divendres, 5 de desembre del 2008

Crisis i sostenibilitat

M'he trobat en varies ocasions que he hagut de respondre la temuda pregunta: "escolta, tu, com a biòloga, ens podries explicar això de la sostenibilitat? que nosaltres ho entenguem? "

I vet aquí que, de cop i volta (com en els contes) ens hem tornat, tots, més sostenibles amb això de la crisi.


Vam començant estalviant l'aigua. Vulguis o no, estalviar aigua és estalviar diners. Però també s'estalvia energia, la de bombejar l'aigua cap a la depuradora. I allà es torna a estalviar energia, netejant l'aigua, i enviant-la cap al Manol. Per tant estalviar aigua beneficia a tots. És una actitud "sostenible".

I ara, a l'hivern mirem de posar la calefacció a una temperatura no molt alta; és agradable abrigar-se amb un jersei i mitjons gruixuts, dins d'una casa amb un ambient confortable. Cada grau cèntigrad que es puja la calefacció, es consumeix entre un 5 i un 7% més. Estalviant diners de calefacció estalviem també en el transport del combustible, i estalviem (o millor dit, no emitim) CO2 a l'atmosfera, amb la qual cosa, retardem, una mil.lèsima de mica, el canvi climàtic, cosa que beneficia a tothom. Una altra actitud sostenible.

I encara que s'ha abaratit el gasoli i la gasolina, aparcar a la ciutat és igual de car i igual d'impossible, amb la qual cosa vaig més a peu i en autobús (tinc la bici de baixa). Torno a estalviar aquí emissions de CO2. I a més, estalvio gasoli. I despeses de manteniment del cotxe, que es queda més dies aparcat al garatge. Més actituds sostenibles provocades per la crisi.

Ara, quan anem al super, potser ens començarem a mirar una mica abans de comprar segons quins aliments, potser no del tot necessaris, que abans carregavem sense pensar. Potser alguns d'aquests aliments caducaven sense ser menjats. Potser ens donem compte que ens emportem moltes bosses i paperines amb tot el que comprem. Comprar el necessari serà (si no és ja) una altra actitud sostenible provocada per la crisi.

Aquest conjunt d'actituds que comença a tenir la majoria de la població, sumada a les altres que ja tenim, com reciclar les escombreries o preocupar-nos per no embrutir, pot fer que el nostre entorn sigui més sostenible, és a dir, que els nostres néts el puguin gaudir al menys com l'hem gaudit nosaltres, en sentit ampli, suposo.


P.D.: Després d'escriure això he obert el correu i m'he trobat aquestes dues notícies en el butlletí de medi ambient:

- La crisis economica reducirá la huella ecológica

- El ex director de la Agencia Europea de Medio Ambiente dice que la crisis evidencia la necesidad de cambiar la gestión del agua.

A ESTALVIAR!!!!!


dimecres, 19 de novembre del 2008

Casualitats i coincidències

Aquests són els meus amics de la Universitat. La foto és de l'abril de 1988, és a dir, fa 20 anys!!!
Vam passar junts uns 7 anys, alguns dels quals de convivència diaria i casolana. Aquesta etapa, en la meva vida, va anar dels 17 als 23 anys. Un cop llicenciats en ciències biològiques cadascú va seguir la seva vida.
De tant en tant les nostres òrbites van coincidint. Ara, però, ja feia més d'un any que no sabia res de cap d'ells.
Increïblement, durant aquests últims 4 dies, he rebut missatges de tots tres. Quin dimoni s'ha trencat les banyes?? Ah!!!!! gran invent el mòbil i la missatgeria instantània. I el correu electrònic. I els cursos subvencionats. I els festivals de cinema!!!!
La llàstima és que no és probable que coincidim tots quatre per tornar a fer la foto. L'alegria és la del retrobament.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Dotze anys

Demà farà 12 anys que vaig parir l'Ot. Era un bebé molt inquiet, i ens va donar molta guerra la primera nit. I algunes altres després. Fins ara, que encara li costa anar a dormir.

El regal que marca ara l'inici de l'adolescència és el mòbil. Potser el que menys és necessita és el telèfon, però és imprescindible, per pertànyer al grup, tenir un mitjà de comunicació, un lloc on mostrar la música que t'agrada, i una font d'entreteniment total, i que, a més, estigui prohibit en l'institut. Encara que tothom el porti a sobre. Professors i personal no docent en general.

I l'Ot corre per terra fent fotos a la gossa, al foc...Abans ha fet vídeos dels seus amics, s'han intercanviat sons i cançons. Han parlat del mal ús del mòbil que fan els de tercer o quart....

En fin. Va passant la vida.

divendres, 7 de novembre del 2008

El primer petó

Em mig de totes les tasques professionals i domèstiques que col.lapsen els dies feiners, els adolescents treuen el cap per la vida adulta, fan una ullada, proven el més dolç i tornen a la vida d'infant.



Has pensat últimament en el teu primer petó? No necessàriament el primer, sinó aquell petó tímit, ple de tendresa. Potser físicament un no-res però emocionalment res millor en la vida. Per un efímer instant. Felicitat.



TeMpuS fUgIt

divendres, 31 d’octubre del 2008

Tornada dels oasis. Volta a la selva urbana


M'ha costat una setmana de 4 dies tornar a la vida real. El fet que no hi hagi cobertura al mòbil fa que les vacances siguin de desconnexió total.




El primer dia vaig pensar vàries vegades: per què he vingut? què faig aquí? quin demoni em mana que pugi a un cavall desconegut i galopi a camp obert?



El tercer dia em vaig trobar desitjant; que ho pogui tornar a fer l'any vinent!!!!!!

Hem de lloar la organització del viatge perque no va fallar absolutament res. Estava cuidat fins a l'últim detall. El menjar deliciós. I el grup de cavallers, fantàstics. I els guies, meravellosos.



Aquestes excursions són una gran experiència en tots els sentits. Fins i tot quan et "dutxes" amb una galleda d'aigua calenta reflexiones sobre la despesa que fem en aquest primer món civilitzat. Els torns d'anar a la toilette, l'esperar a que tothom estigui llest abans de muntar, el parar les tendes cada vespre, el respatllar els cavalls, ensenya tolerància, paciència i disciplina.


El viatge m'ha ensenyat encara altres coses: conéixer de primera mà la cultura del cavall àrab, i també assaborir la seva cuina tradicional, el té amb menta i dàtils al capvespre, sentats al voltant de les taules, al costat de la jaima i dels cavalls...












dissabte, 18 d’octubre del 2008

Cavallers dels Oasis

Bé, semblava que no podria ser, però demà marxo al Marroc, a Marraqueix, a fer una ruta a cavall per la vall del Dadès.

A diferència d'altres anys, aquesta vegada no he preparat res per al viatge, excepte l'assegurança que espero no hagi de fer servir. Sort en tinc de les meves companyes de ruta, sobretot de my sister, Julie, i l'Antoinette i la Carme, encara que elles dues no poden venir al final. M'han ajudat molt amb ànims i, a última hora, amb informació logística, que, com que tinc el cap als núvols, m'ha anat molt bé. Els altres companys de ruta són la Susi, en Hannes, en Michel i en Luc, als quals trobarem allà, demà al vespre.

A continuació intentaré traduir la poca informació que tinc d'on vaig, ja que està en francès.

CAVALLERS DELS OASIS

Amagada al sud dels cims nevats de l'Alt Atles que la proteigeixen de les depresions atlantiques, la vall del Dadès és el lloc ideal per un raid equestre en els mesos d'hivern.

Sortint d'Skoura a través dels palmerals, allargats com una cinta verda al llarg de la riera, o sobre els primers pendents del Sarhro, aquesta bella ruta ens fa descobrir a cavall els paisatges desèrtics del sud, però també els rosaris de petits pobles del Dadès, amb les seves amples "kasbahs", les cases fortificades característiques.




19 d'octubre

L'Antoinette i en Frankie ens porten a Girona. Des de Cadaqués sortiran a buscar la Julie, la Susi i en Hannes i em quedat a les 3 de la tarda a casa meu. El vol surt de Girona a les 18h05 i arriba a Marraqueix a les 18:25. Sempre em fascinen els horaris dels avions. L'espai-temps. La relativitat. En els avions el temps s'atura.

Els nostres guies ens vindran a buscar a l'aeroport i anirem en minibús cap al vessant sud de l'Atlas passant pel coll de Tichka (2270m). Passarem la nit en el refugi, en el voluptuós palmeral de Skouda, a 1200m d'altitud.


20 d'octubre

Coneixença dels cavalls. Evaluació del nivell de cada participant i atribució dels cavalls en conseqüència. Després sortim immediatament cap a la nostra ruta equestre. Travessarem tot el palmeral de Skoura. Piqu-nique a la vora de la riera Dadès, abans d'abordar a la tarda el massís del Sarho per una pista fàcil. 5 hores de cavall. Instalació del campament en l'altiplà de Maoust (1700m). Nit en tenda.








21 d'octubre
Fora de tot camí o sender travessaren l'altiplà de Maoust al trot. En l'extrem de l'altiplà, baixarem per un petit sender per anar al pique-nique en Irf'n Chat. A la tarda baixarem des de les muntanyes de Sarhro per trobar la vall del Draâ i seguir fins a Igui (1200mÇ). 6 hores de cavall. Nit en tenda.

22 d'octubre

Voregem el Draâ fins al migdia, seguint una maravellosa vall esquitxada de magnífics pobles, de cultures i palmerals. Travessem la riera varies vegades. Als nostres cavalls els hi agrada molt banyar-s'hi. Després del pique-nique, deixem el Draâ per passr al peu de les muntanyes, devant de Djebel Kissane. Al galop per les piestes, trobarem el nostre campament a Kzagha (1400m). 5h30 de cavall. Nit en tenda.


23 d'octubre

Bella i llarga cavalcada en el cor de Sarhro, en gran part sobre petits senders pedregosos. Pujada al coll de Tizi Rhia Youssef (2200m). Des de les alçades podrem admirar el Sahara que s'extén als nostres peus, amb una magnífica vista sobre la vall del Draâ. A la tarda, galops sobre l'altiplà d'Azaghar N'Ourial per trobar el campament cap el poble de Bouskour (1500m). 6h30 de cavalla. Nit en tenda (!).








24 d'octubre

Deixem les muntanyes per travessar una regió d'altiplans. Galopant trobarem les ribes de la riera Dadès. Tota la tarda estarem en el riu i arribarem ben molls (ai ai) al campament i els cavalls ben contents de divertir-se en el aigua. Campament en el magnífic poble de Sidi Flah (1350m). 5h de cavall. Nit en tenda.

25 d'octubre

Deixem el Dadès per travessar algunes muntanyetes en direcció al palmeral de Skoura. Últim pique-nique a l'ombra de les palmeres per trobar el centre en la meitat de la tarda. 4h30 de cavall. Últims mimitus pels cavalls. Agafarem la ruta per anar a Marraqueix on dormirem en un hotel !!!!!!!



Prestacions del viatge:

Cavalls àrabs perfectament domats i habituats a aquest gènere d'excursions.

Material: sella anglesa (l'Antoinette m'ha deixat una sobresella de silicona que l'any passat vaig probar i la veritat és que s'agraeix).

Campament: tendes iglú per a dos persones. Tenda restaurant de 4x4m. Una tenda-toilette de campanya. Una tenda dutxa de 3x3m (amb bossa d'aigua calenta a la nit). Tenda cuina.

Àpats: Calent, copiós i cuidat a la nit, servit amb aigua mineral, mig litre de vi i una cervesa. Dinars freds al migdia, amb aigua mineral. El vehicle d'assistència no pot estar cada migdia perque de vegades és impossible passar amb un camió. Per si de cas, durant la jornada, fruits secs.


26 d'octubre

Tots els aventurers ens vam posar d'acord per estar un dia més a Marraqueix, ja que el vol cap a Girona surt a les 12h del migdia. Segurament visitarem la plaça, deambularem pel zoc, ens deixarem seduir per Marraqueix, sempre que estiguem no gaire cansats. Potser amb les sisters buscarem un hamman per banyar-nos, després de tants dies...


27 d'octubre

Vol a les 12h45 direcció Girona on arribem a els 16h05 de la tarda. Això suposo que està calculat amb la diferència horaria corresponent, perque a Europa hauran canviat ja l'hora. Ja ho descobrirem.

dijous, 16 d’octubre del 2008

Autobusos figuerencs

Aquest octubre està passant ràpit com el tren d'alta velocitat.

En canvi em dóna la impressió que els dies no s'acaben mai.

Ja estem instal.lades en el nou despatx i avui, del diari Empordà, ens han vingut a fer una entrevista. Arrel d'aquesta nova situació camino una hora diària (amb la Duna) i utilitzo el transport públic figuerenc. Els busos són enormes, fan molta nosa, no queben pels carrers, no van a l'hora i el que em toca agafar fa voltes i voltes desesperants a l'entorn de les milions de rodones que hi ha entre Figueres, l'Olivar Gran, el Camp dels Enginyers i les Forques, per falta d'una continuïtat eficient entre els carrers, vies d'accés, infrastructures o digueu-li com vulgueu, d'una població i l'altre.

Vilafant i Figueres es miren, però no es toquen, com diria en Fiti (germà de la Salle Girona que ens feia mates) parlant dels senus i els cosenus.

Alguna cosa bona he trobat dels busos: sempre hi ha lloc per sentar-se. Això és una gran avantatge si has de fer un trajecte llarg. N'hi ha un altre: la multitud de retencions, semàfors, cotxes en doble filera, intentant aparcar, etc, fan que l'autobús estigui al ralentí. Això provoca una vibració que es trasmet a tot el vehicle i, per descomptat, al cos de qui va sentat, que sembla que estiguis en una d'aquestes butaques que fan massatges.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Dol

Tingueu un record, reseu una oració, per l'ànima de la Consol, per a que arribi sense problemes al paradís, que l'acompanyin els ocells, que l'acaronin els estels, que la rebin els àngels, que trobi la llum.

Que descansi en pau.

Gràcies a tots els que ens acompanyeu en el sentiment.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

SPIRIT - La Llibertat

la pel.li Spirit, en diverses parts. Per passar una llarga estona:















Voràgine tardorenca

La Dama de la Tramuntana bufa fort des d'ahir. Potser perque aquesta setmana hem mogut algunes coses de puestu i s'ha donat per al.ludida.

I és que aquesta setmana ha estat i està molt moguda. L'operació de la Consol omple la ment d'esperaçanca i desesperació alhora. L'espera interminable dels que esperen l'esperança. Redundàncies. L'oficina de l'empresa canvia d'ubicació i el nou despatx reclama atenció. Els veïns han decidir executar el projecte de la paret, tot i que no és temps de podar la glicina. La Lluna en quart creixent. El començament del curs.

Dimarts vaig anar a muntar. El cavall (en Piropo, dels Terraprim) es va portar fantàsticament i el recorregut entre els boscos del Pla de l'Estany va ser molt agradable, tant per l'ambient com per la companyia. Vaig recarregar la bateria emocional i física per tota la setmana.

Ens esperen temps durs. Gràcies a tots els que envieu tanta energia positiva que ens aclapara.

divendres, 3 d’octubre del 2008

La mort d'un animal de companyia


Amb aquest article volia tancar el dol produït per la mort de la Bandolera, transformar la pena en records alegres, però sembla que encara em queda una mica de regust amarg...

He rebut varies felicitacions arran de la seva publicació, però aquest article, per motius obvis, m'ha estat difícil d'escriure i no el considero, personalment, dels millors que he escrit.

Article publicat a l'Empordà, el 30 de setembre de 2008.

En aquesta nostra societat sempre és difícil parlar sobre la mort, ja sigui de les persones o, en aquest cas, que parlarem de la dels animals de companyia. Encara que la mort és una conseqüència de la vida, poques estones ens parem a pensar en que tots ens hem de morir.

I és que, comparat amb les persones, els animals de companyia tenen, generalment, una vida curta. Un gos o un gat poden viure uns 12-15 anys, però els rosegadors, com els hàmsters i altres, en viuen 5 o menys i, en general, tots els animals (llevat potser dels lloros i tortugues) que tindrem, els veurem morir, i completar així el cicle de la vida.

La mort d’una persona i el dolor que provoca està socialment acceptat i els amics i família t’entenen i consolen. En canvi, fins fa poc temps, quan es moria l’animal de companyia només podries esperar consol de la família més immediata i, potser, d’aquella veïna del barri que viu amb tres gossos i vint gats. A poc a poc, això ha anat canviant, i actualment existeixen cementiris d’animals de companyia, i també crematoris on et tornen les cendres, per bé que hi hagi encara persones que ho trobin una frivolitat.

A més, la tristesa es pot agreujar si has de decidir sacrificar l’animal, una de les decisions més difícils que existeixen, encara que hi hagi un veterinari comprensiu donant suport. Decidir sacrificar un animal de companyia al qual has estimat s’ha de veure com un acte d’amor cap a ell, ja que el que intentes és que no pateixi un dolor o malestar innecessari i procures pel seu benestar. Tanmateix, després de sacrificar-lo, pots arribar a pensar si t’has equivocat en la decisió, o si realment podies haver fet alguna altra cosa per ell. Hi ha persones que fins i tot s’enfaden amb ells mateixos o amb el veterinari, un cop l’animal és mort.

Totes aquestes sensacions, sentiments i emocions formen part del dol. Pot semblar estrany a qui no hagi tingut mai un animal, o no l’hagi estimat, però el dol és un procés necessari per reparar-se emocionalment de la pèrdua d’un ésser estimat, sigui animal o persona.

Degut al dolor provocat per la pèrdua de l’animal, moltes persones pensen que no val la pena tenir-ne un altre, per no haver de passar pel mateix procés. No els hi compensa les estones viscudes amb l’animal amb la tristesa que provoca el seu traspàs.

De la mateixa manera que no es pot substituir un ésser humà, un animal nou no pot ocupar el vuit que ha deixat l’altre. El que es pot fer és trobar-ne un altre animal que ocupi el seu paper en la família i tenir una nova relació sana amb ell.

Segons alguns estudis recopilats per la Fundació Purina, hi ha persones que de seguida volen tenir un altre animal, i, generalment, el nou és de la mateixa raça, el mateix color i el mateix sexe que el que s’ha mort. En canvi hi ha persones que triguen molt en tenir-ne un altre animal, i llavors, normalment, és totalment diferent al que havien tingut.

En tot cas, potser el més saludable en la relació amb els animals de companyia és aplicar el vell principi del Carpe diem: gaudeix de la seva companyia mentre els tinguis sans i, quan comencin a envellir i emmalaltir, procura’ls una vida digna i el més còmode possible. Tant si es moren de vells o sobtadament, cal deixar-los anar, i recordar amb alegria tot el que has passat amb el teu animal.

Fases del dol

Segons l’especialista sobre la mort, Elisabeth Kübler-Ross, les persones passem per diferents fases després de la pèrdua d’una persona o d’un animal estimat: primer hi ha la negació: això no m’està passant a mi, i després la ira, l’enfado que dèiem abans. La següent fase és la negociació: potser podria haver fet això o potser hauria d’haver anat a un altre veterinari. A continuació la persona entra en un estat de depressió i, per últim ve l’acceptació del fet, que permet continuar la vida. Aquestes fases tenen una durada variable, que pot anar de pocs dies a molts anys, segons la capacitat de la persona. Hi ha nens que, en perdre la seva mascota, no es recuperen mai, si no se’ls hi ha explicat bé que la mort forma part de la vida.

Experiència personal

Encara em recordo d’aquell ocellet de la meva àvia que un dia es va “escapar” de la gàbia i no el vam tornar a veure més, quan jo era molt petita. A partir de llavors, i deixant a banda els periquitos, hàmsters, conills i ànecs, la decisió de sacrificar el gos familiar Bup va ser una de les més tristes. També vaig haver de sacrificar la gata Bisbis a causa d’un càncer, i el gos Nyic, perquè es va escapar i el va atropellar un cotxe. La Lulu va desaparèixer, literalment, al febrer d’aquest any, després de 12 anys de fer-nos companyia i molt més recentment, la meva euga Bandolera, va morir fulminada per una perforació d’estómac.

divendres, 26 de setembre del 2008

Festival MAPA

Amb quasi una setmana de retard, potser perque calen uns dies d'espai per poder copsar totes les sensacions, us explico el que vam veure el dissabte al vespre a Pontós, en el marc del Festival MAPA-fosc.

No escriuré sobre el recorregut perque no sabria ni per on començar....potser el millor va ser l'Ivo Dimchev amb el tractor Aurora-forty-five que ens perseguia per matar-nos i va acabar dormint en el safareig, però una menció especial es mereix el muntatge del fantasma de Pontós, sotmés a votació popular.

L'artista Raquel Sakristan va resumir i barrejar l'imaginari popular autòcton amb les llegendes urbanes i un polsim del més enllà per crear tres espais amb fantasma d'entre els quals calia triar un. Intentaré recordar-me de tots:

Els Anunakis


Són una espècie d'extraterrestres que van venir fa molts anys a Pontós i van ensenyar als seus habitants a cultivar i fer altres coses. S'espera que tornir al 2012. Estan relacionats amb Amèrica del Sud.


La niña cirujano




Era una dona que tenia dues filles bessones. Una era molt maca i l'altre també. Però el que li faltava a una el tenia l'altre. La mare va decidir matar les bessones i fer, en plan Frankestein, una filla nova amb el millor de cada una. L'esperit de l'altre bessona sembla que va vagar en la eterninat de Pontós caçant nens, retallant-los i fen-ne de nous ajuntant les peces. Aquest de nit feia molta por.



















La Dama de la Tramuntana

Una llegenda de Pontós diu que si mous un moble de casa estàs cridant a la Dama de la Tramuntana, que, descontenta amb el canvi (o volguent participar-hi) bufa fort i s'emporta taules i cadires. Aquest és que em va agradar més. I a en Subi i a l'Ot també. Potser perque els plàstics ens fan recordar el paisatge de l'Empordà...


El fantasma més votat va ser La Dama de la Tramuntana

Video de presentació del festival a Tramuntana.tv:

dimarts, 23 de setembre del 2008

la neteja del camí de ronda del Castell de Sant Ferran

Fa dos anys que l'Associació d'Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres (a la que direm a partir d'ara AACSFF) organitza, entre altres moltes coses, una jornada de neteja del camí de ronda del seu Castell amic.

El camí de ronda fa uns 3 km i mig i recorre tot el perímetre del Castell. Hi ha gent que l'anomena la "Ruta del Colesterol" perque són molts els figuerencs que fan aquest passeig per mantenir-se en forma.



El consistori de Figueres vol transformar aquest camí crescut amb l'espontaneïtat dels figuerencs en una ruta "ciutadana", amb bancs i papereres, miradors i cartells amb explicacions. I més coses crec, però com que no he vist el projecte, no puc opinar.


La meva empresa, AH-Consultors Ambientals, col.labora en la neteja vigilant que tots els residus que es troben es vagin col.locant en els seus respectius contenidors, la recollida dels quals va a càrrec de l'Ajuntament.

Com que també col.laborem en la recollida selectiva dels residus de l'arrossada anual de l'AACSFF des de fa anys, he notat que els participants són molt més sensibles en aquest tema. Al principi havia d'explicar i justificar la recollida separada dels residus. Molts participants protestaven i no entenien la importància de tenir tants contenidors, protestaven per que no ho podien llençar tot en la mateixa bossa, etc etc.

I és que hi ha una diferència molt gran segons on llences els residus, aquí a Figueres: tot el que es llença al contenidor gris va a parar a l'abocador de Pedret i Marzà on resta enterrat pels segles dels segles, o fins quan a algú se li acudeixi què fer amb les tones, tones i tones d'escombreries comarcals que estan allà sota la terra. I si col.loques els residus en els contenidors de colors, aquests van a reciclatge, que vol dir que en tornen a fer matèries primeres per tornar a fer coses. I la matèria orgànica torna a ser terra per plantar flors.




Per tant, i per protegir l'entorn, és lògic prendre la decissió de recollir separadament tot el que no volem, per que algú ho aprofiti, en comptes d'enterrar-lo.

Des d'aquí felicitem als Amics del Castell per la seva tasca en la protecció del medi ambient. Cadascú ha de posar el seu granet de sorra per deixar el món, al menys, tal com l'hem trobat, sinó millor.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Tempus fugit

L'altre dia mirava una peli a la tele mentre llegia un llibre i em va sobtar una frase d'un dels protagonistes que, a la pregunta "¿tú crees en eso?, responia: "ni en eso ni en los relojes cuando se paran."



Immediatament la meva ment va deixar estar l'apasionant món dels vegetals comestibles i la importància que tenen en la nostra dieta, per divagar sobre els rellotges, el temps i l'eternitat. I, quins són els rellotges que no se paren?, els rellotges de sol, per descomptat.



Els rellotges de sol van ser molt importants en èpoques passades, ja que donaven resposta a l'ancestral preocupació de l'ésser humà per comptar el temps, saber les hores, controlar la vida. Un cop es van perfeccionar els rellotges mecànics, els de sol es van trobar inútils. Quan vaig anar a l'Argentina vaig buscar, com sempre, rellotges de sol en les parets assoleiades, però no en vaig trobar ni un. Potser els natius van fer servir altres artilugis per comptar les hores, o potser no les comptaven, i potser els espanyols i europeus van arribar en un moment en què els rellotges de sol no estaven de moda, i no en van fer cap allà.




A diferència dels mecànics, analògics o digitals, els rellotges de sol, en la nostra latitud, no mesuren hores exactes. El temps es distorsiona amb l'espai. Per calcular l'angle i la posició de la busca (el gnòmon) calen càlculs astronòmics, literalment parlant, i aplicar l'Equació del Temps.



Per això, cada rellotge de sol és una petita gran obra d'art, on no només intervé l'artista que deixa l'empremta material, sinó també l'artista del temps, el calculador del rellotge.



Per l'admiració que em causen, ja fa anys que faig col.lecció de fotos de rellotges de sol, i cada vegada que en veig un deteriorat em sap molt de greu. Els rellotges de sol són eterns, duren per sempre, sempre que duri la paret on estan. I sempre que no l'hi facin ombra!



Per fer un homenatge als rellotges de sol he creat l'entrada "el rellotge del mes", on aproximadament cada mes hi posaré un de diferent, de la meva col.lecció. Si voleu saber més de rellotges visiteu l'enllaç "Inventari de rellotges de sol catalans". Allà podreu trobar la web de la Societat Catalana de Gnomòtica i altres webs relacionades.

dimecres, 10 de setembre del 2008

He trasplantat l'orquídea Valentina


L'altre dia, en un fogot d'inspiració vegetal, vaig anar a comprar pedres de color de rosa per trasplantar l'orquídea Valentina. Ara les orquídees estan totalment parades, en estat literalment vegetatiu, suposo que per que no hi ha gaire diferència de temperatura durant el dia i la nit, tinguen en compte que són dins a casa, darrera la porta del pati.

La Valentina havia fet arrels durant l'hivern passat, que creixien molt i molt ràpid, però que ara estan totalment aturades. Així que la vaig treure del seu test de vidre i li vaig retallar totes les arrels seques. La pobre va quedar així:




Aquí es veuen les arrels noves.
Llavors vaig intentar de totes les maneres possibles, que hi capigués en algún dels testos que tenia preparats. No va haver maneres. Al final vaig treure el test de vidre de l'orquidea Aurèlia, que és dels meus pares, i la vaig intentar trasplantar allà.
Total. Al final vaig haver de clavar-la literalment, amb una forquilleta de filferro, entre les pedres. I per ara, sembla que està la mar de bé.

De totes maneres, segueixen les dues ben parades.



















Les colònies de gats urbans, animals ensalvatgits o abandonats?

Per qüestions de feina estic fent un inventari de les colònies de gats urbans a la ciutat de Figueres. És una feina que m'agrada i estava en la meva agenda-mental-de-coses-que-t'agradaria fer- des dels temps que tenia l'oficina que censava els gossos.

El primer que em va sobtar quan vaig començar a treballar el tema, és que la gent que posa el menjar (d'ara en endevant els anomenaré "els responsables") i vigila que no falti aigua, es coneixen entre ells. I saben quins animals alimenten i quina classe de menjar hi posen, i saben si recullen o no les restes de menjar, si hi van cada dia o no, etc, etc. La veritat és que això era esperable, però no em va deixar de sorprendre.

Una altre sorpresa és que els responsables saben perfectament quants mascles i quantes femelles hi ha, quina ha parit, quans gatets ha tingut, si són manyacs, si són esquerps, de quin color, etc, etc. Fins i tot els hi posen noms. I suposo que cada responsable els hi posa els seus noms. Vull dir que potser hi ha gats que tenen diferents noms.

Quan anem a veure una colònia de gats normalment no en trobem cap. Només surten quan venen els seus cuidadors. Els gats són desconfiats, molt desconfiats i quan tenen molta por poden resultar molt agressius.

Els responsables de les colònies són gent lligada als "seus" gats, que pateixen quan se'n van de vacances per si els gats tindran aigua i menjar, i que cada dia vigilen que estiguin tots, i sans. Els gats urbans fan així la mateixa funció que un animal de companyia que puguis tenir a casa. A més a més, els gats fan maco, augmenten la biodiversitat de la ciutat i, segurament, de tant en tant, cacen alguna rata.

L'origen d'una colònia de gats pot ser l'abandonament d'un gat casolà que, pel motiu que sigui, no es deixa entrar més a la casa que l'acollia. Legalment ha passat d'animal de companyia a animal abandonat -perque normalment no se'ls hi posa microxip, als gats, encara que estigui obligat per la llei - i d'abandonat a animal ensalvatgit (que és animal que ha perdut les seves condicions que el feien apte per fer companyia). He sentit moltes persones que diuen que un gat, ja s'espavila sol, que el pots deixar al carrer, que ja se'n surt. I és veritat, els gats se'n surten, troben altres gats, s'aparellen, tenen cries i s'instal.len en un lloc on s'hi troben bé. Aquest lloc ha de ser segur i dispondre d'aigua i menjar, és clar. És igual que el menjar sigui presa, que l'hagin de caçar, o que sigui pinso.

I aquí arribem al quid de la qüestió, que sempre és el mateix: perquè la gent es compra un/a gat/a i després l'abandona? podem discutir el tema amb els mateixos arguments de sempre, però jo ho resumiria dient que la gent és ignorant del comportament dels gats, independenment que diguin que se'ls estimen molt, i que després es donen compte que en realitat no volen ser responsables d'un felí. I això es pot aplicar a qualsevol altre animal domèstic.

La Bibibutx a sobre el piano:

dissabte, 6 de setembre del 2008

Els animals de companyia exòtics

Article publicat a l'Empordà, el 26 d'agost de 2008.




Un animal de companyia exòtic és, segons la Llei de Protecció dels animals, aquell que pertany a la fauna no autòctona i que de manera individual depèn dels humans, hi conviu, i ha assumit el costum del captiveri.

Què vol dir tot això? Primer aclarim el terme de “fauna no autòctona”. Aquest concepte fa referència a totes les espècies animals que no són de Catalunya. És un concepte molt ampli perquè inclou moltes espècies d’animals que coneixem només com a animal de companyia: hàmsters, canaris, periquitus, peixos de colors, tortugues d’aigua o de terra, cotorres i altres lloros, entren dins d’aquesta denominació.

Altres espècies d’animals que poc a poc es van acostant a nosaltres són els gerbos o rates del desert, les iguanes, els camaleons, serps, i altres rèptils, com el dragó barbut, aranyes (incloses les taràntules) i d’altres sorpreses que ens depara el negoci del comerç internacional d’animals.

En l’altre part de la definició vol dir que alguns individus d’aquestes espècies s’han acostumat a viure en gàbies i que depenen totalment de l’humà que el cuida. En depenen, evidentment, perquè l’humà els hi ha de donar aixopluc i de menjar, dues condicions que s’han de semblar d’allò més a les que podrien tenir en el medi salvatge.

Alguns d’aquests animals fins i tot sobreviuen o viuen bastant bé en les nostres terres i amb el nostre clima. Si s’escapen, o l’humà l’allibera en qualsevol lloc, poden provocar veritables desequilibris ecològics. És el cas de la tortuga de Florida, que competeix amb la nostra tortuga d’aigua i la fa fora dels llocs on sempre ha criat, o les cotorres de Kramer, aquests petits lloros verds que ja quasi s’han estès per tota la comarca. A aquestes espècies animals les anomenem “fauna exòtica invasora”.

D’altres animals si s’escapen o alliberen acaben morint en pocs dies o no suporten l’hivern, com els canaris o els hàmsters.


També són animals exòtics, les mones i ximpanzés, els tigres, els lleons, i altres animals salvatges, alguns en perill d’extinció. En el Conveni sobre el Comerç Internacional de Espècies Amenaçades de Fauna i Flora (CITES), firmat l’any 1973 figuren les espècies d’animals i plantes que no es poden comercialitzar, pel perill imminent de desaparició. La CEE afegeix una llista d’espècies que no es poden comercialitzar en el territori comunitari. El CITES especifica les espècies que es poden vendre i comprar amb controls estrictes i altres espècies que, nascudes ja en captivitat, poden ser objecte de comerç. L’últim dels llistats és d’espècies que, tot i que no tenen cap restricció, es troben amb problemes per sobreviure en alguns països.


La compra d’un animal d’una espècie exòtica no pot ser feta de manera impulsiva. Ha de ser una decisió raonada i meditada. Primer de tot cal informar-se de l’animal: quan anys viurà? És fàcil aconseguir menjar adequat? Necessita un espai especial? Es farà molt gran? Mossega?

Els lloros i els guacamais poden viure fins a 80 anys. Les tortugues, 100 anys. Els camaleons, les serps i altres rèptils necessiten menjar viu: grills, cucs i cries de ratolí, que són bastant cares. De vegades amb una simple gàbia n’hi ha prou, però potser cal un terrari amb sorra del desert, tub fluorescent i escalfador de l’ambient. Les iguanes creixen més d’un metre, la petita tortuga d’aigua aviat serà més gran que el palmell de la mà....Alguns animals es tornen agressius, encara que els manuals diguin que no mosseguen mai.

El venedor ens facilitarà, en el moment de la compra, informació escrita sobre les característiques de l’animal, les seves necessitats i les seves condicions de manteniment. Cal demanar també la factura de compra, i, si s’escau, el número de CITES que li correspon.

Si teniu un animal exòtic com a mascota, pregunteu-li (o pregunteu-vos) si és feliç a casa teva o si preferiria ser salvatge. Si es vol quedar a prop de vosaltres és perquè li feu la vida molt agradable...... Com la del camaleó Flash, del meu veí, Nil.

dilluns, 25 d’agost del 2008

"Si es como dicen algunos, que hay cielo pa'l buen caballo...."

.... por ahí seguirá la Bando, galopando, galopando.
La Bandolera és morta. S'ha mort d'un còlic fulminant. Una perforació de l'estómac. Aquest matí, a les 10h.

Encara m'envolta l'àura de irrealitat que acompanya les morts sobtades, siguin d'animal o de persona. Les morts accidentals que no t'esperes. L'estrès de les emergències. El cervell m'enganya pensant que el què està passant no està passant de veritat.

Simplement és un animal. És temps que passes amb un altre ésser viu. És la relació que s'estableix amb algú que t'ho dóna tot, a canvi d'una carrota. Les esgotadores i interminables voltes a la pista treballant, el relax (i la por) del passeig pel camp, les cavallades, que les hem pogut fer totes, les sessions de fotos (mai no hi ha prou fotos!) la paciència per pujar, l'Ot galopant!, el renill de benvinguda, l'enfado quan la tancava a la quadra, o quan feia temps que no ens veiem....i la llista seguiria interminable, encara que només hagi passat una mica més d'un any disfrutant la seva companyia.

Estic trista per la Bando. Ha estat el meu primer cavall, el sommi complert.

Moltes gràcies Toni, perquè sé que has fet tot el què es podia fer: l'has acompanyada fins al final i te l'has jugat per salvar-la.


Gràcies també al sr. Josep, a qui ni tant sols conec.
Gràcies Ramon, per venir, ser-hi, i ajudar en Toni. T'hauria de dir gràcies tantes vegades!!
Gràcies Assun, per venir de seguida i intentar calmar-li el dolor.
Gràcies per esperar-me, com sempre.
Gràcies Carme, has vingut expressament des de Cadaqués, encara que aprofitis el viatge per fer un recadu.
Gràcies Mònica i Subi, per acompanyar-me tot el matí.
Gràcies als meus pares, per entendre-ho i fer-me companyia.
I gràcies a tots els que heu llegit això perquè sé que ho sentiu casi tant com jo.





El Alazán - Atahualpa Yupanqui




Era una cinta de fuego
Mi caballo, galopando
Crin revuelta en llamaradas
Mi alazán, te estoy nombrando
Trepó la sierra con luna
Cruzó los valles nevando
Cien caminos anduvimos
Mi alazán, te estoy nombrando.

Oscuro lazo de niebla
Te pialó junto al barranco,
¿Cómo fue que no lo viste?
¿Qué estrella estabas buscando?

En el fondo del abismo
Ni una voz para nombrarlo,
Solito se fue muriendo
Mi caballo, mi caballo.

Sobre la horqueta de un tala
Hay un morral solitario.
Hay un corral sin relinchos
Mi alazán, te estoy nombrando.

Si, como dicen algunos
Hay cielo pa'l buen caballo,
Por ahí andará mi flete
Galopando, galopando.

Oscuro lazo de niebla
Te pialó junto al barranco,
¿Cómo fue que no lo viste?
¿Qué estrella estabas mirando?

Solito se fue muriendo
Mi caballo, mi caballo.

Google i els jocs olímplics


Durant totes les olimpiades el buscador Google ha estat il.lustrant la seva pàgina d'inici amb animalets als quals no els veia cap sentit.

M'estranyava que no sortissin les mascotes olímpiques perque són uns animals bastant ben trobats, cada una té un sentit per separat però totes juntes i en ordre en tenen un altre. Cada mascota és un animal d'un color relacionat amb els aros olímpics: la carpa blava, l'orenenta verda, l'ós panda negre i blanc i l'antílop groc i el vermell és la torxa. Les primeres sil.labes dels noms en xinès formen la frase "Beijing et dona la benvinguda" (Beijing huanying ni).

No ha estat fins ara que m'he adonat que Google ha fet servir els animals de l'horòscop xinès! Cada any xinès està dedicat a un animal, i les persones que neixen en aquell any tenen, més o menys, les característiques de l'animal en qüestió.
Conta una llegenda que, fa milers d'anys, el savi i filòsof Buda quan era a punt de morir, va fer una crida a tots els animals perquè l'anessin a visitar. Però solament se n'hi van presentar dotze, i per aquest ordre: la rata, el búfal, el tigre, la llebre, el drac, la serp, el cavall, la cabra, el mico, el gall, el gos i el senglar.

I en aquest dia de clausura olímpica han aparescut tots els animals, com en la crida del Buda.
M'agradat. al final, quan ho he entès.

dijous, 21 d’agost del 2008

Per on es perd l'aigua?


Aquest és un dels molts exemples de la pèrdua d'aigua a través dels sistemes de trasvasament, subministrament i d'altresment. La foto és en un punt del Rec Susanna, límit aproximat de terme entre Vilafant i Figueres. L'aigua del Rec en penso que és per regar. De fet ara rega les plantes de sota, i s'ha format una molsa verd al voltant dels forats per on s'escola l'aigua. Gota a gota.

El Rec Susanna:

dimecres, 20 d’agost del 2008

Pelagia noctiluca, la medusa que fa llum

Article publicat a l'Empordà, el dia 29 de juliol de 2008.




Les meduses formen part del plàncton, és a dir, del conjunt d’animals i vegetals marins que es deixen transportar per mar i no neden o neden poc. Normalment trobem una petita densitat de meduses, es calcula una medusa per cada 10 metres cúbics d’aigua, tot i que de vegades i per causes encara desconegudes, s’ajunten i formen veritables eixams, com la medusa Pelagia noctiluca, coneguda també amb els noms de acàlef luminiscent o medusa luminiscent.

Les meduses han provocat la imaginació i fascinació dels humans, que les van estudiar des d’antic. Els noms de les meduses i les seves parts són noms grecs, i Linneo, el científic que va posar nom a la majoria de les espècies animals i vegetals conegudes en el segle XVIII, va fer servir el mite grec de Medusa, una de les Tres Gorgones que tenia serps en comptes de cabells, per anomenar les diferents famílies i espècies d’aquests animals.

Les meduses són practicament aigua i viuen en els mars de la Terra quasi des que va aparéixer la vida, fa uns 4000 milions d’anys i, com que són animals molt simples i adaptables, segurament seguiran existint fins a la fi del planeta. La Pelagia noctiluca és de color rosa o violeta clar i si la mirem amb deteniment veurem la seva manera de nedar que consisteix en moure el mantell del barret per impulsar-se a poc a poc.

La Pelagia noctiluca s’alimenta de larves de peixos i altres microorganismes presents en el plàncton. Per caçar, deixen surar els seus 8 tentacles que posseeixen unes cèl·lules especials anomenades cnidoblasts (cnidé vol dir ortiga en grec) que consten d’un petit arpó verinós que es clava en la seva víctima. Després se la mengen tranquil·lament. Hi ha individus mascles i femelles. Les femelles adultes porten dins seu petites meduses que són alliberades a finals d’estiu.

Encara que no totes les meduses “piquen”, la Pelagia noctiluca és una medusa que hem de procurar no tocar mai, ja que és una de les més urticants que existeixen i el seu verí és un dels neurotòxics més potents del món animal. Si algun dia us pica una medusa, el millor és quedar-se dins de l’aigua (vigilant que no tingueu una reacció al·lèrgica) i esperar que passi la coïssor, uns 10-15 minuts és suficient. Si la zona on ha picat la medusa ha estat tota l’estona dins l’aigua de mar i no sou al·lèrgics al verí, no us provocarà cap més molèstia. S’ha d’acudir al metge si la zona s’inflama molt o si teniu febre o mal de cap.

S’ha de tenir en compte que les meduses mortes o trencades poden provocar també picades. En el cas de la Pelagia noctiluca, si la retireu de l’aigua, no la deixeu mai a la sorra, ja que si algú la trepitja també li provocaria coïssor. El millor que podem fer si hi ha meduses a l’aigua i, en concret, aquesta espècie, és no banyar-nos i seguir les indicacions de seguretat de la Creu Roja, que alerten de la presència de meduses a l’aigua mitjançant les banderes de senyalització.

Tot i que pelagia vol dir en grec que es troba en mar obert, des de fa segles la medusa Pelagia noctiluca envaeix les costes del Mediterrani. Segons alguns estudis fets en 1989 per científics francesos, les proliferacions d’aquesta medusa es donen cada 12 anys aproximadament amb una durada d’entre 2 i 4 anys en el litoral. Així s’han observat grans quantitats d’aquesta medusa en els períodes 1945-49, 1957-60, 1968-70, 1982-86 i1996-97. La propera d’aquestes grans avingudes de meduses seria al voltant del 2010. Es troben tantes meduses a l’aigua que el bany és completament impossible i l’aigua es tenyeix de rosa clar. Sembla que el detonant d’aquestes plagues de meduses és la combinació de dos factors: les altres pressions i la falta de pluges, encara que també poden intervenir d’altres, com la qualitat de l’aigua i l’abundància d’alimentació. Els científics actualment barallen altres possibilitats com la sobrepesca i la contaminació marina i la desaparició progressiva dels seus depredadors: les tortugues marines, el peix lluna i les tonyines.

Una altre curiositat que presenta aquesta medusa és la producció de llum o bioluminiscència: un estímul (un cop a la medusa, per exemple) fa aparèixer llum en un punt del seu cos que s’estén a continuació per tot l’animal. D’aquí el nom noctiluca que fa referència a aquesta capacitat d’emetre llum (luca) a la nit (nocte). La llum emesa és de color verd fosforescent.

diumenge, 17 d’agost del 2008

El pantà de Boadella

Feia molt de temps que no anava a veure el pantà de Boadella. L'últim cop va ser pel maig del 2007 i l'aspecte general era aquest:




I ara es veu així:


De l'aigua del pantà en depenem molta gent. Potser hi ha aigua per tot l'estiu i esperem que plogui a la tardor.

Tot i que segur que l'ample majoria dels que bebem aquesta aigua hem reduït el consum, el problema està en l'aigua que es perd per les canonades que la transporten des de Boadella a les nostres cases, passant per l'estació potabilitzadora de Figueres.

I crec que tampoc és ben be pèrdua, això que passa durant el transport de l'aigua. Voldria dir que la terra s'emporta el seu tribut. Una part de l'aigua acumulada al pantà, un cop troba un forat per on escapar-se, retorna a la Pachamama. Sempre s'ha de deixar un poquet de cada cosa per la Pachamama.

http://www.tribunalatina.com/es/notices/el_canto_de_la_pachamama_12453.php







divendres, 15 d’agost del 2008

Cens d'animals, tinença responsable

Article publicat a l'Empordà, el dia de Sant Joan de 2008



Arriba l’estiu i, com cada any, el número d’animals abandonats augmentarà. Com a animal abandonat s’entén el que va sol pel carrer sense cap identificació de qui n’és el propietari. És un concepte diferent al d’animal perdut, que si que duu una identificació, per exemple el microxip, i és relativament fàcil trobar al seu propietari.

El registre municipal de gossos té com a funció vetllar per a que els propietaris es responsabilitzin del seu animal, que no l’abandonin. I si l’animal es perd, al menys es pot intentar trobar-lo d’alguna manera.

En tenir un gos hom ha d’acceptar unes responsabilitats inherents que no sempre són fàcils de complir. Sembla que vacunant el gos, donant-li de menjar i sortint a passejar un cop al dia ja complim amb tots els requisits. Però ens deixem un de molt important, registrar-lo al cens municipal. El tècnic responsable del cens passarà les dades al Registre General d’Animals de Companyia de Catalunya, on s’integren tots els gossos, gats i fures que viuen amb nosaltres. D’aquesta manera, si un animal registrat es perd, és molt més fàcil trobar-lo, encara que estigui en un altre municipi.

Si una persona perd el seu animal, ha de comunicar-lo al seu ajuntament, i també ha de comunicar la seva mort, si s’escau. Alguns ajuntaments tenen bases de dades de gossos perduts per si el propietari els busca.

Actualment al Registre General hi ha més de 30.000 animals censats, però segur que a Catalunya n’hi ha molts més. D’això es desprèn que la majoria dels propietaris de gossos, gats i fures no són del tot responsables de les seves mascotes i, per tant, ens queda molt camí per recórrer, encara.

dijous, 14 d’agost del 2008

Les paparres, els insectes vàmpir

Article publicat a l'Empordà, el 27 de maig de 2008




Les paparres pertanyen a l’ordre dels àcars, parents de les aranyes. Com elles tenen 4 parells de potes articulades i un cos aplanat.

Existeixen al voltant de 850 espècies de paparres repartides per tot el món, classificades en dues subfamílies: les Ixodiae de cos dur, i les Argasidae, de cos tou. Totes s’alimenten de la sang de vertebrats: ocells, rèptils, amfibis i sobretot de la dels mamífers, l’home inclòs. Les Argasidae romanen de 15 minuts a dos dies sobre l’animal, i les Ixodiae s’estan diversos dies xuclant la sang. La mida varia segons l’espècie de paparra: n’hi ha d’un mil·límetre fins a 5 centímetres i, quan ingereixen sang, són capaces d’augmentar el seu tamany, 600 vegades.

Viuen a les herbes i matolls, esperant que arribi algun animal, al qual detecten per la calor que emet. Quan l’animal és a prop, es deixen caure sobre el seu cos i busquen la part que tingui la pell més fina per poder-s’hi fixar. A continuació insereixen unes peces especials de la seva boca en la pell i deixen anar substàncies que debiliten els capil·lars sanguinis de la víctima; un anticoagulant, per a que la sang flueixi, i un anestèsic, per a que l’animal parasitat no es doni compte de la mossegada. Llavors, així instal·lades, van xuclant la sang durant hores o dies.

Hi ha parrarres mascles i paparres femelles. La femella necessita estar plena de sang per poder posar els ous. I també li cal sang per passar d’un estadi a l’altre de la seva vida, és a dir, de larva a nimfa i després a adult. Per tant cada paparra ha de xuclar sang tres vegades com a mínim per arribar a ser adulta. I, segurament, haurà “picat” a tres animals diferents, i aquí és quan apareix el veritable problema: les paparres, a més de provocar elles mateixes al·lèrgies en la pell on mosseguen, poden portar bacteris que passen a la sang de l’animal mossegat, on provoquen diverses malalties que afecten òrgans vitals com el fetge o els ronyons o a les articulacions.

Les paparres viuen entre dos i quatre anys i posen mil.lers d’ous. Això fa que sigui un dels paràsits més difícils de combatre. Els gossos abandonats a l’estiu s’infecten de paparres que poden provocar, fins i tot, la mort de l’animal. L’altre dia, al barri, vam trobar un cadell de gos, abandonat, totalment cobert de paparres. Un cop desparasitat, el gosset presentava molts dels símptomes d’una infecció provocada per aquests insectes.

Com a curiositat, una de les accepcions de la paraula “paparra” en el diccionari de l’institut d’estudis catalans és: “la persona que molesta perquè parla contínuament, demana coses, no deixa fer la feina, etc.”

Prevenció

Si heu d’anar camp a través, sobretot en llocs on hi hagi ramat d’ovelles i cabres o presència de senglars o cèrvols, feu servir botes i pantalons llargs. En arribar a casa, busqueu per tot el cos si se us ha adherit una paparra, sobretot en els nens.

Els gossos i els gats poden fer servir repel·lents específics per les paparres, en forma de collars, esprais o líquids. Demaneu consell al vostre veterinari o a la botiga d’animals.

Si us trobeu una paparra ja enganxada a la pell, feu servir alcohol o oli per a que sigui més fàcil desprendre-la. Si estireu sense precaució, pot quedar dins la pell el “cap” del paràsit i provocar una infecció. Desinfecteu després la ferida.

Si la retirada de la paparra es complica o apareixen lesions en la ferida, consulteu al metge o al veterinari (segons el pacient)

Danys provocats per les paparres

Quan les paparres mosseguen, la pell es pot irritar al voltant i es poden donar reaccions d’hipersensibilitat, com un engruiximent de la pell.

Si a l’animal el mosseguen moltes paparres, la quantitat de sang perduda pot ser relativament alta, provocant anèmia, que a la vegada predisposa a patir altres malalties infeccioses.

La saliva de la paparra està composta d’una neurotoxina que pot provocar paràlisi, que generalment comença per les potes del darrera, a la setmana de tenir la paparra enganxada. Si la paràlisi afecta el sistema respiratori, pot produir la mort. La paràlisi s’atura quan es treuen les paparres de l’animal infectat.

Malalties que transmeten les paparres

Erlichiosi: provocada per un bacteri, l’Erlichia canis, que només afecta els gossos. Provoca danys al fetge, la melsa i als ganglis, i de vegades, els pulmons, ronyons i meninges. Els símptomes són molt variats.

Malaltia de Lyme o borreliosi: provocada pel bacteri Borrelia burgdorferi que la paparra ha agafat després picar a un ratoli de camp. Després d’un mes de la mossegada apareixen els símptomes: coixera, febre, falta de gana i inflamació de les articulacions. Aquesta malaltia es pot transmetre a l’home.

Febre botonosa mediterrànea: provocada per la Rickettsia conorii, es caracteritza per febre moderada, mal de cap, dolor muscular i una petita úlcera (taca negra) en el punt de la picada. També poden quedar infectades les persones.

Mamá

Això del blog és una eina estranya. Dic una eina perquè d'alguna manera escriure ajuda; a posar en ordre les idees i a deixar constància del què penses durant una temporada, llarga o curta, de la teva vida. Un blog és, de vegades, com un diari personal, i de vegades com un diari diari.

Segurament més d'un dels que escribim en un blog hem portat abans un diari. Ah, però els diaris són secrets! i els blogs no!!! És per això que dic que els blogs són eines estranyes. Llavors sorgeixen preguntes: qui vols que llegeixi el teu blog? els teus amics? els coneguts? la família? un públic? Suposo que tot depen del contingut, del que escrius.

En fi. Ara per ara poca gent sap l'existència d'aquest blog. Però en un moment de debilitat maternofilial he donat l'adreça a la meu mare....

Mami:

hoy me has llamado para ver si estaba mejor, porque habias leido en el blog que tenia un bloqueo triple. Pero Mami! si nos vimos ayer, y hoy hemos hablado por teléfono!!! si estuviera muy mal, no te habrias dado cuenta?

Ara quan escric haig de pensar que també hi ha la meu mare entre els lectors. Però em sembla bé. Aquesta és una altra de les facetes de la vida. Escriure i deixar veure una mica més de un mateix. Potser som gent transparent, els que escribim en un blog.

dimecres, 13 d’agost del 2008

bloqueig

Estic totalment bloquejada: mentalment, fisicament i, suposo que també, emocionalment.

Mentalment sóc incapaç de pensar, però també incapaç de no pensar i deixar la ment quieta. Ocupo la ment en un batibull d'idees, pensaments, decisions incoerents, desdecisions....però no faig res.

Físicament tinc un pinçament o potser un petit esguinç de lligaments musculars a l'esquena. Lumbàlgia... que em va impedir de moure'm dissabte al matí. I encara ara arrossego mal d'esquena. No puc montar.

Emocionalment costa més de dir. Sento pena, ràbia, remordiments, preocupació. Fa dies que no sento alegria.

Sóc incapaç d'escriure més. Aquestes quatre ratlles ja han estat un esforç.

diumenge, 27 de juliol del 2008

Els lavabos de la EXPO



Aquesta setmana passada vaig estar 3 dies a l'Expo Internacional de Zaragoza, dedicada a la gestió de l'aigua i al desenvolupament sostenible. En els pavellons, els països estaven agrupats per "ecosistemes": muntanyes, oasis i deserts, selves.... i més o menys tots et feien viure experiències relacionades amb l'aigua. També es troben representades les autonomies.




A més, les places temàtiques, dedicades a la pluja, el vent, la set, i en especial l'aigua extrema, oferien visions globals de la problemàtica de l'aigua, l'energia, els residus, etc. La majoria de pavellons feien enfàsi en l'estalvi i la no contaminació de l'aigua a través d'audiovisuals i experiències diverses. Per exemple, en l'aigua extrema, entres amb totes les precaucions del món (no embarassades, tampoc si penses que et donarà un atac d'ansietat o si tens claustrofòfia, no si fas menys d'1m20..... et donen ganes de no entrar, i, en canvi, és un dels més visitats) i et fan viure un huracà i el tsutnami. Al pavelló del Carib, en l'entrada, et trobes una tempesta tropical. En el de Madrid, entres en un dipòsit d'aigua subterrànea construït en temps d'Isabel II. A Portugal, pots trencar paraules amb l'ombra de la mà. A Corea hi han plantat pantalletes amb fotos de flors que van canviant a paisatges, i en la segona sala, uns recipients usats fa 200mil anys per amagatzemar aigua allotgen pantalles tàctics interactives. La Santa Sede mostra obres originals en pintura i orfebreria amb frases relacionades amb l'aigua i la església catòlica, molt ben trobades. En la Rioja exposen un quadre de les noces de Canaan, on Jesús va convertit l'aigua en vi! El Nepal, la India i el Pakistan han portat directament mercaderies per vendre. Italia i França i d'altres pavellons han portat la gastronomia. Irak, Arabia Saudí, Jordania i la Xina presenten faraòniques infrastructures per a la gestió de l'aigua




A Euskadi, la sala està coberta de paraigües que en realitat són pantalles on tries el contingut apuntant amb el mànec. Els llocs on es projecten audiovisuals són molt variats, sostres, parets, terres...




L'aigua és en realitat el monotema de l'expo, i hi ha aigua a per tot: fonts ornamentals i d'aigua potable, cascades des dels pavellons, aigua vaporitzada per refrescar l'ambient....




L'expectacle nocturn "Iceberg" és una visió dura del món real on posa de manifest la importància de canviar d'hàbits per salvar el planeta, i el públic assistent resta en silenci la major part de la durada d'aquest event.




En dues paraules im-pressionant.




El que em sobta de l'ésser humà és que no es vol donar per assabentat. És a dir, per molts missatges de salvar el planeta, de la importància de l'aigua, de la set, del canvi climàtic, del problema dels residus, va i com si no hagués vist res. Sembla que no ens ho diuen a nosaltres.




Els lavabos de l'expo perdien aigua, com podeu veure a la foto. Per què? . Quansevol cosa que compris va acompanyada d'un tiket inútil de paper tant ample com el del wàter. Per què? El públic en general li importa una merda on llençar les escombreries i les papereres de reciclatge están plenes de tots els residus. Per què?










dimarts, 10 de juny del 2008

La papallona nocturna




Ja fa temps que tinc l'orquídea. No li he posat nom, al contrari que el meu pare, que ha batejat les seves amb el non de la santa del dia que li van regalat. La primera és diu Rita. La segona, que no fa gaire que la té, es diu Aurelia. La meva orquidea s'hauria de dir Valentina. Totes tres són papallones nocturnes, del gènere Phalaenopsis.

L’orquídea Papallona nocturna és originaria de l’est dels Himalaies, d’Austràlia i de les Terres Baixes de Filipines. És la varietat d’Orquídea més comercial i es pot trobar a qualsevol floristeria. Com que no és una planta autòctona, cal uns cuidados especials, cosa que les converteix en plantes-mimades, que requereixen tanta atenció com un animal de companyia. No m'estranya que el meu pare bategés les seves orquídees.

La temperatura ideal per aquesta planta és de 20-24 ºC. Te la peculiaritat que les seves arrels fan la fotosíntesis i per això les venen en testos de plàstic transparent.

Quan les compres a la floristeria te les venen amb la majoria de les flors obertes i algunes per obrir. L'Aurèlia, que tinc a casa en dipòsit, ha perdut la majoria de les flors abans d'hora: una vara floral s'ha secat completament i de l'altre només s'ha salvat una flor oberta i una que sembla que s'obrirà. Tot això ha estat l'estres de la planta en resposta al canvi de condicions ambientals.

Un cop les vares se sequen, per tal que floreixi un altre cop, cal mantenir una diferència de temperatura de 5ºC entre el dia i la nit, durant un mes. Depen de l'any, aquí al meu país, aquestes condicions es poden trobar a la primavera o a la tardor. Entre que comença a sortir la vara floral fins que s'obre la última flor poden passar tres o quatre mesos. I les flors resten obertes durant mesos també. Én aquesta última floració, la vara va començar a puntejar a finals de novembre de 2007. Ara som a 10 de juny de 2008 i fa dos mesos que està totalment florida.

Aquesta foto és del 13 de març de 2008.


La Phalaenopsis té una vida de entre 3 a 7 anys. Floreixen 2 o 3 vegades a l’any, depenen del cultiu. Les flors poden durar de 6 a 10 setmanes. La Valentina va arribar a casa el 14 de febrer de 2005. Ha florit 3 vegades des de llavors i l'he canviat un sol cop de test. El millor substrat: meitat turba, meitat escorça de pi i dos trossets de carbó vegetal. S’ha de regar quan totes les arrels tinguin un color blanquinós. Quan les reges, es tornen verdes.

Un cop s’hagin caigut les últimes flors, es pot provar de tallar la vara just per sobre del tercer o quart nus darrera les flors. Es possible que l'orquídia es reprodueixi fabricant una petita planta en aquest lloc, i per això és aconsellable col.locar la planta durant uns mesos en un lloc més sec i fresc. Jo, això, no ho he fet mai.


Curiositat: Cal vigilar, que prop de les plantes amb inflorescència, no hi hagi pomes, tomàquets, o altres fruites que desprenen etilè al fermentar, doncs això provocaria la caiguda dels botons florals.

dimecres, 21 de maig del 2008

Ja no tenim la Juno

La veterinària ens ha dit que se la quedava, i que si es curava li buscarà una casa amb uns avis que la cuidessin. Així el meu fill d'11 anys s'ha despedit de la Juno i l'hem deixat en bones mans. Cosa que no vol dir, no ens enganyem, que no estiguem tristos pel fet d'haver-nos de separar de la gosseta autista.

En fin. La veterinària ens ha assegurat que ens diria com evolucionava.

Una tarda de dol parcial. Un altre aprenentage de la vida.

Caminant.

dimarts, 20 de maig del 2008

Tots els animals tenen drets

Article publicat al diari Empordà, el 29 d'abril de 2008







La majoria de les persones que conec estimen moltíssim els animals, i a les que conec i no li fan cap gràcia sempre acaben dient que tampoc no els hi volen cap mal. En tot cas és que la proximitat d'un animal no deixa indiferent a ningú, sigui en un o altre sentit.

Ara per Fires acostuma a venir algun circ amb animals a la ciutat, cosa que provoca que els que estimen els animals es divideixin entre els que estan d'acord amb els espectacles d'animals i els que no ho estan. De fet, i segons els punts de vista, tots tenen raó.

En principi, per ensinistrar un animal, sigui un gos, gat, cavall, dofí, elefant o girafa, es pot fer, simplificant, de dues maneres molt diferents: amb reforç positiu, és a dir, amb recompenses si l'animal fa el que l'estem ensenyant, o amb reforç positiu: castigant l'animal si no fa el que nosaltres volem. L'ensenyament es basa en la dosi justa de cada reforç i és l'ensinistrador qui les ha d'administrar amb saviesa i justícia. El reforç positiu és més eficient: el record del premi, que és un record agradable, dura més temps en la memòria i l'animal aprèn amb ganes i content. Es pot arribar a establir una relació de complicitat amb el domador o ensinistrador que fa que tots dos s'ho passin bé treballant. El càstig, o reforç negatiu, fa que l'animal tingui por, s'espanti i, en general, l'efecte dura poc. L'animal no gaudeix amb el treball i es posa nerviós. Pot derivar a una agressivitat de l'animal cosa que al domador no l'interessa en absolut.

Amb tot això vull dir que els animals ensinistrats, ja sigui per treballar en el circ, en el camp, per a competicions, en espectacles o simplement per tenir-los dins un pis o a casa, són ensinistrats amb recompenses i premis, molt més efectius i duradors que els càstigs. I que qualsevol animal ben ensinistrat augmenta el seu valor, per tant, es té cura i se'l mima més que a qualsevol altre.

Un altre aspecte són les condicions de manteniment dels animals, que, abans de parlar, les hauríem de mirar amb lupa. Tothom està d'acord que, a on més bé es troba un animal és lliure, en el seu hàbitat natural. Per tant, ens poden fer llàstima els zoos, els circs, les gàbies, les cadenes, etc. En canvi, no donem cap importància a les vaques de llet, als porcs que van en camió als escorxadors, als milers de pollastres amuntegats en granges, a les gallines engabiades que només mengen i posen ous, a les caderneres i lloros engabiats, als gats que no surten de casa i se'ls ha tallat les ungles per que no rasquin el sofà, als gossos lligats amb cadena durant tot el dia....s'acostumen, diem per excusar-nos. I és veritat, els animals, com les persones, s'acostumen al tracte que reben en la vida. La nostra responsabilitat és que aquest tracte, sigui el més agradable possible.

Hi ha una llei clara en aquest aspecte: la Llei de Protecció dels Animals, concreta el tracte bàsic que han de rebre els animals: no poden estar lligats tot el dia, han d'estar en adequades condicions higiènico-sanitàries, s'ha de netejar el lloc on viuen cada dia, els hi has de procurar alimentació i aigua, han de tenir un lloc propi, ample i ventilat per estar-s'hi. Estan prohibits els maltractaments físics i psíquics, i els espectacles de lluita de gossos o galls. En principi, aquestes condicions són iguals per tots els animals, siguin de companyia, domèstics o d'espectacles.

I si aprofundim, la Declaració Universal dels Drets dels Animals, aprovada per la UNESCO i l'ONU, considera que tot animal té drets, que la ignorància i el rebuig d’aquests drets han conduït i segueixen conduint l’home a cometre crims contra la naturalesa i contra els animals, que el reconeixement, per part de l’espècie humana, dels drets a l’existència d’altres espècies d’animals serà la clau de la coexistència de les espècies al món, que l’espècie humana comet genocidi contra els animals, i existeix l’amenaça que segueixi cometent-lo, que el respecte cap als animals per part de l’home està lligat al respecte dels humans entre ells mateixos, i que l’educació ha d’ensenyar, des de la infantesa, a observar, comprendre, respectar i estimar els animals.

De tots els maltractaments possibles, potser l'abandonament és un dels més cruels. I no només abandonem a la seva sort gossos i gats, sinó que s'abandonen serps, tortugues, ocells i fins i tot algun mico. Abandonar un animal que depèn d'una persona és un acte de covardia. Ningú ha dit que ser responsable d'un animal sigui una cosa fàcil.

dissabte, 10 de maig del 2008

La Juno no es troba bé

Aquesta nova gosseta no es troba bé. El que encara no sé si el mal és físic o espiritual. Sembla deprimida però es mou encara que sigui per anar a buscar llocs on posar-se a dormir. La seva única obsesió és pujar al sofà, però ho intenta poques vegades i si no la puges, se'n va a buscar un altre lloc. El més curiós és que es desplaça d'un lloc a l'altre amb la cua entre cames. Ahir ja la vam veure una mica autista, però avui ja és massa. No fa cas de res, ni tant sols al menjar. Està molt prima i deshidratada. El veterinari ho va dir i també li va donar un desparasitant, però ho ha fet cucs amb els excrements.

La Juno no diu res. Es passa el dia del coixí al sofà. Deu tenir un mes i mig, i fa uns quinze dies que és a casa. No vol jugar, li costa menjar. Total, està malalta.



He buscat per internet què podria tenir i, pels símptomes, la malaltia que més s'assembla és el parvovirus, que no es trasmet als humans però si a d'altres gossos, tinguin l'edat que tinguin i idenpendement que estiguin o no vacunats ( per tant hauré de vigilar la Duna, no sigui que si és això, s'infecti)

Ara bé, també pot ser quansevol altre cosa, ja que la Juno estava completament plena de garrapates quan la van trobar. Ara que és raro que es manifestin símptomes de garrapates dues setmanes després d'haver-les eliminat.

La parvo té com a símptomes primers el decaiment i la depressió. Això quadre amb la cua entre les cames. Després hi ha anorexia (que també té) i febre. No tinc termòmetre però la Juno de tant en tant té el morro ressec i la panxa calenta. Em falten vòmits com clara d'ou batuda i diarrea amb sang, que per ara no ho presenta. Mal pronòstic. La parvo mata el 90% dels cadells. I, a més, no he anat a veure la Bandolera!


dissabte, 3 de maig del 2008

Festa Major, la Santa Creu

Aquest matí m'he saltat les Fires i he anar a veure la Bandolera. Feia molt bon dia, sol, el camp ple de roselles, un magnífic matí de maig per anar a cavalcar.


Però a la tarda si que hem fet de figuerencs, encara que no tant ben vestits com els figuerencs de pro tenint en compte que jo anava amb bambes, el meu fill vestit de hipi amb les bambes foradades i el veí en xandal.



Tot i així no ens em perdut res del que feien al centre i aquí teniu una mostra de les nostres fires i festes:


Els graffitis. Han vingut de Sabadell i d'altres llocs a pintar la paret de l'estació transformadora de fecsa. És al.lucinant la tècnica que tenen per pintar dibuixos extravagants. Un dels nois, que tot eren nois, m'ha explicat que havien pintat sostres, cases i cotxes i que quedaven molt i molt bé. Es veu que es dediquen poques noies a pintar parets. Curiós.

















El trenet de les Creus de Maig. Hem fet cua a la Rambla i hem pujat al final del trenet que porta els figuerencs a veure algunes de les creus que fa la gent i les associacions. A la creu dels amics del castell li han atorgat el premi a la més original.

Hem anat saludant a tothom.


















Cercavila i plantada de gegants. Aqui es veuen els gegants de Figueres, en Janet i la Justa i el capgros blaugrana es en Berruga, al qual tinc una por ancestral.
També celebraven la fira del llibre vell.


I aqui una mostra dels graffitis al final de la tarda. La última foto és per comparar.

Fins aviat




LES ENTRADES MÉS VISITADES DURANT LA SETMANA:

Les entrades més visitades

Trashumància 2011


Posidonia oceanica, la reina del Mediterrani

Avistament dofins llistat. Palafrugell maig 2011