuberies, passen per la depuradora i arriben al mar, on es transformen en escumes blanques que arreplegen plàncton i tota la basura del mar.


L'aigua de rentar la roba amb la bola queda neta i, si vols, pots reutilitzar-la per regar el jardí o per les descàrregues del vàter. Serà el següent pas: reutilitzar l'aigua de la rentadora. Va haver un temps que la reutilitzavem a la força perque la canonada estava embossada, així que no és impossible.

Res és impossible

Actualització 16 de febrer de 2012

La bola de rentar no va durar ni sis mesos. La primera en protestar va ser la dona de fer feines, que em va dir que la bola no servia per res i que la roba començava a fer pudor, i que, per tant, ella no la faria servir.

A poc a poc, la vam apartar i vam tornar al sabó i suavitzant de sempre.

Pèro avui m'he decidit a actualitzar l'article perque he trobat això:

http://www.publico.es/359796/sanidad-frena-el-timo-de-la-ecobola

i això altre:

http://lacienciaysusdemonios.com/2011/02/06/sanidad-frena-el-timo-de-la-ecobola/

i he classificat l'entrada d'hoax!!











dimarts, 10 de març del 2009

No vull una nespresso

L'altre dia vaig sentir que algú em volia regalar una nespresso.

M'encanta el cafè, però no vull una nespresso.

Però abans d'ahir, per l'aniversari d'en JoanLL, el seu pare ens va portar un regal. Va dir que era per tots dos.

El regal estava meravellosament embolicat, amb paper de regal i unes cintetes d'un paper-plàstic que li penjaven. El va treure d'una gran bossa de paper. Semblava un d'aquells regals que esperes que et portin els Reis.

Era una nespresso.

En JoanLL m'ha mirat mentre el meu cervell entrava en contradicció emociomal, mentre devia canviar l'expressió de la meva cara mentre la raó empenyava als llavis per dir NO. "No puc. No la vull. Ostrens de veritat". He intentat explicar-me però l'altre part del cervell s'ha ocupat de no trobar cap raó prou convincent. "Ja t'entenc" ha dit l'avi. No sé si m'ha entés. En aquell moment no m'entenia ni jo mateixa.

He volgut separar-me fisicament i m'he anat a sentar al sofà. Em donava voltes tot. Em sentia desagraïda. Aiguadora de festes.

Després en JoanLL em diu que és un dels pocs regals que li han fet al llarg de la vida, regals regals, no diners. I a mi va i m'entra un remordiment molt gran mentre m'imaginava l'avi anant a comprar la màquina amb tota la il.lusió del món, mirant com l'embolicaven, pagant i portant el regal a casa i de Pala a aquí per a que la seva jove li digui que no la vol.


Així que de penitència m'he obligat a fer la redacció següent:


PER QUE NO VULL UNA NESPRESSO?


Primer de tot hem de fer una ullada a la pàgina web oficial. http://www.nespresso.com/precom/home_es_es.html




La informació mediambiental no està disponible ni en castellà:





En definitiva, nestlé o nespresso, que són el mateix en aquest sentit, té com a objectiu comprar la major part de la producció de cafè i a continuació lligar també als productors de manera que els hi venguin tot el cafè a ells. Després, seguint la tàctica del Cèsar (i d'en Fiti, el germà profe de física de La Salle Girona): divideix i guanyaràs, nestlé posa 5g de cafè en cada capsuleta i un munt (que intentaré calcular més endevant) d'alumini i plàstic i les ven al món civilitzat a través d'una campanya de publicitat que ens ve a dir que qui no té una nespresso no és d'aquest món.


Molta propaganda de l'origen del cafè però no diuen res de l'origen de l'alumini que l'envoltà. D'on surt? a on estan les "plantacions" d'alumini????

Un sol ús. L'alumini que conserva el cafè ja no serveix. La capsuleta no porta el punt verd. No la podem llençar al contenidor groc. I si la llencessim hauriem de treure primer el cafè de dins, que anirà a matèria orgànica, i la capsuleta l'hauriem de tornar, segons la llei, a qui ens la va vendre.


El més pràctic i comòde, seguint la filosofia de la nespresso, on prima la eficàcia i la comoditat, és llençar la capsuleta al rebuig. Aquí el rebuig va a un dipòsit controlat on s'enterra pels segles dels segles.

Fem un petit càlcul. Calculem un possible número de capsuletes de nespresso que arriben cada dia al dipòsit comarcal.

A la comarca sóm 103.597 habitants. Posem 4 persones per casa: 25.874 cases. Posem que un 10% tingui nespresso: 2.574 nespressos a l'Alt Empordà.

Tirant curt cada dia comptem dos cafès fets amb cada nespresso: són cada dia 5.148 capsuletes.

Ara tot són multiplicacions:

5.148 x 7 dies = 36.036 capsuletes a la setmana x 4 setmanes = 144.144 capsuletes al mes.

1.725.728 a l'any.


Una altra raó és el preu del cafè. Cada capsuleta de 5g costa entre 0,25 i 0,35 €. Això representa uns 50€ el kilo de cafè. En el super els paquets de 250gr costen de 3 a 4 €, potser menys perque fa temps que no en compro. Això vol dir que un paquet igual de cafè nespresso et costa uns 14€.

Perque clar, el que estàs pagant és el cafè? no? l'alumini el deuen regalar...

Aviam que hi haurà de veritat darrera aquesta nota de premsa: http://www.capsulandia.com/2009/03/nespresso-recicla-las-capsulas-de-cafe-usadas/

En fin. Això no deixa ser com els mòbils; tens una determinada companyia i un determinat model de mòbil. Però sempre et pots canviar de companyia conservant el número. No sé si canviant de marca de cafè et donen una altre cafetera. Estaria bé.




dissabte, 31 de gener del 2009

Les colònies urbanes de gats

Article publicat a l'Empordà, el 25 de novembre de 2008.


Els gats són un exemple de supervivència animal en el nostre hàbitat urbà. I tot gràcies a la gran capacitat que tenen per adaptar-se en l’entorn on es troben. Un gat pot viure perfectament tota la seva vida en un pis i no saber què és el carrer. I, per altra part, existeixen els gats de carrer que, si t’he l’emportes a casa, es converteixen en el rei del millor sofà.

Encara que s’ha parlat molt sobre la seva llegendària independència, el cert és que els gats que estan sols es troben i formen veritables colònies: s’assenten en un territori i formen grups, majoritàriament formats per femelles i les seves cries petites. Els gats joves mascles, als dos o tres mesos de nascuts marxen a formar el seu propi grup i les gates joves femelles es queden amb les seves mares. Cada gata de carrer té una camada promig de 4 cries.

Els gats cacen ratolins, cries de rata i petits ocells, i visiten ocasionalment contenidors i papereres. S’estableixen en un territori on trobin aigua i que el menjar sigui abundant. Si aquest lloc és en algun solar o en una zona verda, llavors el grup de gats s’anomena “colònia urbana de gats”.

Les colònies urbanes de gats normalment tenen un o varis cuidadors. Són gent amant dels animals i dels gats en particular, que se preocupa de la seva salut, de que no els falti menjar, ni aigua. Els gats els coneixen tant que, de lluny, ja surten a rebre’ls.

L'origen d'una colònia urbana de gats pot ser l'abandonament d'un gat casolà que, pel motiu que sigui, no es deixa entrar més a la casa que l'acollia. Legalment ha passat d'animal de companyia a animal abandonat -perque la majoria de propietaris no posa el microxip al seus gats, encara la llei- i d'abandonat a animal ensalvatgit (que és animal que ha perdut les seves condicions que el feien apte per fer companyia). He sentit moltes persones que diuen que un gat, ja s'espavila sol, que el pots deixar al carrer, que ja se'n surt. De fet és veritat, troba altres gats en les mateixes condicions i s’ajunten. En teoria podríem fer un càlcul ràpid: hem comentat que la primera gata té 4 fills el primer anys. D’aquests 4, 2 són femelles, i pensem que crien totes, la mare també: 3 x 4 = 12 gats el segon any. D’aquests 12, 6 són femelles, més 3 femelles que hi havia: 9 x 4 = 36 gats, més les 9 mares = 45 gats en la colònia el tercer any !!!!



Les racions suplementàries de menjar que reben els gats de les colònies urbanes afavoreix que cada vegada hi hagi més gats. Si hi ha molts gats, poden provocar les queixes d’altres veïns. A més, les restes de menjar que queden poden atreure mosques, coloms o rates, en les zones on es col·loca el menjar pels gats.

El control de les colònies de gats passa per identificar les colònies en un municipi, fer un cens aproximat de cada colònia i llavors aplicar un control veterinari per esbrinar la salut física dels seus components i esterilitzar la major part de les femelles. Els cuidadors de la colònia són la peça clau per poder portar a terme aquest control.

D’aquesta manera els gats de les colònies no augmentarien massa, formarien part de l’ecosistema urbà, afavorint la biodiversitat. Els cuidadors farien el seguiment de les “seves” colònies i tindrien un reconeixement social.

Fa unes setmanes, la combinació de tres virus que afecten exclusivament els gats, va provocar unes poques morts de gats petits i algunes femelles joves en varies colònies de gats de la comarca. Els gats malalts morien en dos dies, sense haver tingut símptomes previs de la malaltia. Però aquesta mort sobtada feia pensar que potser els gats morien enverinats. El coneixement del què està passant en altres colònies i el seu control veterinari és indispensable per evitar enfrontaments i rumors indesitjables.
LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011